N340. 11 de setembre. 16:15
Els participants del tram ja fa
estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un
nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i
tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.
Els cotxes s’aturen davant dels
espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i
finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb
alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home
surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb
naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:
—¿El último, por favor?
Davant del silenci generalitzat,
va afegir:
—Hahaha, es broma. Háganme sitio,
que he venido a participar en esta sardana tan divertida.
El primer a trencar el silenci és
un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:
—Mira, mama! Es el campetxano! El
del Polònia!
Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20
—Entonces, ¿dónde dices que
estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.
—Bueno, este es el aeropuerto de
un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba
que l’acompanya.
—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo
que hacemos aquí?
—Salvar España, como lo hizo hace
treinta y dos años.
—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo
se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?
—Pues mire, resulta que tenía el
plan aquí escrito y detallado en este papel, pero
no entiendo mi letra.
—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas
cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de
la misa la mitad.
Els dos homes entren en un cotxe
luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.
La
Moncloa. 10 de
setembre. 22.30.
L’home amb barba juga al Candy
Crush amb
l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva
dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec
que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.
—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero
yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero
entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un
braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no
me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?
Al cap d’uns minuts penja el telèfon
i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa
atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà
al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al
diari.
Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.
En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del
despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura
que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins
i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què
va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el
protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el
marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.
Seu del CNI a Madrid. 10 de
setembre. 17.15.
En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De
sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les
operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la
portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el
pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa
els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï
per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.
Seu del CNI a Barcelona. 6
de setembre. 15.52.
—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt
i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva
cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?
—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí
—respon el tècnic informàtic.
—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta
semana en Madrid esperan que les digamos algo.
—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que
encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de
reconocimiento de patrones.
El tècnic arronsa las espatlles.
—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de
las siete, que este finde me largo a la playa.
Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost.
23.35.
Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es
comuniquen a crits.
—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo
que da.
—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas
inscripciones falsas?
—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...