Química de núvols taronges

En la darrera setmana han confluït dos fets que han produït un repunt de la sempre present quimifòbia. D'una banda, la reemissió per TV3 d'un reportatge sobre el menjar que es llença. De l'altra, un accident que va alliberar un núvol taronja sobre Igualada. Sobre l'accident hi ha hagut molta desinformació (era tòxic o no? era irritant, corrosiu? es va fer bé confinant la població?). Si teniu curiositat aquí hi ha un article més rigorós, escrit per un professor de la UB.

A l'era de les xarxes socials és impossible deixar passar cap tema per fer una broma.

La principal causa que es llenci el menjar és la sobreproducció. És un problema perquè es malbaraten recursos (energia, aigua potable...) i els productors hi perden diners. D'altra banda, el problema contrari, la subproducció, seria molt més dramàtic: molta gent no podria accedir als aliments.

No sé si llençar els aliments pot entrar en la irònica etiqueta de First World Problems. A mi em fa recordar una anècdota que un amic em va explicar sobre l'arribada del seu avi a Barcelona des de l'Espanya de províncies. No sabria dir exactament a quina època va passar però es veu que va preguntar, estranyat, "com és que ningú es menja els coloms?".

La sobreabundància d'aliments al Primer Món té un nexe d'unió amb el núvol taronja d'Igualada: l'àcid nítric.

No us avorriré amb les propietats químiques d'aquest àcid però sí que us dic que molts de vosaltres (tots vosaltres, si ens posem primfilosos) li deveu l'existència.

Corria el segle XIX i el món s'apropava perillosament al peak guano. Així com avui el peak oil, límit en la producció de petroli, amenaça el desenvolupament industrial i econòmic de la nostra societat, fa segle i mig el problema era molt més greu: s'estava acabant la caca d'ocell.

Agorers com Thomas Malthus havien predit que la humanitat corria un risc terrible. La producció d'aliments creixia lentament i estava limitada per la superfície dels conreus, la població humana de forma molt més ràpida. Era qüestió de temps que arribés una terrible fam, guerres, epidèmies, la fi de la civilització tal i com es coneixia. 

El guano va permetre evitar aquest precipici. Es tractava d'un fertilitzant que incrementava la productivitat de cada hectàrea de conreu.

Amb l'auge de l'agricultura ecològica, recollir caca d'ocell torna a ser una feina remunerada. Font.

Malauradament el guano era un recurs també limitat. Els ocells no cagaven prou ràpid per reposar tot el guano que s'extreia per als conreus. La fi del guano semblava anticipar que la catàstrofe predita per Malthus només s'havia ajornat.

Va ser aleshores que dos químics van salvar el món del desastre. Fritz Haber i Carl Bosch van inventar un procés industrial per aconseguir fertilitzants a partir de l'aire. El procés Haber-Bosch permet la producció a gran escala d'amoníac, precursor de l'àcid nítric, peça clau en la producció industrial de fertilitzants.

És difícil trobar un invent humà que hagi salvat tantes vides com aquesta reacció química. Es calcula que, actualment, els adobs creats per aquest procés són responsables d'alimentar més de 2.000 milions de persones.

És cert que l'àcid nítric també té un revers fosc (taronja fosc): té usos en la fabricació d'explosius i és responsable de la contaminació del subsòl i de l'atmosfera. La química és una eina i es pot fer servir racionalment per a fer el bé, per a fer el mal o de forma estúpida. Igual que un ganivet, pot servir per matar o per fer millor les nostres vides.

I sé què és impossible lluitar contra els prejudicis però seria fantàstic que un dia la gent entengués millor com la química està present a les nostres vides. L'exemple anterior crec que és demolidor: una sola reacció química està alimentant a 1 de cada 3 humans. Ho posaré més dramàtic, per a la gent de lletres.

Feu una llista amb tota la gent que coneixeu i ara tatxeu un de cada tres noms. Aquests es quedarien sense aliments si demà la reacció de Haber-Bosch deixés de funcionar. I els altres dos segueixen depenent de la química i de la indústria alimentària.

La població mundial a l'època de Malthus, quan els aliments es produïen de forma natural, era de 1000 milions de persones. I no vivien vides ni més llargues, ni més saludables que nosaltres. Ni eren més savis ni gaudien més de la natura. La majoria hauria matat per poder viure en un dels nostres abocadors. 

Abandonem la ciència moderna, els perversos transgènics, la conspiradora indústria farmacèutica i fins i tot els maleïts mercats; retrocedim 200 anys i haurem de tatxar 6 de cada 7 noms de la vostra llista.