dimecres, 11 de setembre del 2013

Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!



Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.
—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.
—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?
—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.
—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?
—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.
—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.


La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.


Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.


Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?
—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.
—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.
—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.
—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.
—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.
—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

20 comentaris:

  1. La veritat és que la determinació del vostre poble per la independència és gran, i tard o d'hora l'aconseguireu, a mi no m'agrada gaire, veig una pèrdua per la meua llengua o la de mon pare el fet d'una Catalunya que faça pressió a Madrid per l'ús de la llengua al meu país mirant l'auto-odi dels valencians cap a tot allò seu.
    En fi que temps al temps i coses com les decisions del Tribunlal Constitucional i la llei Wert han fet més per la independència que la Renaixença.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si l'aconseguirem perquè només tenim la força de la voluntat de centenars de milers de catalans. Tenim en contra un Estat, amb les seves lleis, les seves trampes, els seus xantatges, el seu joc brut. I som un poble acostumat a perdre, una mica cagadubtes. Una mica com el que passava amb l'afició del Barça abans de Cruyff (i avui segueix en menor mesura) que sempre pensava que les coses no anirien bé.

      És una llàstima que els llaços entre valencians i catalans estiguin tan afeblits. A mi m'agradaria que estiguéssim junts en la defensa de la llengua que compartim i dels llaços històrics i familiars que ens uneixen (jo mateix sóc descendent d'un valencià que es deia com tu). Però qualsevol ajuda que rebeu de part nostra és titllada de pancatalanista o imperialisme català. I, tenint en compte que sembla que a les eleccions valencianes no acostumen a guanyar els partits que parlen bé de Catalunya, jo no sé què és el que hauríem de fer els catalans.

      El que sí que tinc clar és que si no marxem d'Espanya, tard o d'hora Espanya intentarà esborrar la identitat catalana, com està fent a Balears o a València.

      Elimina
    2. Tens tota la raó, Sergi!!! No podem estar passius, ara hi ha un bon forat, i no a la Via precisament, i l'hem d'aprofitar.
      M'han agradat molt aquestes minis situacions. Felicitats!
      Endavant, que la nostra força i el nostre humor no defalleixi.
      Una abraçada

      Elimina
  2. Cal no perdre l'humor. :)

    Aferradetes!!

    ResponElimina
  3. Més val agafar-s'ho rient perquè la realitat fa plorar! Una entrada molt bona! Gràcies per fer-me riure!
    Bona nit
    Dolors

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels elogis. Clar que després venen els d'intereconomia i deixen la meva ficció en ridícul, amb les seves bromes.

      Elimina
  4. Hagués pagat perquè això hagués passat XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si encara funciona però abans hi havia una empresa que es dedicava a aconseguir coses a canvi de donatius, molt propera a la casa reial. Ara em penso que l'han mogut a Suïssa...

      Elimina
  5. Boníssim!!! A mi no m'estranyaria que pogués arribar a passar. De més verdes en maduren... i quan hi ha la casa real pel mig, encara més :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com el post anterior, aquest també està basat en fets reals, marcats amb enllaços que redirigeixen a les fonts.

      Elimina
  6. Jo el vaig veure!! El tenia set persones més enllà!! Si que és campetxano, sí... no va parar de xerrar en tota l'estona, que si els elefants, que si els vaixells... :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que el campetxano sempre ha sabut estar al costat del poble. Té conversa campetxana per omplir un parell de tardes sense deixar de parlar.

      Elimina
  7. Respostes
    1. Tinc una secció al blog que es diu "multivers" que descriu situacions que potser no passen o hagin passat en aquest univers però podrien passar en un altre univers.

      Em penso que aquest relat podria ser força multiversal.

      Elimina
  8. He anat saltant de blog en blog d'una manera aleatòria, i veig que no havia aterrat al teu!
    Sort que m'has visitat, perquè me mirat uns quants posts i trobo que tan la forma com el contingut , tenen molta qualitat.
    Ara entenc, això que dius que ets escriptor per vocació...Jo, mestra per professió i sobretot per vocació i escric, podria dir perquè em fa il·lusió...Ja és molt no?
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les floretes. És difícil que el que un escriu sigui de l'interès d'altres persones. Fa poc més d'un any que faig aquest blog i crec que he aconseguit un públic fidel de 15 o 20 persones que llegeixen tots els posts (la meitat dels quals són familiars meus).

      La vocació, com saps tu que l'exerceixes de mestra, implica que realment t'importi allò que fas. I hi ha ocupacions que es podria dir que la requereixen.

      Tot i així també he de dir que de vegades envejo aquells que escriuen amb il·lusió, sense necessitar-ho, sense tanta autoexigència.

      Elimina
  9. Perdona, volia dir "m'he" mirat...De tant en tant em despisto!

    ResponElimina
  10. jajaja..molt bona!!

    m'has de dir que esmorzes o es cosa dels atoms aixo??

    una abraçada

    ResponElimina
  11. molt irònic....molt bo! benvingudes les baules!

    ResponElimina