dijous, 26 de novembre del 2015

La Fortuna

Recordo que a segon de BUP em vaig veure obligat a estudiar llatí durant un curs sencer. No sabria dir si allò em va fer més savi o millor persona. Sí que recordo algunes anècdotes divertides d'aquelles classes que no posaré aquí perquè no tenen cap gràcia per qui no les hagi viscut en directe. I també recordo el primer text que vam treballar. No ens el van fer memoritzar ni tampoc vaig fer cap esforç per retenir-lo a la memòria. Però avui, 21 anys després, encara el recordo. Feia així:

Personam tragicam forte vulpes viderat
<<O quanta species>> inquit, cerebrum non habet.
Haec fabula est illis quibus honorem et gloriam Fortuna tribuit
sensum comunem abstulit.

L'he buscat per google i n'he trobat una versió diferent, potser aquest és una adaptació o potser la meva memòria l'ha anat modificant. En tot cas, la traducció seria:

La guineu va veure una màscara tràgica
<<Oh, quanta bellesa!>> va dir, però no té cervell.
Aquesta fàbula és per aquells a qui la Fortuna va donar honor i glòria
i els va treure el sentit comú.

Arribats a aquest punt, començo a sospitar que l'ensenyament obligatori de llatí tenia com a objectiu que els alumnes aprenguéssim a citar en llatí per fer-nos els interessants. Oi que queda culte? Fixeu-vos: honorem et gloriam Fortuna tribuit, sensum comunem abstulit. Si trobeu algú de la vostra promoció potser fins i tot afegeix: memento mori (recorda que ets un mortal), fent referència al que els servents deien als generals romans quan desfilaven victoriosos per Roma.

Aquesta temporada han aparegut dos comptes de twitter que segueixen la Lliga de Futbol amb tuits en llatí. Perquè després diguin que el llatí no serveix per a res! Font


De vegades la Fortuna actua de forma capriciosa. És allò que en vulgar romanç diríem "quina xamba, tu!". Una loteria que et toca per novè cop, l'herència d'una princesa nigeriana que t'ha tocat justament a tu, un premi per ser el visitant un milió d'una web... Alguns humans, que han estudiat llatí, es malfien de la Fortuna que, generalment, diuen que és força marrana. D'altres, però, escolten amb delit la seva dolça veu i es pregunten: Per què no? Per què la vida no podria ser això?

dijous, 19 de novembre del 2015

L'etern retorn no seqüencial

En un univers alternatiu existeix l'etern retorn i també la possibilitat d'accedir-hi de forma no seqüencial. Els éssers que l'habiten han enregistrat completament les seves vides; cadascun dels instants de les seves vides ha quedat guardat amb totes les seves percepcions sensorials i emocionals. I quan s'acaba aquesta primera vida, es reencarnen en una repetició d'aquesta mateixa vida.

Però aquesta repetició no és pas seqüencial sinó que, a través d'un comandament a distància virtual, poden triar quin moment de la seva vida enregistrada viuen en cada moment. Podrien fer una vida seqüencial com les nostres, si així ho desitgessin; començant pel naixement i acabant per la mort. O podrien fer una vida tipus Benjamin Button, començant per la vellesa i acabant com a nadó. Però la majoria d'ells opten per vides que s'assemblen a moltes de les nostres novel·les o pel·lícules on hi ha flashbacks i flashforwards segons el caprici dels guionistes.

En aquest univers alternatiu, en Brad Pitt podria anar-se fent més jove amb els anys, com en Benjamin Button. O podria anar fent zàpping entre les seves pel·lícules. Font.


Alguns d'ells, opten per passar com abans millor els mals moments i deixar els millors moments pel final, com aquells comensals que es deixen la part que els agrada més d'un plat pel final. D'altres fan tot el contrari: defugen el dolor i la tristesa i no s'hi volen enfrontar fins que no en tenen més remei. També hi ha qui es declara enamorat de la vida i li agrada alternar moments molt bons amb molt dolents (el yin i el yang) per tal d'accentuar els contrastos i viure més intensament els bons moments.

I finalment hi ha els dramàtics. Els que busquen optimitzar el sentit de les seves vides. I, igual com els guionistes ordenen les escenes en funció de criteris estètics o argumentals (segons l'ordre que expliqui la història de forma més interessant), busquen unir les etapes de la seva vida que estiguin relacionades. Viure en cada moment, allò que té més sentit viure en aquell moment.

dijous, 12 de novembre del 2015

L'etern retorn digital

Segons va dir Nietzsche, el superhome decideix penjar fotos, vídeos i comentaris de la seva vida a les xarxes socials perquè la seva vida digital és tan perfecta que la voldria reviure un cop i un altre fins a l'eternitat.

És l'etern retorn al mur de facebook o al TL de twitter. La repetició és el que dóna pes a cadascun dels actes del superhome, fins i tot als més lleugers. Per tant, tot allò que és compartit o retuitejat esdevé rellevant, transcendental. Adquireix més entitat.

Poso un exemple. Abans, quan l'home es menjava un entrepà, el procés tenia unes etapes ben delimitades: la idea de menjar-se l'entrepà, el procés per assolir-lo, el moment d'agafar-lo amb les mans i clavar-li la primera queixalada... i així fins a la digestió i posterior evacuació. I aquí s'acabava la història de l'entrepà.

En canvi, ara, el superhome fa fotografies de l'entrepà abans de cruspir-se'l, hi aplica un filtre i les penja a l'instagram. Els usuaris valoren l'entrepà amb comentaris i likes i això fa que el superhome assaboreixi digitalment l'entrepà, que ha quedat immortalitzat en una instantània que ha transcendit, a través de les xarxes, cap a tota la comunitat.


Magritte va compartir aquesta instantània a Instagram i, des de llavors, ha deixat el tabac en pipa i només consumeix fotografies de pipes. Font.


Un dels problemes que tenim els homes que voldríem ser superhomes és la brevetat de les nostres vides. O més ben dit, la seva finitud. El superhome ha de buidar cada setmana la memòria de l'smartphone de fotografies i vídeos, que descarrega al seu ordinador, fent còpies de seguretat en discs externs. Però, quan té temps de mirar aquestes fotografies i vídeos? Mai! Necessita massa temps a generar nous materials gràfics. Podria, en tot cas, gravar vídeos i fer-se fotos mentre mira fotografies i vídeos antics (fins i tot aquests vídeos que mira podrien ser d'ell mirant vídeos).

No, els aprenents de superhome digital estem delegant l'etern retorn. Potser després de la nostra mort hi ha una segona existència que ens permet visionar tot aquest material. O potser la nostra identitat digital, el conjunt dels nostres perfils virtuals, en algun moment, esdevé autoconscient i pot reviure ella aquests moments.

Sigui com sigui, com deia en Maximus Decimus Meridius, allò que fem a la vida té el seu eco a l'eternitat digital.

divendres, 6 de novembre del 2015

La Biblioteca de Catalunya, Asimov i Pedrolo.

Un dels actes del Congrés Internacional de Ciència i Ficció (potser us pensàveu que el tema no donava per més posts?) va ser una visita guiada a la Biblioteca de Catalunya, situada al mateix recinte on es celebrava el Congrés. Aquest edifici es va construir fa més de sis segles com a hospital de la ciutat, cosa que ja deveu saber si vau veure aquest reportatge.

La Biblioteca de Catalunya té com a objectiu preservar tot allò que es publica a Catalunya. Si algú publica una novel·la (per dolenta que sigui) o una revista, la Biblioteca adquireix una còpia i la guarda al seu magatzem. Així, aquest coneixement queda preservat per a les generacions futures, en el benentès que s'interessin pel tema i els fongs no es mengin els llibres.


A la prehistòria digital, els blogs es deien diaris. I aquest, per la regularitat amb què escrivia, es podria considerar el Pons001.


També estan intentant digitalitzar bona part d'aquests documents, tot i que us podeu imaginar que és una feina llarga, tenint en compte que porten uns quants anys acumulant llibres i n'hi ha uns quants milions.


Una de les sales VIP de la Biblioteca, on podem trobar clàssics com l'Arbre de la Ciència.


Els responsables de la biblioteca van tenir el gest de preparar-nos una miniexposició de llibres d'Isaac Asimov. Potser van fer la tria perquè era el que més els hi sonava a "allò friqui de la ciència-ficció" però no podia ser més encertada. Perquè, precisament a la saga més famosa d'Asimov, "La Fundació" apareixen uns personatges que es dediquen a preservar tot el coneixement de la seva civilització, que és una feina semblant a la dels bibliotecaris de la Biblioteca de Catalunya.

Els enciclopedistes de la Fundació juguen un paper cabdal en la Història de l'imperi gal·làctic que va imaginar Asimov. Un paper que gairebé cap d'ells imaginava. Qui sap si en el futur, la Biblioteca de Catalunya també el tindrà.

En l'obra més coneguda de Pedrolo, la civilització reneix a partir d'una única parella, després d'un atac que fulmina pràcticament tota la humanitat*. En aquest escenari, els nous humans d'aquest segon origen podrien trobar molt útil tota aquesta informació, preservada en milions de llibres ben classificats.


*: Hi ha qui diu que l'obra és una metàfora del franquisme. I és una obra optimista perquè després de la devastació d'un país, encara hi queda la llavor que fa germinar de nou tot allò que va ser destruït.