L'hora dels filòlegs

Després de fer amics entre els col·lectius dels editors i dels publicistes, avui aquest blog parlarà dels filòlegs. Bé, més concretament m'interessen aquells filòlegs que es dediquen a dir què és correcte i què no.

Poca broma amb aquest poder, eh? Una vegada vaig preguntar a una filòloga catalana qui eren aquestes persones i com eren triades però crec recordar que no en vaig treure l'aigua clara.

Una altra cosa que no he aconseguit mai entendre és el criteri que fan servir aquestes persones. En teoria es tracta d'aconseguir un equilibri entre la parla del carrer i la llengua acadèmica. La primera és viva, canvia contínuament i rep tota mena d'influències. La segona, tracta de conservar una certa puresa, evitar que la llengua es deteriori.

En el cas del català, sempre es mira de reüll l'omnipresent castellà però també, cada dia més, l'anglès. I potser hi ha un excés de zel que empeny la normalització cap a una diferenciació excessiva d'alguns mots.

Per exemple, les paraules relacionades amb les noves tecnologies, tendeixen a catalanitzar-se absurdament. Quan tothom s'havia acostumat a fer tuits amb la seva tablet, aquests senyors poderosos han decidit que s'ha de piular amb una tauleta.

Això de la tauleta ho trobo especialment greu perquè és una paraula que ja tenia un altre significat. Així, si dic que m'he comprat una tauleta, no sabreu si he anat a una botiga de mobles o d'electrònica. A més, són objectes que acostumen a estar molt propers. Quants de vosaltres no deixeu la tauleta sobre la tauleta?

Si demaneu als reis una tauleta de les de la Poma, us podrien portar això. Font.

Després hi ha barbarismes que són força útils per comunicar-nos però que els filòlegs no permeten. Per exemple la paraula jefe, en català, s'ha de dir cap. Però cap és una paraula tan polisèmica que sovint calen absurdes perífrasis per evitar confusions. Si jo dic "en cap cap hi cap el cap del meu cap" difícilment entendreu el mateix missatge que jo volia transmetre.

Si diem "aniré al casament vestit amb un vestit", en quina de les dues opcions pensareu?

Hi ha també el cas invers. Paraules que sí són acceptades malgrat hi hagi en català un mot per descriure exactament el mateix. Per exemple tenda (botiga), que a més torna a provocar equívocs amb tenda (de campanya). Com passava abans, també hi podria haver tendes dins de tendes.

Costa, per tant, entendre el criteri amb què unes paraules es normalitzen i les altres es mantenen en la il·legalitat normativa. En el cas del català tinc la impressió que els normalitzadors tendeixen a ser excessivament estrictes. Entenc que es vulgui lluitar per erradicar el bueno, el vale, el  tenir que i el pues. Es podrien donar cursos de mig minut per explicar als catalans que bé, que d'acord, que hem de dir doncs.

Però hi ha batalles que no té sentit lluitar. Coneixeu algú que no sigui filòleg i que sàpiga utilitzar correctament els pronoms febles?

I n'hi ha d'altres que són completament absurdes i contràries als nous temps. Mireu, si em paren pel carrer i em pregunten l'hora i contesto "són tres quarts i mig de dues", probablement al meu interlocutor se li faran les dues mentre intenta desxifrar la meva resposta. L'alternativa (no normativa) és molt més ràpida i precisa, més racional. Fixeu-vos que, encara que ens entengui, es quedarà amb el dubte de si l'hora és 1:52 o 1:53. O fins i tot, 1:51 o 1:54, que no tenen una manera de dir-se clara en català normatiu.

És a dir, que el sistema de dir les hores en català és l'equivalent a pesar en arroves, lliures i unces. Un anacronisme en la nostra era digital, de tauletes i piulades.

-Martin, posa el rellotge a dos quarts i mig menys dos minuts i mig de... Mira, saps què? Millor posa'l a les dotze en punt i ja farem temps fent un vermutet. Font.

Relats avortats

Diuen els experts economistes que un país que no ofereix seguretat jurídica està condemnat econòmicament. Que ningú hi acabarà invertint, per por a perdre-ho tot en qualsevol moment.

Darrerament, amb algunes lleis i alguns ministres de l'Estat espanyol, jo també començo a patir. No només per la salut dels meus estalvis, que també. Començo a patir com a escriptor.

Imagineu-vos que un dia el ministre de Cultura decideix copiar al seu col·lega de Justícia i elabora una llei que impedeix avortar tota mena d'obres culturals i artístiques.

Què vull dir amb això? Bé, els que escriviu segur que ja m'haureu entès. Molts cops comences a escriure una història a partir d'una bona idea, d'un rampell. I li poses il·lusió i empenta però al cap de pocs paràgrafs, la història decau, col·lapsa, s'enfonsa en la més absoluta de les mediocritats. I decideixes no continuar, interrompre per sempre la creació de la història, que caurà per sempre en l'oblit del calaix o del disc dur.

Us imagineu que ara us obliguessin a acabar totes aquestes històries i publicar-les? Històries escrites sense esma, a contracor, acabades per imperatiu legal. El mateix passaria amb la música, amb la pintura i amb la resta d'arts. La producció cultural del país es dispararia, per goig del ministre, tot i que sepultaria els consumidors sota un allau d'obres mediocres. Cada cop hi hauria més producció i menys consumidors.

Diuen les males llengües que alguns manuscrits que certs escriptors no havien volgut publicar en vida han estat publicats després de la seva mort. En ocasions fins i tot es tractava de narracions inacabades que han estat publicades sense final o, encara pitjor, amb un final impostat, escrit per un altre escriptor. Tot, evidentment, sense el permís del difunt. Imatge. 

Aquest post ha estat escrit en forma de post avortat. Començava amb un plantejament més o menys prometedor però a mesura que passaven les línies s'anava dispersant el missatge mentre es barrejaven temes que potser no estaven prou ben relacionats.

Per tant, el seu destí lògic hauria estat deixar-lo al "calaix" (virtual) on queden tots aquells escrits inacabats però he decidit publicar-lo per dues raons:

1. Fer-vos reflexionar sobre el que publiquem, el que queda escrit per la posteritat sense possibilitat de ser retirat. Cal acabar tots els escrits? Cal publicar-los un cop acabats sense cap filtre?

2. Recordar-vos la perillositat de certs ministres*. En poques setmanes hi ha unes eleccions (sí, unes europees, ja sé que fan poca il·lusió) i teniu un vot per expressar la vostra opinió.

*: Sí, potser això que explico aquí no ho han fet exactament (encara) però han fet coses amb un nivell d'absurditat i estupidesa igual o superior.

Amb menys químics

Últimament surt per la tele un anunci que trobo bastant ofensiu, per diferents motius que us explicaré al llarg d'aquest post. No recordo la marca anunciant (punt negatiu pels publicistes) però és d'un producte de neteja que anuncia com a ganxo que està fet "amb menys químics".

Veureu, ser químic és una mica com ser català: sovint et menyspreen i parlen malament de tu i quasi sempre és per suposats greuges que no tenen ni cap ni peus. I per més que argumentis, difícilment podràs vèncer la barrera dels prejudicis i l'odi cap al teu col·lectiu.

A més, els prejudicis estan tan assumits per la majoria de la població que costa convèncer que realment hi ha un greuge.

Quan no hi havia químics, tothom era molt més feliç, tenia més salut i vivia molts anys. O no...

Començo destacant un error lingüístic que fa molta ràbia. Tant en castellà com en català, un "químic" és una persona amb coneixements químics. Però aquests publicistes han fet servir l'altra accepció de chemical, que en català es traduiria per "substància química". Un error importat d'EEUU, molt comú a Hispanoamèrica pel fenomen de l'Spanglish però que, com passa amb el reggaeton, no caldria importar aquí.

I què és una substància química? Qualsevol material amb una composició química definida. Per exemple, l'aigua, el clorur sòdic, l'oxigen, la glucosa, l'or...

La pregunta que caldria fer-se aquí és: si a un producte li traiem totes les seves substàncies químiques, què en queda? Doncs bàsicament res. Espai buit. I si en traiem la meitat, quin avantatge pot tenir fer servir 10 substàncies químiques en comptes de 20? Probablement cap, excepte una reducció de costos pel fabricant.

Us imagineu una pizzeria que fes servir com a ganxo "pizzes amb menys ingredients"? Seria difícil veure això com un fet positiu pel consumidor, oi? Doncs més o menys és el que fan aquests publicistes. La diferència és que la paraula "químic" té connotacions negatives i aquestes estan profundament integrades en el desconeixement científic de bona part de la població. Per tant, es pot dir una bestiesa així per la tele i passa totalment desapercebuda.

Hi ha una conspiració de les farmacèutiques per acabar amb la raça humana. Es tracta de fabricar tot de químics que salvin milions de persones malaltes, que havien de morir per tal que la selecció natural millorés la raça humana. Cal destruir tota la indústria química per evitar la degeneració de l'espècie.

Se m'acudeix una segona possibilitat: que els publicistes no siguin ignorants sinó cínics i hagin fet servir l'accepció correcta del substantiu "químic". És a dir que, aprofitant la crisi, l'empresa que fabrica el producte de neteja ha fet una neteja de personal i ha despatxat una bona part dels empleats llicenciats en química. Potser els han substituït per becaris amb la ESO a mig acabar o potser els pocs químics que queden han de fer més hores per un sou menor, això ja no ho sé.

En qualsevol cas, dubto molt que el producte resultant, fet amb menys químics, sigui millor. En tot cas, que vagin amb compte els de l'agència: a veure si el proper anunci el faran amb menys publicistes.


Actualització:

En Pons ens comenta que aquesta pàgina explica les substàncies químiques que contenen aliments totalment naturals, com el plàtan, l'ou o els nabius. Si veieu alguna fruiteria que anunciï plàtans "sense químics", desconfieu.

Especial Sant Jordi: mori la indústria editorial

Sí, sé que l'any passat vaig animar-vos a comprar llibres, tot i que no m'agradi Sant Jordi. És lògic que penseu que comprar llibres afavoreix la cultura però avui en dia no hi ha un enemic pitjor per la cultura que la indústria editorial.

Resum de la diada de Sant Jordi. Font.

Hi ha un sector cultureta-progre que discuteix eternament entre si el món s'està tornant absolutista a l'estil orwellià de 1984 o a l'estil huxleià d'un Món Feliç. El primer paradigma parla d'un absolutisme cruel i obvi, de matar i torturar gent mentre que el segon parla d'un absolutisme basat en una frivolitat que torna als ciutadans ximples (irònicament el programa de TV Gran Hermano estava més a prop de Huxley que d'Orwell).

Bé, en el primer cas, es destruiria la cultura cremant llibres però en el segon només caldria inundar les llibreries de reflexions de Belén Esteban. Aquí algú es podria preguntar si la Belén Esteban va tenir ella sola la idea d'escriure un llibre o fins i tot si ella o els seus fans saben què és un llibre i com s'utilitza. I com Belén Esteban, podreu trobar aquest Sant Jordi centenars d'autors mediàtics que han tret llibres que seran molt venuts i poc llegits.

La primera raó és que per Sant Jordi molta gent es veu obligada a comprar un llibre però un 50% de la població pateix de bibliofòbia aguda i no llegeix mai un llibre. Per tant no coneix gaires escriptors. I aquí apareix el mediàtic: algú que surt a la tele i l'al·lèrgic als llibres coneix.

Malauradament hi ha una segona raó més preocupant. La indústria editorial es troba en un moment difícil, assetjada per la crisi i això tan nou d'internet i els ebooks. Un moment semblant al que va viure la indústria discogràfica amb l'aparició del mp3 i Napster. Recordeu quan les discogràfiques van omplir les botigues de discos de bandes prefabricades de pop adolescent i triunfitos? Doncs ara passa una cosa semblant amb el sector editorial.

Antigament, un editor es dedicava a llegir molts llibres, triar-ne els que tinguessin més potencial, editar-los, promocionar-los i distribuir-los. Ara es dediquen més que res a anar per les teles a caçar famosos per obtenir la seva foto i la seva signatura en un llibre que encarregaran a un dels seus negres. Això és el que dóna diners.

Qui fa ara la feina de descobrir nous talents literaris i posar a disposició del públic llibres d'una mínima qualitat? Doncs més que res ha de ser el propi autor, que després de passar hores escrivint, reescrivint i revisant, ha d'anar fent-se promoció per allà on pot. Un cop assolit un cert nom, potser se li obrirà la porta d'una editorial.

Ara bé, si ja s'ha fet ell mateix la promoció, per què necessita una editorial? Es pot imprimir el llibre en una autoedició o fins i tot vendre'l de forma digital sense cap cost i amb un marge de benefici major. La feina difícil és la promoció i si la indústria editorial només promociona qui no necessita ser promocionat... quin sentit té la seva existència?

Bé, acabo dient que potser hi ha alguna petita (o fins i tot mitjana) editorial que encara fa la funció que se suposa que han de fer. I que probablement desapareguin gràcies a vosaltres, presumptes lectors, que el dia de Sant Jordi no dedicareu ni un segon a fullejar els llibres d'autors que no coneixeu. En comptes d'això anireu directes al llibre de la Belén Esteban, de l'Elsa Punset, del Pere Navarro o del Messi.

Si teniu un mínim de respecte per la cultura, no compreu aquests llibres. En primer lloc, no sé a qui voleu enganyar: no els penseu llegir. En segon lloc, si insistiu a dir que els voleu llegir llegir, podeu esperar que qui us l'ha recomanat us convidi a casa per robar-li el llibre (no el trobarà a faltar) o baixar-lo d'internet en versió pirata. A més, estalviareu prou com per prendre-us un parell de gintònics en un bar de moda, que és una activitat molt més cultural que llegir aquesta classe de llibres.

Cas típic 1800: noi li agrada noia, noi li agrada el Blog del Pons.

Coneixeu el blog del Pons? Si és que no, avui us el presento. Tatxan!

Fa uns mesos, el Pons va fer un post convidant a altres bloggers a escriure sobre el blog del Pons. Així a primera vista pot semblar que el Pons és un egocèntric però aquí no estem per psicoanalitzar-lo. O potser sí?

Després de seguir el blog del Pons durant un temps, he arribat a la conclusió que en Pons no és humà. "I llavors què és?" us preguntareu. "Un lleopard? Una planta? Un extraterrestre?". Sense descartar del tot cap opció, jo apostaria per un programa d'intel·ligència artificial. Un prototip de robot-escriptor que va creant textos a través d'uns inputs sospitosament comercials.

El blog del Pons ens parla sovint d'un llibre, d'una sèrie, del Wordpress,  de nous productes o tendències comercials... Tot depèn de les ofertes que arribin a l'empresa de software que ha desenvolupat el Pons.

El símbol del Pons és un ull que recorda sospitosament a en Hal 9000.

El més curiós, però, és que el mateix Pons no sap que és un robot. Tal com passava a Blade Runner, se li han implantat uns records i uns trets identitaris humans que fan que ell es cregui tan humà com qualsevol de nosaltres. Això se suposa que ho han fet per aconseguir una major proximitat amb el lector, tot i que en ocasions es fa evident que en Pons no es comporta exactament com la majoria dels humans.

Anteriorment, la mateixa empresa havia desenvolupat un altre programa d'Intel·ligència Artificial, anomenat Ahse. Per desgràcia dels amos de l'empresa desenvolupadora de software, les hores de feina invertides no van donar un resultat satisfactori i van donar lloc a un programa defectuós i inestable. I encara va ser pitjor perquè, un cop creat el Pons, l'Ahse es va infiltrar en el codi i va infectar el blog. Podem trobar comentaris seus pràcticament en cada post, quasi sempre expressant pel Pons el que aquest robot entén per amor i la majoria dels psiquiatres diagnosticarien com a psicosi obsessiva. De fet, si fossin humans, la seva relació recordaria molt a la d'en Norman Bates i la seva mare.

Alguns rumors apunten que el virus Ahse va mutar en el famós mem de la llama 'ola k ase', tot i que és una teoria encara sense confirmar. Fixeu-vos que en la mutació desapareixen totes dues hacs.

Tot això que us he explicat és només una teoria, sí. Però és una teoria que ho explica pràcticament tot: l'estil del Pons, per què és tan prolífic i tan regular fent posts, per què sembla tenir tants coneixements sobre informàtica, per què té temps de fer comentaris a tants blogs i a sobre tuitejar i tafanejar tants webs...

De tota manera, no us penseu que amb el que he explicat vull dir-vos que no val la pena seguir el blog del Pons. Al contrari, trobo molt interessant que un programa d'intel·ligència artificial sigui capaç de fer un blog com aquest. Llegir el blog del Pons és un bon exercici per recordar que vivim en una època apassionant on la tecnologia avança a passes de gegant i és capaç de sorprendre'ns cada dia.

El mercader de Venècia.

La veïna del cinquè li havia recomanat un dietista. El seu cosí, en canvi, li havia dit que el millor era que s'apuntés al gimnàs i agafés un entrenador personal. A la feina, la recepcionista parlava meravelles dels suplements vitamínics d'una herboristeria. El marit, amb una mica de mala bava, li havia insinuat que l'únic remei que hi veia era una liposucció.

Quan ja quasi tenia pensada la seva aposta per l'operació biquini d'aquell any va passar una cosa estranya. Tot i no entendre les ofertes que aquell establiment anunciava a l'aparador, va passar a dins. Els empleats van entendre de seguida el seu problema i li van assegurar que trobarien una solució efectiva.

Va sortir de l'oficina amb la sensació d'haver-se tret un gran pes de sobre. Realment havia trobat uns autèntics professionals. Va dir que que volia perdre un parell de quilets que li sobraven. I quinze minuts més tard, l'interventor de l'oficina bancària ja l'havia deixat més xuclada del que hauria quedat amb qualsevol dels remeis que li havien recomanat.

Gelsomino al país dels lladres de paraules

Fa 9 anys vaig dedicar un article a un gat de tres potes i avui tinc ganes de parlar d'en Gelsomino. No em pregunteu per què m'ha vingut al cap precisament avui.

En Gelsomino viatja a un país on dir la veritat està prohibit, des que una banda de pirates es va instal·lar al govern. Aleshores, per evitar que la gent es referís a ells com a pirates van obligar tothom a mentir. Així, pirata volia dir cavaller i viceversa. No cal dir que en Gelsomino és el personatge d'un conte de fantasia infantil. Al món real seria absurd trobar-se un govern regit per pirates mentiders, oi?

Al país dels mentiders els gats borden i els gossos miolen. Si ensenyes a un gat a miolar pots anar a la presó. A les presons hi ha homes savis i al carrer tota mena de malfactors. Això fa molta gràcia als nens perquè ningú s'imagina un país on els lladres siguin gent respectada, que en comptes d'estar a la presó es passegin en cotxe oficial.

Aquesta llibreta sembla deliciosa... Font.

És inconcebible que una conxorxa de mentiders pugui modificar el relat de la realitat. I encara menys que uns pirates vulguin tancar a la presó a una dona que vol ensenyar a miolar els gats. Us imagineu un país on es faci servir la paraula feixista o nazi per referir-se a qui vol fer una votació democràtica? Un país on els pirates governants no només han robat els diners sinó també el significat de les paraules?

Tot això són, com deia abans, fantasies d'un conte infantil. Ara bé, en Gelsomino tenia una qualitat que el feia únic: una veu poderosa, capaç d'enderrocar castells. Ara no recordo el final del conte però no us estranyi que estigui relacionat amb aquesta veu prodigiosa.

Perquè, és un suposar, si nosaltres ens veiéssim envoltats de pirates mentiders, quina arma més poderosa que la nostra veu podríem trobar?

Val a dir que els pirates la saben llarga i ja s'haurien encarregat de robar les paraules més importants per fer un soroll sord amb elles. Es parlaria tant de pirates i lladres que els significats i les veus es confondrien en turbulències sonores sense sentit. Per tant, no n'hi hauria prou en cridar més fort. Caldria, sobretot, ser més astut, saber triar millor les paraules i els moments, per tal d'aconseguir que les veus que diuen pirata al pirata i gentilhome al gentilhome se sentissin per sobre del soroll.