dissabte, 26 d’agost del 2017

Sense por

Avui milers de persones sortiran als carrers de Barcelona per manifestar-se contra el terror amb el lema "no tinc por". Hi ha qui diu que el lema no és adient, que sí que tenim por i que s'hauria d'haver triat una fórmula més clàssica de condemna del terrorisme.

Però, hem de tenir por?

La por és un instint irracional que ve als gens dels humans com a mecanisme de defensa contra tota mena de perills. Allò que posa en risc la nostra supervivència ens fa por, per intentar allunyar-nos-en i intentar salvar la vida.

El que passa és que sovint allò que ens fa por no és més perillós que altres coses que no ens fan por. Per exemple, els mosquits maten molta més gent que els lleons. És cert que això és perquè hi ha molts més mosquits i estan més en contacte amb nosaltres i que si ens trobéssim amb un lleó la nostra vida correria més risc que si ens trobem amb un mosquit. Però tenir por dels lleons en el nostre dia a dia és absurd perquè no tenen gaires oportunitats de fer-nos mal.

Per tant, trobo lògic que tinguem por quan ens trobem enmig d'un atac terrorista, amb fanàtics assassinant sense miraments a qualsevol que es posi per davant però, hem de deixar de viure com vivíem fins ara per por al terrorisme?

Per racionalitzar la por, és a dir prendre decisions basades en el perill real, és útil fer ús de l'estadística. Així, a Europa, l'any 2015 van morir:

Això vol dir que per cada mort per terrorisme van morir 144 per accidents de trànsit, 605 en accident domèstic i 3611 per culpa del tabac. Per tant, si hem de deixar de fer coses per por a morir, el terrorisme seria un dels últims factors a tenir en compte, des d'un punt de vista racional. Fixeu-vos que el terrorisme busca l'espectacularitat en les seves accions per tal de maximitzar l'impacte mediàtic i traslladar a la població la sensació de "podies haver estat tu". Qui no ha passejat mai per les Rambles? Qui no ha agafat mai un tren o un avió?

El nou terrorisme global no està donant xifres superiors al vell terrorisme local europeu. Font.


Si anem a altres països les xifres augmenten. Per exemple a Iraq van morir unes 6.000 persones i a l'Afganistan unes 3.000 (xifres semblants a les d'accidents de trànsit). Però són països que viuen en guerra.

Amb aquesta racionalització no vull fer entendre que el terrorisme no sigui un problema greu. Morir en un atac terrorista és terrible. Les families, amics o veïns de les víctimes han d'enfrontar-se a l'odi dels assassins, acceptar que entre nosaltres viu gent capaç d'assassinar a sang freda persones innocents, fanatitzades per un fonamentalisme monstruós. Cal lluitar contra el terrorisme per reduir-lo a la mínima expressió. 

Però la meva opinió és que no li hem de donar el triomf de fer-nos canviar la nostra forma de vida per por. No hem de deixar d'anar a un concert, agafar un tren o un avió o fer un passeig per les Rambles per por als terroristes. Que la por no esguerri cap més vida de les que ha destrossat la violència.


Finalment, vull reconèixer l'actuació dels que el 17A corrien en sentit contrari. Els mossos que van  jugar-se la vida per desarticular la cèl·lula terrorista en un temps rècord, el personal d'emergències i sanitaris que van salvar moltes vides amb la seva ràpida intervenció i a tots aquells que heu manifestat suport a les víctimes. Moltes gràcies.

dijous, 10 d’agost del 2017

Petjades

Des que es van separar del grup, la Mada i l’Abe han caminat durant dos dies. El paisatge de la sabana sembla monòton però ells han après a orientar-s’hi. La Mada assenyala un baobab ressec. L’Abe reconeix el lloc i comença a remoure la terra. A un pam de profunditat troba la carbassa. Somriu, encara està plena d’aigua. Fa un glop llarg i se la passa a la Mada. Després, tots dos s’estiren sota l’ombra del baobab i observen els raigs de sol que es filtren entre les branques. El Déu de la vida, diu ella. El Déu de la mort, respon ell. I tots dos contemplen com va caient cap a l’horitzó, s’hi enfonsa i, a poc a poc, el cel es va esquitxant d’estels. La Mada recordarà tota la vida aquella nit en què ella i l’Abe van engendrar en Set.

En Set també caminarà per la sabana. I els seus fills. I els fills dels seus fills seguiran les seves passes i un dia aniran més enllà: sortiran de l’Àfrica, es multiplicaran i s’escamparan per tot el món.

I les ments d’aquests humans també seguiran les passes de la Mada i de l’Abe i, després de milers de generacions, inventaran la ciència, que els proporcionarà les eines per inspeccionar les petjades d’aquest llarg viatge. Arribaran fins a la prehistòria i descobriran una època crítica en la qual la població humana va baixar fins a només dos mil individus. Sota un clima hostil, els humans van haver de fer servir tot el seu enginy per sobreviure a l’extinció. Idees com enterrar una carbassa plena d’aigua durant l’època de pluges per fer-la servir durant l’època seca podien haver estat claus per la supervivència de la humanitat. Fins i tot s’aventuren a dir que els humans que es salvaren van ser els més enginyosos, els més homo sapiens. Potser sense aquella sequera els homo seríem descendents d’individus menys sapiens i no hi haurien hagut tants Mozarts, Einsteins i Wildes.

O potser l’Abe i la Mada no van tenir la idea d’enterrar la carbassa. Només la d’aixecar-se més d’hora que la resta de la tribu i anar-la a buscar.

La idea de la carbassa la vaig treure d'un reportatge vist fa molts anys, no recordo quin. De la quasi extinció humana, n'he trobat dos articles. Mentre buscava el reportatge vaig trobar aquestes dues notícies. Una diu que vam estar a punt d'extingir-nos fa 150.000 anys i l'altra fa 70.000 anys. I no tinc clar que no parlin de la mateixa catàstrofe. Font.