Relats d'estiu: Eva

I

Va tancar la porta i es va dirigir cap a ella amb un somriure, un “Has tingut un bon dia?” i una bossa de plàstic. “És per a tu, bonica” va dir-li. Ella va correspondre amb una mirada encuriosida i un gest convencional de gratitud.

Obre’l.

I va obrir la bossa. Hi havia un petit paquet a dins. Va obrir-ne l’embolcall i en va treure un objecte suau, flonjo, de colors vius. Una flor de peluix, que tenia uns pètals de color rosa. A cada pètal hi havia una lletra. A. M. O. R.

Amor de peluix, suau, inofensiu.

Ella el va mirar. Li volia dir “jo també t’estimo” però no li podia embolicar les paraules, ni envasar les seves emocions en cap recipient de plàstic. No perquè li semblés frívol sinó perquè, senzillament, no sabia fer-ho.

II

Què volia dir aquella mirada?

La seva amiga li va explicar. Al maig floreixen les roselles, esquitxant els camps de petites espurnes. Vermell intens, càlid, lluminós, viu.

–Les roselles són insubornables, dignes, orgulloses –deia amb la mirada plena de energia– si les arrenques es marceixen de seguida. Només són belles en el seu estat salvatge, natural.

Seguia buscant en els seus ulls què era allò que tant la fascinava. A través d’un paisatge insubornablement idíl·lic, afegien colors innovadorament arriscats a la seva amistat. Corrien agafades de la mà, com dues adolescents i reien, com dues ximpletes segrestades per la felicitat. Després van jeure a la vora d’un arbre. No era un pomer però, a la seva ombra, van menjar el fruit prohibit de la passió.

Envoltades de roselles. Que mai podrien ser envasades en plàstic.

III

Feia dos anys que havia deixat el seu marit i un i mig que vivia amb ella. Cada diumenge, per la tarda, li feia un pastís.

Tarta Tatin. Aquest cop l’havia fet al revés, amb la massa a dalt i les pomes a baix. D’aquesta manera, l’aigua que deixaven anar les pomes no s’acumulava en la base del pastís.

- Està deliciós.

- En què penses?

- Et semblarà una bajanada – va respondre, somrient – però pensava en Eva i Adam.

- De debò? – va deixar anar una rialla curta – Ah, per allò de la poma?

- Sí. Fixa’t que van caure en la temptació i van condemnar a la humanitat. Però gràcies a això tenim pastissos de poma.

- I va valer la pena?

Mentre mastegava la carn sucosa i dolça de la fruita va pensar en el seu divorci, en el fet d’haver-se enfrontat a la societat explicant la seva nova orientació, en les roselles i en el gust d’aquells pastissos. Ja no era un sabor tan intens com abans. Però sí molt dolç.

La va mirar. Una mirada indesxifrable. Volia dir-li que els sabors havien estat creats per ésser assaborits. Quin sentit tindrien sinó tantes hores a la cuina? En el paladar i en la memòria es difuminaven els aromes.