Llibertat de premsa

La setmana passada va esclatar una polèmica arran d'unes declaracions de Pablo Iglesias on criticava directament una sèrie de periodistes. Deia que "estan obligats a parlar malament de Podemos". Els periodistes al·ludits s'han afanyat a denunciar aquest atac a la llibertat de premsa (propi de règims com Veneçuela) mentre que els partidaris de Podemos han aprofitat per reafirmar que a Espanya no hi ha llibertat de premsa. 

És la típica paradoxa de si hem de tenir la llibertat de renunciar a la nostra llibertat o de si algú ha d'alliberar-nos en contra de la nostra voluntat. Una mica el que passa amb les sectes.

És cert que a Espanya no moren gaires periodistes en "acte de servei", com sí passa en altres països. Però sí que hi ha acomiadaments i boicots sospitosos. Imatge.

Vagi per endavant que no tinc gaire simpatia per Pablo Iglesias. Català escaldat amb ZP, fuig de l'aigua tèbia de Podemos. Però crec que és necessari explicar de tant en tant fins a quin punt és precària la llibertat de premsa a Espanya.

Poc després d'arribar al poder, Soraya Sáenz de Santamaría es va carregar els 3 directors dels 3 principals diaris d'Espanya. Antich, de La Vanguardia, massa sobiranista. Javier Moreno, de El País, massa d'esquerres. I Pedro J. Ramírez, de El Mundo, massa rebel. És clar, podria ser que Soraya no hi tingués res a veure i que fos casualitat que tots tres hagin estat substituïts per tres directors més afins. La mateixa casualitat va tenir lloc el primer cop que el PP va accedir al poder. Tots els grans mitjans de comunicació van passar a estar controlats pel PP. Amb episodis força sonats, com els de Jesús de Polanco i Villalonga.

Jesús de Polanco era el propietari del grup Prisa, principal grup de comunicació de l'entorn del PSOE. Va ser processat per una qüestió tècnica per part d'un jutge molt motivat. El jutge va acabar sent condemnat per prevaricació i el Tribunal Europeu de Drets Humans va donar la raó a Polanco. El jutge va ser finalment indultat pel govern d'Aznar.

Juan Villalonga va accedir a la presidència de Telefonica gràcies al govern d'Aznar, que va posar a la seva gent de confiança a càrrec de les grans empreses que encara controlava l'estat. Villalonga, per exemple, havia estat company de pupitre d'Aznar. Mentre Telefonica endarreria l'accés d'Espanya a internet, apostava fort pels continguts: van construir un imperi mediàtic. Més tard, davant d'una actitud rebel, Aznar va aconseguir fer fora Villalonga de Telefonica i hi va situar César Alierta, un home més dòcil que va dirigir Telefonica fins fa poques setmanes, quan es va jubilar amb una miserable pensió de 35,5 milions d'euros.

Bonus track de casualitats. Això ho vaig trobar al compte de twitter de @rincewindcat. Primer vaig pensar que era un hoax però si busqueu al Google veureu que són notícies certes.

En l'actualitat, els dos grans grups mediàtics de l'estat són A3media (en mans del grup Planeta) i Mediaset (propietària de Tele 5 i Cuatro). Tots dos grups, molt propers ideològicament a la dreta espanyola.

Tornant a l'acusació de Pablo Iglesias, en aquest ecosistema periodístic, quins periodistes diríeu que tenen més probabilitats de fer carrera? Els que defensen postures properes als grans grups o els altres? Pot haver-hi llibertat de premsa si només troben bones feines els periodistes d'un determinat signe polític? Si un periodista és contractat per un mitjà de signe contrari a la seva ideologia, creieu que té llibertat per dir el que pensa o s'intenta adaptar al criteri del grup?

Per exemple: de tots els periodistes mediàtics catalans que treballen als grans grups de comunicació espanyols (Évole, Francino, Barceló, Marhuenda, Cárdenas, Buenafuente, Sardà...), quants d'ells són independentistes i han "sortit de l'armari" per defensar l'opció independentista? Per estadística, la meitat dels catalans són independentistes. Per quina raó deu costar tant de trobar-ne als mitjans espanyols?

La raó per la qual els governs (en especial el que tenim ara a Espanya) intenten controlar els mitjans és òbvia: el control de la informació que arriba als ciutadans té molt a veure amb els resultats electorals. Per això mateix, un país on no hi hagi veritable llibertat de premsa, no és una democràcia de veritat.

El bigoti del mico

L'altre dia, veient un vídeo del Youtube amb l'Albert vaig pensar: "coi, aquest mico em recorda algú". Bé, aquí teniu el mico:

Si està fet expressament, no sé si dibuixar un mico que s'assembla a Hitler és banalitzar el nazisme o burlar-se'n. Imatge extreta d'aquest vídeo.

Bé, la primera reflexió com a pare és òbvia: hauria d'evitar que l'Albert veiés aquest vídeo per això dels nazis? I el cas és que, si decidís que sí, em costaria horrors impedir-ho: és el seu vídeo preferit del Youtube. I, després de veure'l uns cinquanta cops, he d'admetre que a mi tampoc em desagrada. Les expressions dels micos estan fetes amb molta gràcia i està aprenent a dir alguna cosa en anglès gràcies al vídeo.

La segona reflexió és si una persona, per molt famosa que sigui, es pot arribar a apropiar d'un estil de bigoti o de barba. Som 7000 milions d'humans (no trec les dones del còmput, no fos cas que algú m'acusés d'heteropatriarcal i masclista. Tothom té dret a dur barba i bigoti), creieu que hi ha bigotis i barbes per a tothom?

Kundera fa una reflexió semblant a la Immortalitat, a propòsit dels gestos. Hi ha més persones que gestos, conclou. I per tant, els gestos que creiem propis i característics d'una persona segurament els repeteixen centenars o milers de persones més. Sense que els hagin copiat. Simplement no hi ha prou gestos diferents per a tothom.

Així doncs, tot apunta que hi ha més persones que tipus de bigotis. A mesura que gent de fama mundial vagi associant la seva imatge a un estil de bigoti, els homes (i dones) del món ens podríem quedar sense bigotis lliures. De moment encara no et fan pagar per copiar el bigoti a algú però la gent que et veu pot deduir que simpatitzes amb algun aspecte relacionat d'aquest personatge.

Com ho podríem fer perquè els humans disposéssim de nou de tot el ventall de bigotis? Com podríem arrencar-li aquest bigoti a Hitler i retornar-lo a la humanitat, lliure de vincles amb el nazisme? Bé, potser una via és dibuixar un d'aquests bigotis a un mico. Treure-li ferro al bigoti. Al capdavall, allò que no hem d'oblidar ni banalitzar de Hitler no és el seu bigoti o el seu pentinat sinó els crims que va cometre.

Especial Sant Jordi

Encara que no sempre ho sembli, la literatura és un dels eixos principals d'aquest blog. I avui, que és quasi Sant Jordi, toca parlar de llibres. Si volíeu posts més originals, podeu rellegir aquest, de fa 4 anys (si algun dia teniu temps, els primers posts d'aquest blog són molt més originals que els actuals).

Aquest any tinc pendents 3 publicacions però cap d'elles sortirà per Sant Jordi així que em dedicaré a parlar d'altres llibres. Com ja sabeu, sempre arribo tard a tot arreu. Vaig començar aquest blog quan els blogs van passar de moda, vaig fer-me compte de twitter quan twitter ja no era referència de res... Fins i tot, quan era petit, començava les col·leccions de cromos quan els companys de classe ja les havien acabat. Així que estava cantat que si algun dia treia un llibre, seria després de Sant Jordi.

També sabeu d'altres anys que tinc una relació amor-odi amb la Diada de Sant Jordi. M'agrada que hi hagi una festa on el llibre sigui protagonista principal. I que aquesta festa sigui potser la celebració lúdico-festiva més important del país és admirable.

El que no m'agrada és la manera com s'ha comercialitzat el Sant Jordi, per part d'algunes editorials (no totes però sí les més grans). Ja ho vaig explicar fa dos anys. Us torno a posar una imatge que ho resumeix perfectament:

Resum de la diada de Sant Jordi. Font.

I no m'agrada perquè durant 3 o 4 anys que he treballat en la paradeta de Sant Jordi d'uns amics, he vist de prop l'experiència de l'home que veieu a la dreta de la imatge. És pitjor, jo vaig convèncer dos escriptors amateurs perquè gaudissin la fantàstica experiència de signar el seu llibre per Sant Jordi. Una vegada vaig veure una coneguda demanant diners pel carrer i no feia ni la meitat de llàstima. La paraula que defineix un escriptor amateur el dia de Sant Jordi és INVISIBLE.

Així que, com cada any, des d'aquest humil blog us animo perquè retorneu a la festa de Sant Jordi una mica del seu esperit original, que crec que hauria de ser posar el llibre al centre de la celebració. No anar a caçar l'autògraf de gent (que no són escriptors) que surt cada dia a la tele. Si a més creieu que el Sant Jordi ha de servir per donar una mica d'oxigen al català i a la literatura minoritzada que fem aquí, encara millor. Els altres 364 dies de l'any ja són el dia del castellà, el dia de la famosa del Gran Hermano i el dia del futbolista de moda.

Busqueu el senyor de la dreta de la foto, mireu-lo als ulls mentre us explica, amb tota la il·lusió del món, allò que ell ha cregut que era tan important que ha decidit posar-ho en un llibre. Després no cal que llegiu el llibre, ni cal que el compreu. Però en aquesta conversa que tindreu amb ell hi ha l'esperit del Sant Jordi que a mi sí que m'agrada.

I ara sí, obro pas a les recomanacions de l'any, que aquest cop deixo a les vostres mans. Als comentaris, podeu fer el suggeriment que volgueu. Si entenc que no són humiliants per a l'escriptor de la dreta de la imatge, les afegiré al post. Jo només apunto dues propostes, d'autors que en algun moment o altre han passat per aquest blog (si passeu per aquí i voleu dir-me on podrem trobar el vostre llibre, ho apuntaré).

1. Quedem al Zurich? de diversos autors. Entre els que destaquen David Castejón, la Gemma Sara, la M.Roser i algú més que passa sovint per aquí.

2. Nits de matapobres de Jordi Dausà.
3. Petiteses. Llibre de poemes de la M.Roser. Podeu trobar més informació a la barra lateral del seu blog.

Aquests dos llibres opten al premi La Llança de Sant Jordi d'Òmnium Cultural. Els podeu votar aquí.

Feliç Sant Jordi a tothom!

Els inicis del llenguatge (3): Homofonies

M'han insistit perquè faci un altre post de la sèrie "Els inicis del llenguatge" que tanta gràcia fa als que coneixem l'Albert i la seva manera d'expressar-se. Finalment he cedit per dues raons:

1. Aquest blog es deu als seus lectors.
2. Escric un post per setmana i no sempre és fàcil trobar temes.

Així que ja sabeu, estimats lectors. Si voleu demanar tema, teniu molts números perquè us acabi fent cas.

L'Albert ja fa temps que xerra pels descosits. Fa uns mesos que construeix frases amb solvència, tot i que de vegades costa entendre'l per la seva particular fonètica. Afortunadament, té paciència i repeteix les coses tants cops com faci falta fins que l'entenem.

Un dels fenòmens més curiosos és que en el seu llenguatge existeixen paraules homòfones que en català no ho són. Per exemple, la paraula "cucuyí" vol dir "ratolí" i també "cocodril". "Cotxa" vol dir "taronja" i també "cotxe". "Tusset" vol dir "gosset" i també "osset". Val a dir que ell entén les dues paraules per separat. Si li ensenyes un ratolí i li preguntes si és un cocodril et diu que no, que és un cucuyí.

Segons l'Albert, el Mickey Mouse "no és un cucuyi, és un Miqui". Imatge.

Cal destacar que en l'aprenentatge dels mots i de l'idioma, cada paraula va passant per tota una sèrie de versions fonètiques diferents. Des de fonètiques molt simples fins a la versió final, que és la que coincideix teòricament amb la pronuncia normativa. (Alguns tenim 36 anys i encara no hem arribat a la pronuncia normativa de totes les paraules però esperem arribar-hi algun dia.)

En aquest procés, molts dels homòfons es van separant en pronuncies diferents, fins que resten només les paraules que els lingüistes accepten com a homòfones. 

No sé si a les llengües poden haver-se creat homòfons per aquest mecanisme. En un cert moment, una o diverses persones no van saber pronunciar un fonema, van canviar-lo per un altre, va desaparèixer el fonema de la llengua i desenes de paraules es van convertir en homòfones.

Un accident similar al de l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez, on un defecte en la pronuncia acaba registrat blanc sobre negre i ja no hi ha volta enrere.


Actualització: a petició d'en Pons, enllaço l'acudit del senyor Pe-pe-pe-pérez.

6 teories sobre la teva identitat

L'altre dia en JM Mainat (membre de la Trinca) parlava a RAC1 sobre la identitat. 'Qui som?' està situada probablement al Top 10 de les preguntes transcendentals. El tema m'interessa especialment perquè tinc una novel·la escrita que toca molts de prop totes aquestes qüestions.

El cert és que en Mainat va fer una explicació força amena i ordenada sobre les principals teories, tot i que la conclusió a la qual arriba al final no la comparteixo plenament. Us faig un resum del que va dir i després vaig a les conclusions.

1. Jo sóc el meu cos.

Segons la teoria del cos, sóc el meu cos. Aquesta teoria patina perquè les cèl·lules i els àtoms que formen el cos van canviant contínuament. Si em tallo una ungla, perdo part del cos però continuo sent jo. Si em trasplanten un ronyó, un fetge, etc, deixaria de ser jo?

Als programes de protecció de testimonis, quan et donen una nova identitat sovint també implica cirurgia plàstica per canviar el teu cos. Imatge.

2. Jo sóc el meu cervell.

Si canviem un cervell de cos, entenem que probablement la nostra identitat segueixi unida al cervell i no al cos que hem deixat enrere. Però, què passaria si buidéssim d'informació el cervell i passéssim tota la informació a un cervell en blanc? On seria ara la identitat? Segurament allà on hi ha la informació de qui sóc, oi?

A Futurama, conserven les identitats de personatges il·lustres del passat amb els seus caps. Imatge.

3. Jo sóc la informació que hi ha al meu cervell.

Segons aquesta teoria, jo sóc la consciència de ser jo, independentment del suport físic on residexi aquesta consciència (cos o cervell). En Mainat posa un exemple per posar aquesta teoria a prova: què passaria si una màquina pogués teletransportar-nos a Tailàndia destruint el nostre cos a Barcelona i construint-ne un d'idèntic a Tailàndia? Seguiria sent jo, el cos reconstruït? I si la màquina falla i el cos de Barcelona no es destrueix? Quin seria el jo de veritat? El de Barcelona, el de Tailàndia, tots dos, cap d'ells?

Canviar la informació del cervell de suport seria una de les sigularitats del transhumanisme. Imatge. 

4. Jo sóc la continuïtat del meu jo.

Si veig una foto meva de quan tenia 5 anys, m'hi reconec com a jo, tot i que ha canviat tant el meu cos, com la informació que hi havia al cervell. Segons aquesta teoria, el jo depèn de la sensació que hi hagi una continuïtat. Jo sóc informació però entesa com una cadena de memòria (records, experiències) que es va unint, baula a baula, sense perdre la continuïtat.

Fins aquí el resum. No sé si en aquest últim cas, una persona que tingui amnèsia (i per tant hagi perdut la continuïtat) considera que ell segueix sent ell. Però sí que és cert que quadra amb la idea intuïtiva que no és la mateixa persona.

La idea de continuïtat, a l'espècie humana, també ens ajuda a entendre qui som. Una de les altres preguntes transcendentals que es fan és: d'on venim? Imatge.

Crec que en Mainat passa de puntetes pel tema de les còpies, que crec que és molt interessant i és un tema central de la novel·la que vaig escriure. A veure si ho puc resumir.


5. Les meves còpies també són jo però un jo alternatiu.

Si tenim un arxiu a l'ordinador el podem copiar. En el moment posterior a la còpia, tots dos arxius seran idèntics. Tenen exactament la mateixa informació. Quin és el de veritat? Tots dos. Ni tan sols importa quin era l'original i quin era la còpia. Ara bé, en el moment de fer-ne la còpia, tots dos passen a tenir una existència diferenciada. Les modificacions que es facin en un, no es faran en l'altre i viceversa.

Així, en el cas del jo de Barcelona i el de Tailàndia, hem duplicat el meu jo. I, a partir del moment de la duplicació, seran persones diferents. A cada cervell hi haurà una consciència independent. Però tots dos tenen els mateixos records, així que no crec que el de Tailàndia sigui menys jo que el de Barcelona per un tema de continuïtat.

És a dir, en aquest exemple, tots dos serien jo i se sentirien jo però se sentirien diferents de l'altre jo. Serien com dues branques del mateix arbre. Tots dos serien l'arbre però serien branques diferents. I si les dividíssim i les trasplantéssim cadascuna a un terreny diferent, podríem dir que serien arbres diferents, tot i que els dos serien la continuació de l'arbre original.

Quin dels dos és el de veritat? Tots dos. Imatge.

Ara bé, podríem tenir un cas en el que els dos jos (el de Tailàndia i el de Barcelona) fossin a tots els efectes la mateixa persona?


6. La identitat sincronitzada.

Si sou informàtics o alguna cosa que se li assembli sabreu que el problema de les còpies és que, si no tenim una bona organització, acabem tenint la informació repetida, fragmentada i desactualitzada. Per exemple, antigament, el correu POP3 permetia accedir al teu compte de correu electrònic des de diferents ordinadors però, quin era el problema? Que et descarregava els correus a un ordinador i, quan ho miraves des d'un altre ordinador, ja no te'ls podies tornar a descarregar. Per tant, si utilitzaves un únic compte de correu (una identitat) en ordinadors diferents (cossos diferents) acabaves tenint uns correus a la safata d'entrada d'un ordinador i uns de diferents a la safata d'entrada de l'altre. Un caos.

Si teniu correu electrònic sabreu que ara mateix ja ningú fa servir aquest sistema. Ara funciona de manera sincronitzada. Els correus estan al servidor (també conegut de vegades com "el núvol") i, si es copien en altres dispositius, les còpies estan sincronitzades. Això vol dir que, ho miris des del dispositiu que ho miris, el teu correu (identitat) sempre serà el mateix. Si elimines un correu des del mòbil, aquest correu no hi serà quan ho miris des de l'ordinador.

Per tant, amb aquest sistema s'aconsegueix que una mateixa informació estigui simultàniament en diferents suports. Podríem fer una analogia i pensar que una mateixa identitat convisqués en diferents cossos. I, igual com un sol jo pot posseir dos cotxes, també pot posseir dos cossos.

Un cas invers a una identitat que posseeix més d'un cos seria un cos amb més d'una identitat. Imatge.

Imaginem un xip connectat al cervell dels dos jos (el de Barcelona i el de Tailàndia) i pugui modificar informació als dos cervells i enviar-la via wifi a un servidor. El jo de Barcelona podria experimentar les sensacions del jo de Tailàndia i viceversa. Exactament de la mateixa manera que si les sentís el seu propi cos. I, en realitat, els seria impossible distingir si la seva consciència està al cos de Barcelona o al de Tailàndia. És a dir, si calgués sacrificar un dels dos cossos, no tindrien la sensació que un d'ells fos seu i l'altre no.

Bé, tinc els meus dubtes. Què creieu vosaltres? Aquests dos jos serien la mateixa persona?


La meva conclusió de què és la identitat (i mentre escrivia aquest post, he canviat uns quants cops d'opinió) és que al final no és el cos ni la ment sinó la coordinació dels dos. O potser és que tinc el referent de la literatura, on forma i fons han d'estar ben compenetrats perquè la cosa funcioni.