divendres, 21 de desembre del 2012

Monòleg sobre el Nadal.

Sí, ja, suposo que no sorprendré a ningú anunciant l'arribada del Nadal. Alguns fins i tot feu servir calendaris, analògics o digitals, on el Nadal surt ressaltat en vermell. Us confessaré que em cansen una mica les pelis, capítols de sèries i altres manifestacions més o menys culturals basades en el Nadal. És un tema molt gastat, com el discurs que ens fa el Rei cada any o el propi Rei. No obstant això, m'he sentit empès d'alguna manera a escriure un post ambientat en el Nadal. Quasi com si m'hi obligués algú que no ha volgut revelar la seva identitat. I posats a fer coses estranyes, he decidit fer-lo en forma de monòleg, que és un format que no domino en absolut.

No pretenc fer riure a ningú, eh? Que el Nadal és un tema seriós. A més, els monòlegs només fan riure quan els explica un bon actor. Sense el to de veu, sense el llenguatge corporal, sense una paret de maons al fons, sense els tres o quatre amics riallers que el monologuista col·loca a primera fila per tal d'encomanar el riure a la resta del públic... és gairebé impossible fer riure. Bé, esforçant-nos molt ho podríem aconseguir. Us hauríeu d'imaginar un monologuista graciós, amb un nas de pallasso i un tutú vermell. El Rei, per exemple. De fet, per poca gràcia tingui aquest monòleg segur que en té més que l'insuls discurs que li fan recitar cada any.

Bé, però deixem el Rei i parlem del Rei de Reis, del Messies, o Messi, per als amics, que és el protagonista del Nadal. Us confessaré que a mi em van educar com un ateu practicant i totes aquestes coses de la religió les he hagut d'aprendre de forma clandestina, com els joves de fa trenta anys van aprendre altres temes en viatges d'estudis a Perpinyà. I és clar, tot això crea confusió. Per exemple, a casa meva fèiem el Pessebre, sí. Però el meu pare no em deixava posar cap figureta relacionada amb la religió. En comptes de bou i mula hi havia un Mickey Mouse i un ànec Donald. En comptes de pastorets, barrufets. I no hi havia Reis Mags que portaven regals sinó Playmòbils del vaixell pirata, que saquejaven el que podien. També hi col·locàvem uns ninos petits de jugadors del Barça. L'únic Sant del Pessebre era San Zubizarreta, que es posava sempre davant del portal. El meu pare deia que havia de ser així, per evitar que la religió ens colés gols. Anys més tard vaig aprendre que d'allò, com de la trajectòria dels xuts d'en Schuster, se'n deia paràbola.

Us preguntareu, si no sou catòlics, per què un naixement és tan especial com per muntar aquest show de dues setmanes cada any. Com deia abans, el tema no el tinc ben estudiat perquè el vaig haver d'aprendre d'estranquis i hi ha parts realment complicades, com la del fill que és pare i esperit sant alhora. Bé, d'això em penso que n'he tret l'entrellat. Es veu que Déu estava molt preocupat per la pregunta capciosa que li feien els ateus: "si Déu va crear l'Univers i, per tant, abans de Déu no hi havia res, qui va crear a Déu?". I va dir, doncs em creo jo mateix i llestos! Dit i fet, Déu decideix clonar-se i implantar l'embrió a la matriu de Maria. Crec que hi ha una part que no ens han explicat que és quan, un cop nascut, Jesús agafa el Delorean per tornar al passat i crear l'Univers. Això explicaria com pot Déu ser el pare i el fill al mateix temps. El que no queda clar és la necessitat d'un tercer Déu.

Aquest esquema, basat en l'argument del film "Looper", explica la creació de l'Univers i de Déu per part de Déu. Fixeu-vos que el Déu clonat i l'original són en el fons el mateix, ja que al llarg del cicle tots dos fan el paper de clonador i de clonat.


Hi ha un fet curiós que sospito que deu estar relacionat amb aquest viatge en el temps. Diu la Bíblia que el món va ser creat en una setmana. Però la primera setmana de la nostra era dura un any sencer. L'any 1 d.C comença un 25 de desembre i acaba un 31 de desembre. Jo això ho relaciono amb la teoria de la relativitat, que diu que a velocitats properes a la velocitat de la llum el temps passa més lentament. Com que una de les coses que havia de crear Déu era la llum, va haver d'anar molt ràpid i la primera setmana de la creació, va durar un any sencer. És en homenatge a aquest fet que el primer any de la seva era també dura una setmana.

Un altre personatge nadalenc capaç de viatjar en el temps és el Pare Noel. Està basat en un home que va viure quatre segles després del naixement de Crist. Malgrat tot, el tio arriba puntual, el 25 de desembre, amb els regals. No pas com els dropos dels Reis Mags que es planten allà l'any següent. En el temps que triguen en arribar, Déu podia haver creat dos universos més. Només faltava que el Papa  (el de Roma, no el Noel) els acusés de ser andalusos! Com es passen els alemanys criticant la manera de treballar del sud d'Europa, no? Jo vull creure que tenien alguna bona excusa. La culpa devia ser de l'Estel que seguien, que no tenia bona cobertura de GPS o que l'havien programat els d'Apple Maps. I, en tot cas, si resulta que eren dropos, més aviat seria per ser reis que no pas per ser andalusos.

Que el Pare Noel faci servir una màquina del temps és l'explicació més versemblant per justificar que reparteixi tants regals en una sola nit. No queda clar si fa servir la mateixa màquina del temps que Déu. Qui sap, potser la va trobar enterrada a algun temple sagrat, com l'Indiana Jones amb el Sant Greal. Però tot això són especulacions. De fet, a casa meva, tampoc ens fèiem amb el Pare Noel. El meu pare deia que no podia ser de fiar un tipus que es fa dir Santa, a qui li agradava que els nens seguessin a la seva falda i que admetia que els espiava les vint-i-quatre hores del dia, sota el pretext de saber si havien estat bons nens.

Per sort, a casa meva, no hi havia res en contra del Tió i vaig poder gaudir de regals per Nadal. Em penso que la mare pensava que el Tió donava un bon exemple de reciclatge i una lliçó sobre relacions: quan tu ets generós amb algú, després tot el que has donat t'és retornat amb escreix. I sí, de vegades cal donar algun cop de bastó per catalitzar el procés. També és una de les lliçons que ens ofereix la tradició del Tió.

Jo espero que us passi com a mi. El Nadal no és perfecte i té multitud d'aspectes que no agraden a uns i altres. Que si és massa religiós, o massa consumista, que si hi ha hipocresia o la gent se sent sola, que si les nadales són les mateixes de cada any i els torrons engreixen. I quin pal haver de tornar a veure la tieta pelma, que l'any passat ja em va posar el cap com un timbal... Però espero que, com em va passar a mi, hagueu pogut gaudir d'alguna de les tradicions del Nadal i de l'esperit que us ajudi a començar el nou hivern i el nou any amb un somriure babau al rostre.

És clar, l'esperit! Ara ho entenc...! Bé, no del tot.

Que tingueu un Bon Nadal!

dilluns, 17 de desembre del 2012

Què és la literatura de qualitat?

Al vagó del metro viatja un home llegint un llibre de Bucay. Mou els llavis i fins i tot pronuncia en veu baixa les frases que més l'impacten. La dona que seu al davant deixa anar un indissimulat esbufec de suficiència moral mentre treu de la bossa un llibre de Coelho. Al costat de la dona hi ha un noi jove de cabells llargs i una mica bruts que, després de presenciar l'escena, decideix apujar el volum del seu mp3 prou fort com perquè se senti el cor dels esclaus hebreus de Nabucco.

A l'altre extrem del vagó es dóna una situació semblant. Un noi amb ulleres de pasta llegeix La insostenible lleugeresa de l'ésser, mentre una dona recita en veu baixa uns versos de Martí i Pol i un adolescent augmenta el volum d'una cançó de reggeaton.

Posades així, una al costat de l'altra, es tracta de dues escenes molt similars. Però sospito que, en la segona escena, a més d'un li deu haver fet més ràbia la interrupció musical. En el fons, el jove que ha apujat el volum del cor dels esclaus actuava en defensa pròpia: li estaven arribant paraules de llibres que ell no volia llegir; no es volia contaminar amb uns autors que no han fet cap aportació intel·lectual que compensi la desforestació que han provocat. Que no és el mateix acariciar un arbre i dir-li que ha de morir per ser convertit en cinquanta exemplars de l'Ulisses de Joyce que clavar-li una destral i fer-li saber que es convertirà en un insuls manual d'autoajuda.

El problema és que els arbres no parlen i no poden dir si estan d'acord amb ser literatura russa o chic lit. I, encara que parlessin, potser tampoc són els més adequats per dir quin tipus de literatura és  la millor. Probablement els agradessin els llibres que parlen de boscos o de... no sé, temes d'interès per a ells. Així doncs, qui ha de decidir què és literatura de qualitat i amb quin criteri?


‒D'aquest autor només em va agradar el primer llibre, que va tenir una tirada de 2.000 exemplars. A partir del segon es va tornar insofriblement mainstream ‒van dir les ulleres de pasta d'aquell noi.


La qualitat sempre té un component subjectiu. Això passa en gairebé tots els àmbits (hi ha molta gent que pensa que a una hamburgueseria es menja millor que al Bulli, que va ser declarat millor restaurant del món) i la literatura no n'és una excepció. En el fons, ja és bo que sigui així. Si estigués clar quins són els mil millors llibres, ningú llegiria els milers de llibres restants. Per què perdre el teu temps llegint el llibre 345.391 quan encara no has llegit el 22? Que hi hagi diferències de criteri i de gustos permet que la humanitat en el seu conjunt tingui una riquesa cultural major.

Malgrat aquest component subjectiu, tampoc podem passar alegrement a l'altre extrem i defensar que la qualitat no existeix i que la llista de fer la compra pot ser literatura tan bona com la de Tolstoi. Que el més democràtic és que la bona literatura sigui la més llegida (o la més venuda). Val a dir que el millor del criteri democràtic és que no és gens subjectiu, la quantitat es mesura en xifres absolutes i es poden fer gràfics i rànquings amb els més venuts. Però és clar, també diuen que el problema de la democràcia és que el vot d'un analfabet val el mateix que el d'un premi Nobel.

Una altra opció és fiar-nos del criteri dels professionals de la literatura. Hi ha una sèrie de crítics que analitzen les novel·les amb bisturí i destrien el gra de la palla. Però qui ens garanteix que algú que es fa dir crític sigui realment més bo que nosaltres valorant una obra literària? Potser no coneixem prou casos de llibres insofribles que han guanyat tal guardó o que han estat elogiats en tal article de crítica literària?

Bé, com que estic veient que aquest post es vol allargar massa i estic deixant la pregunta a mig contestar, he decidit fer-ne una segona part amb la vostra ajuda. Per això us demano que em respongueu a aquestes preguntes: què és la literatura de qualitat? Què m'agrada trobar en un bon llibre? De qui em fio a l'hora de triar un llibre? Hi ha algun criteri objectiu que ens permeti valorar la qualitat d'una obra?

dilluns, 10 de desembre del 2012

El Relatcrossing o com acabar bé els projectes que un comença.

Aquest estiu vaig participar, juntament amb unes quaranta persones més, en una iniciativa literària ben original: el Relatcrossing. Si sou seguidors habituals d'aquest bloc ja n'haureu sentit a parlar ja que, en el seu moment, vaig entrevistar la Tere SM, creadora del projecte i del web Vull Escriure, guanyador del premi Memento.

Si no recordeu de què anava el tema, us ho resumeixo breument. La idea es basa en els cadàvers exquisits, un joc de moda entre els surrealistes de fa una pila d'anys. Es tractava d'escriure textos o dibuixar imatges en grup sense saber exactament què havien escrit o dibuixat la resta dels membres del grup.

Així, el Relatcrossing comença amb un relat, escrit per la persona A. Aquesta envia l'última frase del relat a la persona B, que escriu un relat que comença per aquesta frase. En acabat, en B envia l'última frase del seu relat a la persona C i així es va escrivint una història.

Una de les idees del projecte és que el relat viatgés també físicament. Una pàgina s'escrivia a Osona, la següent a Barcelona, després creuava el mar fins a les Balears i tornava en avió a Alacant, Màdrid o Màlaga. D'aquesta manera es lligava amb el concepte de book-crossing, que és una iniciativa que fomenta que els llibres viatgin i siguin llegits per diferents persones de diferents llocs.


Com us podeu imaginar, la història presentarà moltes incoherències si la comparem amb la manera de narrar habitual. En certa manera recorda als somnis, on els escenaris i els personatges canvien constantment, tot i que aparentment es tracti del mateix somni o unitat narrativa. I això li dóna el valor oníric que tant agradava als surrealistes.

Però més enllà del resultat final, m'agradaria destacar la feina ben feta durant totes les fases del procés: el començament, amb una idea original, el desenvolupament, que va engrescar a 40 autors de relats i 2 il·lustradores i el remat final, amb un vídeo i l'edició del Relatcrossing en Bubok, que es pot descarregar gratuïtament aquí en forma digital o comprar en edició paper.


Vídeo de presentació del llibre del Relatcrossing, que posa punt i final (o punt i seguit, segons com es miri) a la iniciativa.

Com a participant del Relatcrossing, vull agrair aquesta voluntat de fer les coses bé. Més d'un cop m'he trobat en projectes que són tot el contrari: que comencen de qualsevol manera, amb poca fe, quasi com si ens hi obligués algú, que segueixen sense pena ni glòria, per inèrcia i que acaben de forma discreta o queden inacabats. Sense anar més lluny, molts dels posts o relats que he escrit han patit aquest mal.

Sospito que el llibre del Relatcrossing no serà un supervendes del proper Sant Jordi, ni guanyarà cap premi ni trincarà cap subvenció (i menys ara, tal com estan les arques de la Gene). Però, deixeu-me ser una mica idealista per un dia, crec que l'èxit també pot ser senzillament fer les coses tan bé com sabem.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Els límits de l'humor

Si teniu el costum d'explicar acudits o fer bromes, encara que només sigui de tant en tant, probablement hagueu passat alguna estona incòmoda a causa de les vostres intervencions humorístiques. Potser semblant al cas d'aquesta escena de la sèrie Friends:

-Dos homes entren en un bar, un d'ells és irlandès...
-Jo sóc irlandès.
-...i l'irlandès és el guanyador de l'acudit!

I és que sovint l'humor inclou un element de burla, d'ofensa per a algun personatge o col·lectiu. Riem d'algú per haver fet coses estúpides o per mantenir actituds o costums absurds. De vegades la burla pot ser innocent i d'altres no tant. De fet, actualment podem trobar a la televisió un tipus d'humor irreverent que sembla no tenir cap límit. Sèries d'humor com Family Guy o South Park passen per sobre del que és políticament correcte o de bon gust.

Aquest tipus d'humor presenta un conflicte molt interessant. Hi ha qui defensa que hem de tenir llibertat per riure de tot. Però també qui entén l'humor com una eina concebuda per ser utilitzada pels febles contra els poderosos (si obriu el vostre facebook ara mateix apostaria que trobareu almenys 5 acudits més o menys graciosos sobre els polítics que ens governen).

El problema de la primera postura és que legitima ofenses contra certs col·lectius vulnerables. És poc elegant riure de minusvàlids, d'immigrants ofegats al mar o de persones malaltes, per posar exemples extrems. I encara és més sagnant si les burles es dirigeixen, no contra col·lectius sinó contra persones en concret, amb conseqüències força greus, com passa en els casos de mobbing.

El problema de la segona postura és que sempre és difícil saber on traçar la línia vermella. Són censurables els acudits masclistes? I els d'homosexuals? I els que es fiquen amb les creences religioses? I els acudits sobre catalans garrepes? Al final, si ens passem de respectuosos, potser no podrem fer acudits de res.

Per a alguns col·lectius, hi ha temes extremadament sensibles i, tot i que les nostres paraules puguin tenir la millor de les intencions, podem estar ofenent a algú que no comparteix les nostres creences religioses o que es troba en dificultats per motius racials. Imatge extreta d'aquí


És cert que també hi ha un tipus d'humor fet amb sensibilitat i no dirigit a ofendre ningú i, per tant, un món sense acudits ofensius no seria necessàriament un món sense riure. Però en el fons, els límits de l'humor els podríem situar al mateix lloc que els de la llibertat d'expressió. Podria citar casos com el de les vinyetes sobre Mahoma o el segrest de El Jueves per una portada poc decorosa amb membres de la Casa Reial espanyola, com a exemples que han generat debats intensos sobre les línies vermelles de l'humor i la llibertat d'expressió.

Allò més sagrat, més íntim i més vulnerable de les persones ha d'estar protegit de la irreverència de l'acudit?