La taula periòdica de l'escriptura. La proposta.

De tant en tant divago una mica amb el concepte d'aquest blog i penso si un post que vull escriure encaixa o no amb la línia del blog. Però quan vaig trobar una Taula Periòdica de l'Escriptura no vaig tenir cap dubte que encaixava perfectament en un blog que es diu Àtoms i Lletres.

Si una taula periòdica ordena els àtoms en famílies i sèries, la taula periòdica de l'escriptura és un intent d'ordenar diferents conceptes relacionats amb l'escriptura creativa (storytelling).

Podeu ampliar anant a l'original (en anglès).

Com veureu, la taula és extensa, està en anglès i dóna per moltes hores d'explorar i anar aprenent conceptes. Jo hi he fet una ullada per sobre i m'ha semblat molt formativa. Són la classe de temes que es tracten en cursos d'escriptura creativa i que poden ajudar-nos a escriure millor o a entendre obres literàries o cinematogràfiques.

He pensat que una manera d'entendre i digerir aquests conceptes és escriure sobre ells. I això em proposo fer de tant en tant en aquest blog. També crec que a algú de vosaltres us pot interessar conèixer més a fons aquesta temàtica, així que deixaré la porta oberta per si us hi voleu apuntar.

La proposta

La meva idea és fer articles (en aquest blog si els faig jo, en els vostres si els feu vosaltres) sobre cadascun dels elements de l'storytelling que surten en aquesta taula (o crear-ne de nous si creieu que en falten). A mida que es vagin fent els articles, m'aviseu (aquí mateix, als comentaris) i jo els aniré enllaçant i així anirem construint la taula periòdica en català.

No cal seguir un ordre i tampoc passa res si més d'una persona escriu sobre un mateix element, tot i que la idea és aconseguir cobrir-los tots algun dia.

Els articles podrien ser merament informatius però la gràcia és que estiguin desenvolupats amb una mica de cara i ulls, tant en la forma (imatges, vídeos d'exemple) com en el fons. No es tracta de traduir de l'anglès el que ja està fet.

Preguntes?

Si voleu participar, podeu preguntar els dubtes que tingueu.

La mort virtual

Un amic em va recomanar fa un temps aquest article sobre la mort a Internet. És un tema que potser ja no és nou però a mi, després de dos anys escrivint una novel·la sobre aquests temes, em segueix sobtant.

Recordo, durant els primers anys de Relats en Català, el primer usuari que va morir. Va ser una sensació molt estranya per a la resta d'usuaris. De sobte, aquella persona amb la qual havíem interaccionat durant mesos, deixava d'existir però tot el que havia escrit seguia quedant a la pàgina. Llegies un relat o una intervenció d'aquest autor i no podies evitar pensar que t'estava parlant un mort.

Reflexionant-hi, això també passa quan llegeixes la majoria de llibres o quan escoltes una cançó dels Beatles, de Nirvana o d'en Jimmy Hendrix. Però en aquest cas era una mica diferent perquè havíem interactuat de tu a tu amb aquest autor.

Potser a vosaltres també us ha passat això al facebook. A mi, per sort, encara no se m'ha mort cap amic del facebook, la qual cosa, segons en Punset, podria voler dir que fer-se amic meu al facebook et converteix en immortal.

Gràfics que comparen la quantitat d'usuaris de facebook vius i morts al llarg dels anys. En el primer, amb un escenari de pèrdua de popularitat de facebook cap a finals dels anys 2030. En el segon, amb una popularitat que es manté. Extret de what-if.

Amb la mort virtual poden passar 2 fenòmens curiosos:

1. Que la persona mori i molts dels que el coneixen virtualment no ho arribin a saber mai. Un blogger, per exemple, podria programar els següents 200 posts del seu blog i fer que el blog sobrevisqués, no només al seu autor, sinó també a la majoria dels seus lectors.

2. Que la persona visqui però tota la seva vida virtual mori. Que marxi a viure a una illa del Pacífic sense wifi i abandoni el blog, el compte de facebook, el correu electrònic, l'instragram i tota la resta d'activitats virtuals. Probablement, molts dels seus contactes virtuals el considerarien mort a tots els efectes en un parell d'anys.

Ambdós supòsits desdoblen la identitat humana real (ho poso en cursiva amb tota la intenció) de la virtual o digital, marcant les primeres passes vers el transhumanisme.

L'hora dels filòlegs

Després de fer amics entre els col·lectius dels editors i dels publicistes, avui aquest blog parlarà dels filòlegs. Bé, més concretament m'interessen aquells filòlegs que es dediquen a dir què és correcte i què no.

Poca broma amb aquest poder, eh? Una vegada vaig preguntar a una filòloga catalana qui eren aquestes persones i com eren triades però crec recordar que no en vaig treure l'aigua clara.

Una altra cosa que no he aconseguit mai entendre és el criteri que fan servir aquestes persones. En teoria es tracta d'aconseguir un equilibri entre la parla del carrer i la llengua acadèmica. La primera és viva, canvia contínuament i rep tota mena d'influències. La segona, tracta de conservar una certa puresa, evitar que la llengua es deteriori.

En el cas del català, sempre es mira de reüll l'omnipresent castellà però també, cada dia més, l'anglès. I potser hi ha un excés de zel que empeny la normalització cap a una diferenciació excessiva d'alguns mots.

Per exemple, les paraules relacionades amb les noves tecnologies, tendeixen a catalanitzar-se absurdament. Quan tothom s'havia acostumat a fer tuits amb la seva tablet, aquests senyors poderosos han decidit que s'ha de piular amb una tauleta.

Això de la tauleta ho trobo especialment greu perquè és una paraula que ja tenia un altre significat. Així, si dic que m'he comprat una tauleta, no sabreu si he anat a una botiga de mobles o d'electrònica. A més, són objectes que acostumen a estar molt propers. Quants de vosaltres no deixeu la tauleta sobre la tauleta?

Si demaneu als reis una tauleta de les de la Poma, us podrien portar això. Font.

Després hi ha barbarismes que són força útils per comunicar-nos però que els filòlegs no permeten. Per exemple la paraula jefe, en català, s'ha de dir cap. Però cap és una paraula tan polisèmica que sovint calen absurdes perífrasis per evitar confusions. Si jo dic "en cap cap hi cap el cap del meu cap" difícilment entendreu el mateix missatge que jo volia transmetre.

Si diem "aniré al casament vestit amb un vestit", en quina de les dues opcions pensareu?

Hi ha també el cas invers. Paraules que sí són acceptades malgrat hi hagi en català un mot per descriure exactament el mateix. Per exemple tenda (botiga), que a més torna a provocar equívocs amb tenda (de campanya). Com passava abans, també hi podria haver tendes dins de tendes.

Costa, per tant, entendre el criteri amb què unes paraules es normalitzen i les altres es mantenen en la il·legalitat normativa. En el cas del català tinc la impressió que els normalitzadors tendeixen a ser excessivament estrictes. Entenc que es vulgui lluitar per erradicar el bueno, el vale, el  tenir que i el pues. Es podrien donar cursos de mig minut per explicar als catalans que bé, que d'acord, que hem de dir doncs.

Però hi ha batalles que no té sentit lluitar. Coneixeu algú que no sigui filòleg i que sàpiga utilitzar correctament els pronoms febles?

I n'hi ha d'altres que són completament absurdes i contràries als nous temps. Mireu, si em paren pel carrer i em pregunten l'hora i contesto "són tres quarts i mig de dues", probablement al meu interlocutor se li faran les dues mentre intenta desxifrar la meva resposta. L'alternativa (no normativa) és molt més ràpida i precisa, més racional. Fixeu-vos que, encara que ens entengui, es quedarà amb el dubte de si l'hora és 1:52 o 1:53. O fins i tot, 1:51 o 1:54, que no tenen una manera de dir-se clara en català normatiu.

És a dir, que el sistema de dir les hores en català és l'equivalent a pesar en arroves, lliures i unces. Un anacronisme en la nostra era digital, de tauletes i piulades.

-Martin, posa el rellotge a dos quarts i mig menys dos minuts i mig de... Mira, saps què? Millor posa'l a les dotze en punt i ja farem temps fent un vermutet. Font.

Relats avortats

Diuen els experts economistes que un país que no ofereix seguretat jurídica està condemnat econòmicament. Que ningú hi acabarà invertint, per por a perdre-ho tot en qualsevol moment.

Darrerament, amb algunes lleis i alguns ministres de l'Estat espanyol, jo també començo a patir. No només per la salut dels meus estalvis, que també. Començo a patir com a escriptor.

Imagineu-vos que un dia el ministre de Cultura decideix copiar al seu col·lega de Justícia i elabora una llei que impedeix avortar tota mena d'obres culturals i artístiques.

Què vull dir amb això? Bé, els que escriviu segur que ja m'haureu entès. Molts cops comences a escriure una història a partir d'una bona idea, d'un rampell. I li poses il·lusió i empenta però al cap de pocs paràgrafs, la història decau, col·lapsa, s'enfonsa en la més absoluta de les mediocritats. I decideixes no continuar, interrompre per sempre la creació de la història, que caurà per sempre en l'oblit del calaix o del disc dur.

Us imagineu que ara us obliguessin a acabar totes aquestes històries i publicar-les? Històries escrites sense esma, a contracor, acabades per imperatiu legal. El mateix passaria amb la música, amb la pintura i amb la resta d'arts. La producció cultural del país es dispararia, per goig del ministre, tot i que sepultaria els consumidors sota un allau d'obres mediocres. Cada cop hi hauria més producció i menys consumidors.

Diuen les males llengües que alguns manuscrits que certs escriptors no havien volgut publicar en vida han estat publicats després de la seva mort. En ocasions fins i tot es tractava de narracions inacabades que han estat publicades sense final o, encara pitjor, amb un final impostat, escrit per un altre escriptor. Tot, evidentment, sense el permís del difunt. Imatge. 

Aquest post ha estat escrit en forma de post avortat. Començava amb un plantejament més o menys prometedor però a mesura que passaven les línies s'anava dispersant el missatge mentre es barrejaven temes que potser no estaven prou ben relacionats.

Per tant, el seu destí lògic hauria estat deixar-lo al "calaix" (virtual) on queden tots aquells escrits inacabats però he decidit publicar-lo per dues raons:

1. Fer-vos reflexionar sobre el que publiquem, el que queda escrit per la posteritat sense possibilitat de ser retirat. Cal acabar tots els escrits? Cal publicar-los un cop acabats sense cap filtre?

2. Recordar-vos la perillositat de certs ministres*. En poques setmanes hi ha unes eleccions (sí, unes europees, ja sé que fan poca il·lusió) i teniu un vot per expressar la vostra opinió.

*: Sí, potser això que explico aquí no ho han fet exactament (encara) però han fet coses amb un nivell d'absurditat i estupidesa igual o superior.