En el proper post tractarem la conveniència d'avançar o no cap al transhumanisme. És un debat sovint tenyit d'arguments ètics o morals que en molts casos vénen donats pel background de cadascú.
En el post d'avui tractarem 4 mites o històries de ficció relacionades d'alguna manera amb el debat transhumanista. Totes elles formen part del nostre imaginari col·lectiu com a civilització occidental.
Ícar
El mite d'Ícar diu que per escapar d'una illa, el seu pare Dèdal li va construir unes ales amb plomes fixades amb cera. Dèdal va advertir al seu fill que no volés massa alt o el Sol fondria la cera que donava consistència a les ales (això és científicament fals, sabem que a mesura que ascendim baixa la temperatura i, si ascendíssim massa no hi hauria prou atmosfera per seguir-se impulsant amb les ales). Però Ícar era apassionat i, enlluernat pel sol, va volar massa amunt, se li va fondre la cera i va estimbar-se contra el mar.
El mite es fa servir sovint per advertir dels perills d'apassionar-se massa amb la tecnologia. Dèdal en fa un ús raonable i aconsegueix el seu objectiu (escapar de l'illa) però Ícar va massa enllà. També hi ha qui diu que el mite d'Ícar ens adverteix de les tecnologies poc eficients, que si en comptes de cera Dèdal hagués emprat una substància més eficaç per unir les plomes, Ícar no hauria mort.
Aquest és un dels meus xkcd preferits. Combina ciència, mitologia i el noi dolent del barret negre.
La caixa de Pandora
La història de la caixa de Pandora té molts punts de similitud amb la d'Ícar. Totes dues tenen el rerefons del marc moral segons el qual els humans només podem ser feliços fins a cert punt. I passat aquest punt, engelosim els Déus de l'Olimp i aquests tramen salvatges venjances.
En aquest cas, Zeus volia venjar-se de Prometeu i va emparellar el seu germà amb la Pandora. Com a regal de noces van regalar-li una caixa amb les instruccions de no obrir-la mai. Però com que la Pandora era molt curiosa, la va acabar obrint i d'ella van sortir tota mena de mals que es van escampar pel món.
El mite recorda bastant al de la poma d'Eva i Adam, que també els van dir que s'abstinguessin de tastar. El missatge sembla ser que els humans no podem controlar la nostra curiositat. Si tenim una caixa que no es pot obrir o una poma que no es pot tastar o un maletí nuclear amb botons que no es poden prémer, acabem per fer cas omís dels advertiments. Com a espècie som curiosos, no hi podem fer més.
Sabíeu que la caixa de Pandora era en realitat un pithos, que ve a ser una mena d'àmfora? Jo tampoc! Ho acabo de descobrir a la Viquipèdia.
El mite de Prometeu és potser el més relacionat amb la ciència. L'astúcia i la valentia de Prometeu permeten enganyar els propis Déus, en benefici de la humanitat. Per desgràcia, els Déus són venjatius i envien cruels càstigs a en Prometeu i a la Humanitat.
La meva interpretació del mite és que els científics posen en mans de la Humanitat el poder de la ciència i la tecnologia. I això sovint té un cost degut al desequilibri còsmic que aquest canvi de poder ha produït.
Val a dir que al final Prometeu és alliberat per Hèrcules (fill del propi Zeus) del seu càstig. És a dir que al final els déus acaben acceptant el nou status quo amb els homes, que han guanyat allò que Prometeu els ha aconseguit.
Potser el mite de Prometeu seria més científic si els mal produït per la seva acció (robar el foc als déus) es produïssin en forma de conseqüències relacionades amb el propi foc. És a dir, que la lliçó moral fos "si jugues amb foc et pots cremar".
El monòlit de 2001.
No sé si 2001: una odissea a l'espai podria considerar-se un mite però l'he afegit al grup. Crec que aquesta pel·lícula té diferents interpretacions de què significa cada cosa, probablement unes més encertades que altres.
No sé si s'havia fet abans però jo he buscat una significació transhumanista als monòlits que apareixen.
El primer monòlit apareix al capítol l'alba de l'home. Hi ha una mena de micos que el toquen i aleshores esdevenen més intel·ligents. És el pas entre l'animal i l'home. Fixeu-vos la característica que es destaca en aquest trànsit: l'ús d'eines. És a dir, l'ús de la tecnologia per superar les pròpies limitacions. Què és això sinó transhumanisme?
Cap al minut 6:16 es veu el canvi transhumanista, amb música d'Strauss.
Després apareix un altre monòlit a la lluna i un altre a Júpiter (o potser és el mateix, això no em queda clar). En tots els casos podríem entendre que el monòlit simbolitza una singularitat transhumanista. És a dir, un punt que marca un abans i un després irreversible en la manera d'entendre l'home.
Curiosament, al final de 2010:Odissea 2, la humanitat rep el missatge "tots els móns són vostres excepte Europa". És a dir, torna a sortir una poma que no pot ser mossegada, una caixa que no pot ser oberta. Ja us imagineu què passarà a 2061: Odissea tres, oi?
Tal com dius la base científica de la llegenda d’Icar no s’aguatna per enlloc, per això hauries de fer servir l’exemple Ironman 1, l’has vist? Quan puja tan amunt que se li congelen els circuits, recordes? Detecta el problema i com a bon enginyer ho arregla.
ResponEliminaSobre la caixa de Pandora Terry Pratchett ja ho diu en un dels llibres “seguro que justo antes de que el universo implosione se oye un ‘Que pasa si toco esto?’”
Sobre prometeu fa temps que els Deus no ens castiguen directament, hi ha qui pensa que l’únic deu veritable només fa servir els seus tallarinescs apèndix per fer el bé i no castiga.
No sabia que existia Odissea 2, i acabo de descobrir que fins hi tot existeix un 3001: odissea final. Aquest ha de ser l’interessant. Crec que en Nolan podria dirigir la peli.
Quan li cobres al de xkcd per fer-li promoció en pràcticament cada post?
És curiós com la ciència dels còmics de superherois ha avançat en els últims anys. Les pelis modernes donen explicacions més acurades que les antigues, que en molts casos no s'aguanten per enlloc. Recordo que la peli aquesta que cites fins i tot puntualitza que el robot en realitat no està fet de ferro sinó d'un aliatge de no recordo quins metalls.
EliminaLa veritat és que Odissea 2 no la recordo amb especial carinyo. Potser els llibres tenen una mica més de gràcia.
En Randall és el meu Pons. Periòdicament tinc l'obligació religiosa de venerar-lo i enaltir la seva xkcditat.
Et transcric un comentari d'una persona al bloc de psicoanàlisi "Desescrits" de Miquel Bassols, president de l'associació de psiconàlisi lacaniana mundial.
ResponEliminaBlogger Javier Peteiro Cartelle ha dit...
Magnífico post, como es habitual en este blog.
Aunque se trata de un todo coherente, resalto en él dos frases. Una es ésta: “Es la paradoja del sujeto de una ciencia sin sujeto”. La otra, incluida en el desarrollo de esta afirmación es la siguiente: “No hay pues ciencia sin creencia”. Ambas expresiones inducen fuertemente a la reflexión frente a tantos macro-proyectos (como el Brain o el Human Brain Project) que, en el ámbito biológico, tratan de remedar el sueño de la Física, como si fuera equiparable la complejidad intrínseca a la dificultad técnica.
Me limito a comentar la segunda frase. Efectivamente, es imposible la ciencia sin creencia. Basta para ello con pensar en qué ciencia tendríamos sin creer (literalmente) en la inducción. Pero, más allá de la creencia esencial que implica el propio método científico, la ciencia se hace creencia en el resultado, cuando fuera de él no habría nada más de lo que hablar: sólo lo científico sería objeto del discurso. Sabemos a dónde conducen y, lo que es peor, a dónde pueden conducir tales excesos. Tal creencia es sólo aparentemente llamativa cuando surge de supuestos discursos escépticos y es que el escepticismo científico muchas veces, cuando trasciende lo epistemológico, es dogma puro y duro.
¿Cuál es el piloto, si lo hay, de la ciencia? Yo creo que se ha perdido. Quizá exista pero siendo psicótico, obsesionado por cubrir formularios, al margen de lo que se debiera traer entre manos: una tarea personal, de estudio, de interrogación, de búsqueda. Y eso conduce a la ciencia al descarrío. Lo vimos con el proyecto Genoma. Lo veremos con los grandes proyectos sobre el cerebro al estilo transhumanista, pues parecen inspirados por ese sueño de locos.
Los científicos han dejado de serlo porque se han hecho serios, burócratas. Y la ciencia es búsqueda infantil, lúdica. Sólo un Einstein adolescente pudo imaginar lo que imaginó. Sólo quien, como Adleman, no sabía ni lo que era el DNA, pudo imaginar su potencialidad para la computación en paralelo. Sólo desde la ignorancia, desde la curiosidad que promueve y sólo también por medio del juego, puede hacerse ciencia de verdad.
El paper que he assumit jo és el de la ciència lúdica. Especular amb el que es fa i es pot fer amb la ciència. La ciència de veritat -la que publica coses a revistes científiques- queda fora del meu abast.
EliminaDe tota manera, crec que dins d'aquest món hi ha una mica de tot. Hi ha molt buròcrata, algun il·luminat i també gent que no ha perdut l'esperit curiós de la ciència.
L' Ícar va volar més amunt del què era factible...Tampoc nosaltres podem a aspirar a coses que volem , però no ens adonem dels perills...
ResponEliminaLa caixa de Pandora, és com quan hi ha un secret i algú el fa públic i desencadena un munt de problemes, però els humans som curiosos de mena...No pensem en les conseqüències dels nostres actes...
Prometeo aconsegueix pels humans una cosa que serà molt beneficiosa per a ells...Aquí no hi veig cap sentiment negatiu...
Bon vespre.
Bé, Prometeu rep el seu càstig per desafiar els déus. De vegades una nova tecnologia causa problemes al principi. Passat un temps tot acostuma a assolir un nou equilibri i la tecnologia és integrada dins la vida de les persones amb normalitat. Per això em sembla important que al final Prometeu sigui alliberat.
EliminaEstà molt bé recordar les històries dels mites, però només dic que és curiós que sempre és la dona la que clava la pota, sempre és culpa d'ella! quina casualitat no? Eva qui provoca que es mossegue la poma i Pandora qui obre la caixa de tots els mals del món... i què més!?
ResponEliminaTambé hi ha la dona de Lot, que va mirar enrere i es va convertir en sal.
EliminaI després, ja a la vida real, Marie Curie també va obrir una mena de capsa de Pandora i en va sortir la radioactivitat, que la va acabar matant.
No sé si la curiositat és una qualitat femenina o simplement humana però jo no la considero dolenta. Ben al contrari.
Tinc els posts pendents, doncs és un tema interessant, xò al marge de que me'ls llegeixi tots amb tranquil·litat, t'he de confessar que mai havia sentit parlar-ne i aquest estiu en va ple!!!
ResponEliminaQuan dius que l'estiu en va ple et refereixes a aquest blog o has vist més coses transhumanistes a altres llocs?
ResponElimina