La setmana passada va esclatar una polèmica arran d'unes declaracions de Pablo Iglesias on criticava directament una sèrie de periodistes. Deia que "estan obligats a parlar malament de Podemos". Els periodistes al·ludits s'han afanyat a denunciar aquest atac a la llibertat de premsa (propi de règims com Veneçuela) mentre que els partidaris de Podemos han aprofitat per reafirmar que a Espanya no hi ha llibertat de premsa.
És la típica paradoxa de si hem de tenir la llibertat de renunciar a la nostra llibertat o de si algú ha d'alliberar-nos en contra de la nostra voluntat. Una mica el que passa amb les sectes.
És cert que a Espanya no moren gaires periodistes en "acte de servei", com sí passa en altres països. Però sí que hi ha acomiadaments i boicots sospitosos. Imatge.
Vagi per endavant que no tinc gaire simpatia per Pablo Iglesias. Català escaldat amb ZP, fuig de l'aigua tèbia de Podemos. Però crec que és necessari explicar de tant en tant fins a quin punt és precària la llibertat de premsa a Espanya.
Poc després d'arribar al poder, Soraya Sáenz de Santamaría es va carregar els 3 directors dels 3 principals diaris d'Espanya. Antich, de La Vanguardia, massa sobiranista. Javier Moreno, de El País, massa d'esquerres. I Pedro J. Ramírez, de El Mundo, massa rebel. És clar, podria ser que Soraya no hi tingués res a veure i que fos casualitat que tots tres hagin estat substituïts per tres directors més afins. La mateixa casualitat va tenir lloc el primer cop que el PP va accedir al poder. Tots els grans mitjans de comunicació van passar a estar controlats pel PP. Amb episodis força sonats, com els de Jesús de Polanco i Villalonga.
Jesús de Polanco era el propietari del grup Prisa, principal grup de comunicació de l'entorn del PSOE. Va ser processat per una qüestió tècnica per part d'un jutge molt motivat. El jutge va acabar sent condemnat per prevaricació i el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar la raó a Polanco. El jutge va ser finalment indultat pel govern d'Aznar.
Juan Villalonga va accedir a la presidència de Telefonica gràcies al govern d'Aznar, que va posar a la seva gent de confiança a càrrec de les grans empreses que encara controlava l'estat. Villalonga, per exemple, havia estat company de pupitre d'Aznar. Mentre Telefonica endarreria l'accés d'Espanya a internet, apostava fort pels continguts: van construir un imperi mediàtic. Més tard, davant d'una actitud rebel, Aznar va aconseguir fer fora Villalonga de Telefonica i hi va situar César Alierta, un home més dòcil que va dirigir Telefonica fins fa poques setmanes, quan es va jubilar amb una miserable pensió de 35,5 milions d'euros.
Bonus track de casualitats. Això ho vaig trobar al compte de twitter de @rincewindcat. Primer vaig pensar que era un hoax però si busqueu al Google veureu que són notícies certes.
En l'actualitat, els dos grans grups mediàtics de l'estat són A3media (en mans del grup Planeta) i Mediaset (propietària de Tele 5 i Cuatro). Tots dos grups, molt propers ideològicament a la dreta espanyola.
Tornant a l'acusació de Pablo Iglesias, en aquest ecosistema periodístic, quins periodistes diríeu que tenen més probabilitats de fer carrera? Els que defensen postures properes als grans grups o els altres? Pot haver-hi llibertat de premsa si només troben bones feines els periodistes d'un determinat signe polític? Si un periodista és contractat per un mitjà de signe contrari a la seva ideologia, creieu que té llibertat per dir el que pensa o s'intenta adaptar al criteri del grup?
Per exemple: de tots els periodistes mediàtics catalans que treballen als grans grups de comunicació espanyols (Évole, Francino, Barceló, Marhuenda, Cárdenas, Buenafuente, Sardà...), quants d'ells són independentistes i han "sortit de l'armari" per defensar l'opció independentista? Per estadística, la meitat dels catalans són independentistes. Per quina raó deu costar tant de trobar-ne als mitjans espanyols?
La raó per la qual els governs (en especial el que tenim ara a Espanya) intenten controlar els mitjans és òbvia: el control de la informació que arriba als ciutadans té molt a veure amb els resultats electorals. Per això mateix, un país on no hi hagi veritable llibertat de premsa, no és una democràcia de veritat.
Jo t'ho dic amb raó ben pensada i meditada, mira, quan Javier Marías va llaçar la seua llança contra els illetrats jo vaig defensar-los, defensar-me, la xarxa d'Internet és i serà a partir d'ara la veritable base de la llibertat de prempsa, podrem tenir o no tindre lectors, però si podem escriure el que veritablement volem i voldrem ja serem llegits, per un o per un milió d'interlocutors, de vegades un de sol fa més que un milió de lectors.
ResponEliminaJo crec que en aquesta Nova Era de Déu, Crist i Dionís, promotor de civilitzacions el paper de la prempsa l'ha agafat i l'ha d'agafar els illetrats de tota mena, que amb els seus escrits, rampelluderies, fins i tot insults, i que no siguen massa, faran el que el sentit popular dirà, tots direm la nostra, perquè ja l'Home ha pegat un salt en la consciència, i gràcies a la xarxa d'Internet.
Si fa un parell de dies al programa de Íker Jiménez es parlava d'uns micos que es comportaven com a humans hui és l'Home qui també ha pegat el gran salt de la consciència i com en un miracle ha esguitat a monos i a micos a que esdevinguen més humans, però l'Ésser Humà ha esdevingut un ésser més ¿perfecte?, millor, ha fet el gran salt de la consciència i ha creat ja fa quatre anys la Nova Era, que ja he esmentat. La xarxa d'Internet i la química del cervell ho han fet possible.
Vicent
Tens molta raó: Internet ha de revolucionar la manera de comunicar-se dels humans i seria desitjable que ho fes posant en mans dels ciutadans el poder que fins fa poc era en mans de grans corporacions.
EliminaI tens raó que cal valorar l'impacte dels petits 'media' que tenen audiències minses en quantitat però importants en qualitat. I jo valoro la interacció que ens permet Internet amb eines com aquest mateix blog. Ara bé, quan es tracta de moure els engranatges d'un país, és difícil fer-ho des de baix. Potser té molt de valor fer arribar un missatge a una única persona però quan el teu adversari pot fer arribar el seu missatge a un milió de persones, l'asimetria és evident.
Sense perjudici d'aquest gran post que t'has marcat avui, crec que qualsevol persona que encara no hagi perdut contacte amb la realitat és conscient de la baixa qualitat democràtica (i baixant!) que atresora l'estat espanyol. Dins d'aquesta podridura general, no es podia esperar menys del quart poder.
ResponEliminaDit això, crec que encara és aviat per llençar la tovallola. No es pot esperar molt més d'un país on prop del 60% dels seus habitants (i la gran majoria dels que tenen dret a vot) han nascut en dictadura. De la mateixa manera, Internet, la gran esperança de la democratització de la informació, encara no ha tingut temps per penetrar el total de les capes que componen la piràmide demogràfica espanyola, una de les més envellides d'Occident. La massa crítica de votants continua, per tant, informant-se preferiblement a través de la tele, un mitjà de comunicació segrestat i lligat de peus i mans per l'aparell del poder, ja sigui en les seves versions més institucionals o bé en les més subterrànies i obscures.
Deixem que aquesta societat creixi i maduri una mica més sota l'auspici de les tecnologies de la informació, i potser al final la cosa canvia.
Això si no ens ho capen abans...
Confiarem en les noves tecnologies per millorar la societat també en aquest àmbit. Darrerament trobo que sempre acabem arribant a la conclusió de "transhumanisme o barbàrie".
EliminaMolt bo raonament. La llibertat és una quimera que encara no estic segura si va bé que ens la encaminin una mica o deixar-la totalment a l'atzar individual; però el que és clar és que encara no han nascut (o no s'han donat a conèixer) els leaders que ho puguin fer. En la meva ingenuïtat crec que els escriptors podem tenir un paper en tot això, obrint els ulls dels que ens puguin llegir sense utilitzar cap força.
ResponEliminaEscriptors, professors, periodistes, filòsofs, científics, psicòlegs, enginyers... Hi ha molta gent que pot aportar molt al progrés social. No només al progrés tecnològic sinó també a l'humà. (I si poden anar tots dos progressos de la mà, molt millor.)
EliminaSempre (?) ens quedarà TV3 que tampoc es totalment lliure i parcial, però per variar ho fa des de l'altra banda.
ResponEliminaD'acord amb que TV3 no és totalment lliure i imparcial (suposo que volies dir que no era del tot imparcial) però potser sí més que el que hi ha a l'altra banda. I que a més, encara que fos igual de parcial i no lliure, el paper que faria de contrapès ja la faria molt valuosa.
EliminaDe tota manera, discrepo amb el sempre. TV3 està en el punt de mira de tota aquesta gent que vol un monopoli dels grans media. Ja se la van carregar al País Valencià i les Illes. I a Catalunya estan fent el possible per desprestigiar-la i afeblir-la. (I quan puguin, eliminar-la.)
Em fas pensar en aquella frase d'Orwell: "periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis, la resta són relacions públiques." Em temo que hi ha molt de relacions públiques, a la premsa, almenys per no contradir al propi cap-línia ideològica del mitjà, per això han de sortir anuaris com el de Media.cat, per omplir els silencis mediàtics. No sé, en tot cas, has fet una bona anàlisi.
ResponEliminaNo sé si anuaris com Media.cat tenen gaire difusió entre el gran públic. Ho veig una mica com quan un mitjà està matxacant amb una 'notícia' que acaba sent falsa i després de dos anys de judici els perjudicats acaben rebent el dret a rectificació i el mitjà hi dedica mig minut. Quina idea queda a l'espectador d'aquell mitjà? La falsa repetida durant mesos o la veritable que han despatxat en mig minut? (I potser encara hi tornen amb més intoxicació després de la rectificació)
EliminaBen dit Gemma, molt ben dit.
EliminaNo entenc l'actitud dels periodistes, al cap i a la fi, Pablo Iglesias, també feia ús de la seva llibertat de premsa...
ResponEliminaNo entenc gaire això de les diferents vares de mesurar!
Que consti que jo estic a favor de la llibertat de premsa, però no a qualsevol preu!!!
Bon vespre Sergi.
El que expliques és tan evident que sembla mentida que la gent no ho entengui. Però tenim tants capítols en aquesta història que ja veiem que el control de la informació és una arma molt útil. El mateix Pablo Iglesias es va fer gran a la tele, no ho oblidem. Per no parlar de Rivera, que només fa política de plató de televisió, la seva organització és completament buida per dins. Sortir a la tele és garantia. No per casualitat alguns partits surten molt poquet, o molt menys que d'altres. M'explica gent del partit que quan hi va haver el tripartit, no sé quin d'ells, ERC va intentar donar més llibertat a la premsa, entenc que per millorar la democràcia que dius tu, i això va servir perquè... ens fotessin hòsties a nosaltres, que estàvem manant. Parlo en primera persona del plural, però jo en aquella època no militava. De tot s'aprèn, com per exemple, del gran control dels mitjans que té CDC. Em preocupa aprendre aquestes coses, la veritat.
ResponEliminaTambé tenim els casos de periodistes més de base, no tan famosos, que han acabat sortint denunciant silenciaments d'informació, tendències clares, coses de les que es poden parlar i les que no. Potser aquí no els maten, però aquesta gent segur que no arribaran enlloc mai. El més preocupant, penso, és que el periodisme actual ha assumit això com a normal. O jugues, o no et deixen jugar. I això és greu. Però quan t'hi jugues el sou, la carrera, el futur... suposo que fas moltes concessions.
Certament passa el que dius. El que volen normalment els que es queixen de la parcialitat dels mitjans que no controlen és fer-los servir per liquidar la competència i que transmetin el mateix missatge que els mitjans que ja controlen. És a dir, quan algú diu "aquest mitjà és parcial" molts cops vol dir "vull més gent que opini com jo en aquest mitjà".
Elimina