Tradicions estiuenques: les reposicions

Arriba l'estiu i les teles posen el pilot automàtic per marxar de vacances. En general, triomfen els programes que en Monegal qualificaria d'escuma televisiva (tipus Grand Prix o La Partida de TV3) amb reposicions de sèries antigues.

Algunes cadenes, no sé si per mandra extrema o per tradició, fins i tot decideixen que les sèries reposades siguin les mateixes cada any. Per exemple, a TVE tornen a fer Verano Azul* i a TV3, Plats Bruts.

Els plats bruts de la meva cuina també fan reposicions periòdiques. Font.

Val a dir que altres canals fan ús de la reposició durant tot l'any. Així, el senyor Lara continua amortitzant capítols dels Simpsons. No només a Antena3, on porten un parell de dècades emetent un i altre cop els mateixos capítols sinó també a NEOX que és un canal especialitzat en reposicions.

També hi ha qui inclou les etapes del Tour de França en les reposicions estiuenques. Potser els més experts poden distingir si els capítols són nous o repetits però la majoria dels espectadors es queden hipnotitzats pel moviment de la serp multicolor i cauen rodons al sofà, gaudint més de la migdiada que no pas de l'emoció de la cursa.

A la cançó "El boomerang", els Manel fan referència al Tour de França. Certament, un boomerang és un símbol d'allò que torna, com les reposicions. Font.

Hi ha espectadors del Tour que fins i tot han adquirit l'habilitat de despertar-se quan s'ha acabat l'etapa, just per veure el moment gloriós en què el guanyador de l'etapa puja al podi i rep petons de les hostesses. Diria, tot i que no ho puc assegurar, que són els mateixos que dormen al tren i es desperten just quan arriben a la seva parada.

Vistos els bons resultats de les reposicions, tant en audiència com, sobretot, en el ràtio audiència/esforç, he decidit incorporar aquesta bonica tradició a aquest blog. Així doncs, durant aquest estiu podreu llegir alguns dels relats que he escrit. Amb el temps he perdut el compte de quins estan publicats i a on, així que no descarto que n'hi hagi algun d'inèdit.

Aquests relats quedaran enquadrats en la secció Relats d'estiu, tot i que és possible que la temàtica dels relats no sigui pas estiuenca. Només vol dir que s'han reposat durant aquesta campanya de reposicions d'estiu.

* Spoiler: al final, Chanquete mor.

Visions

Recentment he observat que en les diferents pol·lèmiques opina tant gent externa al conflicte com gent que hi està directament involucrada.

Ara està molt de moda el conflicte Israel-Palestina però els diaris i les xarxes socials també van plenes de procés català i encara s'arrossega algun eco d'Ucraïna, a més dels clàssics Veneçuela i Cuba.

Tots aquests conflictes han aconseguit que molta gent es posicioni en un dels dos bàndols. Hi ha altres conflictes que semblen tenir menys èxit mediàtic perquè  no produeix tal divisió d'opinions.

Malauradament aquest posicionament condiciona molt la nostra oportunitat d'entendre el conflicte. Igual que, abans de produir-se un penal dubtós, estem condicionats per ser seguidors d'un o altre equip.

Es dóna així la patadoxa que potser els més indicats per arbitrar un conflicte serien els qui mai han sentit interès per aquest conflicte. No obstant això, la ment humana és tan mandrosa que també aquí faria de les seves: construiria paral·lelismes entre amb un conflicte que coneix i on sí ha pres partit. Per exemple, un unionista espanyol donaria suport als unionistes canadencs i britànics, enfront als quebequesos i escocesos. I un independentista català faria el contrari.

Així doncs, podríem preguntar-nos qui té una visió més clara d'un conflicte: el que hi està directament involucrat, el que el segueix des de fa temps o el qui se'l mira des de lluny. Des de quina distància es té la millor visió?

El buit de l'estupidesa a la ficció

Rebuscant els àtoms de la TPE n'he trobat a faltar un que parli de l'estupidesa. N'hi ha molts que parlen de la maldat. És difícil trobar històries on no hi hagi personatges una mica malparits. Però trobo que la ficció no ens adverteix prou del perill de l'estupidesa.

L'estúpid, a diferència del malvat, no rep cap benefici a canvi de perjudicar els altres. I això, sovint, el fa més perillós encara. Si heu vist pelis del Tarantino, haureu vist alguna escena on un personatge en una situació límit (apuntat per una arma, normalment), fa uns raonaments totalment lògics amb els que convenç el seu adversari que la millor opció no és matar-lo. Això pot funcionar si l'adversari és malvat perquè el malvat busca i sap trobar el seu propi benefici. Però l'estúpid premerà el gallet perquè sovint es mou per la premissa que el mal dels altres és el seu benefici.

Una acció estúpida és la que genera danys als altres i cap guany a un mateix. L'estupidesa suprema fins i tot causa perjudicis a un mateix. Imatge extreta d'aquest blog, que desenvolupa la teoria de l'estupidesa.

Hi ha una pel·lícula antiga, que es diu Aeropuerto, on el conflicte no el provoca un malvat sinó un estúpid. L'estúpid en qüestió es diu Guerrero i (atenció SPOILERS) vol fer esclatar l'avió per tal que la seva dona cobri l'assegurança de vida després que ell s'arruïnés. Algú podia objectar que aquest podria ser considerat un acte de generositat envers la dona o que en Guerrero obtindria un guany de la seva acció però ell s'encarrega d'esvair els dubtes sobre la seva estupidesa quan descobreixen el seu pla (i li deixen clar que la seva dona no cobrarà l'assegurança) i ell es tanca al lavabo i fa esclatar la bomba. Finalment, l'avió aconsegueix aterrar després de moltes dificultats i tothom sobreviu excepte l'estúpid d'en Guerrero.

Podríem pensar que el terrorista és el personatge estúpid per excel·lència però costa trobar casos en els que no tingui una motivació malvada. Quasi sempre hi ha un botí pel mig perquè sinó el públic no acaba de comprar la història.

Potser un personatge estúpid que abunda és el comandament mitjà que insisteix a fer les coses seguint els protocols i normatives que l'heroi s'ha de saltar per poder guanyar. "Deixi de molestar el senador, agent x o l'hauré d'expulsar del cos de policia de Los Angeles". "Aquí té la placa, sergent" diu l'agent i llavors se'n va a perseguir el senador pel seu compte, tot i que en algun moment necessitarà l'ajuda d'un excompany, que es juga la carrera perquè confia en ell.

No sé si a vosaltres se us acudeixen més casos de personatges profundament estúpids (que facin el mal sense obtenir res de bo a canvi) però a mi em semblen pocs. I potser aquesta la raó per la qual identifiquem com a perillosos els malvats però menystenim el mal que poden fer els estúpids. Hollywood no ens ha preparat prou per témer-los.

Medalles de plata

Estic llegint un llibre que vaig triar una mica a l'atzar aquest Sant Jordi. En un moment de la història, el llibre esmenta una característica molt peculiar d'un personatge: la seva memòria dura només 80 minuts. Passat aquest temps, oblida tot el que ha passat en els darrers 80 minuts i la seva memòria torna a arrencar des del moment que va tenir l'accident que li va causar aquest síndrome.

Us sona? Us refresco la memòria: el personatge porta un abric amb tot de notes de coses que ha de recordar. Una d'elles diu "la teva memòria dura només 80 minuts" però la majoria van sobre un tema que l'obsessiona.

Bé, si no us sona és que potser no heu vist Memento, una pel·lícula de la que ja hem parlat en aquest blog, que fins i tot va arribar a convocar el Premi Memento.

És cert que la primera sensació que m'enduc com a lector amb aquests déja vu és una mica de decepció. No és el mateix veure una idea original per primer cop que veure-la per segon o tercer cop. Sovint es diu que ja està tot inventat i que no és tan important el que es diu i en canvi les formes poden marcar la diferència.

Però el culte als pioners, als guanyadors, als primers en arribar és evident. No tothom sap qui són Buzz Aldrin, Alfred Russel Wallace o Tenzing Norgay, tot i que van fer pràcticament el mateix que Neil Armstrong, Charles Darwin i Edmund Hillary.

Aquesta foto immortalitza un dels moments més gloriosos de la vida de Buzz Aldrin. Però la majoria de la gent l'ampliarà per veure, reflectida en el seu casc, la imatge de Neil Armstrong, el primer home en trepitjar la lluna.

Norgay i Hillary van arribar junts al cim de l'Everest. És difícil entendre que un tingui més mèrit que l'altre. I Aldrin i Armstrong també van aterrar junts a la Lluna. El cas de Wallace i Darwin és una mica diferent ja que van recórrer camins paral·lels per separat. De tota manera, també es diu que si Darwin no hagués tingut constància que Wallace havia arribat a conclusions semblants a les seves no s'hauria atrevit a publicar la seva revolucionària teoria sobre l'evolució de les espècies.

En algunes cultures, el segon és considerat el primer dels perdedors però, com a mínim és qui ha fet més perquè el primer donés tot el duia dins. Font.

En altres casos, és cert que els segons només han recorregut els camins que havien obert els pioners. Però si els segons van seguits dels tercers i els quarts, aquests camins es consoliden. Després del primer llibre que parlava de viatges en el temps se'n van escriure molts d'altres, fins a crear un subgènere. I després de Norgay, molta gent va seguir escalant l'Everest, per la mateixa raó que va pujar en Hillary: perquè era allà.

Hi ha qui opina que és molt trist que després del dotzè home que va trepitjar la lluna, ningú hi hagi tornat. I que seria terrible que ningú hi tornés. Un darrere l'altre, aquests homes van morint i un dia no en quedarà cap de viu. Llavors, quan alcem la mirada al cel, pensarem que un dia la humanitat va ser prou audaç per arribar a la lluna però serà una glòria passada d'un temps que no tornarà.

I aquesta és la importància dels segons. Un fet puntual, per molt espectacular que sigui, deixa de ser important si no té continuïtat. De què serveix obrir un camí si no hi passa ningú després?

Retorn a l'Status Quo (TPE)

Avui us porto un nou lliurament de la sèrie Taula Periòdica de l'Escriptura (diguem-ne TPE, per abreviar). Com sabeu els lectors fidels, aquesta és una iniciativa que pretén aprendre i assimilar tota mena de conceptes relacionats amb l'art d'explicar històries.

És possible que algun lector despistat aterri en aquest blog precisament ara i digui "ui, això de la TPE no sé de què va, m'he perdut el començament i no sé si entendré els posts d'aquesta sèrie". I aquest és precisament un dels principals problemes que han d'afrontar els guionistes de sèries o de novel·les o pel·lícules que tinguin seqüeles i preqüeles.

Penseu que antigament no hi havia internet, ni DVDs i era molt difícil seguir una sèrie per TV mirant els capítols en ordre. Potser el dia que feien el quart capítol coincidia amb el teu aniversari de noces o amb un partit de la Roja i, per molt que t'agradés la sèrie, no podies evitar altres compromisos. I sí, hi havia el vídeo però no tothom va aprendre a programar-los.

Total, que arribava el dia del cinquè capítol i tu no havies vist el quart. Què fas? Deixes de veure la sèrie?

Davant d'aquesta situació, els guionistes van entendre que calia fer capítols que es poguessin seguir sense necessitat d'haver vist els anteriors. I el recurs extrem es diu retorn a l'Status Quo.

El retorn a l'Status Quo significa que, passi el que passi durant un episodi, al final tot torna a ser com abans de començar el capítol. Així, l'espectador pot entendre ràpidament qualsevol capítol, sense importar quants se n'hagi perdut.

Podríem dividir les sèries segons facin ús o no del retorn a l'Status Quo. Hi ha sèries com Tom i Jerry, el Equipo A o el Coche Fantástico que no només retornen sempre a l'Status Quo sinó que, a més, fan capítols pràcticament idèntics. De tal manera que l'espectador pot arribar i/o marxar en qualsevol moment del capítol i sabrà què ha passat abans i què passarà després.

Com passa amb House, els capítols tenen un esquema molt semblant sempre però val la pena seguir la sèrie pels seus treballadíssims diàlegs. Font. 

A l'altre extrem tenim sèries que fan servir els capítols com fascicles d'una història. I si te'n perds un, cal que vagis a Internet a cercar el capítol o algun fòrum de fans de la sèrie. En alguns casos, fins i tot és necessari anar a buscar informació per acabar d'entendre la història un cop has vist els capítols, com a Twin Peaks o a Lost.

Enmig tindríem altres sèries que segueixen de forma habitual el retorn a l'Status Quo però, de tant en tant, trenquen la monotonia amb un petit canvi en un episodi que sí perdura en els següents. Són, en tot cas, canvis que no costen molt d'entendre a l'espectador. Per exemple, als Simpsons, l'Apu és solter durant moltes temporades i en Flanders està casat. Però (atenció, spoilers ;) hi ha un capítol on l'Apu es casa i un altre on en Flanders perd la seva dona. I a partir d'aquests capítols, la sèrie continua amb el nou Status Quo.

Tot plegat té una analogia amb la realitat, amb la Història. L'Status Quo té tendència a mantenir-se. I, de tant en tant, hi ha una revolució que sorgeix amb el propòsit d'enderrocar-lo. Però el terme revolució evoca un gir, una volta completa, de 360º. És a dir, al final de la revolució, tornem a ser al punt de partida.

---------------------------------------------------------------

Aprofito per agrair a en XeXu i a en Pons per haver participat a la TPE. Us recomano llegir els seus àtoms si no ho heu fet encara.

El dimoni nacionalista

Hi ha paraules que tenen connotacions negatives molt més enllà del que seria just. Si l'altre dia us parlava dels químics, avui analitzaré els nacionalismes.

Irònicament, la principal raó per la qual els nacionalismes estan demonitzats és a causa d'una campanya nacionalista. A Espanya, el nacionalisme central ha demonitzat els nacionalismes perifèrics per intentar esborrar-los del mapa i ocupar el seu espai. En aquesta maniobra, els nacionalistes espanyols fan estranys equilibris dialèctics que permetin aplicar la doble vara de mesurar. Els haureu sentit fent servir el terme nazionalisme, amb tota l'estupidesa associada a infraccions de la llei de Godwin.

Yo no soy nacionalista, yo soy español, español, español... Font.

A més d'aquests (no)nacionalistes, hi ha uns altres (no)nacionalistes que se situen més a l'esquerra, que es defineixen com a ciutadans del món i que diuen que el nacionalisme té un punt de racisme o xenofòbia, en tant que separa les persones segons pertanyin o no a una nació determinada. Molts cops, aquesta argumentació també és utilitzada pels del primer grup per acabar acusant els nacionalistes (els altres sempre, mai els propis) de voler emular els nazis o l'apartheid.

Exemple d'un (no)nacionalista d'esquerres. Font

En aquest post pretenc donar una altra visió del nacionalisme. Després, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Deixeu-me començar amb una frase de Vicenç Partal, extreta d'aquí:

Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.

Aquesta frase es podria reformular per definir un nacionalisme positiu:

Sóc nacionalista perquè crec que tinc la responsabilitat davant del món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat.

En els darrers anys, les distàncies s'han escurçat al món, les cultures estan més a prop les unes de les altres i interactuen constantment, per bé i per mal. És la globalització.

En aquest món global hi ha viatgers que van de vacances a un hotel de luxe d'un altre continent i van de la piscina a la platja passant pel bar amb la polsera de tot inclòs. I potser un dia o dos surten a veure la capital d'aquell país, formant part d'un ramat de cinquanta o seixanta turistes. Per dinar els deixen vint minuts lliures, que aprofiten per anar al McDonald's i després de tornada a l'hotel. Al final, les vacances a Riviera Maya s'assemblen tant a les de Punta Cana i a les de Bali que es poden arribar a confondre organitzant les fotos. 

En canvi n'hi ha d'altres que cerquen rutes fora dels circuits turístics. Intenten viatjar sols, entrar en contacte amb els autòctons, menjar el mateix que ells mengen. I gaudeixen i s'emocionen davant de danses tribals dels Masai o alguna tribu de Polinèsia o l'Amazònia. Però, molts d'ells, per alguna raó que no entenc, quan tornen a casa s'en fotran del folclore del seu propi país i diran que els que van cada setmana a un esbart són uns pagesots, uns catetos i que serien més "ciutadans de món" si anessin a balls de Bollywood o a dansa del ventre.

Però la meva pregunta és: si tots hem de ser ciutadans del món, qui preservarà la riquesa cultural de cada país? I aquí encaixa la definició d'en Partal: com a nacionalista m'agrada aportar el meu gra de sorra perquè la meva cultura no es perdi. El que passa és que això no es redueix a fer coses, hi ha també un fort component emocional. Si no t'emociones quan l'anxaneta corona un castell, no cal que vagis a plaça. Això és potser el que fa que hom es burli més dels nacionalistes: que ho sentin.

En qualsevol cas, no es tracta d'una supremacia. Les sardanes no són millors que el flamenc o les jotes. Senzillament són les d'aquesta nació. I si un nacionalista discrimina positivament les seves tradicions és perquè si no ho fa ell, no ho farà ningú. Això no vol dir que no es pugui gaudir de tradicions d'altres cultures, de parlar altres llengües, de l'amistat de gent d'altres nacions. Al contrari, si cadascú fuig de la uniformització és quan s'aconsegueix una suma enriquidora en la seva diversitat.

Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.

Però deixant de banda aquests casos, perpetuar les tradicions ajuda a conservar la riquesa cultural del món. Així que sí, a mi també m'agrada ser ciutadà del món però vull ser-ho d'un món divers, mosaic de milers de cultures diferents. No pas d'un món profundament globalitzat on la cultura d'una o unes poques grans nacions hagi esborrat la resta

La censura, internet i el rei.

Com ja deveu saber, el setmanari El Jueves ha decidit acomiadar-se del rei amb una portada censurada. En aquest cas, per ser originals, no han necessitat la col·laboració del govern ni de la casa reial sinó que ho ha fet la mateixa editorial. Al capdavall, una tradició és una tradició.

Molts dibuixants estrella del setmanari han anunciat que marxen, en protesta per la decisió de la revista de retirar aquesta portada. Un gest que veuen incoherent amb la línia històrica de El Jueves.

El setmanari El Jueves ha jugat al llarg de la seva història un paper excessivament protagonista en el periodisme espanyol. Van criticar el govern d'Aznar quan ningú més ho feia (perquè havia comprat, despatxat o ficat a la presó la majoria dels mitjans d'àmbit estatal). I van aconseguir que la casa reial els censurés una portada.

No estem parlant d'un periodisme seriós, d'alt nivell, digne d'un Premi Pulitzer. No. Estem parlant de fer acudits. Acudits sobre la gent que ens governa. És a dir, aquí la notícia és el buit informatiu que va ocupar en alguna ocasió El Jueves. Milions de notícies i opinions silenciades pels grans grups de comunicació. Censura de facto.

En el cas de la casa reial, d'això en van dir pacte de silenci. L'omertà, que diria en David Fernández. Sota el pretext de protegir una figura que donava estabilitat a l'Estat, el periodisme espanyol va renunciar a fer la feina que el bon periodisme ha de fer en una societat lliure i democràtica: informar lliurement sobre els temes importants.

Però vet aquí que un dia el pacte es trenca i algú decideix que cal fer la feina que els periodistes no feien. Fixeu-vos en la línia vermella que puja al primer gràfic i la línia que baixa al segon gràfic:

Sabem que correlació no implica causalitat però en aquest cas... Font1. Font2

En resum, durant dues dècades ens repetien un i altre cop que el Rei ens va portar la democràcia, ens va salvar del 23F, era molt campetxano, tenia unes filles molt guapes i una dona amb un gran "saber estar". I, de sobte, comencem a sentir que li agrada anar de campamentos, que va matar el seu germà en un episodi sense aclarir, que no sabem tota la veritat del 23F, que cobra comissions pel petroli que Espanya importa, que té una fortuna de milers de milions d'euros de fosca procedència i que, per desconnectar, se'n va a matar óssos borratxos i elefants amb la seva amant. Enmig de tot això, el seu gendre està acusat de corrupció i el Fiscal es desviu perquè la Infanta no sigui jutjada.

I sí, sabem que no tot el que es diu al twitter és cert. Però amb els rumors passa una cosa: creixen en la foscor. Per exemple, a Corea del Nord es diuen autèntiques bestieses sobre el seu líder, el règim i el país. Però com que el règim manté una foscor informativa quasi completa, qualsevol rumor esdevé versemblant.

A la casa reial porten molt de temps entrenats en l'art de censurar i controlar els grans mitjans de comunicació vertical (pocs magnats de la premsa que controlen les grans audiències) però no saben com contestar a les informacions que s'escampen per les xarxes socials. No tenen arguments per entrar en el debat perquè fins fa poc no els han necessitat.

Així que aquests dies, Espanya viu dues realitats paral·leles. Els grans mitjans de comunicació donen suport als grans partits polítics espanyols per acabar la maniobra Felip VI. I mentrestant les xarxes socials qüestionen tots i cadascun dels motius pels quals tenim una monarquia a sobre. És com si un país del segle XX convisqués amb (i governés!) un país del segle XXI. Antic Règim contra Societat 2.0.

Mongolia no s'autocensura. Amb aquesta impactant portada es pregunta per què el rei ha d'estar al marge de la llei. Font. 

És a dir, que Internet ha permès una comunicació més horitzontal. Qualsevol pot escriure sobre qualsevol tema i així és molt difícil aturar les notícies que abans es censuraven fàcilment. Val a dir que això tampoc ens porta a l'edat daurada del periodisme. Es poden escriure moltes mentides, desinformar massivament a través de rumors o informacions descontextualitzades.

I sí, potser Internet acabarà tombant la monarquia borbònica però, què vindrà després?

Des de Catalunya, hi ha qui afirma que aquest episodi de l'abdicació i la previsible contestació republicana al carrer és l'enèssima maniobra de distracció per evitar la consulta del 9N. I que, pel que respecta a Catalunya, el més semblant a un monàrquic espanyol és un republicà espanyol.

Lluís Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya. Empresonat per la Monarquia espanyola. Empresonat per la República espanyola. Afusellat per la dictadura espanyola.