divendres, 24 de novembre de 2017

Serrallonga i el Romanticisme

El romanticisme es caracteritza per buscar i ressaltar la bellesa d'allò tràgic. Idealitza personatges foscos, herois romàntics que tenen gairebé sempre un destí funest. El Romanticisme català, per exemple, va mitificar el comte Arnau i en Serrallonga.

Aquest últim era un bandoler que robava, segrestava i matava gent. No sé quants de vosaltres l'haguéssiu convidat a sopar a casa vostra però els romàntics catalans van decidir que mereixia cançons, llibres i llegendes en el seu honor. I fins i tot van convertir-lo en una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres i que va rescatar la seva estimada dels nyerros.

Quan era petit, al cau cantàvem una cançó sobre ell. No recordo si era aquesta però el vídeo té fotos molt maques.

Els nyerros i els cadells eren l'equivalent català del s.XVII als Jets i els Sharks de West Side Story o als Ñetas i Latin Kings.

Bé, el cas és que recentment, en una visita a la Garrotxa, una senyora ens va parlar del crim relacionat amb la parella de joves que va aparèixer al pantà de Susqueda. Ens va desaconsellar apropar-nos a la zona perquè hi havia una gent que ella va definir com 'okupes' però que per la descripció s'ajustaven més a la idea de bandolers.

Al costat del pantà hi ha, justament, el bosc de Serrallonga, on es diu que fa 3 segles s'amagava el bandoler amb la seva banda. Dos grups d'assassins violents en un mateix bosc, separats per quatre segles. No sé si algun dia, alguns romàntics del futur dedicaran cançons als assassins d'aquesta parella de joves del s.XXI, així com els del segle XIX van fer amb els bandolers del s.XVII. Quins elements caldrien per convertir uns delinqüents sanguinaris en herois romàntics?

Potser és a causa d'aquesta idealització absurda del romanticisme que va sorgir la famosa sentència de Karl Marx: La Història es repeteix dos cops, el primer com a tragèdia, el segon com a farsa.

6 comentaris:

  1. Tens raó em sembla que tenim una imatge massa romàntica d'en Serrallonga...Però de vegades , el poble es fabrica herois...
    Jo també cantava la cançó de petita, però no tota, recordo l'estrofa que diu "que l'alzina ens cremaran"...
    És curiós, aquest post amb data del 24 de novembre le vist avui 14 de desembre...
    Bon vespre, Sergi.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, el romanticisme català va convertir en herois alguns bones peces...

      Suprimeix
  2. Em sembla que en aquest cas no es repetirà, no es lloaran els bandolers d'aquesta època. El problema és que potser es lloaran coses pitjors que ara no arribem a veure...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sento curiositat per saber qui es lloarà de la nostra època d'aquí 200 anys. Però potser és millor no saber-ho, oi?

      Suprimeix
  3. Molt maco el post si, però jo també vinc a queixar-me sobre la data del post, si del novembre per què surt publicat el desembre?!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No ho sé. Ha estat una errada meva suposo però encara no entenc què he fet. Potser m'estan intervenint el blog? Els russos? el CNI?

      Suprimeix