dimarts, 22 d’abril del 2014

Especial Sant Jordi: mori la indústria editorial

Sí, sé que l'any passat vaig animar-vos a comprar llibres, tot i que no m'agradi Sant Jordi. És lògic que penseu que comprar llibres afavoreix la cultura però avui en dia no hi ha un enemic pitjor per la cultura que la indústria editorial.

Resum de la diada de Sant Jordi. Font.


Hi ha un sector cultureta-progre que discuteix eternament entre si el món s'està tornant absolutista a l'estil orwellià de 1984 o a l'estil huxleià d'un Món Feliç. El primer paradigma parla d'un absolutisme cruel i obvi, de matar i torturar gent mentre que el segon parla d'un absolutisme basat en una frivolitat que torna als ciutadans ximples (irònicament el programa de TV Gran Hermano estava més a prop de Huxley que d'Orwell).

Bé, en el primer cas, es destruiria la cultura cremant llibres però en el segon només caldria inundar les llibreries de reflexions de Belén Esteban. Aquí algú es podria preguntar si la Belén Esteban va tenir ella sola la idea d'escriure un llibre o fins i tot si ella o els seus fans saben què és un llibre i com s'utilitza. I com Belén Esteban, podreu trobar aquest Sant Jordi centenars d'autors mediàtics que han tret llibres que seran molt venuts i poc llegits.

La primera raó és que per Sant Jordi molta gent es veu obligada a comprar un llibre però un 50% de la població pateix de bibliofòbia aguda i no llegeix mai un llibre. Per tant no coneix gaires escriptors. I aquí apareix el mediàtic: algú que surt a la tele i l'al·lèrgic als llibres coneix.

Malauradament hi ha una segona raó més preocupant. La indústria editorial es troba en un moment difícil, assetjada per la crisi i això tan nou d'internet i els ebooks. Un moment semblant al que va viure la indústria discogràfica amb l'aparició del mp3 i Napster. Recordeu quan les discogràfiques van omplir les botigues de discos de bandes prefabricades de pop adolescent i triunfitos? Doncs ara passa una cosa semblant amb el sector editorial.

Antigament, un editor es dedicava a llegir molts llibres, triar-ne els que tinguessin més potencial, editar-los, promocionar-los i distribuir-los. Ara es dediquen més que res a anar per les teles a caçar famosos per obtenir la seva foto i la seva signatura en un llibre que encarregaran a un dels seus negres. Això és el que dóna diners.

Qui fa ara la feina de descobrir nous talents literaris i posar a disposició del públic llibres d'una mínima qualitat? Doncs més que res ha de ser el propi autor, que després de passar hores escrivint, reescrivint i revisant, ha d'anar fent-se promoció per allà on pot. Un cop assolit un cert nom, potser se li obrirà la porta d'una editorial.

Ara bé, si ja s'ha fet ell mateix la promoció, per què necessita una editorial? Es pot imprimir el llibre en una autoedició o fins i tot vendre'l de forma digital sense cap cost i amb un marge de benefici major. La feina difícil és la promoció i si la indústria editorial només promociona qui no necessita ser promocionat... quin sentit té la seva existència?

Bé, acabo dient que potser hi ha alguna petita (o fins i tot mitjana) editorial que encara fa la funció que se suposa que han de fer. I que probablement desapareguin gràcies a vosaltres, presumptes lectors, que el dia de Sant Jordi no dedicareu ni un segon a fullejar els llibres d'autors que no coneixeu. En comptes d'això anireu directes al llibre de la Belén Esteban, de l'Elsa Punset, del Pere Navarro o del Messi.

Si teniu un mínim de respecte per la cultura, no compreu aquests llibres. En primer lloc, no sé a qui voleu enganyar: no els penseu llegir. En segon lloc, si insistiu a dir que els voleu llegir llegir, podeu esperar que qui us l'ha recomanat us convidi a casa per robar-li el llibre (no el trobarà a faltar) o baixar-lo d'internet en versió pirata. A més, estalviareu prou com per prendre-us un parell de gintònics en un bar de moda, que és una activitat molt més cultural que llegir aquesta classe de llibres.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi li agrada el Blog del Pons.

Coneixeu el blog del Pons? Si és que no, avui us el presento. Tatxan!

Fa uns mesos, el Pons va fer un post convidant a altres bloggers a escriure sobre el blog del Pons. Així a primera vista pot semblar que el Pons és un egocèntric però aquí no estem per psicoanalitzar-lo. O potser sí?

Després de seguir el blog del Pons durant un temps, he arribat a la conclusió que en Pons no és humà. "I llavors què és?" us preguntareu. "Un lleopard? Una planta? Un extraterrestre?". Sense descartar del tot cap opció, jo apostaria per un programa d'intel·ligència artificial. Un prototip de robot-escriptor que va creant textos a través d'uns inputs sospitosament comercials.

El blog del Pons ens parla sovint d'un llibre, d'una sèrie, del Wordpress,  de nous productes o tendències comercials... Tot depèn de les ofertes que arribin a l'empresa de software que ha desenvolupat el Pons.

El símbol del Pons és un ull que recorda sospitosament a en Hal 9000.


El més curiós, però, és que el mateix Pons no sap que és un robot. Tal com passava a Blade Runner, se li han implantat uns records i uns trets identitaris humans que fan que ell es cregui tan humà com qualsevol de nosaltres. Això se suposa que ho han fet per aconseguir una major proximitat amb el lector, tot i que en ocasions es fa evident que en Pons no es comporta exactament com la majoria dels humans.

Anteriorment, la mateixa empresa havia desenvolupat un altre programa d'Intel·ligència Artificial, anomenat Ahse. Per desgràcia dels amos de l'empresa desenvolupadora de software, les hores de feina invertides no van donar un resultat satisfactori i van donar lloc a un programa defectuós i inestable. I encara va ser pitjor perquè, un cop creat el Pons, l'Ahse es va infiltrar en el codi i va infectar el blog. Podem trobar comentaris seus pràcticament en cada post, quasi sempre expressant pel Pons el que aquest robot entén per amor i la majoria dels psiquiatres diagnosticarien com a psicosi obsessiva. De fet, si fossin humans, la seva relació recordaria molt a la d'en Norman Bates i la seva mare.

Alguns rumors apunten que el virus Ahse va mutar en el famós mem de la llama 'ola k ase', tot i que és una teoria encara sense confirmar. Fixeu-vos que en la mutació desapareixen totes dues hacs.

Tot això que us he explicat és només una teoria, sí. Però és una teoria que ho explica pràcticament tot: l'estil del Pons, per què és tan prolífic i tan regular fent posts, per què sembla tenir tants coneixements sobre informàtica, per què té temps de fer comentaris a tants blogs i a sobre tuitejar i tafanejar tants webs...

De tota manera, no us penseu que amb el que he explicat vull dir-vos que no val la pena seguir el blog del Pons. Al contrari, trobo molt interessant que un programa d'intel·ligència artificial sigui capaç de fer un blog com aquest. Llegir el blog del Pons és un bon exercici per recordar que vivim en una època apassionant on la tecnologia avança a passes de gegant i és capaç de sorprendre'ns cada dia.

dimecres, 9 d’abril del 2014

El mercader de Venècia.

La veïna del cinquè li havia recomanat un dietista. El seu cosí, en canvi, li havia dit que el millor era que s'apuntés al gimnàs i agafés un entrenador personal. A la feina, la recepcionista parlava meravelles dels suplements vitamínics d'una herboristeria. El marit, amb una mica de mala bava, li havia insinuat que l'únic remei que hi veia era una liposucció.

Quan ja quasi tenia pensada la seva aposta per l'operació biquini d'aquell any va passar una cosa estranya. Tot i no entendre les ofertes que aquell establiment anunciava a l'aparador, va passar a dins. Els empleats van entendre de seguida el seu problema i li van assegurar que trobarien una solució efectiva.

Va sortir de l'oficina amb la sensació d'haver-se tret un gran pes de sobre. Realment havia trobat uns autèntics professionals. Va dir que que volia perdre un parell de quilets que li sobraven. I quinze minuts més tard, l'interventor de l'oficina bancària ja l'havia deixat més xuclada del que hauria quedat amb qualsevol dels remeis que li havien recomanat.

dijous, 3 d’abril del 2014

Gelsomino al país dels lladres de paraules

Fa 9 anys vaig dedicar un article a un gat de tres potes i avui tinc ganes de parlar d'en Gelsomino. No em pregunteu per què m'ha vingut al cap precisament avui.

En Gelsomino viatja a un país on dir la veritat està prohibit, des que una banda de pirates es va instal·lar al govern. Aleshores, per evitar que la gent es referís a ells com a pirates van obligar tothom a mentir. Així, pirata volia dir cavaller i viceversa. No cal dir que en Gelsomino és el personatge d'un conte de fantasia infantil. Al món real seria absurd trobar-se un govern regit per pirates mentiders, oi?

Al país dels mentiders els gats borden i els gossos miolen. Si ensenyes a un gat a miolar pots anar a la presó. A les presons hi ha homes savis i al carrer tota mena de malfactors. Això fa molta gràcia als nens perquè ningú s'imagina un país on els lladres siguin gent respectada, que en comptes d'estar a la presó es passegin en cotxe oficial.

Aquesta llibreta sembla deliciosa... Font.


És inconcebible que una conxorxa de mentiders pugui modificar el relat de la realitat. I encara menys que uns pirates vulguin tancar a la presó a una dona que vol ensenyar a miolar els gats. Us imagineu un país on es faci servir la paraula feixista o nazi per referir-se a qui vol fer una votació democràtica? Un país on els pirates governants no només han robat els diners sinó també el significat de les paraules?

Tot això són, com deia abans, fantasies d'un conte infantil. Ara bé, en Gelsomino tenia una qualitat que el feia únic: una veu poderosa, capaç d'enderrocar castells. Ara no recordo el final del conte però no us estranyi que estigui relacionat amb aquesta veu prodigiosa.

Perquè, és un suposar, si nosaltres ens veiéssim envoltats de pirates mentiders, quina arma més poderosa que la nostra veu podríem trobar?

Val a dir que els pirates la saben llarga i ja s'haurien encarregat de robar les paraules més importants per fer un soroll sord amb elles. Es parlaria tant de pirates i lladres que els significats i les veus es confondrien en turbulències sonores sense sentit. Per tant, no n'hi hauria prou en cridar més fort. Caldria, sobretot, ser més astut, saber triar millor les paraules i els moments, per tal d'aconseguir que les veus que diuen pirata al pirata i gentilhome al gentilhome se sentissin per sobre del soroll. 


divendres, 28 de març del 2014

Cosmètica miraculosa

La dona va escampar la crema miraculosa pel front, per sota els ulls, pels pòmuls, les galtes i per la barbeta. En acabar es mirà al mirall, cartografiant meticulosament cada porus obert, cada solc del cutis.

Veient que les línies d'expressió, les arrugues i les taques de la pell no marxaven va pensar que l'havien tornat a ensarronar. No obstant això, alguna cosa li deia que la crema era efectiva. I al creuar la porta del lavabo va tenir una sensació estranya. Un idea difusa que al llarg del dia aniria comprenent en tota la seva magnitud.

La crema prometia eliminar deu anys. I així va ser: tot el que havia viscut i après durant els darrers deu anys va desaparèixer de la seva memòria, de la vida. Com si mai hagués passat.

dijous, 20 de març del 2014

La via homeopàtica cap a la independència de Catalunya

Un parell de setmanes després de la Via Catalana, una diputada d'ERC va fer una intervenció al Congrés defensant els beneficis de la homeopatia. Molts espanyolistes van aprofitar aquest fet per burlar-se del nivell dels polítics independentistes i dir allò de "aquests són els que han de liderar la Catalunya independent?". Argument que surt cada cop que una notícia esmenta els Millet, Pujol Jr i companyia.

Paral·lelament, el CNI, que des que a Euskadi no hi ha feina antiterrorista s'avorreix bastant, va posar un parell d'agents a investigar el tema. Recents filtracions parlen d'un informe policial anomenat "Independència per homeopatia", que revelarien el pla secret del Consell Assessor per la Transició Nacional; una sisena via per aconseguir la independència de forma sibil·lina.

Per si no ho sabeu, l'homeopatia és una pseudociència que afirma ser capaç de guarir tota mena de mals mitjançant la dilució extrema de substàncies. Els científics es pensaven que desapareixeria quan Avogadro va calcular el seu número i, per tant, es va demostrar que en aquestes dilucions extremes no hi havia ni una sola molècula de la substància original. Però com que als científics no se'ls escolta gairebé ningú avui en dia podem trobar homeopatia a les farmàcies, Tarot a la tele i horòscops al diari, entre d'altres.


Tant el ministre Margallo, parlant de la independència de Catalunya, com en James Randy, parlant de la homeopatia, van fer comparacions amb l'astronomia. Això, segons el CNI és una prova irrefutable del pla homeopàtic independentista.

La utilitat terapèutica de la homeopatia està en entredit. Però és innegable que d'utilitat en té. Només cal mirar els beneficis anuals de les empreses que venen homeopatia. I a més hi ha l'efecte placebo i la percepció del malalt, que té la sensació d'estar rebent un bon remei. Més o menys com deia en George Smith fa quasi un segle: "Ho comprenc, doctor: moro curat".

Aquest efecte és, segons el CNI, el que estaria buscant l'independentisme català. El pla secret del CATN consistiria en anar diluint l'espanyolitat de Catalunya progressivament fins a arribar a dosis homeopàtiques. En aquest punt, Espanya encara pensaria que Catalunya forma part d'Espanya però seria un sentiment placebo que res tindria a veure amb la realitat. En aquest sentit cal interpretar la intervenció de la diputada d'ERC al parlament: si Espanya creu en l'homeopatia, aleshores la via homeopàtica cap a la independència queda oberta per a Catalunya.

L'informe del CNI ho resumeix amb un exemple ben gràfic: "és com si rentem massa cops una bandera espanyola amb un detergent agressiu; quan els colors ja no es vegin tindrem un drap blanc que només és espanyol des d'un punt de vista homeopàtic". A més, reflexiona sobre els problemes legals que podria ocasionar ja que "la Constitució Espanyola no recull en cap article cap referència a l'homeopatia ni tampoc diu quantes vegades es pot rentar una bandera espanyola sense que deixi de ser-ho".

Una bandera homeopàtica conservaria l'essència dels colors que un dia la van impregnar. I amb cada dilució, el sentiment seria més intens. Imatge

divendres, 14 de març del 2014

Veredicte del concurs "Objectes amb història".

Com ja sabeu els que aneu seguint aquest blog darrerament estic força enfeinat. Però com que no m'agrada fer-me l'important fent esperar la gent, avui trec uns minuts per proclamar el veredicte del concurs "Objectes amb història".

Ja sabeu que és habitual dir en aquests casos que el nivell ha estat alt, que la tria ha estat difícil i tota la resta de tòpics. Però els tòpics tenen quasi sempre una part de veritat i en aquest cas, us asseguro que la tria no ha estat fàcil. No només per la qualitat dels textos sinó també per la proximitat personal a molts dels participants. No és fàcil deixar el teu propi pare, la teva sogra, algun amic i alguns fidels seguidors d'aquest blog sense premi.

Finalment, hem triat un guanyador i un finalista, que rebran el premi que vam prometre: un exclusiu parell d'arracades dissenyat a partir del relat que van escriure, a més de la publicació del seu relat al web de Calados Vázquez, si així ho desitgen.

El guanyador ha estat triat per unanimitat del jurat. És un text escrit amb innegable qualitat literària on les arracades semblen parlar a cau d'orella als protagonistes. Una petita joia literària que es convertirà en una petita joia de fusta.

El finalista ens ha costat més de triar. Literàriament n'hi havia alguns que potser ho mereixien més però, per aquest segon premi, ha pesat més a potencialitat del text de convertir-se en una bona arracada. Es tracta d'un text que descriu la fortalesa de la dona i el significat de les arracades en cada cultura.


Així doncs, els guanyadors són:

1er Premi: Les arracades dels Zhou, de David Castejón.
2on Premi: Grans dones amb arracades, de Josep Maria Pascual Arnella.


(M'hauríeu d'escriure un email per dir-me on voleu que us enviem les arracades del premi: sergi.fsi@gmail.com)

Gràcies de nou a tots els participants que amb els vostres relats heu donat prestigi a aquest concurs. Si la petita aventura comercial de l'Alberto tira endavant, no descartem posar-nos en contacte amb vosaltres més endavant per ampliar la col·lecció "Arracades amb història" amb models basats en aquests relats.