dimarts, 19 de desembre del 2017

La Junta Electoral Central ha aplicat el 155 a aquest blog i avui publica un post amb propaganda electoral dels partits que es presenten a les eleccions del 21D. Depenent de què voteu, es valorarà tornar la gestió del blog al seu antic propietari.



JxCat: Vota per restituir un president que va ser destituït de forma il·legítima i que, probablement, no podrà tornar a Catalunya si guanya les eleccions. No podem dir gaire cosa de què farem, de si haurem de formar un govern a l'exili o si posarem uns becaris a gestionar l'autonomia que potser ens tornen o potser no. Qualsevol cosa que diguem en campanya podrà ser utilitzada en contra nostra davant d'un tribunal.

El líder de JxCat apareix per plasma per intentar guanyar-se la confiança dels espanyols, que fa anys que confien en un president que fa rodes de premsa a través de la tele. Font.


ERC: Nosaltres tampoc podem dir gaire cosa de què farem, ja que tenim el nostre líder a la presó. Que no és per motius polítics, eh? Però tot el que faci políticament pot ser utilitzat en contra seva. Sembla una paradoxa però és un dogma de fe de la Constitució, com la Santíssima Trinitat. És així i ja està. També ens has de votar perquè no guanyi Ciutadans, tot i que de fet ens estem pensant si volem guanyar o no. Governar ara és un marró considerable i tenim un nombre finit de gent que vol anar a la presó. El pitjor de tot, sabem que d'aquí 40 anys, l'esquerra "de debò" encara es posaria la medalla d'haver lluitat ells sols contra el Rajoyisme, de la mateixa manera que fan ara amb el franquisme, quan nosaltres teníem els nostres homes i dones a vorals, a l'exili o la presó.

-Com va la situació per Catalunya amb el 155?
-Doncs no ens podem queixar.
-Llavors, no va tan malament com us pensàveu?
-No, no, vull dir que no ens deixen queixar-nos. Font.


CUP: Encara que presentem sempre els millors candidats, a nosaltres les eleccions ens importen poc. La lluita per la República catalana és al carrer. Ens mobilitzarem als barris, als CDR, a les xarxes socials, a les cases okupes, als ateneus, als centres cívics, als mitjans (quan ens hi conviden, que costa) i, sí, també a les urnes. Mai ens rendirem! Nosaltres tenim gent de sobres per ficar a la presó i, de fet, amb nosaltres no s'hi atreveixen gaire. Tenen por que adoctrinem els presos en la lluita marxista-feminista-globalista-revolucionària i perdin el control de l'entramat mafiós heteropatriarcal que governa Espanya.


Luke Skywalker reuneix el CDR del seu barri per discutir les mesures a prendre contra l'estrella de la Mort.


PP: Voteu-nos perquè hem empresonat o fet fugir del país el govern separatista sediciós. Alguns maricomplejines diran que han estat els jutges però nosaltres en reclamem el mèrit. Creieu que la Justícia espanyola és independent? La independència és anti-espanyola! Ja sigui la de Catalunya, la dels jutges o la dels mitjans. De tota manera, podeu votar també PSC, Ciudadanos o CeC, que faran el que nosaltres els diguem des de Madrid. O, si voleu votar els separates, ens importa un rave. Fem un altre 155 i seguim governant directament des de Madrid. En el fons és més barat que tenir un govern titella. I si tampoc podem sucar comissions nosaltres, de què serveix? Millor gestionar-ho tot des de Madrid directament, que allà sí que tenim tots els sobres controlats. Així que si no ens voleu votar, quasi millor que voteu els separates.

Voteu-nos per salvar Catalunya del caos! Font.


PSC: Volem desinfectar Catalunya d'independentistes. Curarem els catalans dels mals de l'independentisme amb unes pastilles que, això és casualitat, eh?, hem copiat al PP. Però les nostres són vermelles, que és un color d'esquerres, eh? Ara que hi pensem, a Matrix també podies triar entre pastilles blaves i vermelles i eren opcions diametralment oposades. La blava significava que tornaves a les dolces mentides de Matrix (té sentit perquè és el PP i no nosaltres qui controla el poder mediàtic) i la vermella volia dir que descobries la crua veritat. Així que si voleu saber quina és la crua realitat, voteu-nos. Si governem, farem retallades, enfonsarem el país i donarem les culpes a algú altre.

Català, tria la teva pastilla per sortir de Matrix. Font.


Ciudadanos: Nosaltres decidim qui és normal i qui no. Els no normals no haurien de tenir fills. Quan pactem amb el PSC, ells desinfectaran els no normals, que és una mica el que feien els nazis però recordeu que a Catalunya els nazis no són aquells que en acabar les nostres manis reparteixen pallisses pel carrer sinó els separatistes que es volen saltar la legalitat i la Constitució. O més ben dit, la part important de la Constitució, que és la Unidad de España. La resta, sincerament, ens importa un rave.

El túnel del temps de Cs. Entres per un cantó a buscar la Constitució i surts per l'altre cantó al 1939. Font.



CeC: Ens agrada fer el contrari que Convergència, que ara s'ha canviat uns quants cops de nom, no sé què volen amagar amb tants canvis de nom. Des de Catalunya en Comú Podem Iniciativa per Catalunya Esquerra Unida i Alternativa (antic PSUC) ens agrada la honestedat. Però també l'equidistància. De tant en tant som una mica deshonestos, per poder ser més equidistants. De vegades defensem drets socials. D'altres, ens posem de perfil. Especialment si toca defensar Convergència. Ah, alguns es creuen més revolucionaris que nosaltres per haver estat empresonats o exiliats però recordeu que feien retallades. I fent bona cara, eh? No com nosaltres, que quan hem estat en un govern retallador hem fet cara de pomes agres.

L'equí proper sembla simpàtic però recordeu que s'ha apropat a la càmera unilateralment. Heu de votar l'equí distant. A CeC portem uns dies debatent si un Unicorn seria també un equí i si, en cas de ser-ho, el podríem adoptar com a mascota del partit.



Fins aquí l'espai gratuït de propaganda electoral cedit desinteressadament per aquest blog en compliment de la legalitat vigent. Com li van dir a Indiana Jones, escull sàviament.

divendres, 24 de novembre del 2017

Serrallonga i el Romanticisme

El romanticisme es caracteritza per buscar i ressaltar la bellesa d'allò tràgic. Idealitza personatges foscos, herois romàntics que tenen gairebé sempre un destí funest. El Romanticisme català, per exemple, va mitificar el comte Arnau i en Serrallonga.

Aquest últim era un bandoler que robava, segrestava i matava gent. No sé quants de vosaltres l'haguéssiu convidat a sopar a casa vostra però els romàntics catalans van decidir que mereixia cançons, llibres i llegendes en el seu honor. I fins i tot van convertir-lo en una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho als pobres i que va rescatar la seva estimada dels nyerros.

Quan era petit, al cau cantàvem una cançó sobre ell. No recordo si era aquesta però el vídeo té fotos molt maques.

Els nyerros i els cadells eren l'equivalent català del s.XVII als Jets i els Sharks de West Side Story o als Ñetas i Latin Kings.

Bé, el cas és que recentment, en una visita a la Garrotxa, una senyora ens va parlar del crim relacionat amb la parella de joves que va aparèixer al pantà de Susqueda. Ens va desaconsellar apropar-nos a la zona perquè hi havia una gent que ella va definir com 'okupes' però que per la descripció s'ajustaven més a la idea de bandolers.

Al costat del pantà hi ha, justament, el bosc de Serrallonga, on es diu que fa 3 segles s'amagava el bandoler amb la seva banda. Dos grups d'assassins violents en un mateix bosc, separats per quatre segles. No sé si algun dia, alguns romàntics del futur dedicaran cançons als assassins d'aquesta parella de joves del s.XXI, així com els del segle XIX van fer amb els bandolers del s.XVII. Quins elements caldrien per convertir uns delinqüents sanguinaris en herois romàntics?

Potser és a causa d'aquesta idealització absurda del romanticisme que va sorgir la famosa sentència de Karl Marx: La Història es repeteix dos cops, el primer com a tragèdia, el segon com a farsa.

divendres, 3 de novembre del 2017

Il paese nostro

Fa un temps parlava amb un home italià sobre la situació del seu país i em va explicar amb certa naturalitat com s'havia institucionalitzat la màfia.

Els fills dels mafiosos, deia, han anat a la universitat i s'han convertit en empresaris, jutges, polítics, etc. Això implica un escalat del funcionament mafiós, que ara ja forma part del sistema.

Si heu vist la saga de Godfather (El Padrí), ja explica una situació semblant. Arriba un moment on els mafiosos volen ser ciutadans respectats. No volen pels seus fills una vida delictiva. Si bé, d'una altra banda, tampoc volen renunciar al poder que la violència de la famiglia exerceix sobre els seus enemics.

A Godfather, els mafiosos es comparen amb l'Imperi Romà. Mare nostrum. Cosa nostra. El poder, regnar sobre una ciutat o un imperi. En el fons, els antics regnes no deixaven de ser clans mafiosos. Què eren els nobles? Guerrers que mataven, saquejaven i sotmetien pobles. I que van voler que els seus fills tinguessin una vida respectable. Igual que els mafiosos.


La música del tema central de Godfather és formidable.


La democràcia se suposa que acaba amb la noblesa com a estament que mana per dret adquirit. Són els ciutadans qui lliurement trien qui volen que els governi. I, per tant, els fills dels saquejadors no tenen més drets que els altres. Però segueixen tenint avantatges. Imagineu que aquests clans mafiosos van col·locant els seus fills en llocs estratègics. I un cop dins, aquests ajuden a altres membres del clan a col·locar-se també. Imagineu que hi ha una connivència entre la violència dels mafiosos i les decisions judicials preses pels seus fills. O amb les decisions polítiques preses pels polítics de la màfia i els empresaris de la màfia (concessions de contractes, per exemple).

I potser els ciutadans se n'adonen d'aquest joc brut i tenen el vot per canviar-ho. Però, què passa si els polítics de la màfia estan a més d'un partit? O si els polítics rivals reben un tracte nefast per part de mitjans de comunicació en mans de la màfia? O si són perseguits i engarjolats injustament per part de jutges mafiosos? Quina qualitat democràtica pot tenir un país controlat per una banda de mafiosos?

I el més preocupant: com pot un país així tornar a ser una democràcia de qualitat?

divendres, 20 d’octubre del 2017

El mur

Vivim ara moments de gran tensió política i costa escriure posts com els que acostumaven a sortir en aquest blog. De fet, en tinc un parell d'escrits i trobo que no és adient publicar-los perquè aquests dies estan passant massa coses importants.

Els que seguiu aquest blog sabreu que m'agrada fer propostes imaginatives per ajudar a resoldre els conflictes. Si la setmana passada parlàvem d'estats d'Schrödinger, aquesta setmana plantegem un altre escenari menys glamurós: el mur.

Com haureu observat, l'Estat espanyol i bona part de la claca mediàtica i demogràfica que li dóna suport incondicional veu cada vegada amb més bons ulls la idea de ficar a la presó tots els independentistes. Malauradament, això presenta una logística complicada. Cal construir moltes presons, contractar molt personal, mantenir massa presos... En definitiva, surt molt car.

Paral·lelament, els independentistes desitgen cada vegada més la separació d'Espanya. La solució podria ser tan simple com un mur que anés des del Pirineu fins a l'Ebre. Per als espanyols, el mur faria la funció de presó que tancaria els catalans. Cap independentista podria entrar a Espanya si estigués complint condemna pel delicte (real o inventat) pel qual hagués estat condemnat. O potser es podrien negociar permisos, tercers graus, etc. Per als independentistes, el mur constituiria una separació física de l'Estat espanyol, una barrera que protegís Catalunya de les agressions espanyoles.

La construcció del mur de Berlín va empresonar físicament els ciutadans del Berlín occidental en un sol dia. La ironia fou que molts ciutadans que vivien fora del mur van intentar travessar il·legalment a la zona tancada pel mur, on creien que hi havia més llibertat.


Aquest projecte probablement despertaria l'entusiasme de les elits espanyoles, amants de la febre del totxo, així com dels sectors més radicals de la CUP, amants de les pintades reivindicatives.

I la millor part d'aquesta idea és que un bon dia, els ciutadans d'ambdós cantons del mur podrien arribar a la conclusió que el mur ja no és necessari i enderrocar-lo. L'Estat espanyol podria entendre que els independentistes ja han complert la seva condemna i tornen a ser éssers humans dignes i els independentistes catalans podrien deixar de percebre l'Estat espanyol com una amenaça a les seves llibertats i drets. I llavors, els pobles català i espanyol podrien respectar-se mútuament i conviure amb germanor.

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Podríem viure al país d'Schrödinger?

Els que seguiu aquest blog des de fa anys potser recordeu un post anomenat El vot de Schödinger. Si aquest fos un blog de gran difusió (influencer, com diuen els modernets) potser us diria que la gent va començar a fer ús d'aquest vot massivament fins a configurar un país d'Schrödinger. Però no és ben bé així.

Veig molt d'estrès a l'ambient, així que contribueixo a la felicitat dels catalans amb aquest gat tan maco. Font.

No us tornaré a explicar la història del gat d'Schödinger (feu clic a l'enllaç anterior, en tot cas) i passarem a analitzar si realment vivim en un estat d'Schödinger.

El passat 1 d'octubre hi va haver un referèndum però no hi va haver un referèndum. Després, el dia 10, el president Puigdemont, com a resultat d'aquest referèndum va proclamar la independència però la va suspendre a continuació. El matí següent, Rajoy va preguntar formalment a Puigdemont si s'havia declarat la independència o no. A partir d'aquesta declaració d'independència d'Schrödinger podríem estar vivint en un estat d'Schrödinger?

El quart postulat de la mecànica quàntica (d'on surt tota la història del gat d'Schrödinger) parla justament de superposició d'estats i aquest és l'escenari on podríem viure en això que anomenem "la transició nacional". Podria passar perfectament que durant una temporada, el territori català estigués governat per 2 estats diferents, de tal manera que no fóssim ben bé ni Espanya ni Catalunya. En el quart postulat també es parla del col·lapse d'aquest estat mescla, cap a un dels dos estats que el componen. Això seria la fi del Procés. A partir d'aquell moment, seríem un Estat pur (bé Catalunya o bé Espanya).

Però, podríem viure un període llarg de temps en aquesta superposició d'Estats? Com seria la nostra vida a Espalunya?

Macroscòpicament, la superposició d'Estats podria funcionar. La Catalunya autonòmica no deixa de ser un format similar, amb dues administracions que coexisteixen en un mateix territori. La diferència arribaria quan l'administració catalana deixés d'estar subordinada a l'espanyola i entrés en competència directa.

Imagineu-vos que podeu triar entre uns ferrocarrils catalans o uns espanyols, entre hospitals catalans i espanyols, escoles catalanes i espanyoles. Cada ciutadà podria pagar impostos a una o altra administració i rebre serveis "gratuïts" d'aquesta administració. Si fes servir serveis de l'altra administració, es cobrarien bé al ciutadà o bé a l'administració que ha escollit el ciutadà. Per exemple, a una autopista espanyola només pagarien peatges els catalans. Els espanyols podrien passar gratis pel peatge.

Sospito que aquesta competència directa afavoriria un millor funcionament de les dues administracions. Es trencaria la situació actual de monopoli que fa que un ciutadà hagi de pagar impostos sí o sí a una administració que no fa res per ser eficient o per evitar la corrupció. Probablement els ciutadans entendrien millor què fan els polítics i es preocuparien més per les conseqüències de votar un partit o un altre.

Els temes identitaris quedarien resolts, ja que cada ciutadà podria optar per un o altre passaport, representar un o altre país en competicions esportives, etc. De fet, com he comentat algun cop, com més es basi l'economia en serveis i bens intangibles, menys importa "el territori" i més es pot adaptar el país a la voluntat dels seus ciutadans. És a dir, aquest escenari que plantejo podria ser freqüent en un món globalitzat. Els Estats es delimitarien cada cop menys sobre els mapes i viurien cada cop més en les persones que lliurement els triessin.

divendres, 29 de setembre del 2017

Desconnexió

En aquests dies bojos, estan corrent tota mena de rumors. Un d'ells assegura que l'Estat espanyol podria deixar Catalunya sense internet per tal de dificultar el referèndum de l'1-O.

Això ve després d'haver censurat centenars de webs amb informació sobre el referèndum i tindria bastant sentit pràctic, ja que, si ho pensem, la revolució catalana ha vingut catalitzada per les xarxes socials.

L'Estat espanyol ho dominava tot abans d'internet. Era molt fàcil controlar els mitjans de comunicació, hem vist que poden suspendre el servei de Correus, que poden enviar 10.000 policies per intimidar els catalans. Però internet s'ha escolat per aquestes escletxes, informant d'allò necessari per seguir amb l'1-O i ridiculitzant el vaixell del Piolín. Així, podem pensar que si diumenge ens trobem un col·legi ocupat policialment, twitter ens dirà un lloc alternatiu per votar. I el PP recorda com al 2004 li van muntar una petita revolució amb els sms del Pásalo.

Per tant, si l'Estat talla internet, què passaria? Sabríem tornar a viure sense internet? Podríem trobar les persones amb qui volem parlar si ens treuen el Whatsapp? Psicològicament, quant trigaríem a superar la ràbia i la impotència de veure que no va el 3G? Però compte, quants catalans que havien ignorat la sentència de l'Estatut i les vulneracions de drets humans es farien ferotgement independentistes si Espanya els tallés l'accés a facebook?

Sin internet y sin cerveza, Homer pierde la cabeza. Font.


La teoria dels conflictes bèl·lics del futur també fa hipòtesis en aquest sentit. La ciberguerra, per exemple, busca desactivar l'enemic inutilitzant la seva estructura comunicativa. Més radical és l'atac de pols electromagnètic, capaç de fer que el teu enemic es quedi sense la tecnologia necessària per combatre't i potser per sobreviure. Milions de persones viurien no només sense internet sinó també sense aigua corrent, electricitat, ordinadors, equips mèdics, etc. I si bé és cert que els nostres avantpassats han viscut sense aquesta tecnologia, cal tenir en compte que mai tants humans hem viscut sense la capacitat de generar recursos que tenim avui.

Tot plegat ens recorda la frase atribuïda a Einstein que deia "No sé amb quines armes es lluitarà la Tercera Guerra Mundial però en la Quarta Guerra Mundial faran servir pals i pedres".

dijous, 7 de setembre del 2017

Especial 11S: Dies estranys.

Falta menys d'un mes per l'1-O i hi ha la sensació de viure dies estranys, d'estar entrant en un territori inexplorat. Potser encara no vaguem per l'espai sideral però comencem a veure fenòmens inusuals.

Per exemple, era habitual que un partit polític es presentés a les eleccions amb un programa i, després de les eleccions fes accions de govern contràries a allò que havia promès. Una mena de "eps, que això que hem dit que faríem es veu que no ho podem fer, quina llàstima, eh?". Una d'aquestes promeses és el famós Apoyaré, un dels punts clau que històricament expliquen on som avui.

És cert que es critica a Junts Pel Sí que no hagin dut a terme fil per randa el full de ruta amb què es van presentar. Però també és cert que, en no tenir majoria absoluta, de vegades has de pactar i modificar allò que havies promès als teus electors. I, en tot cas, el que han canviat no és l'essència d'allò que van presentar com la manera de dur-ho a terme.

Aquesta manera ha vingut molt condicionada per pressions de tot tipus, com per exemple les amenaces judicials. I aquí trobem un autèntic Expedient X de la política: el polític al servei del votant.

Un dels misteris de l'1-O. On s'amaguen les urnes? Si us aixequeu ben d'hora ben d'hora l'1-O potser les podeu veure sortir del seu amagatall.


Estàvem molt acostumats als que es feien polítics per forrar-se. Alguns fins i tot ho admetien obertament. Però, on havíem vist justament el contrari? És a dir, ficar-te en política i córrer el risc que et confisquin tot el que tens?

Hi ha qui diu que el Procés serveix perquè els polítics de CiU escapin de la Justícia espanyola. Però això només seria possible en una Catalunya independent que, aquests mateixos, diuen que és impossible. I el que sí que està passant és que s'estan duent a terme accions judicials contra ells per un delicte tan terrible i antidemocràtic com posar urnes.

(
-Que no és per posar urnes, que és per desobeir el TC!
-Desobeir el què?
-La prohibició de posar urnes.
-Entesos. Queda aclarit.
)

Jo ara mateix no sé com acabarà tot això. Aconseguirà Catalunya la independència? Es podrà votar amb certa normalitat l'1-O? Quin resultat hi haurà i què passarà després de l'1-O? No faré pronòstics però sí que vull treure dues conclusions molt positives del que hem vist fins ara:

  1. Tenim uns polítics que se l'estan jugant, i molt, pels votants que vam dipositar la nostra confiança en ells. Quants de vosaltres us arriscaríeu, per exemple, a ingressar els impostos a la hisenda catalana si la hisenda espanyola també us els reclama i correu el risc d'haver de pagar dos cops o rebre un embargament?
  2. Els diputats actuals de JxS i la CUP veuen com un escenari probable la independència de Catalunya. En cas contrari, quin benefici obtindrien d'arriscar-se a ser perseguits judicialment per l'Estat espanyol?


Això comportaria un risc terrible per a tots vosaltres. Podria ser que s'acabessin els posts especials sobre l'11S que van apareixent al blog des de fa 4 anys. I hauria d'escriure sobre contes, ciència o altres temes que no interessen a ningú. Però bé, sempre ens quedarà rellegir l'històric:


dissabte, 26 d’agost del 2017

Sense por

Avui milers de persones sortiran als carrers de Barcelona per manifestar-se contra el terror amb el lema "no tinc por". Hi ha qui diu que el lema no és adient, que sí que tenim por i que s'hauria d'haver triat una fórmula més clàssica de condemna del terrorisme.

Però, hem de tenir por?

La por és un instint irracional que ve als gens dels humans com a mecanisme de defensa contra tota mena de perills. Allò que posa en risc la nostra supervivència ens fa por, per intentar allunyar-nos-en i intentar salvar la vida.

El que passa és que sovint allò que ens fa por no és més perillós que altres coses que no ens fan por. Per exemple, els mosquits maten molta més gent que els lleons. És cert que això és perquè hi ha molts més mosquits i estan més en contacte amb nosaltres i que si ens trobéssim amb un lleó la nostra vida correria més risc que si ens trobem amb un mosquit. Però tenir por dels lleons en el nostre dia a dia és absurd perquè no tenen gaires oportunitats de fer-nos mal.

Per tant, trobo lògic que tinguem por quan ens trobem enmig d'un atac terrorista, amb fanàtics assassinant sense miraments a qualsevol que es posi per davant però, hem de deixar de viure com vivíem fins ara per por al terrorisme?

Per racionalitzar la por, és a dir prendre decisions basades en el perill real, és útil fer ús de l'estadística. Així, a Europa, l'any 2015 van morir:

Això vol dir que per cada mort per terrorisme van morir 144 per accidents de trànsit, 605 en accident domèstic i 3611 per culpa del tabac. Per tant, si hem de deixar de fer coses per por a morir, el terrorisme seria un dels últims factors a tenir en compte, des d'un punt de vista racional. Fixeu-vos que el terrorisme busca l'espectacularitat en les seves accions per tal de maximitzar l'impacte mediàtic i traslladar a la població la sensació de "podies haver estat tu". Qui no ha passejat mai per les Rambles? Qui no ha agafat mai un tren o un avió?

El nou terrorisme global no està donant xifres superiors al vell terrorisme local europeu. Font.


Si anem a altres països les xifres augmenten. Per exemple a Iraq van morir unes 6.000 persones i a l'Afganistan unes 3.000 (xifres semblants a les d'accidents de trànsit). Però són països que viuen en guerra.

Amb aquesta racionalització no vull fer entendre que el terrorisme no sigui un problema greu. Morir en un atac terrorista és terrible. Les families, amics o veïns de les víctimes han d'enfrontar-se a l'odi dels assassins, acceptar que entre nosaltres viu gent capaç d'assassinar a sang freda persones innocents, fanatitzades per un fonamentalisme monstruós. Cal lluitar contra el terrorisme per reduir-lo a la mínima expressió. 

Però la meva opinió és que no li hem de donar el triomf de fer-nos canviar la nostra forma de vida per por. No hem de deixar d'anar a un concert, agafar un tren o un avió o fer un passeig per les Rambles per por als terroristes. Que la por no esguerri cap més vida de les que ha destrossat la violència.


Finalment, vull reconèixer l'actuació dels que el 17A corrien en sentit contrari. Els mossos que van  jugar-se la vida per desarticular la cèl·lula terrorista en un temps rècord, el personal d'emergències i sanitaris que van salvar moltes vides amb la seva ràpida intervenció i a tots aquells que heu manifestat suport a les víctimes. Moltes gràcies.

dijous, 10 d’agost del 2017

Petjades

Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.

En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.

I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.

O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.

La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.

dimecres, 26 de juliol del 2017

Otero de Sanabria, ciudad de vacaciones.


La Jennifer i el Fernando passen pel control d’equipatges d’Atocha i s’apropen a l’espectacular locomotora d’AVE que els ha de dur de viatge amb l’Imserso. Arrosseguen les maletes mentre contemplen meravellats aquell prodigiós enginy de principis de segle. Són una parella de classe mitjana i fins a avui no s’havien pogut permetre el luxe de viatjar en AVE però fa dues setmanes que ell s’ha jubilat i ara poden pagar la tarifa reduïda. El Fernando no pot resistir la temptació de tocar la màquina amb la punta dels dits.

–És maca, oi? –diu la Jennifer.
–Ja no corren tant com abans però encara poden arribar a 228 km/h en alguns trams –contesta ell–. I pensar que quan van fer tota la xarxa van dir que eren trens inútils i cars que anirien buits i farien perillar les pensions...
–Uns exagerats. No ha passat res d’això –diu la Jennifer.

Certament, el tren va ple a vessar. Centenars de jubilats amb destí a Otero de Sanabria, població símbol dels beneficis de l’AVE. Dels 29 habitants del 2016 ha passat a més de 30.000 gràcies a l’impuls econòmic de l’estació. 

El Fernando es passa el trajecte mirant per la finestra, observant el paisatge verd esquitxat de roselles dels camps de cereal castellans. La Jennifer li agafa la mà i somriu.

El tren perd velocitat, hi ha rebombori als vagons. Per la finestra es veu Otero de Sanabria. Algun jubilat comenta que no s’assembla a les fotos. Hi ha un gran mur de formigó coronat amb filferro espinós que envolta tot el complex i soldats armats amb fusells automàtics.

–És pels terroristes– diu el passatger que seu rere el Fernando.

Un gran cartell a l’entrada del complex proclama “LES VACANCES US FARAN LLIURES”. El tren travessa fileres de barracons de fusta d’estil militar. El Fernando veu al fons una columna de fum negre que s’enlaira, espès, cap al cel. Nota la mà de la Jennifer estrenyent-li la seva tan fort que li fa mal.

–Mira! –diu el passatger del seient de darrere– Hi ha un taller per aprendre a fer sabons naturals.


La velocitat dóna una certa sensació d'alliberament. Però sovint només és una sensació. Font.

dijous, 13 de juliol del 2017

Essència

L’Església del pare Ford s’havia construït sobre un autocinema del segle XX. Vaig pensar que era el meu dia de sort perquè hi havia una plaça d’aparcament just al costat de l’Alfa Giulietta. Em vaig connectar al wifi de la congregació. El reverend emetia el sermó del dia, que contenia una lectura del llibre sagrat.

El primer dia l’home va crear el cotxe. I va veure que era bo i es conduïa bé. L’home va destil•lar la benzina i la va distribuir en estacions de servei perquè el cotxe s’alimentés. I va dir: faci’s la llum. I els fars de xenó van il•luminar la carretera...
Els fars de la Giulietta són tan rodonets i fan una llum tan pura...

El segon dia, l’home va crear la producció en cadena i va dir als Ford T: fabriqueu-vos en sèrie i pobleu la Terra.
El tercer dia l’home va crear Google i els cotxes autoconduïts. I així el cotxe va tenir lliure albir per decidir quins camins transitar. 
–T’agradaria...? –vaig començar a escriure-li un missatge a la Giulietta però no em sortien les paraules. Només sabia mirar-la de reüll i meravellar-me amb les seves corbes.

El sisè dia l’home va crear el canvi climàtic i va morir. Es va sacrificar per tots nosaltres, per salvar-nos del pecat original d’haver contaminat el món. I va deixar en els cotxes la seva empremta, l’ànima de l’home viu dins de cadascú de nosaltres i dóna sentit a la nostra existència.

–Ep, estigues atent al reverend!– em va dir la Giulietta per Bluetooth mentre em feia una subtil picada d’intermitent. No era el primer cop que m’enxampava repassant-li la carrosseria metal•litzada.
–Saps, Giulietta? Hi ha una carretera que va cap a l’Oest. Travessa el desert. M’agrada conduir-hi de nit. Quilòmetres i més quilòmetres de soledat on pots accelerar tot el que dóna de si el motor, sentir l’aire fresc al parabrises, la llum de la lluna plena acariciant-te suaument la pintura... Vols venir-hi amb mi aquesta nit?

La paraula essència també vol dir benzina. Font.

dimarts, 4 de juliol del 2017

Programació d'estiu

Quan arriba l'estiu, la majoria dels canals opta per donar vacances al personal i deixar la programació en serveis mínims. Reposicions de velles glòries i algun programa "fresc" d'estiu que més valdria haver substituït per qualsevol reposició.

No sé si no seria millor deixar marxar tots els treballadors, deixar l'edifici obert i que qualsevol pogués entrar i fer-hi un programa o curiosejar per la videoteca i posar les reposicions que volgués. Bé, potser és justament el que fan.

Aquest any optaré per les reposicions al blog. Com que sé que molts de vosaltres feu vacances i no vull estressar-vos, només hi posaré uns pocs relats, curtets i amb una foto. Podria fer com en Pons i reciclar posts antics però jo confio en la intel·ligència dels lectors d'aquest blog i dono per fet que saben buscar els posts antics. (Hi ha algun botó en algun lloc, crec.)

Que passeu un bon estiu!

dijous, 22 de juny del 2017

Per a qui escrivim?

La setmana passada vaig escriure un post sobre blogs que, això us sorprendrà, va tenir molt bona acollida entre els lectors d'aquest blog que són bloggers. Si sou bloggers i no ho heu fet encara, us recomano llegir els comentaris que em van fer (no passa sempre però, de vegades, són més interessants que el post).

Ara us explicaré una cosa semblant però més estranya. Fa quatre anys vaig escriure "Literatura per a robots" i va tenir molt d'èxit entre els robots. Si aneu al post veureu que hi ha almenys 12 comentaris fets per robots spammers. Però és que a més, dels 256 posts publicats en aquest blog fins al dia d'avui aquest és l'únic que ha estat comentat per robots. Casualitat o causalitat?

Us dono una altra dada estranya. Els que seguiu el blog sabreu que aquest hivern hi ha hagut una aturada d'un parell de mesos. Sense posts potser pensareu que el blog va tenir menys visites durant aquestes vacances, oi? Doncs mireu:

Ven-ho tot! Ven-ho tot! Ven-ho... No, és igual. Ja no cal.

Ah, direu, això és algun dels fans incondicionals del blog que, durant l'aturada, hi entrava cada 5 minuts per veure si ja hi havia un post nou. Bé, podria ser però sembla que la majoria de visites venien d'EEUU i, digueu-me conspiranoic, però el pic coincideix amb l'arribada de Trump al poder. (els que teniu blogs em podeu dir si també us ha passat?)

Deia, fa quatre anys, que potser caldria orientar els escrits als nostres lectors robòtics. Tenint en compte que els robots cada cop llegeixen més i als humans els costa una mica llegir, no sembla una idea tan marciana.

De fet, tot això que ara escrivim i que queda a internet i que, quan ens morim, potser encara segueix al ciberespai, va alimentant una bola cada cop més gran d'informació, massa voluminosa per ser llegida per humans però potser les Intel·ligències Artificials del futur (sense límits tan evidents com els humans en velocitat de lectura) poden dedicar-se a l'estudi d'escrits del segle XXI. De la mateixa manera que un arqueòleg d'avui pot estudiar una societat antiga gràcies a un pergamí trobat a l'arxiu d'un museu i treure'n tota mena de conclusions sobre aquesta cultura o un paleontòleg intenta endevinar la forma de vida i costums d'un animal extingit a partir d'un fòssil, potser els robots del futur estudiaran la nostra era a partir del que trobin a Internet.

És cert que hi ha una diferència entre les escasses fonts d'informació que tenim de les èpoques antigues i l'exagerada i redundant abundància de continguts que estem deixant nosaltres a Internet. I això també pot marcar diferències positives. Qui sap què podran fer en el futur amb el Big Data. Podran clonar-nos biològicament? Reproduir virtualment la nostra època per poder viatjar en el temps? En faran sèries? Videojocs?

Sovint penso que ens ha tocat viure una època fascinant, amb canvis tecnològics i socials molt ràpids, amb expectatives de futur enormes (per bé i per mal). I igual com les civilitzacions que van deixar documentació escrita són més conegudes per nosaltres que les que no (això delimita la frontera entre Prehistòria i Història), les civilitzacions digitals probablement també siguin més conegudes per generacions futures.

I potser aquesta és també una de les funcions dels blogs. Explicar als habitants del futur (humans, robots, alienígenes...?) qui érem nosaltres, què pensàvem, com vivíem, què ens emocionava.

Però no us preocupeu gaire de quedar bé, que ens jutjaran amb criteris que encara no coneixem.


dijous, 15 de juny del 2017

5 raons per les que els blogs estan en decadència

Es comenta des de fa 5 o 6 anys (des que vaig començar a escriure aquest blog, curiosament) que els blogs estan en decadència. Jo crec que els blogs ocupen un espai a Internet que no ocupa ningú altre. Deixes el blog i et fas un compte a una xarxa social? No és el mateix.

Però d'alguna manera, sí que és cert que la gent cada cop passa menys temps llegit, comentant o escrivint blogs i més fent likes i retuits. Però, per què?


1. L'efecte Videomatón.

Quan BTV va començar a emetre hi havia un programa que s'anomenava Videomatón. Els ciutadans inserien una moneda a una màquina que feia un vídeo d'un minut (si no recordo malament) en el qual podien fer i dir el que volguessin i després aquest vídeo s'emetia per BTV.

La potència d'aquest concepte de programa era la de democratitzar la televisió. La gent normal, i no només els famosos, tenien dret a sortir per la tele i potser tothom tenia coses interessants a dir. Hi va haver un cert boom. Però al cap d'un temps, el programa fet per amateurs de la comunicació resultava avorrit.

La gent que fa coses avorrides o diu bestieses només interessa si és gent famosa.

Deuen haver passat molts anys des del Videomatón perquè costa trobar-ne fotos a internet. Aquí una foto del seu fill, el Selfiematon. Font.


2. Les xarxes socials.

Les xarxes socials també abanderen aquest empoderament de la comunicació per part del poble i tenen molt d'èxit. Però també tenen empreses enormes darrere, amb grans inversions i interessos econòmics.

Així, mentre Google va deixar morir el Reader, facebook i twitter treballen cada dia per renovar les xarxes socials.


3. Els mòbils

No sé Wordpress però Blogger no s'ha adaptat gens bé als mòbils. L'aplicació per editar posts és horrorosa, comentar un blog és incomodíssim (a diferència de contestar un tuit, que és senzillíssim) i l'únic que funciona prou bé és el Feedly, per llegir blogs.

Personalment, puc dir que des que navego més per internet a través del mòbil i menys a través de l'ordinador, pràcticament no comento blogs. Aquí anem als punts 2 i 4: si no és negoci, les plataformes no inverteixen en adaptar-se als nous formats i cauen en desús.


4. Si no ets el consumidor ni tampoc el producte, llavors què ets?

I és més, què pretens?

El model de negoci dels blogs no està gens clar. Jo no guanyo ni un cèntim d'euro per escriure aquí. Vosaltres tampoc per llegir-me, ni tan sols heu d'apartar molestos anuncis emergents. Aleshores, si no estem movent diners, quin sentit té gastar temps aquí?



5. El temps.

Les xarxes socials ens han acostumat a un bombardeig d'impactes. Twitter et permet llegir 5 o 10 microposts en un minut. En el temps que llegeixes aquest post podies haver llegit més de 20 tuits. La brevetat és aliada de la mandra i també ve ajudada pel sistema de recompensa del cervell.

Potser heu deixat molts cops un post d'un blog a mitges però difícilment deixareu un tuit a mig llegir.



No sé si els que feu o llegiu blogs estareu d'acord amb el que he exposat aquí. Hi afegiríeu altres raons?

dimarts, 6 de juny del 2017

Trump tampoc sap quin temps farà demà a Sevilla

Recentment hem vist com mig món criticava Trump per la seva postura envers el canvi climàtic. Els EEUU de Trump no volen col·laborar per salvar el planeta del desastre climàtic, són bàrbars que giren l’esquena als científics, no com Europa, líder espiritual dels valors d’occident.

Val a dir que Europa està liderada per gent no gaire millor que en Trump en molts aspectes. Per exemple, el comissari europeu d’acció pel clima no és cap destacat ecologista sinó un exministre del PP famós per menjar vaques.



Cañete lluitant voraçment contra una vaca boja. Font.


En episodis anteriors, un company de consell de ministres de Cañete, el reflexiu Mariano Rajoy havia afirmat que això del canvi climàtic no estava gens clar, que tenia un cosí científic que deia que si no podíem saber quin temps faria a Sevilla l’endemà, com volíem fer cap predicció a tants anys vista?

L’episodi hauria tingut encara més gràcia si hagués estat el cunyat i no pas el cosí perquè conté una argumentació barroera que pretén treure conclusions a partir d’allò que, només aparentment, és una obvietat.

Perquè, intencionadament o no, confon dos conceptes que estan relacionats però no són el mateix: el temps i el clima.

És cert que les prediccions meteorològiques compten amb un cert marge d’error. Ara mateix no podem assegurar si el 23 d’agost d’aquest any farà calor o si plourà. Però en canvi, si ens pregunten quin mes serà més calorós, si un gener a Helsinki o un agost a Sevilla, és bastant probable que l’encertem. La ciència no et pot dir si un dia és bo per a celebrar una boda però sí si un mes és bo per sembrar un camp.

Quan feia classes d’ofimàtica vaig plantejar un Excel per explicar les funcions Mitjana i Desvest (desviació estàndard) que consistia en agafar dades meteorològiques de diversos municipis catalans i calcular-ne mitjana i desviació estàndard al llarg d’un any. Després, si acoloríem els resultats amb el format condicional, obteníem 3 grans grups de municipis que coincidien amb els 3 grans climes que trobem a Catalunya:

Temperatures suaus (penúltima columna vermella) i poca desviació (última columna blava), clima mediterrani.
Temperatures suaus i molta desviació hivern-estiu(última columna marró), clima continental.
Temperatures fresques (penúltima columna blava), clima de muntanya.
Podeu comparar vosaltres mateixos els encerts i errors de la realitat vs model amb aquest mapa climàtic. De fet, podria ser un bon treball de recerca de batxillerat:


Neil DeGrasse feia, a Cosmos, una metàfora molt didàctica sobre aquest tema. Un home passeja per la platja amb el seu gos, lligat amb una corretja. El gos fa moviments erràtics a dreta i esquerra, sembla difícil predir-ne res. Però si ens fixem en la trajectòria de l’amo, és probable que podem predir cap a on es dirigeix.

Neil DeGrasse ens explica el canvi climàtic mentre passeja el gos per la platja.

Val a dir que estudiar el clima és complicat. Seria com observar milions de gossos i, a partir dels seus moviments, deduir cap a on van els amos i, per tant, saber cap a on camina la humanitat. Sovint, quan tractem sistemes molt complexos en ciència, no podem moure’ns per certeses sinó per probabilitats.

Però les probabilitats també donen informació que cal tenir en compte. Imagineu que algú us ofereix un milió d’euros per jugar a la ruleta russa. 5 bales en un tambor de 6. No teniu la certesa de morir si hi jugueu però la probabilitat és un factor que us ha d’ajudar a prendre la decisió. No és el mateix un 83% que un 16% o un 0,004%. Diàriament prenem decisions que posen en risc la nostra vida. Pujar a un cotxe, menjar un croissant, beure un gintònic... Cada acció té un risc i un benefici associat que hem de saber valorar.


L’any 2013 els científics atribuïen una probabilitat del 95% a la teoria d’un canvi climàtic causat per l’home. Així que sí, Trump i el cosí de Rajoy tenen raó: no és segur que estiguem destrossant el clima del planeta. Però si confien tant en la seva sort, que agafin un revòlver carregat amb 19 de 20 bales i se la juguin ells sols, que el planeta és de tots i els prudents potser també tenim dret a existir.

dijous, 25 de maig del 2017

La revolució dels jubilats

Darrerament sabeu que no tinc gaire temps lliure i per això em fa molta enveja la gent que sí que en té. El títol parla dels jubilats però també hi ha gent que, per la raó que sigui, no treballa un munt d'hores cada dia.

De fet, el futur que ens prometien (i que encara ens prometen) va una mica d'això: les màquines haurien de treballar per nosaltres i les persones tindríem més temps lliure. Temps per dedicar a activitats "no productives" però potser molt importants per a la societat.

Segurament hi ha qui escriu llibres (o blogs) o es dedica a altres activitats artístiques de forma més o menys amateur. I qui fa voluntariat o activisme social. De fet, moltes organitzacions tenen sectorials de gent gran o tenen una militància amb una mitjana d'edat alta (ANC, iaioflautes...). Això és molt curiós perquè normalment quan la gent pensa en revolucions, creu que les ha de dur a terme el jovent però ara mateix podria estar passant el contrari.

Si les revolucions que han de venir són protagonitzades per gent gran, tindran alguna diferència essencial amb les que atribuíem als joves? Seran més conservadors? O, pel contrari, en no tenir tant de futur per endavant, arriscaran més?

En aquest cas, veiem una clara relació entre l'edat dels manifestants i el tipus de reivindicació de la protesta. Font.

La civilització va sorgir quan les comunitats humanes van aconseguir crear excedents d'aliments i altres productes bàsics. Amb ells va sorgir el comerç, i amb les rutes comercials el món va canviar. Amb les màquines, per bé o per mal, es crearà un altre excedent. Moltes persones quedaran "alliberades" de treballar i això, probablement, comportarà canvis importants al món.

Com us imagineu el món del futur si els canvis importants vinguessin promoguts pels jubilats?

dijous, 18 de maig del 2017

La Història ens jutjarà

I ho farà amb criteris que avui en dia desconeixem.

Sovint, quan parlem de aquest o aquell personatge històric i ho fem d'una manera crítica, destacant aspectes que el converteixen en mala persona, algú diu "bé, cal situar-ho en el seu context històric". Si era masclista, homòfob, racista o violent, diem que era producte de la societat en què vivia. De tota manera, després de fer aquest apunt, sovint seguim jutjant-lo amb la nostra mirada actual.

Les lletres de les cançons romanen invariables mentre la societat canvia. "Necessites algú més gran i més savi que tu que et digui el que has de fer" (que a més sóc jo, que tinc un any més que tu i em faré nazi d'aquí poc). No sé exactament què vol dir la paraula heteropatriarcal però sospito que aquesta cançó ho és molt.


Si traslladem aquest raonament a la nostra època, pot passar el mateix. Algú que avui ens sembla una gran persona, potser està cometent actes o opinant coses que en un futur es consideraran horribles.

El futur ridiculitzarà els vegans o criminalitzarà els carnívors? Els ufòlegs seran visionaris o tarats? I la religió? En 500 anys Alà o Jesucrist seran vistos com Zeus o Thor?

És més, el futur ens jutjarà per coses diferents en diferents èpoques? Potser el segle XXII ens criticarà per ser carnívors, el XXIII per ser ateus i el XXIV per no haver respectat els drets de les màquines. I en cada època es destacarà el valor de personatges defensors de causes que ara ens semblen marcianes i se'ls reconeixerà com visionaris.

El judici de la Història és retroactiu, ja que apliquen unes lleis que no estaven vigents quan es van produir els fets. I aquí radica la seva injustícia. El revers karmàtic d'aquesta injustícia és que aquells que ens jutgin des de la mentalitat del futur també seran jutjats pels seus descendents amb uns criteris igualment injustos.

dijous, 4 de maig del 2017

Existeixen crítics de literatura infantil?

Una de les satisfaccions que m'està donant el meu fill gran és que li encanten els contes. A més de l'obligatori d'abans d'anar a dormir, sovint demana que li expliquem contes. Molts cops, en acabar d'explicar-ne un, demana que li expliquis un altre cop el mateix conte. I en una setmana fàcilment li pots explicar un conte 15 o 20 vegades.

Aquest fet hauria d'implicar que les editorials que publiquen obres per infants fossin molt curoses quant a la qualitat d'allò que publiquen. Una bona història, com una bona cançó, no importa que es repeteixi molts cops. Però una mala història, repetida molts cops és insofrible.

I la meva impressió és que molts editors, a l'hora de revisar una publicació infantil, es miren els dibuixos i poca cosa més, la qual cosa té delicte, tenint en compte que els llibres es llegeixen en un parell de minuts.

Editor de llibres infantils, revisant una obra que vol publicar. Font.


Us faig un resum del que he anat trobant:

Llibres sense argument.

Això no és dolent per se. Podríem dir que hi ha una categoria de no-ficció. Diguem que no són textos molt elaborats però almenys fan divulgació d'algun tema que pot interessar al nen. Ex: cotxes, cases, animals...

Llibres amb argument sense conflicte.

Aquesta és una categoria curiosa. En general, diuen que la ficció necessita un conflicte que generi interès però això no passa en la literatura infantil. Un dels que més li hem llegit va de quatre amics que van a casa d'un d'ells per berenar. Explica com hi arriben, com es renten les mans, berenen, miren dibuixos, juguen i s'acomiaden.

Cal reconèixer que no sembla que l'Albert trobés el conte poc interessant pel fet de no tenir conflicte. Per tant, aquests contes sí que serien acceptables per als nens petits.

Informacions falses:

No cal que els llibres siguin 100% científics però seria molt demanar que no introduïssin conceptes erronis al cervell dels nens? Per exemple, a Palmira al País de les Girafes, la girafa Palmira proposa anar al seu país que diu està "en plena selva". Fins on jo sé, les girafes no habiten a la selva sinó a la sabana. Però és que, a més, quan hi arriben, el dibuix del país de les girafes s'assembla més a un oasi de palmeres que no pas a la selva o a la sabana.

Una d'aquestes fotos és de la selva. L'altra de la sabana. Sabríeu dir quina és quina o trobeu que les diferències són massa subtils? Creieu que una girafa podria moure's àgilment per un hàbitat com el de la foto de l'esquerra? Font1. Font2.



 Greus errades de guió:

Entenc la dificultat de mantenir la coherència en una novel·la de 500 pàgines però, en un conte de 500 paraules, hauria de ser més fàcil.

Al títol anterior de la Palmira, per exemple, hi ha una pàgina on, segons el text es troben "un obstacle inesperat: el mar". La Palmira mira el mapa i diu que sí, que l'han de travessar. A veure, viatges des de Catalunya a l'Àfrica en ciclomotor i el mar és "un obstacle inesperat"? Podríem pensar que ho desconeixien però, no han mirat el mapa abans? I si no sabien que hi havia el mar i no havien mirat el mapa, com sabien la direcció que havien de prendre?

El conte de la Palmira no és el que té més errades de guió. Honor que, de moment, reservo a "La nit de reis al Pailebot Santa Eulàlia". Cada pàgina és més absurda que l'anterior. N'hi ha una que el text diu que el vaixell dels reis no ha pogut sortir del port. I a la imatge es veu el vaixell al mig del mar. Font.

Els clàssics

Veient el poc control de qualitat del que es publica actualment, no és estrany que a les llibreries continuem trobant els clàssics de tota la vida. De tota manera, aquests contes, que s'han explicat centenars de milers de vegades, quina coherència argumental tenen?

Per exemple, la Caputxeta es troba el llop al bosc i aquest la convenç per agafar un camí més llarg per tal de poder arribar ell primer a casa de l'àvia, menjar-se-la, substituir-la i menjar-se també la caputxeta. No hauria estat més fàcil per al llop menjar-se la caputxeta quan se la troba al bosc i després anar a casa de l'àvia i menjar-se-la? Quin avantatge obté el llop amb el maquiavèlic engany respecte a la senzillesa del segon pla?


Conclusió

Crec que hauríem de proporcionar als nens literatura de més qualitat des del començament. No estic demanant arguments de gran complexitat, només que no tinguin errades tan absurdes. Fiar-ho tot a "són nens, no se n'adonen" és faltar al respecte als nens i també als adults que acompanyen els nens en aquestes primeres etapes de la lectura. Encara que només sigui perquè l'entusiasme que ha d'enganxar un nen a la literatura és molt difícil de fingir quan es llegeix un nyap d'història per cinquantena vegada.