Riure per no morir

Estava pensant en un títol com ara "aproximació antropològica a l'humor" però m'ha semblat que espantaria tothom que no fos aficionat a l'antropologia i potser decebria els experts antropòlegs que poguessin arribar a llegir aquest post. Això no és falsa modèstia; realment no he estudiat mai antropologia i, de fet, tinc una idea pròpia sobre el que significa l'antropologia, que possiblement no coincideix amb la dels antropòlegs de veritat.

Per a mi, l'antropologia és una eina per explicar com som els humans, que acostumo a relacionar sempre amb les teories de Darwin. Per exemple, si em pregunto per què hi ha tanta gent que té por de les serps, la primera resposta que em ve al cap és que els que no tenien tanta por a les serps i vivien en llocs on hi havia serps verinoses van morir més ràpid (i per tant van tenir menys descendents) que els que van desenvolupar una fòbia anti-serps. És a dir que sempre em plantejo aquestes qüestions pensant que nosaltres som descendents dels que van sobreviure.

Els opositors de Darwin van fer caricatures per burlar-se d'ell i ridiculitzar les seves teories. Avui intentem explicar des d'un punt de vista darwinià el comportament consistent a ridiculitzar els homes o dones que poden ser considerats una amenaça per a l'estabilitat d'un grup humà o social.

Bé, doncs avui la pregunta d'aquest post seria: "per què van sobreviure els humans que reien?". En algun moment ha mort gent per ser massa seriosa? I aquí tindríem el primer punt, que és una mica polèmic perquè és cert que la risoterapia existeix i hi ha qui opina que ofereix beneficis emocionals que poden multiplicar els efectes d'altres teràpies en la lluita contra malalties més o menys greus. D'altra banda, tots hem sentit l'expressió "morir de riure", que en alguns casos és certa des del punt de vista literal.

Si busqueu Risoterapia al Youtube us sortiran vídeos com aquest. Em sembla recordar que, en aquesta pel·lícula, l'únic personatge que mor, ho fa d'un atac de riure.

Un segon aspecte a considerar és l'humor més primitiu que hi ha, que es basa en riure de gent que cau de forma ridícula (fins i tot quan es fan mal). Per què ens fa gràcia que la gent es faci mal? Aplicant el meu concepte d'antropologia aquí se m'acudeix una explicació molt cruel. A l'antiguitat, els grups humans que van desenvolupar la tendència de burlar-se dels maldestres, van arraconar socialment aquests homes i dones, donant-los menys opcions de sobreviure i reproduir-se que als altres. I així van desenvolupar una manera eficaç d'eliminar els elements més febles del grup i guanyar competitivitat davant d'altres grups humans que no es reien dels cops i caigudes dolorosos.

Aquest és un dels milers de vídeos que podeu trobar a YouTube sobre caigudes tontes. Si us fa gràcia vol dir que probablement descendiu de grups socials que van marginar socialment als més maldestres del grup.

En tercer lloc, si ens fixem en l'humor més sofisticat, també podem trobar avantatges evolutius per a aquells que el van desenvolupar. L'humor devia ajudar a teixir complicitats i a fer més forts els llaços d'un grup. Potser, fins i tot, quan l'humor tenia un component cultural (com ja vam comentar quan parlàvem de l'humor intel·ligent), podia servir per distingir quines persones eren membres més afins a nosaltres i quines no tant. Potser aquestes últimes, en situacions límit, serien considerades menys prioritàries. Això explicaria un dels enigmes plantejats anteriorment en aquest bloc: per què riem més quan sentim riures de llauna? I és que, si la teva vida en algun moment depèn de que consideris graciós el mateix que la gent que t'envolta, més val que riguis.

Literatura i música

Des de fa segles, la veu humana ha estat el nexe entre aquestes dues grans formes d'expressió. La veu és l'únic instrument musical que permet combinar la melodia i el ritme amb les paraules. És per això que la música no ha tingut massa problemes per utilitzar la literatura i reforçar així el seu poder expressiu.

Però, i al contrari? Com integra la literatura el poder expressiu de la música? Doncs em temo que no tan bé. És cert que la poesia, amb la rima i la mètrica, pot assolir certs nivells de musicalitat però més enllà d'això, com pot la paraula escrita conjurar una melodia?

Ja fa uns quants anys que es va inventar la manera d'escriure música però la majoria de mortals no som capaços de llegir-la. Per tant, combinar una història de ficció amb notes sobre un pentagrama no seria probablement una bona idea. Font.

En moltes novel·les l'autor intenta incloure música a les pàgines explicant quina cançó està sonant en una escena concreta. Normalment es tracta de peces musicals que emocionen l'autor i, amb aquesta citació, pretén traslladar l'emoció de la música al lector. Però hi ha dos grans obstacles que dificulten el trasllat:

1. El lector pot no conèixer la cançó citada. Crec que això passa en la majoria de casos, ja que els escriptors tenen una certa tendència a l'exhibicionisme hipsterista. L'Imagine de John Lennon o la novena de Beethoven són massa mainstream. Així que prefereixen citar una cançó de jazz que només va vendre deu exemplars a una botiga de vinils de New Orleans o un dels 1080 BWV de Bach (el 847, per exemple, que és ben sublim). També hem de tenir en compte que a  l'1% dels lectors que per casualitat coneguin l'obra citada probablement tampoc els despertarà les mateixes sensacions que a l'autor.

Potser he estat massa dur dient que els escriptors són hipsters. En el post anterior vaig explicar que és interessant que traslladin la nostra mirada cap a territoris nous. També és cert que vaig fer èmfasi en què l'important era sobretot proporcionar una mirada nova. Per exemple, si que pot ser interessant que algú us faci conèixer aquesta obra (o potser no, potser després de sentir-la, us quedeu igual). Però jo, si escrivís sobre ella, us explicaria que la fuga (a partir del minut 1:17) em fa visualitzar unes maduixes màgiques ballant sobre les tecles del piano.

2. Citar no és el mateix que mostrar. Una de les regles sagrades que t'expliquen als tallers literaris és que mostris en comptes d'explicar. No es diu "era un home lleig" sinó que s'explica que "tenia el nas tort i arrugues còncaves a les bosses dels ulls". Això es fa perquè la concreció ajuda al lector a introduir-se a la història. Per tant, dir "va començar a sonar el cor dels esclaus hebreus de Nabucco" no és el mateix que sentir-lo. I en això la paraula escrita té un claríssim desavantatge respecte a les pel·lícules, on un argument fluixet pot ser salvat si les escenes claus s'apuntalen amb una banda sonora ben posada. Per exemple, a la major part de les pel·lícules de terror, la música és responsable de més de la meitat de la por que fan.

Val a dir que si volem anar més enllà de citar, és ben difícil descriure música. No crec que trobeu gaire freqüentment un text que digui "el contrabaix va començar a fer do-mi-do-fa sostingut, amb un ritme de negres acabat amb una blanca amb punt". Sí que és possible fer algunes descripcions referents a característiques del so (tipus d'instrument que sona, agut/greu, volum, ritme...) però res que s'assembli remotament a sentir la cançó.

En canvi, alguns conceptes propis del món musical sí que s'han aconseguit implantar amb més o menys èxit en la narrativa. Un escriptor pot buscar l'harmonia. O crear ressonàncies que augmentin l'impacte d'un fet que surt en diversos passatges d'una novel·la. O estructurar l'obra sobre un leitmotiv o un contrapunt. I sens dubte ha de cuidar en tot moment el ritme.

També hi ha qui diu que alguns escriptors aconsegueixen amb la prosa una mena de melodia silenciosa, l'equivalent literari de la música. A mi em sona una mica esotèric però m'agradaria llegir un autor així. I vosaltres, coneixeu algun novel·lista que us faci escoltar la música que sona a les seves obres?

Què és la literatura de qualitat? (2)

Com ja sabeu, porto uns dies preguntant-me (i preguntant-vos) sobre la qualitat de la literatura. Més o menys hem arribat a la conclusió que la qualitat no és el més imprescindible dels ingredients que ha de tenir una obra literària. La part lúdica o didàctica poden fer que un llibre ja valgui l'esforç i el temps que li dediquem i ens deixi satisfets com a lectors.

No obstant això, alguns de vosaltres vau dir que la qualitat existeix i, més enllà del component subjectiu, es poden fer valoracions per diferenciar les obres entretingudes de les que tenen alguna aspiració literària més. Bé, jo no sóc crític ni pretenc que la meva opinió orienti a les masses però avui compartiré amb vosaltres algunes idees que he anat traient sobre la qualitat. Començo amb una frase de Marcel Proust:

El veritable descobriment del viatge no consisteix en trobar territoris nous, sinó en adquirir una nova mirada.

Crec que aquesta frase sintetitza gran part del que és la literatura. Les històries narrades ens permeten conèixer altres indrets, oficis o persones. Però no només això; si estan ben narrades ens permeten viure aquestes històries, veure-les a través de la mirada dels seus personatges.

Això, d'una banda, evidencia la necessitat de crear personatges versemblants amb qui el lector pugui empatitzar fàcilment. Quan obrim un llibre, l'autor ens intenta disfressar amb la pell dels seus personatges i serà imprescindible que ens sentim còmodes i que, a poc a poc, aquesta pell fictícia se'ns ajusti com un guant, fins que ens sigui impossible diferenciar-la de la nostra. És així, acompanyant al personatge des del seu interior, com aconseguirem adquirir una nova mirada, una nova forma de sentir, d'actuar, de recórrer el món.

D'altra banda, l'autor també ha de possibilitar aquesta nova mirada. Si el personatge veu el mateix que nosaltres, el viatge no serà excessivament sorprenent ni enriquidor. Per fer l'experiència inoblidable, necessitem que l'autor ens mostri allò que a nosaltres ens passa desapercebut. És com si un dia aneu de passeig amb algú que faci visites guiades per la vostra ciutat: segur que us explicarà centenars d'històries que desconeixíeu i us farà valorar detalls de llocs pels quals havíeu passat milers de vegades sense fixar-vos-hi.

Si un escriptor dirigeix la nostra vista cap al que ja em vist molts cops, no aprenem res nou amb ell. Per això volem que ens mostri allò que no hem sabut veure tots sols. Però a més volem que, quan ens ho mostri, siguem capaços de veure-ho, que no haguem de fingir que veiem els lluents matisos del vestit de l'emperador. Font. (Per cert, un relat genial per il·lustrar el fet de donar una nova mirada al lector reversionant un clàssic com el Vestit nou de l'Esmperador).

Cal que els escriptors siguin experts d'algun tema per tal de mostrar coses noves als lectors? No necessàriament (tot i que no està de més). També és possible sorprendre el lector amb una manera molt personal de veure el món i de narrar-lo. Aquí parlaríem de l'estil, que és un tema tan conflictiu d'abordar com el de la qualitat literària. Per no avorrir-vos, us diré que a molts experts els agrada associar la paraula "estil" a Flaubert però jo us recomano l'Amélie Nothomb, que és del nostre segle i crec que mostra com ningú què és l'estil.

Tornant a la frase de Proust, deixeu-me donar-li un parell de voltes més. No us sembla que amb una nova mirada, ja estem descobrint territoris nous? I que quan viatgem per un territori nou és impossible que la nostra mirada no canviï gens? Sembla just, per tant, reservar un lloc honorífic a aquells que han innovat en literatura, que han obert nous camins i han inventat nous mitjans de transport per recórrer-los. Aquí hi ha una trampa per a certs lectors que, en algun moment de la seva vida, s'hauran vist empesos, per voluntat pròpia o aliena, a llegir clàssics de Cervantes, Rabelais o Joyce. Heu d'entendre, lectors traumatitzats, que aquestes obres (que no hauria de ser obligatori llegir) han permès que els autors posteriors tinguessin les eines per escriure obres que probablement us resultaran més amenes. Una mica com el que deia en Newton: Si he vist més lluny és perquè he estat dempeus damunt les espatlles de gegants.

Ja tenim mems en català!

Fa uns mesos vaig fer un post explicant la necessitat de tenir mems en català. Aleshores la iniciativa no va tenir gaire ressò, potser perquè el públic d'aquest bloc viu aliè a l'univers mem. Potser fins i tot algú va pensar que era una frivolitat i que els esforços per normalitzar el català s'havien de centrar en àmbits de més nivell. Però jo estic segur que Internet és un dels principals àmbits on el català es jugarà la supervivència. Jo mateix, abans de descobrir el web Relats en Català, escrivia en castellà, que és la primera llengua que vaig aprendre.

Doncs el cas és que un mes i mig després de publicar aquell post vaig rebre un comentari d'una tal Melinda que deia que li semblava molt bona idea i que ella volia fer un web de mems en català. I la veritat és que sembla que s'ha pres el projecte seriosament. El web es diu memes.cat i té estructura de bloc però ha reservat un domini .cat. Té un sistema per fomentar la participació i que els usuaris enviïn mems per ser publicats. I diu que vol afegir un editor i un corrector ortogràfic.

Capçalera del web memes.cat, que conté el mem "M'agrada" a l'esquerra i el mem "Not bad" a la dreta. M'imagino que el mem "Not bad" fa referència al resultat d'aplicar els colors (admetem-ho) cridaners de la senyera a la capçalera sense malmetre el disseny del web.

Us confessaré que em va fer molta il·lusió que algú agafés la idea dels mems en català i posés la il·lusió i la feina necessàries per fer-ho realitat. És per això que, a més de desitjar molta sort al projecte, he decidit ajudar una mica la Melinda i fer difusió del web i dels mems. Els webs d'aquest tipus només tenen èxit si un nombre prou gran d'usuaris se'n fa seguidor i/o col·laborador. Fins i tot m'he entretingut a crear una vinyeta amb mems i enviar-li. És aquesta:

El personatge del troll, tan popular a internet, també té el seu mem. Del flexible anglès ens ha arribat també el verb trolejar, que cada cop és més difícil de traduir. Espero que, a diferència d'altres disbarats, com piulada, tauleta o programa d'aprenentatge, aquest cop els filòlegs catalans no vulguin ser tan puristes i sàpiguen adaptar-se als que intenten parlar el català.

El que he fet ha estat adaptar un nanorelat meu al format de la cultura dels mems. Aprofito per explicar-vos una mica per sobre alguns aspectes dels mems, per si no sabeu com va però us voleu animar a crear-ne.

1. Veureu que els personatges, a diferència dels còmics normals, van canviant d'aparença. El que és músic, per exemple, primer pren la forma del mem "feel like a sir", que és un mem que encarna els valors de la sofisticació i el bon gust. Més tard passa a prendre l'aspecte del mem "poker face", que es fa servir per mostrar cara de pòquer en situacions incòmodes o difícils.
2. Els noms de personatges sí que són constants al llarg de la historieta i normalment s'intenten adaptar a l'univers mem, al mateix temps que donen pistes sobre la naturalesa dels personatges. En el meu cas, l'un s'identifica com a músic i l'altre com a lladre.
3. Els dibuixos són fotos extretes d'internet, amb els personatges enganxats a sobre. Es tracta de simplificar al màxim la creació de vinyetes per fer-les accessibles a tothom. Fins i tot als que, com jo, no hem sabut fer mai un dibuix amb un mínim de mèrit artístic.
4. Sí és important conèixer els mems que existeixen i fer-ne un bon ús en cada situació.

Així doncs, us animo a tots a provar a fer alguna vinyeta amb mems i enviar-la a memes.cat (no cal que us hi mateu tant com jo, la majoria d'historietes de mems són molt més senzilles). Si ja teniu una edat i tot això us resulta confús, hi ha una altra manera de col·laborar amb la iniciativa. Es tracta d'explicar als vostres coneguts en edat escolar/universitària que hi ha un web de mems en català. I ells ja faran la resta.

La Llei de Godwin i la fal·làcia reductio ad Hitlerum

M'agradaria molt que la redacció d'aquest post fos innecessària. Hi ha conceptes que n'hi hauria d'haver prou amb explicar-los un cop perquè la gent els assumís. Perquè repetir-los massa cops pot tenir efectes contraproduents, convertint el concepte o definició en un tòpic gastat.

No m'agradaria que això passés mai amb la Llei de Godwin, la formulació de la qual intenta precisament combatre l'excessiu i inadequat ús de les lliçons històriques que teòricament ens va deixar als humans l'experiència d'haver patit el nazisme.

Malauradament la realitat és tossuda i s'entesta en donar la raó a Godwin, no només a les discussions a la xarxa, sinó també en declaracions absurdament fal·laces de molts polítics a la televisió. En aquest context, vull aportar el meu granet de sorra per discutir amb vosaltres com s'utilitzen els arguments fal·laços i intentar que els polítics de torn s'hagin d'esforçar una mica més a l'hora de deixar anar les seves perles carregades de demagògia.

La Llei de Godwin diu el següent:

A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es doni una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u.

També hi ha qui afegeix que el primer en citar Hitler o els nazis perd automàticament la discussió. És una manera d'evidenciar que si algú ha de recórrer a la fal·làcia reductio ad Hitlerum vol dir que ja ha esgotat tots els arguments vàlids que tenia i no val la pena seguir discutint (hi ha gent que seguiria discutint eternament, molt més enllà del punt on s'ha evidenciat que ja ha perdut qualsevol engruna de raó o dignitat).

Per la seva banda, la fal·làcia reductio ad Hitlerum ve a dir que:

Hitler (o els nazis) estaven a favor de X, per tant X és necessàriament dolent i/o indesitjable.

Per exemple, si una persona vegetariana parla de la crueltat de la tauromàquia i algú li recrimina que Hitler era vegetarià i per tant els vegetarians són com els nazis, estem davant d'un cas de reductio ad Hitlerum. Òbviament la persona està fent una trampa clara per intentar guanyar la discussió. Aprofita el rebuig general que provoca el nazisme i l'intenta traslladar al seu adversari dialèctic.

Aquesta trampa, a més de ser molt burda, ofèn profundament la memòria dels milions de víctimes del nazisme que veuen com la seva tragèdia es frivolitza.

Vinyeta ucrònica de xkcd on es mostren els problemes que haurien tingut els aliats si la Llei de Godwin i la fal·làcia reductio ad Hitlerum haguessin estat vigents durant la Segona Guerra Mundial.

Algú pot pensar que les comparacions amb els nazis o amb Hitler poden ser adequades en certs casos. Hi ha altres líders que han perpetrat matances i neteges ètniques o que han aplicat punt per punt el programa de propaganda goebbeliana. És cert que, en alguns casos, la comparació podria ser procedent. No obstant això, en tota comparació hi acaba havent un sacrifici del matís i, en comparacions tan gastades com les dels nazis, aquest sacrifici acostuma a ser enorme.

A casa nostra, la fal·làcia reductio ad Hitlerum està molt de moda. Durant l'última campanya electoral hem vist multitud de referències als nazis, cadascuna més ximple que l'anterior. Però és que a més de fer servir l'original, també l'hem versionat amb els símbols més propers. Així, podem trobar reductio ad Francum, ad feixistum o ad fatxam. Segur que heu sentit més d'un cop fer servir la paraula feixista per referir-se a algú que canvia de carril sense posar l'intermitent, que cobra 3 euros per un cafè amb llet, que insisteix a parlar en la seva llengua materna o que opina que s'haurien de prohibir els reality shows a la televisió pública.

La conseqüència última d'aquest abús és que ningú acabarà sabent què vol dir realment la paraula feixista. Si us atreviu, feu la prova: quan l'escolteu en un context que no toca, pregunteu a qui la fa servir pel seu significat. Després, si sou realment valents, regaleu-li un diccionari tan aviat com sorgeixi l'ocasió.