Relats d'estiu: Instruccions

Dins d’alguns edificis haureu observat l’existència d’uns objectes amb forma de paral·lelepípede que, curiosament, tenen tres costats fixes i tres de mòbils. Els tres costats mòbils permeten l’obertura de l’objecte en una quantitat finita de plans. Cadascun d’aquests plans conté una sèrie de signes gràfics que codifiquen segments d’informació. Quan l’objecte està obert, dos d’aquests plans queden a la vista, dividits per una línia vertical que actua com la bisectriu que determina l’angle d’obertura de l’objecte. En general es recomana obrir-lo fins a un angle proper però mai superior als cent vuitanta graus.

Per utilitzar un d’aquests artefactes, cal una destresa específica. Els individus amb aquesta destresa s’anomenen lectors.

El lector és un element necessari per transformar els signes gràfics impresos en els diferents plans a sons que van formant paraules que, al seu torn, formen construccions més complexes o abstractes, conceptes, idees o procediments. És a dir, els segments d’informació es van agrupant, a mesura que el lector els va desxifrant, per formar blocs d’informació cada cop més complets. En ocasions, els blocs d’informació seran d’una dimensió tal que requerirà l’ús de més d’un pla. Per utilitzar més d’un pla és necessària una operació coneguda com girar la pàgina. Aquesta operació la pot fer el mateix lector, generalment amb els dits polze i índex de la mà dreta, fent lliscar el pla de la dreta i desplaçant-lo fins que es converteix en el pla de l’esquerra. El lector apreciarà en molts casos, que al canviar de dreta a esquerra (o d’esquerra a dreta) la codificació impresa en el pla també sembla canviar. Aquest fet s’explica formulant la hipòtesi que cada pla està conformat per dues cares diferents.

Cal advertir que l’operació de girar la pàgina només es pot fer un nombre finit de cops, tants com plans (també dits pàgines) contingui l’objecte. Aquesta regla té una excepció i és que en algun moment es realitzi una operació de canvi de pàgina en sentit invers. En els darrers plans és freqüent trobar un punt de parada que indica al lector que l’objecte no conté més codificació útil. Aquest punt s’anomena Fi.