dimarts, 26 d’agost de 2014

Relats d'estiu: Paradís perdut.

Ella:

Ha arribat l’hora de passar pàgina.

Al principi tot era fabulós: descobrir-nos l’un a l’altre, experimentar les sensacions, els plaers. Amb tu vaig explorar tots els racons del paradís. Recordo quan fèiem llargues passejades pels jardins engalanats fins a arribar al congost del riu Hidekel. Allà nedàvem, jugàvem a perseguir-nos i finalment tu sempre m’arraconaves contra la vora, on fèiem l’amor. Després jèiem sobre la gespa, abraçats, deixant que la llum del capvespre acaronés les nostres pells i lentament ens foníem amb el paisatge de la terra dels somnis. Si encara tinguéssim dret a prometre, et diria que mai tornaré a ser tan feliç.

Potser van ser els dies, caient en cadència monòtona, com una pluja fina però incessant. Amb el temps ens avorrirem de sentir les nostres veus pronunciant els mateixos comentaris, de fruir sempre dels mateixos cossos, d’extasiar-nos amb la bellesa i la perfecció de l’Univers immutable ens envoltava.

Llavors només calgué una veu nova, diferent, que prometés noves experiències, nous plaers. Sé veure en la teva mirada resignada un matís d’inclemència, un retret que mai s’esvairà dels teus ulls i la teva ànima. Mai perdonaràs el meu error.

Per això desitjo començar una nova vida. Vull el divorci.


* * *

Ell:

Poesia.

El nostre relat evidencia el fracàs d’intentar recuperar allò que vam tenir un dia. Paraules. Absurds succedanis de les realitats que invoquen. Pels segles dels segles, els autors més erudits, més nobles i més sensibles parlaran del paradís, intuint, només vagament, part de l’essència d’allò que només nosaltres coneixem veritablement.

Poesia són els pensaments màgics que em vénen al cap quan vull evadir-me de la dura realitat que tinc davant dels ulls. Treballar la terra i imaginar que hi conreo somnis. Hem descobert noves sensacions, no t’ho puc negar. Si el coneixement que preteníem era el d’aquesta realitat de suor i llàgrimes, de dolor i desesperació, llavors l’hem assolit completament. Ningú ens va mentir.

Potser ja no som els mateixos i la nostra relació ja no té sentit. Abans compartíem els nostres cossos amb passió, ara amb reserves. De la felicitat que vam conèixer, només en resten espurnes aïllades i esmorteïdes. Abans era el teu amant, ara tan sols el pare dels teus fills.


Intentes protegir-los fins l’absurd, pensant que algun dia Ell els deixarà tornar al Paradís. Em fa gràcia quan els dius: no mengeu res que us ofereixin els estranys. No és una mica massa tard, Eva?


10 comentaris:

  1. Hi ha un llibre anomenat “El diari d’Adan i Eva“ de Mark Twain que explica com seria la vida d'aquesta curiosa parella, es força interessant. Te'l recomano. Es curtet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre fent publicitat de productes, tu. Està bé, l'apunto mentalment per quan m'acabi el Quixot.

      Elimina
  2. Llegint aquest relat em pregunto si potser totes les parelles d'aquest món són Adams i Eves, víctimes, en algun moment, de la seva pròpia felicitat; si la serp és una metàfora de la rutina; o si el mite d'Adam i Eva es va pensar com una al·legoria de la vida en parella, més que no pas una explicació de l'origen de la Humanitat.
    Felicitats, Sergi, per fer-me pensar. Això és precisament el que s'espera d'un bon escriptor.
    De totes maneres, to be honest, he de dir que sóc més fan de la fredor del teu vessant científico-analític que no pas del teu vessant líric. Potser sigui perquè és aquell al qual estic més acostumat, no ho sé...
    M'equivoco si m'aventuro a suposar que els teus relats més melosos pertanyen a una etapa llunyana de la teva vida?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, jo la serp (i la poma) l'entenc com una metàfora de la temptació, del desig foransenyat de canvi, d'explorar el que hi ha més enllà dels límits d'allò permès. De tota manera, no sóc pas expert en mitologia, així que més o menys escric i reflexiono a la meva manera sobre els mites. No necessàriament el que escric s'ha d'assemblar al que volien dir els mites.

      Sobre els relats melosos, com deia en Kundera: "el novel·lista neix sobre les runes del seu món líric". El que venia a significar que els escriptors acostumen a tenir una primera etapa poètica o lírica que, en molts casos, s'acaba i després dóna pas a una etapa més "intel·lectual", assenyada o racional. En aquesta segona etapa, la passió, el lirisme i els sentiments també hi són, però no de manera tan òbvia. Hi són als fonaments de l'obra, a la part no visible però que continua sent essencial.

      En el meu cas, tinc una mena de problema patològic que m'impedeix tancar etapes. Així doncs, vaig tenir una etapa melosa a l'adolescència que mai va acabar del tot, després he experimentat amb relats curts de diferents gèneres i estils i, en el fons, crec que encara sóc un escriptor inacabat, sense un estil i un gènere delimitat.

      Elimina
  3. Doncs, a mi m'agrada el teu vessant líric o com li vulgueu dir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Sílvia. Però en aquest vessant líric està clar que no puc competir amb especialistes com tu. :)

      Elimina
  4. M'ha agradat aquesta metàfora de Paradís...Ves per on, jo trobo més poètic el relat d'ella que les paraules d'ell. Ah, i jo també trobo molt interessant aquesta part més bucòlica dels teus escrits, segurament perquè no sóc gaire científica!
    Bon vespre Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament ella és més humana i per això s'hi pot empatitzar més.

      Veig que el públic femení té més predilecció per la lírica. A veure si algun dia aconsegueixo fer que la ciència us sembli lírica.

      Elimina
  5. A mi també m'agrada el Sergi romàntic (i reflexiu alhora). Llavors el que ens expulsa del paradís és la inevitable monotonia i rutina... no, no, Adam, Eva, reconstruiu el paradís, ara amb coneixement de causa, això sí :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, hi ha paradisos que s'han de reconstruir cada dia. :)

      Elimina