Relats d'estiu: el meu darrer cas.

L'assassí va entrar per la porta, que no presenta signes d'haver estat forçada. Coneixia la víctima o va fer que confiés en ell amb algun ardit. Van entrar pel passadís, fins al menjador. Devien xerrar una estona perquè hi ha dues copes de vi; una mig buida.  L'altra, plena del tot, no presenta cap empremta, ni digital ni labial. Probablement l'assassí va actuar amb premeditació i per això va evitar deixar cap rastre. També és probable que els nois del laboratori descobreixin que el vi duia algun narcòtic.

Font

La víctima és el comissari Palau. Tenia una llista d'enemics llarguíssima. Centenars de convictes l'havien amenaçat repetidament. Acostumava a obtenir confessions als interrogatoris portant els acusats fora de la seva zona de confort mental amb un despietat i precís atac psicològic que sovint els feia embogir de ràbia. Sabia trobar els punts febles de cada persona. I no només utilitzava aquest do amb els sospitosos. També era odiat per les seves tres exdones i per mitja comissaria.

L'arma del crim és la pistola reglamentària de la víctima. Això reforça la hipòtesi del narcòtic al vi. L'orifici d'entrada és al bell mig del front. Una mort ràpida i indolora. Tot molt civilitzat, sense escarniment. Això sí, el rostre de la víctima ha perdut el rictus de superioritat imbècil que acostumava a exhibir a tothora. Ara només en resta un rictus d'imbecilitat a seques.

Bé, senyor comissari, aquest és l'últim cas que discutirem. Des que em va rellevar ja no tinc l'oportunitat d'investigar crims i, honestament, ho trobava a faltar. Mataria per saber si la nova inspectora és realment millor que jo o si, com mitja comissaria sospita, només em va rellevar perquè vostè se la tirava. Veurem si la seva puteta és capaç de resoldre aquest cas.

Ara me'n vaig, que tinc pressa. Ja ens veurem al seu funeral.

Tradicions estiuenques: les reposicions

Arriba l'estiu i les teles posen el pilot automàtic per marxar de vacances. En general, triomfen els programes que en Monegal qualificaria d'escuma televisiva (tipus Grand Prix o La Partida de TV3) amb reposicions de sèries antigues.

Algunes cadenes, no sé si per mandra extrema o per tradició, fins i tot decideixen que les sèries reposades siguin les mateixes cada any. Per exemple, a TVE tornen a fer Verano Azul* i a TV3, Plats Bruts.

Els plats bruts de la meva cuina també fan reposicions periòdiques. Font.

Val a dir que altres canals fan ús de la reposició durant tot l'any. Així, el senyor Lara continua amortitzant capítols dels Simpsons. No només a Antena3, on porten un parell de dècades emetent un i altre cop els mateixos capítols sinó també a NEOX que és un canal especialitzat en reposicions.

També hi ha qui inclou les etapes del Tour de França en les reposicions estiuenques. Potser els més experts poden distingir si els capítols són nous o repetits però la majoria dels espectadors es queden hipnotitzats pel moviment de la serp multicolor i cauen rodons al sofà, gaudint més de la migdiada que no pas de l'emoció de la cursa.

A la cançó "El boomerang", els Manel fan referència al Tour de França. Certament, un boomerang és un símbol d'allò que torna, com les reposicions. Font.

Hi ha espectadors del Tour que fins i tot han adquirit l'habilitat de despertar-se quan s'ha acabat l'etapa, just per veure el moment gloriós en què el guanyador de l'etapa puja al podi i rep petons de les hostesses. Diria, tot i que no ho puc assegurar, que són els mateixos que dormen al tren i es desperten just quan arriben a la seva parada.

Vistos els bons resultats de les reposicions, tant en audiència com, sobretot, en el ràtio audiència/esforç, he decidit incorporar aquesta bonica tradició a aquest blog. Així doncs, durant aquest estiu podreu llegir alguns dels relats que he escrit. Amb el temps he perdut el compte de quins estan publicats i a on, així que no descarto que n'hi hagi algun d'inèdit.

Aquests relats quedaran enquadrats en la secció Relats d'estiu, tot i que és possible que la temàtica dels relats no sigui pas estiuenca. Només vol dir que s'han reposat durant aquesta campanya de reposicions d'estiu.

* Spoiler: al final, Chanquete mor.

Visions

Recentment he observat que en les diferents pol·lèmiques opina tant gent externa al conflicte com gent que hi està directament involucrada.

Ara està molt de moda el conflicte Israel-Palestina però els diaris i les xarxes socials també van plenes de procés català i encara s'arrossega algun eco d'Ucraïna, a més dels clàssics Veneçuela i Cuba.

Tots aquests conflictes han aconseguit que molta gent es posicioni en un dels dos bàndols. Hi ha altres conflictes que semblen tenir menys èxit mediàtic perquè  no produeix tal divisió d'opinions.

Malauradament aquest posicionament condiciona molt la nostra oportunitat d'entendre el conflicte. Igual que, abans de produir-se un penal dubtós, estem condicionats per ser seguidors d'un o altre equip.

Es dóna així la patadoxa que potser els més indicats per arbitrar un conflicte serien els qui mai han sentit interès per aquest conflicte. No obstant això, la ment humana és tan mandrosa que també aquí faria de les seves: construiria paral·lelismes entre amb un conflicte que coneix i on sí ha pres partit. Per exemple, un unionista espanyol donaria suport als unionistes canadencs i britànics, enfront als quebequesos i escocesos. I un independentista català faria el contrari.

Així doncs, podríem preguntar-nos qui té una visió més clara d'un conflicte: el que hi està directament involucrat, el que el segueix des de fa temps o el qui se'l mira des de lluny. Des de quina distància es té la millor visió?

El buit de l'estupidesa a la ficció

Rebuscant els àtoms de la TPE n'he trobat a faltar un que parli de l'estupidesa. N'hi ha molts que parlen de la maldat. És difícil trobar històries on no hi hagi personatges una mica malparits. Però trobo que la ficció no ens adverteix prou del perill de l'estupidesa.

L'estúpid, a diferència del malvat, no rep cap benefici a canvi de perjudicar els altres. I això, sovint, el fa més perillós encara. Si heu vist pelis del Tarantino, haureu vist alguna escena on un personatge en una situació límit (apuntat per una arma, normalment), fa uns raonaments totalment lògics amb els que convenç el seu adversari que la millor opció no és matar-lo. Això pot funcionar si l'adversari és malvat perquè el malvat busca i sap trobar el seu propi benefici. Però l'estúpid premerà el gallet perquè sovint es mou per la premissa que el mal dels altres és el seu benefici.

Una acció estúpida és la que genera danys als altres i cap guany a un mateix. L'estupidesa suprema fins i tot causa perjudicis a un mateix. Imatge extreta d'aquest blog, que desenvolupa la teoria de l'estupidesa.

Hi ha una pel·lícula antiga, que es diu Aeropuerto, on el conflicte no el provoca un malvat sinó un estúpid. L'estúpid en qüestió es diu Guerrero i (atenció SPOILERS) vol fer esclatar l'avió per tal que la seva dona cobri l'assegurança de vida després que ell s'arruïnés. Algú podia objectar que aquest podria ser considerat un acte de generositat envers la dona o que en Guerrero obtindria un guany de la seva acció però ell s'encarrega d'esvair els dubtes sobre la seva estupidesa quan descobreixen el seu pla (i li deixen clar que la seva dona no cobrarà l'assegurança) i ell es tanca al lavabo i fa esclatar la bomba. Finalment, l'avió aconsegueix aterrar després de moltes dificultats i tothom sobreviu excepte l'estúpid d'en Guerrero.

Podríem pensar que el terrorista és el personatge estúpid per excel·lència però costa trobar casos en els que no tingui una motivació malvada. Quasi sempre hi ha un botí pel mig perquè sinó el públic no acaba de comprar la història.

Potser un personatge estúpid que abunda és el comandament mitjà que insisteix a fer les coses seguint els protocols i normatives que l'heroi s'ha de saltar per poder guanyar. "Deixi de molestar el senador, agent x o l'hauré d'expulsar del cos de policia de Los Angeles". "Aquí té la placa, sergent" diu l'agent i llavors se'n va a perseguir el senador pel seu compte, tot i que en algun moment necessitarà l'ajuda d'un excompany, que es juga la carrera perquè confia en ell.

No sé si a vosaltres se us acudeixen més casos de personatges profundament estúpids (que facin el mal sense obtenir res de bo a canvi) però a mi em semblen pocs. I potser aquesta la raó per la qual identifiquem com a perillosos els malvats però menystenim el mal que poden fer els estúpids. Hollywood no ens ha preparat prou per témer-los.

Medalles de plata

Estic llegint un llibre que vaig triar una mica a l'atzar aquest Sant Jordi. En un moment de la història, el llibre esmenta una característica molt peculiar d'un personatge: la seva memòria dura només 80 minuts. Passat aquest temps, oblida tot el que ha passat en els darrers 80 minuts i la seva memòria torna a arrencar des del moment que va tenir l'accident que li va causar aquest síndrome.

Us sona? Us refresco la memòria: el personatge porta un abric amb tot de notes de coses que ha de recordar. Una d'elles diu "la teva memòria dura només 80 minuts" però la majoria van sobre un tema que l'obsessiona.

Bé, si no us sona és que potser no heu vist Memento, una pel·lícula de la que ja hem parlat en aquest blog, que fins i tot va arribar a convocar el Premi Memento.

És cert que la primera sensació que m'enduc com a lector amb aquests déja vu és una mica de decepció. No és el mateix veure una idea original per primer cop que veure-la per segon o tercer cop. Sovint es diu que ja està tot inventat i que no és tan important el que es diu i en canvi les formes poden marcar la diferència.

Però el culte als pioners, als guanyadors, als primers en arribar és evident. No tothom sap qui són Buzz Aldrin, Alfred Russel Wallace o Tenzing Norgay, tot i que van fer pràcticament el mateix que Neil Armstrong, Charles Darwin i Edmund Hillary.

Aquesta foto immortalitza un dels moments més gloriosos de la vida de Buzz Aldrin. Però la majoria de la gent l'ampliarà per veure, reflectida en el seu casc, la imatge de Neil Armstrong, el primer home en trepitjar la lluna.

Norgay i Hillary van arribar junts al cim de l'Everest. És difícil entendre que un tingui més mèrit que l'altre. I Aldrin i Armstrong també van aterrar junts a la Lluna. El cas de Wallace i Darwin és una mica diferent ja que van recórrer camins paral·lels per separat. De tota manera, també es diu que si Darwin no hagués tingut constància que Wallace havia arribat a conclusions semblants a les seves no s'hauria atrevit a publicar la seva revolucionària teoria sobre l'evolució de les espècies.

En algunes cultures, el segon és considerat el primer dels perdedors però, com a mínim és qui ha fet més perquè el primer donés tot el duia dins. Font.

En altres casos, és cert que els segons només han recorregut els camins que havien obert els pioners. Però si els segons van seguits dels tercers i els quarts, aquests camins es consoliden. Després del primer llibre que parlava de viatges en el temps se'n van escriure molts d'altres, fins a crear un subgènere. I després de Norgay, molta gent va seguir escalant l'Everest, per la mateixa raó que va pujar en Hillary: perquè era allà.

Hi ha qui opina que és molt trist que després del dotzè home que va trepitjar la lluna, ningú hi hagi tornat. I que seria terrible que ningú hi tornés. Un darrere l'altre, aquests homes van morint i un dia no en quedarà cap de viu. Llavors, quan alcem la mirada al cel, pensarem que un dia la humanitat va ser prou audaç per arribar a la lluna però serà una glòria passada d'un temps que no tornarà.

I aquesta és la importància dels segons. Un fet puntual, per molt espectacular que sigui, deixa de ser important si no té continuïtat. De què serveix obrir un camí si no hi passa ningú després?