El proselitisme mal dissimulat a la literatura.

En Lance treu la seva camisa preferida del penja-robes. Davant del mirall, corda els botons de baix a dalt, observant com la tela es va acomodant sobre el seu tors musculós. Camina fins la tauleta per agafar l'ampolla de perfum. Assaja dos o tres somriures davant del seu reflex. Un dia d'aquests, li diu a la seva imatge especular, mataràs algú amb aquest somriure. Després obre un calaix i tria una de les seves pistoles.

Agafa el cotxe i es dirigeix a casa de la Sarah. Es diu que no és convenient barrejar feina i plaer però en el cas de la Sarah no pot evitar fer una excepció. Accelera, tot i que pocs metres més enllà ha de frenar per aturar-se davant d'un semàfor vermell. Després gira a l'esquerra per prendre l'avinguda i llavors es troba un obstacle amb què no comptava: centenars de manifestants agiten braços i pancartes, cridant consignes contra la destrucció de l'habitat del blauet.

Una de les coses que esperem dels artistes del país és que es defineixin ideològicament. Un cop sabem de quin peu calça cadascú podem jutjar la seva obra de forma molt més objectiva. En cas contrari, com puc saber si aquell ballarí té talent o no, si no tinc ni idea de dansa i no sé a quin partit vota?

En Lance observa el volum de la manifestació i dedueix que n'hi ha per estona. Fa sonar el clàxon amb insistència però de seguida veu que els manifestants no li fan cas. Llavors es comença a adonar que no és res personal això d'ignorar-lo, és que estan massa concentrats en la seva tasca de protesta. I és que el blauet és un tema que preocupa i força a la societat. En els últims anys el nombre de nius ha baixat dràsticament i els seus fantàstics cants alegraven els cors de molts dels habitants del nostre país. De fet, és l'enyor d'aquest goig el que fa que en Lance baixi del cotxe i s'uneixi a...

-Es pot saber què coi estàs fent? -crida de sobte en Lance. Els seus ulls s'han fixat en una direcció estranya, com si mirés a l'horitzó. Però en realitat és una mirada fixa, m'està mirant a mi. Està parlant amb mi-. Pretens que jo m'uneixi a aquesta colla de hippies pollosos?

-Però Lance, tots hem de fer el que està a les nostres mans per tal de salvar el blauet. Jo, com a escriptor compromès amb la causa, vull fer alguna cosa perquè els meus lectors prenguin consciència d'aquest problema tan important.

-Mira, si tant t'interessa aquest estúpid ocell, ves a construir-li nius en el teu temps lliure però a mi no m'hi emboliquis. Jo sóc un assassí professional. Et sembla que els teus lectors s'empassaran que m'interessa tant la vida d'aquests ocellets que m'he oblidat del que anava a fer a casa de la Sarah?

-Jo sóc l'escriptor i el lector s'empassarà el que jo decideixi escriure. Si no li interessa el tema del blauet, francament, prefereixo no tenir-lo com a lector.

-De veritat vols prioritzar la causa del blauet a la coherència narrativa de l'univers de la novel·la?

-Però Lance: es tracta de salvar el blauet! És molt més important que tu i que jo!

-Això penses? -en Lance m'interroga amb els ulls durant un parell de segons-. Doncs ara veuràs què és el que passa quan les teves dèries personals passen per davant de la construcció dels mons que escrius.

En Lance treu la pistola i comença a disparar. Es produeix un cert pànic al seu voltant però els orificis de bala no apareixen a la carn dels personatges que es manifestaven per salvar el blauet sinó al teixit argumental de l'escena. De seguida veig que són ferides greus, que encara que les aconseguís tancar deixarien unes bones cicatrius. No em deixa altra opció que seleccionar tot el fragment i eliminar-lo. Tornar a pensar l'escena des de zero. 

En Lance torna a ser a casa seva, obre l'armari...

Als que us preocupa la situació del blauet, no patiu. La situació plantejada en aquest post és fictícia: la supervivència d'aquesta bonica au encara no està amenaçada.

Parets que expliquen històries

Si les parets poguessin parlar, diuen. Quantes històries explicarien. El post d'avui va precisament d'això: d'unes parets que parlen. Tot i que, per desgràcia, no diuen ni un milionèsima part del que saben. I aquesta petita part, encara la diuen en un xiuxiueig esmorteït que cal saber escoltar amb atenció, cal saber desxifrar-lo després i deixar que els seus ecos es multipliquin dins del nostre cap.Cal, per tant, estar molt atent.

Diuen que prop del paradís, hi ha una cova amb parets que parlen, que expliquen històries que han vist i han sentit al llarg de milers d'anys. Quan vaig prendre aquesta foto, sonava música de gaita. No és cap metàfora, a pocs metres hi havia un gaiter que, com nosaltres, també esperava que obrissin la cova per fer la visita.

S'obre la porta i ens deixen entrar a la cova. A poc a poc, deixant que l'atmosfera de l'interior ens vagi impregnant la roba i la pell, ens anem endinsant en la màgia de l'indret. Caminem un centenar de metres entre estalactites i estalagmites, il·luminades de manera tènue, en un joc d'ombres de diferents intensitats que es distribueixen pels racons de les cavitats de cada galeria. L'aire és fresc i molt humit. La guia ens explica que estem recorrent el camí obert per un antic riu subterrani que ja no flueix. No hi ha silenci perquè som un grup d'una vintena de persones però, en aquell espai majestuós, el sentit de la vista anul·la els sorolls i és com si n'hi hagués.

A dins de la cova no deixen fer fotos. Espero que totes les que estic posant tinguin alguna mena de permís especial. Aquesta surt d'aquí.

Aleshores la guia es posa davant de les pintures, mentre nosaltres restem rere una barana, a quatre o cinc metres d'ella, i ens comença a explicar diferents detalls sobre la pintura. Peculiaritats, com que el mamut és l'únic dibuix rupestre que té un punt vermell dins del seu cos (el cor?). Teories sobre el significat dels punts o les marques claviformes, que s'han trobat a coves que van des del Pirineu francès fins al Cantàbric (hi havia una cultura que es transmetia al llarg de tot aquest territori?). Dades sobre la datació de les pintures, que indiquen que entre unes pintures i unes altres van passar almenys 3000 anys (és a dir, que probablement la funció de la cova es va perpetuar durant tot aquest temps).

Panell central on s'ha aprofitat el relleu de la cova per pintar en diferents plans. A l'esquerra la figura principal, una femella de cérvol. Cap al centre, punts i figures claviformes. A la dreta hi ha una figura representant un cavall. Font

Figura de mamut amb un punt al centre. A l'esquerra hi ha el cap i baixant la trompa i les potes davanteres. Des d'aquí una línia molt feble marca una corba per dibuixar el ventre i baixar de nou per representar les potes del darrere. Font.

Llavors apaga els llums que il·luminen les pintures, restant només encesa una dèbil llanterna. I la penombra ens transporta màgicament a l'època prehistòrica. Mou la llanterna per generar tremolor, com si la llum provingués d'una torxa. És un truc, com el de la bossa de plàstic d'American Beauty, que aconsegueix introduir-nos en la bellesa del moment. Aquell era, probablement, un lloc sagrat, ens explica. Com una catedral. I jo miro al voltant i la llum de la torxa dansa per les formes capritxoses de l'arquitectura calcària de la cova. Hi ha grans espais, bona acústica, foscor. Miro a la guia, que ha esdevingut xaman, transmetent-nos els seus coneixements i intento endevinar quina classe de paraules van omplir aquella cova fa milers d'anys. És obvi pensar en cerimònies religioses però també, per què no, se m'acut que l'escenografia podria correspondre també a la d'una escola (amb un professor explicant coses als alumnes, on les pintures serien el seu material didàctic) o a la d'un teatre on un hakawati entretingués el públic amb narracions trepidants.

Després penso que potser no té sentit fer aquesta diferenciació. Que en aquells temps, allò terrenal podia estar unit amb allò espiritual i l'entreteniment també podia formar part de l'aprenentatge. I de fet, les religions actuals també conserven una part lúdica, de narració d'històries i una intenció alliçonadora, juntament amb el rerefons espiritual.

Miro de nou les pintures i descobreixo una metàfora poderosa: una part minsa de la cova il·luminada tènuement, una part gegantina de la cova resta pràcticament en la foscor. La part que desconeixem sobrepassa de molt la que coneixem. La màgia del misteri. Això és probablement el més encisador: poder especular amb totes aquelles coses que encara no se saben del que va passar en aquest lloc fa milers d'anys i amb les que mai se sabran. La fascinació d'endinsar-se amb la llum d'una espelma en un terreny farcit de secrets ocults sota les tenebres del temps. La màgia d'escoltar el xiuxiueig de les parets.

Em vénen al cap tantes preguntes que no sé separar-les les unes de les altres. Com vivien els homes que van venir a la cova a pintar i a veure les pintures? Com n'eren de semblants a nosaltres? De quina manera es comunicaven? Quins eren els seus somnis? Com seran els qui d'aquí 15000 anys descobreixin restes de la nostra civilització? Què en pensaran de nosaltres?

Mentre encaro el camí de sortida de la cova torno a pensar en les històries que devien explicar mentre miraven les pintures. Siguin xamans, hakawatis o professors, l'ofici d'explicar històries deu ser un dels més antics. Us podeu imaginar en tots aquests milers d'anys quantes històries s'han explicat?

Nominació als premis c@ts

Doncs resulta que hi ha uns premis que reconeixen diferents mèrits dels blocs que s'escriuen en català i, no sé com, aquest bloc que esteu llegint ha estat nominat al premi C@T REVELACIÓ.

Com se sol dir en aquests casos, la nominació ja és un premi (si ho he entès bé, sembla ser que hi havia 60 candidats en aquesta categoria) i, com diu l'acudit, a mi m'encanta participar en concursos i perdre.

Us confessaré que la meva primera reacció ha estat pensar "i ara què faig? És a dir, quina és la feina que em pertoca com a nominat? És com a les eleccions, que cal fer campanya, amb discursos emotius i eslògans enginyosos?". Després he fet una ullada per informar-me més a fons sobre aquest premi i he arribat a la conclusió que la idea principal és la de promocionar una mica els blocs que es fan en català. Com que opino que bona falta ens fa que algú promocioni als quatre il·luminats que omplim pàgines a internet en català, intentaré aportar el que bonament pugui a aquesta causa.

Així doncs, de moment he decidit afegir al Reader els blocs amb què comparteixo nominació a la categoria revelació (n'hi ha dos que de fet ja els tenia) i d'aquí uns dies escriuré un post explicant com són ells i a què dediquen el seu temps lliure.

M'ha cridat molt l'atenció veure que els organitzadors han creat 2 logos. Un on diu "Bloc nominat" i un altre on diu "Blog nominat". Sospito que això és un símptoma d'alguna batalla cruenta entre dues faccions de filòlegs catalans.

Finalment vull donar les gràcies als que heu fet possible aquesta nominació. Intentaré estar a l'alçada de la simpatia amb què heu acollit aquest bloc i seguir escrivint posts amb temes que crec que poden resultar d'interès.

La influència del clima en la literatura

Ja estem ficats de ple al mes d'agost. Les cadenes de televisió retiren els seus millors programes i farceixen la graella de reposicions, pelis de sèrie B i esdeveniments esportius de poca volada (sí, de debò, això dels JJ.OO. és digne d'estudi: ens passem quatre anys ignorant esports com el triatló, el rem o el taekwondo i ara, durant quinze dies, es veu que són esports interessantíssims). Les notícies parlen de temes frívols i el país es continua enfonsant, sí, però nosaltres el mirem amb calma des de la platja, una mica atents al socorrista però més que res per evitar que ens ompli de sorra si decideix anar al rescat corrents i passa pel nostre costat.

En aquest món tothom intenta sobreviure com pot. Els conreus, les persones, les idees... Cadascú s'adapta a les condicions de l'entorn. Sota el sol intens de l'estiu, les neurones semblen estovar-se com blocs de mantega que han quedat fora de la nevera. El cos demana pausa i la ment una lleugeresa refrescant.

I ja que som a la platja, ens podem girar amb la curiositat literària, per veure si hi ha algú llegint a la vora. I veiem una dona gran llegint una revista de famoses que també estan a la platja, un home amb el Marca, enorgullit pels èxits patris en diversos esports d'aquests tan importants i sí, hi ha una dona jove llegint un llibre força gruixut. No veig quin és però m'imagino que es tracta del llibre que li va regalar al seu marit per Sant Jordi. Ho pressuposo perquè sí que veig que té dos punts de llibre. Ella, optimista, havia suposat que el marit se l'acabaria en un parell de setmanes i així ella en podria gaudir a l'estiu però anaven passant els dies i ell no avançava a prou velocitat. De fet, al final ella devia posar alguna mena d'ultimàtum: "si no t'agrada, doncs ja me'l llegiré jo!". Però la dona tampoc ho tindrà fàcil. Cada minut i mig ha d'aixecar la vista per controlar els seus bessons, que juguen a la vora del mar, i renyar-los perquè molesten a aquell home gras o perquè destrossen el castell de sorra de dos nens nòrdics. Això la desespera a ella, que veu que no podrà acabar el llibre abans del final de l'estiu i desespera també als protagonistes del llibre, que han d'aturar-se i tornar a començar l'acció cada cinc frases.

Però m'estic desviant una mica del tema. El que volia dir és que l'estiu marca un canvi de rutines que afecta al conjunt de la societat i, per inclusió, al sector literari. Els bioritmes s'estoven amb la calor i les neurones no funcionen de la mateixa manera. L'oci (el propi i el de les persones properes, com aquests bessons de qui he parlat fa un moment) interromp la concentració necessària en el procés creatiu. I aquest trasbals, per força ha d'afectar a la quantitat i a la qualitat d'allò que s'escriu. En Huxley, al seu món feliç, semblava advertir que els climes freds eren més adients per als escriptors. I si es podia comptar amb molts dies de tempesta, encara millor. No només pel temps per escriure que oferia la reclusió obligada, sinó també pel caràcter ascètic que els llamps i trons imprimien a les ments creatives.

Hi ha escriptors que costa molt entendre què diuen. Una mica com si visquessin en zones amb molta boira i aquesta s'acabés colant entre les lletres dels seus escrits.

Avui en dia, en aquest món ple de comoditats, no sé si es pot considerar que el clima és un factor determinant. Un pot enviar la família a la platja, quedar-se a l'habitació amb l'ordinador i l'aire condicionat i aprofitar per rematar aquella novel·la que fa mesos que té a mitges. No sé què en penseu vosaltres. L'estiu us fa més creatius, menys? Més seriosos, més frívols?

Lliurament del Premi Memento

Fa uns pocs posts es va convocar el Premi Memento, que pretenia premiar la iniciativa que millor promogués la microliteratura en català. El sistema de votació l'heu tingut al vostre abast tots aquests dies, a la part dreta d'aquest bloc i cadascú ha pogut votar lliurement les propostes que cregués més mereixedores d'aquest singular guardó. Un cop finalitzat el termini, el recompte de vots diu que el guanyador és:

Vull Escriure

Felicitats a la Tere SM i a la resta de l'equip de Vull Escriure per la feina que han fet fins ara, que és la que ha fet que Vull Escriure sigui mereixedor del premi.

Sé que això dels premis té molts detractors: que si hi ha col·legueo, que si aquest premi te l'acabes de treure de la màniga, que si hi ha quatre milions de premis per a mig milió de candidats, que si la nit anterior al lliurament s'ha vist a un membre del jurat sopant en un restaurant de luxe amb el guanyador... Així que dedicaré unes poques línies a defensar la dignitat del Premi Memento.

El Premi Memento és un premi molt singular. Només Vull Escriure pot presumir d'haver rebut un premi que reconeix la tasca de promoure la microliteratura en català. I qui sap si algun cop es convocarà cap altre premi semblant. És cert que potser l'entitat convocant del premi (jo mateix) no és precisament mainstream o trending topic (o com es digui: que jo provo de ser modern però amb mesura) però he intentat gestionar tot el procés de la forma més benintencionada que he pogut.

Com vaig anunciar, el premi serà un post dedicat a explicar en detall les iniciatives de Vull Escriure.

Vull també felicitar a la resta de participants i encoratjar-los a seguir amb la seva tasca en favor de la microliteratura en català. I, per acabar, donar-vos les gràcies a tots els que heu participat en tot el procés, proposant candidats o votant.