dijous, 26 de setembre del 2013

Ironia vs Sarcasme

La setmana passada vaig escriure un relat irònic. Són aquells posts que faig de tant en tant sobre figures literàries. Us vaig explicar en el seu moment que els escric per aprendre millor tots aquests conceptes i després poder participar en tertúlies d'intel·lectualillos i corregir-los quan s'equivoquen.

Bé, el cas és que aquests dies m'he estat preguntant si aquell relat era irònic o si era sarcàstic. Que és el que passa amb les figures retòriques, que no és que siguin tan difícils d'entendre, és que n'hi ha moltes que es confonen fàcilment.

Així que m'he documentat extensament, mirant l'article de la Viquipèdia que defineix l'ironia i també el que defineix el sarcasme. I la veritat és que són bastant semblants.

La ironia consisteix en dir una cosa però deixant entendre la contrària. Això té una primera complicació, que és que molta gent de vegades la ironia és massa subtil i el lector es pensa que has dit la cosa que volies deixar entendre (com es fa habitualment) i no la contrària (com es fa quan s'és irònic). És a dir, estàs confiant (potser massa) en la intel·ligència del lector.

El sarcasme també consisteix en dir una cosa i deixar entendre la contrària. Però hi ha dos matisos respecte a la ironia: es fa amb la clara intenció de burlar-se d'algú i acostuma a ser bastant més matussera que la ironia. Per això no és tan freqüent que al lector se li escapi un sarcasme, llevat que sigui en Sheldon Cooper.

En la majoria de comèdies s'utilitza el sarcasme. Recordo especialment l'abús que en feien a The Golden Girls. A The Big Bang Theory en treuen suc amb en Sheldon Cooper, un científic amb una intel·ligència fora de mida que és incapaç d'entendre el sarcasme. Font

En el fons ironia i sarcasme comparteixen una frontera poc definida. En tots dos casos hi acostuma a haver una intenció humorística. Una manera gràfica de distingir-les podria ser pensar que ambdós recursos poden fer mal però la ironia utilitza bisturí i el sarcasme destral.

Si creieu que teniu clar què és això de la ironia i teniu un nivell d'anglès millor que l'Ann Bottle, us recomano aquest magnífic document sobre els 3 principals usos de la ironia.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Els antispoilers

Suposo que a aquestes alçades de vida a internet, tothom sap que és un spoiler. Ah, allà a l'última fila n'hi ha un que diu que no. D'acord: un spoiler és una informació que espatlla una sorpresa important en l'argument d'un llibre o una pel·lícula. Potser heu vist per internet articles que parlen de pelis o llibres i, de tant en tant diuen alguna cosa com:

AVÍS SPOILER
al final de la pel·lícula resulta que el nen estava mort des del principi

La idea és que, si no has vist la pel·lícula i no vols saber una informació que t'espatllarà la sorpresa, no llegeixis el text que ve després de "AVÍS SPOILER".

Hi ha gent que no dóna gaire importància a les sorpreses i va explicant finals de llibres sense avisar. Per exemple, el Teló de Milan Kundera explica el final d'algunes de les obres més importants de la literatura universal. No sé si perquè l'autor dóna per fet que ja tothom les ha llegit o perquè creu que la gràcia de llegir-les no és saber com acaben.

Però evitar els spoilers ens pot dur a l'altre extrem: no saber coses que hauríem de saber. Per exemple, si algun despistat va anar el 2001 al cine per veure La comunitat de l'anell sense saber res d'aquesta pel·lícula s'hauria trobat amb una pel·lícula que acaba de forma estranya. Més tard s'assabentaria de l'existència d'una segona i una tercera part, que sortirien els anys 2002 i 2003. Imagineu-vos esperar dos anys per saber el final d'una pel·lícula!

Una cosa molt semblant m'ha passat fa poc amb un llibre que em van regalar. Molt semblant al senyor dels anells, de fet. És un volum de més de 800 pàgines que fa un any corria per casa i finalment vaig dir: va, anem a llegir-lo. El cas és que quan anava per la pàgina 600 vaig començar a sospitar alguna cosa. Hi havia massa línies argumentals obertes i el protagonista es perdia al bosc i no semblava que tingués temps de trobar el camí de tornada i resoldre tots els temes pendents. Aleshores vaig buscar a la viquipèdia i, efectivament, es tractava d'una trilogia.

Un altre problema del desconeixement de les trames i sorpreses argumentals afecta als creadors. A mi m'ha passat algun cop. Tenir una idea supermegahiperoriginal i que després d'escriure-la t'assabentis que algú altre ja ha escrit més o menys el mateix abans. I si no li pregunteu a l'Amenábar quina cara se li devia quedar quan va veure el final de The Sixth Sense.

No sé si la Nicole Kidman i el Bruce Willis parlen sovint però em fa gràcia imaginar-me'ls fent un cafè fa uns anys i dient "ja veuràs, estic fent una peli molt bona, de fantasmes" "jo també" "a la meva surt un nen que diu que de vegades veu morts" "ui, a la meva hi ha una nena que li passa el mateix" "ja, d'acord. Però és que la meva té un gir final que deixa l'espectador amb un pam de nas...". Foto.


dimecres, 11 de setembre del 2013

Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!



Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.
—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.
—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?
—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.
—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?
—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.
—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.


La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.


Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.


Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?
—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.
—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.
—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.
—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.
—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.
—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

dilluns, 9 de setembre del 2013

Figures literàries: la ironia.

La Dictadura Catalana

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.

Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.

Paral·lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.

El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.

A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.

Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.

Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.

La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.

Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat de forma productiva. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col·locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl·lits del Google Maps.


La cadena humana de la Diada ahonda la división interna en CiU y el PSC
La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.

Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.

Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.


I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

* * *


L'article d'avui s'emmarca en la iniciativa de la Via catalana de blogs, que és com la que es farà l'11S amb persones. És a dir, a aquest blog li dóna l'enllaç I jo per què vull un blog? , que ha fet un post molt original, amb uns mots encreuats que us convido a resoldre, (per cert, si heu arribat aquí a través d'aquest enllaç, feu-m'ho saber als comentaris, que em farà il·lusió) i des d'aquí enllacem a fora de lloc, blog que us convido a visitar per donar sentit a la iniciativa de la Via de blogs.

Sé que a molts nacionalistes no els agradarà que doni veu a l'unionisme. I menys encara que construeixi un relat coherent amb els seus arguments, cosa que no havia fet ningú fins ara. Però crec que cal que tothom conegui les dues versions abans de decidir-se.

Podeu seguir la cadena visitant fora de lloc, que fa una interessant reflexió, des del punt de vista d'una persona de família andalusa. 

dimarts, 3 de setembre del 2013

La fi de l'eternitat i el progrés de la humanitat.

L'altre dia us vaig parlar de les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat. Avui us parlaré d'un altre llibre d'Asimov i la visió que transmet sobre el progrés i la felicitat humana.

A la fi de l'eternitat es planteja un problema amb el benestar de la població. La política humana segueix uns ideals destinats a minimitzar el patiment de la humanitat. Una organització anomenada "Eternitat" es dedica  a tutelar la Història mitjançant petits canvis destinats a guiar la humanitat en aquest sentit. Quin món més maco, oi?

Doncs no. Evidentment, si no hi ha conflicte, no hi ha novel·la que funcioni. I resulta que aquest món, orientat exclusivament a la felicitat, deixa escapar oportunitats de desenvolupament perquè condueixen temporalment a situacions de menor felicitat. I això, a la llarga, condueix a un estancament dels humans com a espècie que els fa febles. Per exemple, una societat que valori infinitament la vida humana, no permetrà que un ésser humà posi la vida en perill en una missió espacial. I amb això, la humanitat perdrà la possibilitat d'explorar l'espai i ser més competitiva.

El cercle simbolitza el concepte d'eternitat, perquè es pot recórrer infinitament en un o altre sentit. També dóna la idea d'immutabilitat. L'Eternitat del llibre d'Asimov impedeix el progrés, en tant que la humanitat està tancada en un cercle de no patiment.

La idea de fons, present en altres novel·les d'Asimov, és que una societat acomodada és una societat decadent i que calen estímuls d'incomoditat per generar els canvis que ens fan més forts. Són arguments que sonen a darwinisme (recordem que Asimov tenia una carrera de ciències) i que destapen diverses línies de debat ben polèmiques.