dimarts, 5 d’abril de 2016

6 teories sobre la teva identitat

L'altre dia en JM Mainat (membre de la Trinca) parlava a RAC1 sobre la identitat. 'Qui som?' està situada probablement al Top 10 de les preguntes transcendentals. El tema m'interessa especialment perquè tinc una novel·la escrita que toca molts de prop totes aquestes qüestions.

El cert és que en Mainat va fer una explicació força amena i ordenada sobre les principals teories, tot i que la conclusió a la qual arriba al final no la comparteixo plenament. Us faig un resum del que va dir i després vaig a les conclusions.

1. Jo sóc el meu cos.

Segons la teoria del cos, sóc el meu cos. Aquesta teoria patina perquè les cèl·lules i els àtoms que formen el cos van canviant contínuament. Si em tallo una ungla, perdo part del cos però continuo sent jo. Si em trasplanten un ronyó, un fetge, etc, deixaria de ser jo?

Als programes de protecció de testimonis, quan et donen una nova identitat sovint també implica cirurgia plàstica per canviar el teu cos. Imatge.


2. Jo sóc el meu cervell.

Si canviem un cervell de cos, entenem que probablement la nostra identitat segueixi unida al cervell i no al cos que hem deixat enrere. Però, què passaria si buidéssim d'informació el cervell i passéssim tota la informació a un cervell en blanc? On seria ara la identitat? Segurament allà on hi ha la informació de qui sóc, oi?

A Futurama, conserven les identitats de personatges il·lustres del passat amb els seus caps. Imatge.


3. Jo sóc la informació que hi ha al meu cervell.

Segons aquesta teoria, jo sóc la consciència de ser jo, independentment del suport físic on residexi aquesta consciència (cos o cervell). En Mainat posa un exemple per posar aquesta teoria a prova: què passaria si una màquina pogués teletransportar-nos a Tailàndia destruint el nostre cos a Barcelona i construint-ne un d'idèntic a Tailàndia? Seguiria sent jo, el cos reconstruït? I si la màquina falla i el cos de Barcelona no es destrueix? Quin seria el jo de veritat? El de Barcelona, el de Tailàndia, tots dos, cap d'ells?

Canviar la informació del cervell de suport seria una de les sigularitats del transhumanisme. Imatge



4. Jo sóc la continuïtat del meu jo.

Si veig una foto meva de quan tenia 5 anys, m'hi reconec com a jo, tot i que ha canviat tant el meu cos, com la informació que hi havia al cervell. Segons aquesta teoria, el jo depèn de la sensació que hi hagi una continuïtat. Jo sóc informació però entesa com una cadena de memòria (records, experiències) que es va unint, baula a baula, sense perdre la continuïtat.

Fins aquí el resum. No sé si en aquest últim cas, una persona que tingui amnèsia (i per tant hagi perdut la continuïtat) considera que ell segueix sent ell. Però sí que és cert que quadra amb la idea intuïtiva que no és la mateixa persona.



La idea de continuïtat, a l'espècie humana, també ens ajuda a entendre qui som. Una de les altres preguntes transcendentals que es fan és: d'on venim? Imatge.


Crec que en Mainat passa de puntetes pel tema de les còpies, que crec que és molt interessant i és un tema central de la novel·la que vaig escriure. A veure si ho puc resumir.


5. Les meves còpies també són jo però un jo alternatiu.

Si tenim un arxiu a l'ordinador el podem copiar. En el moment posterior a la còpia, tots dos arxius seran idèntics. Tenen exactament la mateixa informació. Quin és el de veritat? Tots dos. Ni tan sols importa quin era l'original i quin era la còpia. Ara bé, en el moment de fer-ne la còpia, tots dos passen a tenir una existència diferenciada. Les modificacions que es facin en un, no es faran en l'altre i viceversa.

Així, en el cas del jo de Barcelona i el de Tailàndia, hem duplicat el meu jo. I, a partir del moment de la duplicació, seran persones diferents. A cada cervell hi haurà una consciència independent. Però tots dos tenen els mateixos records, així que no crec que el de Tailàndia sigui menys jo que el de Barcelona per un tema de continuïtat.

És a dir, en aquest exemple, tots dos serien jo i se sentirien jo però se sentirien diferents de l'altre jo. Serien com dues branques del mateix arbre. Tots dos serien l'arbre però serien branques diferents. I si les dividíssim i les trasplantéssim cadascuna a un terreny diferent, podríem dir que serien arbres diferents, tot i que els dos serien la continuació de l'arbre original.

Quin dels dos és el de veritat? Tots dos. Imatge.


Ara bé, podríem tenir un cas en el que els dos jos (el de Tailàndia i el de Barcelona) fossin a tots els efectes la mateixa persona?


6. La identitat sincronitzada.

Si sou informàtics o alguna cosa que se li assembli sabreu que el problema de les còpies és que, si no tenim una bona organització, acabem tenint la informació repetida, fragmentada i desactualitzada. Per exemple, antigament, el correu POP3 permetia accedir al teu compte de correu electrònic des de diferents ordinadors però, quin era el problema? Que et descarregava els correus a un ordinador i, quan ho miraves des d'un altre ordinador, ja no te'ls podies tornar a descarregar. Per tant, si utilitzaves un únic compte de correu (una identitat) en ordinadors diferents (cossos diferents) acabaves tenint uns correus a la safata d'entrada d'un ordinador i uns de diferents a la safata d'entrada de l'altre. Un caos.

Si teniu correu electrònic sabreu que ara mateix ja ningú fa servir aquest sistema. Ara funciona de manera sincronitzada. Els correus estan al servidor (també conegut de vegades com "el núvol") i, si es copien en altres dispositius, les còpies estan sincronitzades. Això vol dir que, ho miris des del dispositiu que ho miris, el teu correu (identitat) sempre serà el mateix. Si elimines un correu des del mòbil, aquest correu no hi serà quan ho miris des de l'ordinador.

Per tant, amb aquest sistema s'aconsegueix que una mateixa informació estigui simultàniament en diferents suports. Podríem fer una analogia i pensar que una mateixa identitat convisqués en diferents cossos. I, igual com un sol jo pot posseir dos cotxes, també pot posseir dos cossos.


Un cas invers a una identitat que posseeix més d'un cos seria un cos amb més d'una identitat. Imatge.


Imaginem un xip connectat al cervell dels dos jos (el de Barcelona i el de Tailàndia) i pugui modificar informació als dos cervells i enviar-la via wifi a un servidor. El jo de Barcelona podria experimentar les sensacions del jo de Tailàndia i viceversa. Exactament de la mateixa manera que si les sentís el seu propi cos. I, en realitat, els seria impossible distingir si la seva consciència està al cos de Barcelona o al de Tailàndia. És a dir, si calgués sacrificar un dels dos cossos, no tindrien la sensació que un d'ells fos seu i l'altre no.

Bé, tinc els meus dubtes. Què creieu vosaltres? Aquests dos jos serien la mateixa persona?


La meva conclusió de què és la identitat (i mentre escrivia aquest post, he canviat uns quants cops d'opinió) és que al final no és el cos ni la ment sinó la coordinació dels dos. O potser és que tinc el referent de la literatura, on forma i fons han d'estar ben compenetrats perquè la cosa funcioni.

21 comentaris:

  1. Anava seguint bé els raonaments punt a punt, però al arribar al punt 6 la cosa es complica una mica. M'he quedat amb l'analogia amb el correu electrònic, on els cosos serien el dispositiu on consultem el mail, però faltaria un servidor que es el que seria realment el nostre jo, no? Tot i que ja veig per on vas, es com si els dos cossos podrien actuar com a servidor i client a la vegada. Si no està mal pensat.

    PD: Estàs planejant un viatge a Tailandia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Creus que amb aquest sistema podríem parlar d'una única identitat?

      PD: No, he seguit l'exemple que han posat al programa de ràdio.

      Elimina
  2. El yin o allò femení, bàsicament està insatisfet, el yang o masculí, cabrejat. Què vull dir amb la insatisfacció del jo femení, que allò femení rau en una identificació amb el símbol de fémina, o de homo, ningú no pot arribar a ser i tot el que vol ser es troba amb una insatisfaccó necessària per al sistema i que conforma la seua personalitat, si jo dic: _Sóc actor de teatre. Sé que no sóc això, hi ha vegades en què entre al vàter per a pixar o menge o llegisc matemàtiques, doncs no "Sóc" ni per tant sóc actor de teatre.
    La identificació conforma la feminitat, mentre que la "existència" conforma la masculinitat, allò que podem limitar en un sense límit valga la contradicció, contra la feminitat que intenta limitar en un infinit de no arribar al "ser".

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc que això que dius entra una mica en contradicció amb la teoria de la continuïtat. Potser hauríem de filar més prim per separar identitat i autoconsciència.

      Elimina
  3. I no es considera en cap cas el DNA? La nostra identitat està marcada allà. Si vols un clon, ara per ara, haurà de tenir el teu mateix DNA. Si és un clon artificial, i només pot encabir la teva consciència, llavors està clar quin és l'original, o el de veritat. I si perds el DNA i la teva consciència està només en cossos artificials... millor que tinguis un bon psicòleg. Tio, quines palles mentals, que complicat. Però és una bona idea, no sé si ja inclosa en el teu llibre', la possibilitat de canviar de cos a conveniència, i segons l'ocasió, així com canviem de vestits. En un futur, la manera d'arreglar-se per una festa, o per anar a treballar, és canviant de cos, de contenidor. Una idea a explotar, o ja l'he plagiada d'alguna banda que ara no recordo?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teoria del cos no et sembla que inclou el DNA?

      Això de canviar de cossos està treballat. Hi ha el dimoni que es dedica a posseir-los, així com alguns aliens. Però potser aquest enfocament lúdico-consumista dels cossos com a bé de consum no està tan explotat. I ara em fa ràbia perquè aquesta idea que comentes (avui em poso el cos de runner per anar a córrer, demà el cos de noia jove per anar a ballar a la disco, demà el cos de batalla per inflar-me a psicotròpics...) l'havia pensat mentre escrivia el post però al final no la vaig incloure. Ara, si algun cop escric alguna història semblant, t'hauré de posar als títols de crèdit.

      Elimina
  4. Ostres, llegint el teu post m'he fet un embolic, que ha arribat un moment que ja no sabia qui era...Ara seriosament, penso que la teva teoria és molt encertada. "La identitat és la coordinació del cos i la ment", penso que d'altre manera seríem un ésser diferent.
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguns dies aquest post serveix per fer embolics i alguns dies, espero, per desfer-los.

      Elimina
  5. L'opció per la qual et decantes, Sergi, ha estat la que m'ha seduït més durant la major part de la meva vida. De fet, he intentat guiar-me sempre per aquell lema del "mens sana in corpore sano", entenent la identitat com una combinació de cos i intel·lecte. No obstant això, i arran d'aprofundir en temàtica transhumanista, cada cop em dóna més la impressió que el cos és un mer vehicle. Això no és nou: antiquíssimes tradicions com l'hinduisme i el budisme (i segurament d'altres que ni conec) ja ho proposaven fa milers d'anys.

    De totes maneres, si acceptem que el cos és un mer vehicle, ens trobem que el cervell és també un òrgan físic, indiferent de la resta del cos, i per tant vehicular. Com resoldre la contradicció aparent? Diria que recorrent a l'opció 3: sóc la informació que conté el meu cervell.

    Això implica que la nostra identitat, teòricament, podria duplicar-se. Què passaria amb cada còpia, i quina d'elles seria jo s'escapa ara mateix al meu enteniment...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les dues còpies series tu. I totes dues còpies tindrien la sensació de ser tu però no tindrien la sensació de ser l'altra còpia (a no ser que les sincronitzem, segons la teoria del punt 6)

      Elimina
  6. Jo sóc una persona.Tan simple i tan complex com això

    La persona com a subjecte.
    Eric Cassell i la paràbola dels sis cecs i un elefant

    https://es.wikipedia.org/wiki/Los_ciegos_y_el_elefante

    I vosaltres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo sóc una altra persona. Però tu i jo no som la mateixa persona. ;)

      Havia sentit la història de l'elefant. Podria haver fet el post centrant-me en un elefant? Segueix sent un elefant si li treiem la trompa? I si posem el seu cervell a un mico?

      Elimina
  7. Si li treiem la trompa a un elefant serà un elefant sense trompa i difícilment podrà subsistir.La seva trompa no és gratuïta,sinó fruit de la seva evolució.
    Si li posem el seu cervell en un mico,pura hipòtesi, no sabria dir-te que passarà. Ja fa molt temps que vaig ser mico, però no recordo si vaig ser un elefant.Però si a un humà li posem el cervell d'un mico segur que serà incapaç d'enfilar-se als arbres.
    La naturalesa és més sàvia que tots nosaltres.Cada ésser viu està dotat d'unes capacitats específiques, en equilibri i harmonia amb el seu entorn i o s'adapta o desapareix.
    Un elefant és la suma de les seves parts i el seu cervell,sigui el que sigui, és indissociable d'elles.
    Un elefant sense trompa és un elefant sense trompa.Una persona sense braços segueix sent una persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deus haver estat elefant, perquè diuen que tenen molt bona memòria, així que ho recordaries ;)

      No acabo de veure que no sigui dissociable. L'experiment es tracta, precisament de dissociar-lo, independentment de si sobreviu o no, i pensar si l'elefant segueix tenint una autoconsciència d'elefant.

      Elimina
  8. Uau, quin post tan xulo, encara que estic un pèl marejada (la meva identitat aguanta, però). Crec que som combinació de cos i ment, sí, potser més ment que cos, encara que és un exercici més teòric que real separar les dues coses, no? M'has recordat les històries del meu estimat Oliver Sacks: històries neurològiques sobre reconstrucció d'identitats: el pintor que es queda cec al color, l'autista que ha d'aprendre del comportament dels altres com si fos una antropòloga a Mart.... si no l'has llegit, crec que t'agradarà!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No conec aquestes històries d'Oliver Sacks. Sembla interessant. Es diu així el llibre? Històries neurològiques sobre reconstrucció d'identitats?

      Elimina
    2. http://aixosenfonsaclidice.blogspot.com.es/search?q=sacks

      perdó per l'autocita

      Elimina
    3. Gràcies, Clidice! Molt oportuna.

      Elimina
  9. La fal·làcia cartesiana de cos i ment ja no s'aguanta per enlloc, i menys ara que, pel que sembla, tenim neurones fins i tot als budells o al cor. Podríem embolicar-ho una mica més afegint-hi evolució i cultura i com n'és de difícil de trobar-ne els límits. Els gens no determinen la persona, són un "potencial" però no dibuixen acuradament, sinó que són generalitats que un munt de circumstàncies poden activar o desactivar. Així podem parlar del cervell com un sistema físic que és l'origen de sensibilitats, de la capacitat de sentir. Vaja que la moral pot ben ser fruit de l'evolució (Damasio), perquè les emocions provenen de les sensacions. I si ens pensem com un ú, cal tenir en compte aquesta circumstància.
    Vaja, que m'he enrotllat com una persiana, perquè és un tema fascinant. Sorry.
    I felicitats pel Ponspost! ^^

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per la teva aportació, Clidice. No cal que demanis perdó per enrollar-te. Com diu en XeXu al seu blog: més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.

      De fet, neurones n'hi ha a tot arreu. Els nervis, que s'estenen per tot el cos, estan fets en neurones. Vaig sentir això de l'estómac, que teníem com un "segon cervell". Fent una mica de cunyat en biologia, entenc que concentracions prou altes de neurones poden crear centres d'alta activitat neuronal i, per tant, de "decisió".

      És, com tu dius, un tema fascinant. En aquest post hi he passat de puntetes perquè m'interessava anar més enllà i buscar la identitat. Però el propi cos i la relació amb la ment és molt interessant.

      Elimina