Anteriorment, havíem tingut en aquest blog la típica discussió sobre forma i fons, amb el típic desenllaç: el millor és quan la forma s'adapta al fons (o el fons es vesteix amb la forma adequada). L'altre dia, passejant per la ciutat vaig trobar un exemple ben gràfic i li vaig fer una foto per compartir-lo amb tots vosaltres.
Fixeu-vos-hi:
Pels que no domineu l'anglès o no entengueu la lletra, "Aim High" vol dir "apunta alt". Aquest missatge podria tenir diverses interpretacions i consideracions. Però sobretot, a tu et poden dir "apunta alt" i per una orella t'entra i per l'altra et surt. En canvi, si poses el missatge en el lloc adequat, que és aquest...
...la cosa canvia. Aquí "apunta alt" agafa la forma d'un iot. Ens podem imaginar que el seu propietari és un home ambiciós que té el lema "apunta alt" i que, gràcies a la filosofia de vida que resumeix aquest lema, ha arribat a viure luxosament i navegar amb un iot.
És a dir, si tu poses "apunta alt" en una enganxina d'un ciclomotor atrotinat, l'impacte és poc efectiu (o potser ho és molt però amb un efecte irònic). En canvi, el mateix missatge en un iot té un efecte molt més afinat. Forma i fons compenetrats elegantment.
És clar, que sempre et pot passar que la forma no sigui prou bona. I que, per comparació, la teva filosofia quedi en ridícul irònicament. Que vagis "apuntant alt" amb el teu iot i, just al costat, amarri un iot cinc cops més gran i més luxós.
Un iot que, sense dur frases pretensioses de llibre d'autoajuda gravades al casc, ha apuntat més alt que tu.
Aquest diumenge hi ha unes eleccions que s'han plantejat com a Plebiscitàries per part d'alguns partits amb opcions de victòria. Fa un parell de setmanes vaig fer un post que la Junta Electoral Central ha considerat que convidava a assistir a l'acte electoral dels partits independentistes. Així que m'han instat a cedir l'espai del meu blog per donar veu als partits del No.
Com va dir Ana Pastor, hem escoltat milions de vegades els arguments favorables a la independència, així que m'ha costat molt trobar els desconegudíssims arguments del No.
Malgrat que és quasi impossible trobar-ne informació, aniré posant links a les fonts d'informació que, incomprensiblement, encara tenen la valentia per defensar aquesta postura.
1. Fora d'Europa.
És confús però es veu que una Catalunya independent podria quedar fora de la UE, la EFTA, la Champions League i el propi continent europeu. I no només això: també sortiria de la Terra, vagant per l'espai exterior com la nau dels bobobobs.
És possible que a molts de vosaltres us passi com a mi i us fascini la possibilitat d'explorar l'espai en una nau tan gran i plena de comoditats com Catalunya. Que no vas en una llauna de sardines bevent el teu propi pixum purificat mil vegades per la nau i menjant aquella mena de suro deshidratat. Viatjant en la Catalunya sideral tens platges, pistes d'esquí, boscos, discoteques, camps de futbol, biblioteques... Què més podem demanar?
Aquest argument és potser dels més fluixets. Però la cosa millora.
Actualització: Avui el President dels espanyols, lector assidu d'aquest blog, ha volgut explicar per la ràdio això de sortir d'Europa i vagar per l'espai. Pel que he entès crec que ara han entès que viatjar per l'espai dóna prestigi i volen que seguim sent espanyols i europeus.
2. El boicot
Una Catalunya independent seria boicotejada per tots els espanyols i part de l'estranger. No vendríem cava, ni pizzes Casa Tarradelles, ni crema catalana... L'economia s'enfonsaria i seriem tan pobres que no podríem comprar discos de Camela a les benzineres de l'espai exterior.
No passaria com ara, que tots els espanyols estan en contra de qualsevol boicot als productes catalans. El boicot començaria just el dia després de proclamar-se la independència i per això es notarien els efectes just en aquell moment.
Com tots sabeu, els ciutadans espanyols gaudim d'una feliç Arcàdia d'esquerres. La dreta no ha governat mai i sempre s'ha prioritzat la despesa social per davant de coses de dretes, com salvar bancs, oligopolis o constructores que s'hagin ficat en problemes per la seva incompetència.
Però això pot canviar si ens independitzem perquè dins de l'única llista independentista que es presenta s'ha pogut trobar GENT DE DRETES! De confirmar-se les sospites, l'Estat Català podria ser el primer Estat de Dretes del món. Un Estat on, tot i haver-hi eleccions cada quatre anys, governaria sempre la dreta i sempre en contra de la voluntat dels catalans que seguirien votant la dreta.
Les conseqüències podrien arribar a ser terribles.
Foto de família dels grans líders de l'esquerra espanyola, que han vetllat fins ara per l'eterna esquerranitat del país. Font.
5. No hi tenim dret.
De vegades els humans som egoistes i demanem el que envegem dels altres. Que Burundi o Guatemala tenen un Estat? Doncs nosaltres també! I no, no va així.
En primer lloc, per demanar un Estat hi ha la Història. Catalunya havia estat independent abans? No! Mai! No és com l'Argentina, els EEUU, França, Rússia o qualsevol dels altres Estats que avui són independents que, ja abans de ser Estats Independents per primer cop ja havien sigut Estats Independents.
I en segon lloc, hi ha la legalitat vigent. El 1978 ens van preguntar, a tots els catalans, si volíem seguir lligats per sempre a Espanya o si, en canvi, volíem un Estat Català Independent. I la majoria de catalans va triar la primera opció. I ara això ja no es pot canviar votant perquè votar va en contra de la democràcia, que consisteix en respectar la llei.
6. Corrupció
La independència de Catalunya podria donar origen a l'únic Estat corrupte del món. Fixeu-vos que, encara sense Estat, l'únic partit català que pot governar l'Estat Independent Català, ha aconseguit crear corrupció tot i les estrictes lleis espanyoles, que porten segles avortant qualsevol possibilitat de corrupció.
Els següents gràfics mostren tot el que ha robat l'únic partit corrupte del món. Fixeu-vos que, fins ara, els robatoris es distribuïen per tot l'Estat Espanyol. Però, què passarà quan hagi de concentrar tota aquesta corrupció només a Catalunya?
Com els quinquis de barri, els corruptes prefereixen robar fora de les zones que governen. Font
7. Fa mandra.
He deixat el millor pel final.
Imagineu-vos que hi ha una persona de qui esteu secretament enamorats però que durant molt de temps s'ha mostrat poc receptiva cap als vostres encants. Darrerament, però, la cosa sembla haver canviat, una cosa ha portat a l'altra i avui us ha trucat. Diu que està sola a casa i que si voleu passar-vos a fer una copa.
Podria semblar un bon pla però hi ha un inconvenient insalvable: ja porteu el pijama posat.
Aquest podria ser un argument de pel·lícula d'Isabel Coixet però és la pura realitat. La independència fa mandra. I en general qualsevol canvi una mica important. Penseu que quan feien revolucions, no hi havia sofàs a la majoria de llars. Ni tele, ni crispetes d'aquestes que es fan al microones, ni webs pirates per baixar-te sèries o pel·lícules. No hi havia ni pelis de la Coixet.
Fins i tot això de votar, a més de ser antidemocràtic, com hem vist al punt 5, fa molta mandra. I a sobre ho posen en diumenge, que molta gent no és que estigui ja en pijama a segons quines hores: és que ni tan sols se'l treu en tot el dia.
No, mireu, si feu això de la independència m'heu de prometre que les eleccions es faran en dia feiner. A veure si pretendreu canviar el país un diumenge.
Bé, fins aquí l'espai de propaganda electoral. Només em queda desitjar-vos que el 27S sortiu i disfruteu.
Darrerament han saltat a les notícies 2 episodis que demostren la importància de l'empatia al món de la política.
1. Merkel fa plorar una nena.
Si no et portes bé, vindrà la Merkel.
El resum del vídeo, per si no el podeu veure ara, és que la nena és una refugiada palestina i li demana a Merkel si pot quedar-se al país i seguir estudiant. Merkel li contesta que la política no es fa per casos particulars i que si li dóna asil a ella li hauria de donar a milers de refugiats més i que el país no està preparat per rebre tanta gent.
Davant de la resposta la nena plora i la Merkel intenta consolar-la però encara ho empitjora més.
Resumit: a l'alcaldessa la paren pel carrer, li expliquen les misèries personals i li demanen ajuda: una feina, un subsidi... Ella contesta que malauradament no pot ajudar de forma directa a cap d'aquestes persones però que fa tot el possible per millorar-la indirectament amb polítiques que ella creu que seran efectives per millorar la vida dels barcelonins en general.
Els dos casos són pràcticament calcats. Una pobra persona en situació desesperada que busca ajut en algú que creu que té poder per ajudar-la. I la resposta és pràcticament idèntica: no et puc ajudar A TU, jo haig d'actuar pensant en el conjunt dels ciutadans. Però hi ha una gran diferència: l'empatia.
Explicat de manera senzilla. La dona gran plora ABANS de parlar amb Ada Colau. La nena palestina plora DESPRÉS de parlar amb Merkel. És a dir, cap de les dues rep l'ajuda que buscava però una se suposa que se'n va més consolada.
No sé dir fins a quin punt l'empatia és una cosa desitjable en els polítics que ens governen. En principi, com diu aquesta resposta al missatge de Colau, els polítics estan per resoldre els problemes dels ciutadans, no per explicar que se senten malament quan no poden ajudar-los.
Però sovint els polítics que mostren empatia reben més suport popular, com és el cas de Gerhard Schröder, antecessor de Merkel a la cancelleria alemanya, que va guanyar les eleccions de 2002 gràcies a unes inundacions. L'economia no anava gaire bé però va saber mostrar-se empàtic amb les víctimes del desastre natural.
Molts votants entenen que els polítics no empàtics viuen tant a la seva bombolla que no es preocupen dels problemes dels ciutadans i, per tant, faran poca cosa per solucionar-los. D'altres, en canvi, entenen que els polítics que dominen l'empatia tenen una eina per manipular els sentiments dels ciutadans i que la faran servir en benefici propi.
En el terreny de la ficció, l'empatia és encara més fonamental. L'escriptor ha de saber manipular els sentiments del lector amb personatges que li siguin propers. Moltes sèries de ficció (especialment quan porten diverses temporades) s'aguanten més en l'interès que té l'espectador per la vida dels personatges que no pas en l'espectacularitat de les trames.
Com es fa això? Doncs la veritat és que no sóc el més indicat per explicar-ho. En el terreny personal sóc una mica Merkel i em costa empatitzar o fingir que empatitzo amb la gent. No és que no m'importin en absolut els problemes dels altres però de vegades em costa expressar-ho de forma eficaç.
I a l'hora d'escriure em passa una mica el mateix. Sóc més de trames que de personatges. Sé que hi ha una sèrie de tècniques per crear personatges però fa la impressió que seguint aquestes receptes sempre hi faltarà l'essencial: aquesta connexió amb el lector que fa que el personatge sigui especial i que el lector hi empatitzi.
El desert dels Tàrtars és potser l'obra més significativa de Dino Buzzati. Narra la vida de Giovanni Drogo, un militar destinat a la Fortalesa Bastiani, a la frontera nord del regne.
A la fortalesa no hi passa gairebé res i els militars allà destinats no fan altra cosa que esperar. L'enemic fa temps que no ataca però és una fortalesa de frontera, podria arribar en qualsevol moment. I així, en Giovanni, veu com la seva vida sencera es va escolant en aquesta espera, renunciant a tota la resta (família, amics...) per la possibilitat de la glòria d'una batalla que no acaba d'arribar mai.
També han fet una pel·lícula del desert dels Tàrtars, amb musica de Morricone. La podeu veure al Youtube.
Ara us faig una mica d'SPOILER però millor que seguiu llegint perquè sinó no entendreu el post. A més el llibre té un ritme tirant a lent d'acord amb aquest concepte central d'espera. I la peli suposo que també. Cap al final, l'exèrcit enemic finalment ataca. Però el pobre Giovanni està malalt i no pot participar de cap manera en la defensa de la fortalesa. La batalla que havia estat esperant durant tota la vida arriba massa tard per a ell. I en Giovanni es veia privat del moment que havia de donar sentit a la seva vida.
FI DE L'SPOILER
A Catalunya darrerament vivim una batalla molt complexa. De moment pacífica, per sort, tot i que amb atacs força mesquins, de vegades. I el cas és que hi ha qui porta anys esperant-la. Quan els independentistes eren minoria, ningú podia assegurar que arribaria un dia on ens juguéssim la independència.
I aquest dia sembla que ha arribat. Dic sembla perquè aquestes batalles on es combat amb vots, amb lleis, amb mobilitzacions populars i astúcies diplomàtiques són difícils d'entendre. I per desgràcia hi ha Giovannis que no hi podran ser. Després de tota o de part d'una vida esperant viure aquests moments, no hi podran ser.
Vull dedicar aquest Especial 11S a tots ells. Començant per la Xaro Pérez, que va morir recentment. I seguint per dues persones de la meva família, el Vicenç i el Manel, que per problemes de salut tampoc podran celebrar amb nosaltres aquesta diada.
Ah, i si veieu en aquests diaris espanyols alguna foto denúncia on es vegi una persona sostenint 2 punters, potser no és per inflar les dades d'assistents. Potser és que algú senzillament ha volgut canviar el final de El desert dels tàrtars i ha prestat una mà a un d'aquests Giovannis.
La setmana passada no va haver-hi post. A més del Congrés Internacional de Ciència i Ficció se'm van acumular un munt de qüestions personals i professionals. Us explicaré avui una mica per sobre la meva experiència al Congrés. Si voleu informació detallada i objectiva del mateix haureu d'esperar que surti el llibre.
El Congrés es va obrir amb una conferència d'una filòloga que va confessar sentir-se com una okupa. De fet la barreja de camins professionals dels participants era molt gran. Hi havia gent amb carreres científiques però també amb tota mena de formacions diferents, la qual cosa donava molta diversitat en el tractament dels temes. També passava que, al parlar cadascú en l'argot de la seva especialitat, semblava que tothom digués coses molt profundes i difícils d'entendre i et senties com enmig de la jet set de l'intel·lecte.
La nostra comunicació va quedar encabida en un bloc de tres comunicacions transhumanistes. Ens va presentar la Carme Torras que va confessar que ens havia "investigat" per Google, per tal de conèixer-nos i presentar-nos millor. Va elogiar aquest blog, cosa que em va fer sentir especialment orgullós quan l'endemà la vaig sentir a la seva conferència. Perquè us feu una idea de qui és aquesta dona excepcional us diré que no només publica novel·les de ciència-ficció sobre robots (cosa que ja mola bastant) sinó que a més construeix robots! I no robots qualssevol, eh? Són robots que et pleguen la roba i t'endrecen l'habitació... bastant millor de com ho sé fer jo.
Les altres dues ponents eren la Rocío V.Ramírez i la Saba Razvi. Nosaltres vam cometre un error que jo havia anticipat el 16 de juliol de 2015, quan vaig dir "em passaria hores i hores parlant-ne" (de transhumanisme). I el problema és que només disposàvem de 20 minuts. Així que el David i jo vam haver de retallar la presentació, com vulgars neoliberals, a menys de la meitat de les diapositives que teníem preparades.
De tota manera, el públic assistent (format en bona part per mares, tiets, cosines i en David Salsas) va aplaudir amb entusiasme al final de la nostra intervenció, elogiant la nostra capacitat comunicativa amb frases com "quina manera d'explicar-ho tan clara que teniu, m'ha agradat molt això de la transhumància" o "molt interessant tot això però prou enfeinat vaig ara amb els fills i la feina com per posar-me a ser transhumà".
I no només això: els organitzadors van quedar tan contents que ens van convidar a una cervesa després! I segons el David, fins i tot ens podria sortir un bolo transhumanista d'aquí uns mesos.
Potser no ens va venir a veure un públic tan nombrós com en un concert d'Estopa o un partit de hockey subaquàtic però hi havia gent tan il·lustre com l'escriptora Rosa Fabregat, pionera de la ciència-ficció a Catalunya o l'Antoni Munné-Jordà, escriptor i president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, l'Anna Moreno-Bedmar, filòloga i experta en Manuel de Pedrolo o en Pasqual Bernat, doctor en Història de la Ciència i expert en Jules Verne. Imatge robada del twitter de @dsalsas.
No us parlaré de les altres conferències ni comunicacions ni de les dues interessantíssimes visites a la Biblioteca de Catalunya i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer perquè el post ja està quedant prou llarg. Potser un altre dia. Però sí que aprofitaré per agrair a la organització el privilegi d'haver pogut participar en aquest Congrés. Han estat quatre dies molt enriquidors.
(Per si algú ha arribat de nou a aquest blog, podeu seguir tot el culebrot de l'estiu a través de l'etiqueta transhumanisme)