dissabte, 14 d’octubre de 2017

Podríem viure al país d'Schrödinger?

Els que seguiu aquest blog des de fa anys potser recordeu un post anomenat El vot de Schödinger. Si aquest fos un blog de gran difusió (influencer, com diuen els modernets) potser us diria que la gent va començar a fer ús d'aquest vot massivament fins a configurar un país d'Schrödinger. Però no és ben bé així.

Veig molt d'estrès a l'ambient, així que contribueixo a la felicitat dels catalans amb aquest gat tan maco. Font.

No us tornaré a explicar la història del gat d'Schödinger (feu clic a l'enllaç anterior, en tot cas) i passarem a analitzar si realment vivim en un estat d'Schödinger.

El passat 1 d'octubre hi va haver un referèndum però no hi va haver un referèndum. Després, el dia 10, el president Puigdemont, com a resultat d'aquest referèndum va proclamar la independència però la va suspendre a continuació. El matí següent, Rajoy va preguntar formalment a Puigdemont si s'havia declarat la independència o no. A partir d'aquesta declaració d'independència d'Schrödinger podríem estar vivint en un estat d'Schrödinger?

El quart postulat de la mecànica quàntica (d'on surt tota la història del gat d'Schrödinger) parla justament de superposició d'estats i aquest és l'escenari on podríem viure en això que anomenem "la transició nacional". Podria passar perfectament que durant una temporada, el territori català estigués governat per 2 estats diferents, de tal manera que no fóssim ben bé ni Espanya ni Catalunya. En el quart postulat també es parla del col·lapse d'aquest estat mescla, cap a un dels dos estats que el componen. Això seria la fi del Procés. A partir d'aquell moment, seríem un Estat pur (bé Catalunya o bé Espanya).

Però, podríem viure un període llarg de temps en aquesta superposició d'Estats? Com seria la nostra vida a Espalunya?

Macroscòpicament, la superposició d'Estats podria funcionar. La Catalunya autonòmica no deixa de ser un format similar, amb dues administracions que coexisteixen en un mateix territori. La diferència arribaria quan l'administració catalana deixés d'estar subordinada a l'espanyola i entrés en competència directa.

Imagineu-vos que podeu triar entre uns ferrocarrils catalans o uns espanyols, entre hospitals catalans i espanyols, escoles catalanes i espanyoles. Cada ciutadà podria pagar impostos a una o altra administració i rebre serveis "gratuïts" d'aquesta administració. Si fes servir serveis de l'altra administració, es cobrarien bé al ciutadà o bé a l'administració que ha escollit el ciutadà. Per exemple, a una autopista espanyola només pagarien peatges els catalans. Els espanyols podrien passar gratis pel peatge.

Sospito que aquesta competència directa afavoriria un millor funcionament de les dues administracions. Es trencaria la situació actual de monopoli que fa que un ciutadà hagi de pagar impostos sí o sí a una administració que no fa res per ser eficient o per evitar la corrupció. Probablement els ciutadans entendrien millor què fan els polítics i es preocuparien més per les conseqüències de votar un partit o un altre.

Els temes identitaris quedarien resolts, ja que cada ciutadà podria optar per un o altre passaport, representar un o altre país en competicions esportives, etc. De fet, com he comentat algun cop, com més es basi l'economia en serveis i bens intangibles, menys importa "el territori" i més es pot adaptar el país a la voluntat dels seus ciutadans. És a dir, aquest escenari que plantejo podria ser freqüent en un món globalitzat. Els Estats es delimitarien cada cop menys sobre els mapes i viurien cada cop més en les persones que lliurement els triessin.

8 comentaris:

  1. Jo vaig anar a votar i vaig votar sí, però des d'aquell dia, tinc un garbuix tan gran, que procuro no mirar notícies ni debats sobre el tema, fins que les coses siguin definitives i ho faig per higiene mental, tot plega em té molt atabalada...
    Se t'agraeix el detall del gatet, tan feliç, segur que ell només vol pessigolles a la panxa!!!
    Bon vespre, Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Descansa si el ritme de tot plegat t'atabala. Són moltes emocions, algunes molt dures i moltes injustícies. Potser hem de fer torns en aquesta lluita.

      Certament, Catalunya serà cat-friendly o no serà.

      Elimina
  2. O sigui triar Catalunya o Espanya seria com escollir la companyia telefònica, mires qui et fa millor oferta i el tries. Es això l’extrem de la globalització, no? Estats convertits ens empreses de serveis en competència directa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I de seguida sortiria competència nova, com l'Estat Ponsià, que tindria dos súbdits (no podries evitar que l'ahse ho fos i, un cop ella fos ponsiana, seria difícil que algú volgués compartir nacionalitat amb ella).

      Elimina
  3. Pels que som una mica frikis, això de tenir un país d'Schrödinger té la seva gràcia, però en algun moment s'ha de concretar, i cadascú prendre el paper que li toca, i ja sabem què vol dir això. És a dir, en algun moment haurem d'obrir la tapa de la caixa, i tant és com estigui el país a dintre, potser és viu, o potser és mort. Però ho haurem de saber.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això és el col·lapse, l'escenari més probable. De tota manera, res no és etern, així que els escenaris "de transició" no deixen de ser realitats com les altres, que també duren un temps finit.

      Elimina
  4. Fa uns dies em va fer bastanta gràcia la definició de "nació quàntica" que vaig veure a Twitter, en referència als últims esdeveniments a Catalunya. Si més no, li confereix un toc una miqueta més modern i pseudofuturista a aquest conflicte més vell que anar al lavabo.

    Mai havia pensat en aquesta idea que suggereixes de contemplar la governança i l'administració civils des d'una perspectiva de mercat, apostant per la lliure competència entre diferents propostes administratives amb competències plenes en lloc dels monopolis imposats a què estem acostumats. Escollir proposta nacional com qui escull operador de telefonia o assegurança de cotxe; escollir ser català, espanyol, francès, europeu o dominicà segons la sintonia personal amb la proposta i la capacitat de seducció de cada projecte d'estat; coexistència de diversos estats en un mateix territori amb serveis orientats a la seva clientela particular, a qui hauria de fidelitzar mitjançant una millora contínua de la qualitat tot evitant la fuga cap a administracions competidores. Compro la idea amb entusiasme i auguro un futur on no només podrem escollir entre els avantatges de fer-nos catalans, espanyols o hongaresos, sinó també triar entre fer-nos súbdits de Google Countries, Amazon State o Facebook Nation.

    P.D.: No et resulta extremadament incòmode apostrofar Schrödinger?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo que als albors d'internet hi havia unes pàgines anomenades Geocities. I entenc que Internet no deixa de ser un reialme (o una república) virtual. A mesura que la virtualització avanci, cada cop importarà menys la pàtria física i més la que triem per internet. Bé, a no ser que les porres arribin també a Internet i es comenci a legislar quins estats virtuals tenen dret a existir i quins no.

      PD: Crec recordar que en l'article anterior una filòloga em va comentar que s'apostrofava. Normalment intento fer cas a les filòlogues.

      Elimina