dimarts, 12 d’agost del 2014

Relats d'estiu: Eva

I

Va tancar la porta i es va dirigir cap a ella amb un somriure, un “Has tingut un bon dia?” i una bossa de plàstic. “És per a tu, bonica” va dir-li. Ella va correspondre amb una mirada encuriosida i un gest convencional de gratitud.

Obre’l.

I va obrir la bossa. Hi havia un petit paquet a dins. Va obrir-ne l’embolcall i en va treure un objecte suau, flonjo, de colors vius. Una flor de peluix, que tenia uns pètals de color rosa. A cada pètal hi havia una lletra. A. M. O. R.

Amor de peluix, suau, inofensiu.

Ella el va mirar. Li volia dir “jo també t’estimo” però no li podia embolicar les paraules, ni envasar les seves emocions en cap recipient de plàstic. No perquè li semblés frívol sinó perquè, senzillament, no sabia fer-ho.

II

Què volia dir aquella mirada?

La seva amiga li va explicar. Al maig floreixen les roselles, esquitxant els camps de petites espurnes. Vermell intens, càlid, lluminós, viu.

–Les roselles són insubornables, dignes, orgulloses –deia amb la mirada plena de energia– si les arrenques es marceixen de seguida. Només són belles en el seu estat salvatge, natural.

Seguia buscant en els seus ulls què era allò que tant la fascinava. A través d’un paisatge insubornablement idíl·lic, afegien colors innovadorament arriscats a la seva amistat. Corrien agafades de la mà, com dues adolescents i reien, com dues ximpletes segrestades per la felicitat. Després van jeure a la vora d’un arbre. No era un pomer però, a la seva ombra, van menjar el fruit prohibit de la passió.

Envoltades de roselles. Que mai podrien ser envasades en plàstic.

III

Feia dos anys que havia deixat el seu marit i un i mig que vivia amb ella. Cada diumenge, per la tarda, li feia un pastís.

Tarta Tatin. Aquest cop l’havia fet al revés, amb la massa a dalt i les pomes a baix. D’aquesta manera, l’aigua que deixaven anar les pomes no s’acumulava en la base del pastís.

- Està deliciós.
- En què penses?
- Et semblarà una bajanada – va respondre, somrient – però pensava en Eva i Adam.
- De debò? – va deixar anar una rialla curta – Ah, per allò de la poma?
- Sí. Fixa’t que van caure en la temptació i van condemnar a la humanitat. Però gràcies a això tenim pastissos de poma.
- I va valer la pena?

Mentre mastegava la carn sucosa i dolça de la fruita va pensar en el seu divorci, en el fet d’haver-se enfrontat a la societat explicant la seva nova orientació, en les roselles i en el gust d’aquells pastissos. Ja no era un sabor tan intens com abans. Però sí molt dolç.


La va mirar. Una mirada indesxifrable. Volia dir-li que els sabors havien estat creats per ésser assaborits. Quin sentit tindrien sinó tantes hores a la cuina? En el paladar i en la memòria es difuminaven els aromes.


11 comentaris:

  1. Que tens ganes de menjar pastís? Ui que el Sergi ens ha sortit llaminer :P El meu pare ho es molt, només cal dir que de petit vivia al costat d'una pastisseria i es va fer molt amic dels fills del veí xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així que el teu pare canviava amistat per pastissos? Si fos un personatge meu, aquesta seria la infància d'un polític...

      Elimina
  2. Caram, t'ha sortit un relat ben dolç i romàntic... del fruit prohibit en estat natural a la Tarta Tatin, feta amb cura i amor... això és una bona metàfora de l'evolució d'una parella :) (tant de bo, la poma no es podreixi mai).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa molt de temps que vaig escriure aquest relat i quan l'he rellegit ara és una mica com si l'hagués escrit algú altre. Cosa que no deixa de ser certa, ja que l'ha escrit un jo antic, diferent al jo actual en molts aspectes.

      No sé per què... Ah, sí. El que vull dir és que no recordo ben bé quines metàfores volia fer, així que potser tens raó en el que dius.

      Elimina
  3. Un relat molt fresc, com dius tu un relat d'estiu...A mi m'ha sorprès una miqueta, perquè no et veia escrivint històries dolces i ensucrades, he ,he :)
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tothom té un passat. Jo he intentat escriure relats de molts estils i gèneres diferents. Potser encara sóc un escriptor en construcció, ja que m'agrada seguir provant coses noves.

      Com dèiem amb el David amb el relat de l'inspector assassí, el que aprens d'un gènere ho pots utilitzar després ens relats d'altres gèneres.

      Elimina
  4. El relat està molt ben escrit, però em resulta difícil de comentar. De canvis d'aquests n'hi ha a la vida, però la teva protagonista calla molt més del que diu. Això de vegades costa a les persones que té al voltant. És una mena de comunicació que no sempre funciona ni s'entén.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, tampoc crec que tingui molt més del que es veu aquest relat. Bàsicament volia escriure sobre la passió i els sacrificis que se'n deriven.

      Elimina
  5. No, no és això, sinó que l'amor femení és més eteri, espera una mirada, una espera del desig de l'Altre per a estimar, certament el que està molt acurat del primer conte és que ell li envia el seu regal, més material-masculí a ella en primer lloc.

    M'han agradat.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara que recordo, vaig tenir dubtes al final del relat. Em corria pel cap la idea d'il·lustrar el concepte de la revolució amb aquest exemple amorós. Diuen que una revolució, molts cops acaba tornant al punt de partida. Però també que la història no és circular sinó helicoidal (fas cercles, sí, però també avances transversalment). Així doncs hi ha el pastís de poma, que és el canvi, allò que tota la trencadissa de la revolució ha portat de nou. És a dir, al final la noia torna a estar en una relació estable, com al principi, però amb un canvi.

      Elimina
  6. Tot és circular i helicoidal, millor, tot és com ens ho imaginem, però no a la manera de Descartes, que naix de nosaltres sinó en un miracle en què tots hi entrem tot i que està fet per a cadascun, és com tu dius helicoidal, de vegades circular, de vegades transversal i moltes, més de les que voldríem vertical.
    És quan és vertical que tornem enrere, o així m'ho sembla a mi, ara el canvi d'orientació sexual, a mi, com a hètero i com tots els barons una mica (ja cal caure en la paraulota que no m'agrada dir mai) masclista (tot i no avergonyir-me mai per pertànyer al mascle) em va deixar una mica fotut.

    Una abraçada des de València

    Vicent

    ResponElimina