Cada correcció conté un error.

L'altre dia el meu pare em va suggerir que escrigués sobre els errors ortogràfics que fa la gent que corregeix errors ortogràfics dels altres. Per exemple.

Hi ha una llei no escrita que diu que cada correcció conté almenys un error. I és una llei no escrita perquè si estigués escrita també contindria errors ortogràfics. Si no coneixíeu aquesta llei, fixeu-vos-hi a partir d'ara, quan visiteu algun fòrum d'internet on la gent escrigui sobre qualsevol ximpleria. És divertit perquè és una ironia. És com el caçador caçat però amb faltes d'ortografia.

Quan escrivim un text literari passa un fenomen que s'hi assembla, tot i que aquest no té cap mena de gràcia. Si algun cop cometeu l'error d'escriure un text amb pretensions literàries i el deixeu llegir a algú per saber-ne l'opinió, probablement us farà algun comentari amb ànim corrector. 

Aquest comentari és perillós perquè pot passar que tingui raó i també pot passar que no en tingui però que us faci dubtar. En qualsevol dels dos casos, tindrem la temptació de fer una correcció i, probablement, demanar opinió a una tercera persona. Quan aquesta fa una altra correcció, no només es repeteix el procés de dubtes i correccions sinó que s'accentua.

Després de quinze o vint correccions d'una dotzena de correctors diferents, el text ja no té ni cap ni peus. És com una d'aquelles carreteres amb tot de pegats de quitrà que es desfan amb la calor i s'enganxen a les soles de les sabates dels qui les trepitgen.

Carretera corregida amb parches, que són uns barbarismes. Foto.

En aquest moment, no queda altre remei que abandonar el relat o reescriure'l. La primera opció és desmoralitzadora i la segona terriblement esgotadora. I és que això de buscar la perfecció té un preu molt alt i suposo que per això molts tolerem un cert grau de mediocritat.

Un text no acostuma a millorar gaire a base de correccions, tot i que aquestes poden reconvertir-se en consells útils per a un proper text (sigui la reescriptura del mateix o un de completament nou). I també en correccions que podeu fer vosaltres a altres textos, si algun cop us en demanen l'opinió.

Autoajuda per a dummies (i III)

Després de parlar durant dues setmanes d'autoajuda, ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves revelacions. Aquelles idees que m'han canviat la vida. Com que sóc molt respectuós amb el vostre temps i els vostres diners, no us faré comprar cap llibre i us ho resumiré en poques línies. (A no ser que algun editor em vulgui oferir un contracte per desenvolupar aquestes idees en un magnífic llibre que, evidentment, ajudaria a moltes més persones que aquest humil post.)

Mireu, jo abans era pessimista. Creia que el món estava molt malament, que l'egoisme dominava l'ésser humà fins al punt de destrossar tot el que l'envoltava si a canvi tenia un guany econòmic. Creia que Plató havia encertat amb la idea que el món degenerava amb el temps. I el segon principi de la Termodinàmica no feia més que confirmar-ho.

Aleshores, un bon dia, vaig conèixer una persona que era conscient de tots aquests mals però que, en canvi, era profundament optimista. I no només això. Era tan alegre que contagiava bon rotllo cada cop que parlaves amb ella. Com si, per allà on passava, anés sembrant un rastre de somriures.

I com us deia, era conscient de la infinita crueltat de la vida. I malgrat això, es declarava profundament enamorada de la vida. Potser com aquelles víctimes de violència de gènere, que estimen malgrat els maltractaments. Em deia que la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa.

Fixeu-vos que simple: el secret per ser feliç és l'amor. Ja ho deia Luís Aguilé i també Jesucrist. Pot ser amor per la vida, per una persona, per la família, per la música, per la literatura, per la natura, per qualsevol afició que ens apassioni, per una feina que adorem.

Només es tracta de trobar aquelles coses, grans o petites, que ens fan somriure, somiar, il·lusionar-nos... i dedicar-hi temps, esforços i passió.

Perquè és cert que morirem, que els humans ens acabarem extingint, que la Terra serà devorada pel Sol i que l'Univers probablement acabarà convertint-se en un desert buit de radiació. Però mentre aquest desert avança, se'ns ha donat un temps, una col·lecció d'instants amb la que podem construir-nos el nostre oasi.

Oasis individuals o compartits amb aquells que ens importen. Oasis efímers, sempre, és cert. Perquè aquest és l'altre secret de la vida: aprendre a valorar la bellesa de les coses efímeres. Els instants de què disposem no són infinits, el que avui tenim demà ho podem perdre. I precisament per això cal aprendre a valorar-ho avui, en comptes de desaprofitar el temps deprimint-nos perquè demà ja no ho tindrem.

Bé, ara mateix, després d'escriure tot això, començo a percebre que necessitaria més pàgines per desenvolupar aquestes idees. Amb més exemples, anècdotes, petits relats... Ja veieu que, de qualsevol revelació personal en pot sortir un llibre d'autoajuda o fins i tot una religió.

Autoajuda per a dummies (II)

La setmana passada vaig donar uns arguments una mica durs contra els llibres d'autoajuda. Avui, per compensar, en donaré uns de tous a favor seu.

Això és una teoria que se m'acaba d'acudir però potser la gent compra llibres d'autoajuda perquè creu que els necessita. I potser creu que els necessita perquè cobreixen una mancança en l'educació emocional. Hi ha coses a la vida, coses importants que ningú no ens ha explicat. O sí. Però no les hem entès o les hem considerat irrellevants.

I hi ha moments en la vida que a dins del cervell alguna cosa fa clic i... es fa la llum! Una revelació! Aquella veritat que estava davant nostre tota l'estona per fi té sentit per a nosaltres.

Bé, doncs un llibre d'autoajuda pot ser un instrument per accelerar aquest clic. L'autor compartirà una revelació amb nosaltres i ho farà d'una manera prou eloqüent com perquè el missatge ens arribi. Tot això recorda una mica a la religió. I de fet hi ha qui sosté que la Bíblia és el primer llibre d'autoajuda.

He trobat un llibre que m'ha canviat la vida. Llàstima que encara no han tret l'edició de butxaca. Imatge.

I, com passa amb la religió, hi ha qui diu que l'autoajuda funciona. Hi ha qui realment ha canviat la seva vida després de llegir Qui s'ha endut el meu formatge? i ha canviat a millor. I hi ha qui no ha notat canvis tan profunds però troba que convé de tant en tant recordar aquelles obvietats que, de tan òbvies, sovint se'ns obliden.

I això, en essència, és o hauria de ser un llibre d'autoajuda: un camí cap a la millora personal que algú ha descobert abans que nosaltres i que se'ns ofereix.

Autoajuda per a dummies

Estic fent una mica de recerca sobre l'autoajuda. Té la seva dificultat perquè l'autoajuda és a la literatura el que els programes del cor a la televisió. O com el PP als partits polítics. Tenen molts seguidors però no queda bé dir obertament que n'ets fan. Coses de les majories silencioses.

El gènere, segons la infal·lible viquipèdia, s'inaugura amb un llibre anomenat self-help (autoajuda), escrit per  un escocès anomenat Samuel Smiles (Samuel Somriures). 

Diuen els detractors dels llibres d'autoajuda que aquests sovint consten de:

• Una idea central. No qualsevol idea: és la idea que canviarà la teva vida. I per això s'anirà repetint fins a la sacietat en cada capítol del llibre. O en cada pàgina.
• Molts exemples de persones que han descobert aquesta idea. I gràcies a ella han donat un tomb de 360º a la seva vida. Vull dir, de 180º.
• Una història. Amb personatges reals o inventats. Igual que un plat de botifarra amb seques passa millor amb una mica de vi, un llibre d'autoajuda és més àgil de llegir si té una trama amb personatges, encara que sigui senzilleta.
• Molta palla. Com passa amb els programes del cor, es tracta d'anar anunciant que estàs a punt de dir una cosa super super important. I vas ficant palla per anar allargant-ho fins a l'infinit i més enllà. Això no és exclusiu dels llibres d'autoajuda. Quan veus un llibre de més de 800 pàgines i sospites que hi pot haver molta palla, acostumes a encertar-la. El que passa és que molts llibres d'autoajuda són curtets i amb lletra grossa.
• Moltes obvietats. El millor que tenen les obvietats és que tothom hi està d'acord. Veus una persona que diu una cosa que tu ja saps i penses: "és cert, aquest tio sap del que parla" i llavors escoltes amb més interès. Per evitar que sembli massa obvi es disfressa una mica amb llenguatge original o pseudocientífic.
• Un autor amb imatge de triomfador. Si el missatge és que gràcies al que aprendràs al llibre seràs més feliç, l'autor ha de semblar feliç. En cas contrari, el lector podria sospitar.

Jo una vegada vaig descobrir el sentit de la vida. I vaig dibuixar-ne un esquema en mig full de paper. Em pregunto que se n'haurà fet d'aquell paper. Us imagineu que algú el troba i escriu un llibre d'autoajuda? La foto, extreta d'aquí, és de l'escriptori d'Einstein.

Em penso que aquest post ja conté massa idees. Així que seguiré escrivint sobre autoajuda la setmana vinent. Explicaré els arguments a favor, que segur que n'acabo trobant algun.

Per cert, vosaltres heu llegit llibres d'autoajuda? Us han ajudat a autoajudar-vos?