Aquest estiu s'ha anunciat el descobriment d'un nou exoplaneta (un planeta que orbita una estrella diferent del nostre Sol). Cada any se'n descobreixen uns quants però aquest és especial perquè orbita l'estrella més propera al Sol.
Fins a aquest descobriment, l'exoplaneta més proper orbitava Èpsilon Eridani, raó per la qual ha estat inclòs en diverses obres de ciència-ficció. Dintre d'uns 4500 milions d'anys el Sol es convertirà en una gegant vermella i engolirà la Terra, així que és lògic anar pensant en fer una mudança.
Distàncies
Les distàncies a l'espai són immenses. Per tant, passar dels 10,4 anys llum d'Èpsilon Eridani als 4,2 anys llum de Proxima Centauri sembla una molt bona notícia.
Val a dir que a aquesta distància, una nau amb la tecnologia humana actual trigaria uns 30.000 anys a arribar-hi (probablement quan hi arribés ja l'esperarien unes quantes naus que van sortir més tard de la Terra però amb una tecnologia més moderna) però s'especula que, enviant nanosatèl·lits, arribarien en 30 o 40 anys.
És habitable?
El planeta es troba a la zona habitable, és a dir, a una distància adequada del seu sol per tal de tenir una temperatura mitjana semblant a la que nosaltres considerem òptima per a la vida que coneixem.
No obstant això, sembla clar que el planeta té acoblament de marea. Això vol dir que sempre mostra la mateixa cara al seu sol (com passa amb la Lluna i la Terra). Això vol dir que en un hemisferi sempre és de dia i fa una calor insuportable i en l'altre sempre és de nit i fa un fred terrible. Entre els dos hemisferis hi hauria una zona de transició amb una temperatura ideal.
Les probabilitats de trobar-hi vida es dispararien si el planeta fos oceànic. En aquest cas s'anomenaria planeta-ull. I tindria una part de l'aigua congelada (a la cara on no hi toca mai el sol) i l'altra líquida. Font.
Els anys passen ràpid però els dies són eterns.
Aquest planeta triga només 11,2 dies terrestres en fer una volta al seu Sol. Això vol dir que els anys són 32,6 vegades més curts que els nostres. Per exemple, si jo hagués viscut tota la meva vida a Proxima Centauri b, ara tindria més de 1200 anys.
Seria una bona idea per a un reclús complir condemna a Proxima Centauri b? Doncs depèn. Si el condemnen a 300 anys de presó sí. Però si el condemnen a 3 anys i un dia, no en sortirà mai.
I és que els dies a Proxima Centauri b són pràcticament eterns. El sol mai es pon. Ni surt per l'horitzó. Des d'un punt concret del planeta, sempre el trobarem al mateix lloc del cel. L'única manera de veure una posta de sol és viatjant cap a l'hemisferi fosc.
Terra vs Proxima Centauri b. Font.
Qui anirà a Proxima Centauri b?
Si seguiu aquest blog ja coneixereu la meva opinió. Hi aniran els posthumans. L'ésser humà no està preparat per anar-hi. És massa lluny i massa complicat. Potser algun dia la tecnologia ho farà possible però sempre serà més fàcil portar-hi una Intel·ligència Artificial o un Posthumà que no pas un delicat mortal humà. Un humà a l'espai necessita menjar, respirar, genera residus i és mentalment inestable. Mentre depenguem de la biologia, necessitarem viure dins d'un ecosistema adequat. Això vol dir construir-lo allà on vulguem anar. (A Proxima Centauri b i també a la nau que ens hi porti.)
Una Intel·ligència Artificial (o Posthumana) que resideixi en un xip és molt més resistent als perills de l'espai, se'n poden fer còpies de seguretat i enviar-les per ràdiofreqüència a través de l'espai i no tenen data de caducitat. Es podria enviar demà mateix i que seguís viva d'aquí 30.000 anys.
Tinc dubtes sobre fins on arribarien vius microorganismes simples, com bacteris o tardígrads. Però crec que el que té sentit, si volem expandir la humanitat a l'espai, no és enviar-hi formes el més biològicament similars a nosaltres sinó formes (encara que no siguin biològiques) capaces de propagar el nostre llegat cultural. Que el que ens fa interessants són les nostres idees, no pas el nostre ADN.
Més
Com sabeu, aquest no és un blog especialitzat en astronomia. Si us agradat el tema, podeu llegir a gent que en sap molt, com aquest.
Gràcies a Ramón Tomé i els altres participants del grup de correu d'astrofels, que em van inspirar a fer aquest post. I un record molt especial per Sergio López Borgoñoz, que ens va deixar fa pocs dies.
No m’acaba de fer el pes això de la calor extrema i el fred extrem, prefereixo passejar una estona més i arribar a un planeta més agradable. I això que els dies siguin tan llargs, de cara als dilluns malament també. Es a dir, que a mi no m'hi veuran pas per allà.
ResponEliminaPD: Acabo de descobrir que tens 37 anys!
No veuran a ningú dels que som ara per aquí. Almenys en l'actual forma humana.
EliminaPD: Quants me'n posaves?
PD2: No vas llegir la contraportada del llibre?
La veritat es que ja te’n posava una xifra semblant, per això de tenir el fill en aquesta edat. Si que em vaig llegir la contraportada, però no la vaig memoritzar
EliminaPrimerament dir-te que descanse en pau el teu amic.
ResponEliminaI en segon lloc que potser els rescataríem als que isqueren uns anys més tard pel camí, o potser caldria, com tu bé dius enviar uns bacteris o fins i tot virus, tot i que dubte que els virus siguen capaços de crear amb els anys i Lamarck i Darwin un mamífer, jo pense que els virus són un estat de la matèria diferent i separat dels organismes vius, per a mi tot té vida, però estem en habitacions separades, els animals, junt als bacteris, els virus i prions per un altre lloc i les pedres, plantes, per un altre, la vida, per a mi no es crea ni es destrueix només es transforma, talment com la matèria, i ha existit sempre, ha anat viatjant amb els asteròids planeta darrere de planeta. Potser no siga massa exacte en les meues explicacions, però crec que bàsicament i amb algunes diferències pot ser així, ara jo crec que una manera de portar humans a aquest planeta de nova descoberta és enviant com tu bé dius màquines que pogueren descobrir-nos en un futur en què desenvoluparíem la humanitat novament, però de vegades pense que cada grup humà inexorablement està condemnat, exceptuant casos especials, al seu planeta, és una idea que no és meua, sinó que l'he sentida. Imagina't que Amstrong va sentir veus a la Lluna, la veu del "Pare" o del seu pare o figura eix, que potser era una imaginació, però ¿què és la realitat? que li deia que no era nostra la Lluna.
En fi, que tot és molt complicat i no només és muntar-se al nostre sis-cents i anar-nos-en, sinó que cal pensar-ho molt.
Una abraçada i fins a l'altre article.
Vicent
Reflexions interessants, Vicent. No havia sentit aquesta escena que comentes de l'Armstrong, tot i que recorda a una escena de 2010, Odissea Dos on diu que "tots els mons són vostres excepte Europa".
EliminaI respondre a aquesta pregunta és molt interessant perquè toca de ple l'essència de l'home. Som una espècie més, lligada al seu nínxol biològic o som una espècie especial, capaç de transcendir-lo?
Jo no sé si serem capaços de fer-ho i potser en la meva curta vida no ho vegi però del que estic gairebé segur és que ho intentarem. L'ésser humà és curiós, no es conforma fàcilment amb un fracàs o una porta tancada si creu que hi ha alguna cosa que val la pena explorar.
Efectivament eixa transgressió és el complex d'Èdip, o la lluita de classes o la mort de Déu, els tres trencaments dels tres filòsofs de la sospita. No podem viure hermèticament correctes, mai.
EliminaVicent
Espero no viure prou per veure la mena d'engendres que enviarem a Proxima Centauri, però no pateixo, perquè això de tenir camí dels 1300 anys proximacentauriencs ja comença a pesar-me.
ResponEliminaSuposo que els primers engendres seran robots intel·ligents. Potser si són massa intel·ligents, faran veure que no han arribat i s'establiran allà, al marge de nosaltres.
EliminaVeig que després de vacances tornes amb les forces transhumanistes ben carregades, disfressat de Daniel Marín català...
ResponEliminaTradicionalment (almenys des de la segona meitat del segle XX o des de l'estrena d'Star Trek) s'ha pensat en l'espai com l'última frontera de la Humanitat. Personalment, però, crec que el desenvolupament de la realitat virtual suposarà un obstacle ben seriós per a l'expansió humana per l'espai. ¿Qui voldria exposar-se a viatges llargs i perillosos, si al mateix temps existís una tecnologia prou desenvolupada per crear i permetre'ns experimentar una infinitat de mons i vides amb nivells de tangibilitat similars o iguals a l'existència real? ¿Qui s'exposaria a sortir de casa per satisfer la seva curiositat, si al mateix temps pogués cobrir aquesta necessitat sense angoixes ni patiments ni treballs? En aquest cas hipotètic, l'expansió humana per l'espai quedaria potser reduïda a l'explotació de matèries primeres i una possible obligació de mudança...
Seguint amb aquesta mateixa línia argumental, i tenint sempre en compte les possibilitats infinites d'una realitat virtual hiperrealista, ¿quina intel·ligència artificial o quin posthumà sentiria la necessitat de moure's per l'espai (encara que els resultés fàcil)? En última instància (i per a tots els éssers contemplats), ¿no seria més pràctic suplantar l'univers físic i real, constituït d'espai i temps, per un univers "ad hoc" fet d'informació i regit per lleis informàtiques?
Dic jo, eh...
Hauria estat bona idea publicar aquest post a l'agost però he fet vacances de wifi i, de fet, aquest blog tampoc és precisament d'actualitat immediata.
EliminaLes reflexions que fas em recorden a les d'Asimov a la saga de la Fundació. Allà, els humans més acomodats prenen pocs riscos i exploren poc i els menys acomodats sí que acaben colonitzant tota la galàxia.
De tota manera, jo crec que el posthumà tindrà la possibilitat de disposar de diferents cossos i còpies de seguretat de la seva ment. Així doncs, podrà viatjar sense risc de morir, ja que en cas de ser destruït el seu cos, podrà tornar a viure a través d'una còpia de seguretat. I, en aquest sentit, trobo lògic que hi hagi exploradors que vulguin el mèrit de descobrir l'univers real, tot i que molts posthumans estiguin interessats en mons virtuals de gran realisme. Això també surt a Diàspora.
Totes aquestes distàncies tan inimaginables, em fan ballar el cap...
ResponEliminaDe vegades em pregunto si aquesta "dèria" de descobrir mons remots, ens porta a algun lloc...Potser seria millor gastar tanta energia en millorar el que ens té ben arrelats al terra, per la força de la gravetat!
Bon dia , Sergi.
Entenc que la dèria per descobrir mons remots ens porta a mons remots. Què hi ha en aquests mons? És inimaginable. Però no seríem humans si no volguéssim saber-ho.
Elimina