Carta al Nil

Fa tres anys vaig escriure aquesta carta al teu germà i avui sembla just que t'escrigui a tu. No sé si sempre sabrem ser prou equitatius, començant per ara mateix, que potser no estic tan inspirat com aleshores.

Has vingut un mes abans del que esperàvem, com si tinguessis moltes ganes de descobrir el món. Espero que no et decebi. O que, encara que et decebi alguns cops, trobis camins que t'agradi recórrer. De vegades mirem el món i ens preguntem si és un món prou digne perquè hi vinguin els nostres fills. Ens plantegem tantes coses...

La primera alba que va veure el Nil

Nil, tu has vingut al món perquè la teva mare i jo creiem que sí, que la vida val la pena viure-la. Que és una experiència plena de moments meravellosos. Esperem que tu opinis el mateix perquè -malauradament no podia ser d'una altra manera- els teus pares hem pres aquesta decisió per tu, sense consultar-te. Suposo que també t'intentarem condicionar, transmetre't la passió d'allò que ens apassiona. La música, la literatura, la ciència... I potser acceptis i incorporis aquestes passions a la teva vida o potser te'n busquis d'altres. Ara mateix ets com un regal per obrir. No sabem com seràs però tenim tota la vida per anar-nos coneixent.

El teu germà ja ens ha donat tres anys d'experiència i ja sabem que educar un nen no és fàcil. Uns diuen que no veniu amb manual d'instruccions. D'altres tenen milers de teories que es contradiuen entre elles. I d'altres, que cal seguir el que ens diu el cor. Bé, de moment el cor ens diu que estem molt contents de tenir-te amb nosaltres. Esperem poder aprendre i ser els bons pares que et mereixes. No ho farem sempre tot bé i de vegades ens enfadarem. Però sí que volem estar al teu costat per ajudar-te quan ho necessitis en aquest camí que tot just comences.

Racisme i memisme (2): Som memistes?

Els mems es defineixen com unitats mínimes de transmissió cultural, paral·lelament a com els gens són unitats de transmissió genètica. Si en el post anterior havíem parlat de com els gens tendeixen a perpetuar-se i sobreviure, els mems actuen de forma similar.

Podríem entendre l'ésser humà com un hardware fet de gens i un software fet de mems. És a dir, tenim una part d'impulsos innata que es modula amb un substrat cultural que comencem a desenvolupar en el moment de néixer.

Per exemple, podem haver rebut una herència genètica que ens impulsa a l'agressivitat, que va ser útil als nostres avantpassats per imposar-se violentament a altres persones o animals. I la podem haver canalitzat culturalment cap a activitats sense violència real, com videojocs amb violència virtual o fins i tot sublimar-la amb esports on l'agressivitat es converteixi en bones marques.

Quan nosaltres definim la nostra personalitat, normalment ho fem a través dels mems o macromems que hem adquirit. És a dir, a través de la nostra religió, nació, equip de futbol, llibres o pel·lícules preferides, ideologia política o qualsevol altre like que feu al facebook. Fixeu-vos que, en la majoria de casos, aquests mems no són res que haguem creat nosaltres del no res, sinó idees que agafem d'algú i que intentem transmetre a algú altre. Igual que els gens.

És possible que també intentem afavorir la supervivència dels nostres mems discriminant les persones en funció de si comparteixen mems amb nosaltres o no? Això és el que jo entenc com memisme.

Igual que en el cas del racisme, sembla que els mems sí que vulguin fer aquesta discriminació, per tal de tenir més opcions d'expandir-se i sobreviure. Per exemple, si convertir-te a una religió pot comportar alguna millora en la teva vida (cas extrem: seguir vivint o no), això pot fer que et converteixis i, per tant, el macromem religiós s'expandeixi. Així mateix, un cop assumit el mem, discriminaràs les persones que no incorporen aquest mem en favor de les que sí.

La influència del memisme és més subtil que la del racisme. Perquè els mems fan que sentim més afinitat amb algunes persones que amb d'altres (hi tenim més coses en comú) i és evident que acabem beneficiant les persones que ens cauen millor. Per exemple, si tenim dos estrangers que volen quedar-se al nostre país i depèn de nosaltres qui ho aconsegueix, ¿triarem algú que ha après la nostra llengua, ha adoptat algun dels nostres costums o a un altre que vol seguir vivint amb els mateixos costums que quan vivia al seu país?

L'himne del Barça té un vers que defineix el sentiment barcelonista com un mem: "tant se val d'on venim, si del sud o del nord. Ara estem d'acord, estem d'acord. Una bandera ens agermana". Font.

Segurament triaríeu la persona amb mems més propers als vostres (si us fascinen alguns dels mems exòtics, potser triaríeu el segon candidat). I això té un sentit perquè, al final, els mems decideixen en quin entorn viurem les nostres vides. Si ens agrada un tipus de cultura, en trobarem més actes culturals com més persones hagin assumit com a propis els mems d'aquesta cultura. Si som seguidors d'un equip de futbol amb molts seguidors, aquest equip tindrà més mitjans econòmics i guanyarà més títols, si som partidaris d'una religió majoritària, podrem imposar que s'estudiï a les escoles on portarem els nostres fills. Etc.

És més, en la majoria d'ocasions, no només voldrem afavorir els nostres mems sinó perjudicar els mems rivals que hi entren en competència. Una competència que, com en el cas dels éssers vius, és despietada, a vida o mort. O guanya el teu mem o guanya el mem rival. Roma o Cartago. La guerra dels mems.

A Salamina, es va decidir que el conjunt de mems grecs seguirien existint. Segles més tard, a Itàlia, els romans van aconseguir aturar l'avenç militar cartaginès. No sabem com seria el món si Cartago hagués destruït Roma. Està clar que aquest blog no estaria escrit en català (llengua filla del llatí), probablement tampoc existiria un "occident" tal com el coneixem ara i qui sap si les revolucions industrials, científiques i democràtiques haguessin arribat abans, després o mai.