dimarts, 24 de desembre del 2013

Missatge solemne de Nadal

Avui he decidit contraprogramar el missatge tradicional del nostre estimat rei. Bé, encara no sé a quina hora el fan perquè fa anys que no m'interessa gaire el que diu. Tants com 34, que són els que tinc.

Suposo que ha de ser difícil fer un missatge que interessi a 47 milions de persones. I més amb això que el rei ha de ser imparcial, la qual cosa vol dir que no s'ha de mullar. Perquè al final, si no et mulles, acabes fent un discurs buit de continguts i ple de tòpics.

Avui, per si esteu cansats de sentir el rei, intentaré fer un discurs alternatiu. Igual de soso i poca-solta. A veure si l'any que ve em contracten a la casa reial o a qualsevol de les altres institucions que fan discursos buits per Nadal.

Discurs solemne del Rei d'Àtoms i Lletres als seus lectors:


Benvolguts lectors,

M'omple d'una profunda satisfacció compartir aquests moments tan especials amb vosaltres. En aquests moments, probablement esteu esperant que algú posi el plat a taula i, en comptes d'ajudar, esteu mirant ximpleries pel mòbil. 

Normalment us diria que no fóssiu tan desconsiderats i que aquests moments són per gaudir de la família però aleshores hauríeu de deixar de llegir el meu discurs i em baixaria l'audiència. Així que us proposo que llegiu en veu alta. D'aquesta manera la vostra família sabrà que hi sou, no només de cos present sinó també amb l'esperit. I això hi ha mares que ho valoren.

Potser els vostres familiars pensin que per una vegada dieu coses interessants o potser pensin que us heu begut l'enteniment. Això depèn de com sigui cadascú. De si vosaltres normalment dieu més ximpleries que jo, de si la vostra família té sentit de l'humor, de si ja heu obert un parell d'ampolles de cava...

No sé com és la vostra família. La meva família és fantàstica però sé que no tothom té tanta sort. Alguns que van de família número u del país tenen marits que se'n van a matar elefants amb un pendó i gendres que presumptament serien capaços de robar-li el trineu al pare Noel.

Aquest any ha estat dur per molta gent. Però de vegades els moments difícils fan que els valors importants aflorin. I que les persones que ens donen suport facin una passa endavant i descobrim que som molt afortunats de compartir la vida amb ells.

El meu consell és que mireu bé a la gent que teniu a taula aquestes festes de Nadal. Si els estimeu, aixequeu-vos de la cadira, feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i proclameu amb les vostres paraules, amb sinceritat, el vostre amor. Després, abraceu-los un per un, emotivament.

Si descobriu que no els estimeu, el meu consell és que feu sonar la copa amb la cullereta de postres per reclamar l'atenció de tothom i, en acabar, declareu que voleu buscar una altra família millor. Bé, potser això és molt dràstic però tothom mereix compartir la vida amb persones que estima.

Us desitjo a tots que el 2014 sigui un any feliç per vosaltres, ple d'amor, il·lusions, nous projectes i gent ben especial per compartir aquests 365 dies.

dimecres, 18 de desembre del 2013

Nou concurs: Objectes amb història.

Tinc un amic emprenedor. Sí, un d'aquells nous emprenedors dels qui tant parla el govern. És a dir, els qui s'han quedat sense feina estable i s'han empescat un projecte d'auto-ocupació.

Ell, que és pianista, compagina les classes de música que li surten aquí i allà amb una altra afició d'artista que conrea des de fa temps: el treball artesà de la fusta. De moment fabrica arracades, miralls i pintes. Un altre amic li ha fet la web, amb fotos força maques.

L'altre dia, amb intenció d'ajudar-lo, vaig dir-li que jo no hi entenia gens ni mica d'arracades però que tenia una idea que potser podria fer servir: arracades que expliquen històries.

Fa un temps vaig exposar la meva fascinació per les parets que expliquen històries. La idea és la mateixa: que l'arracada no sigui només un tros de fusta sinó que, a partir de la seva història, tingui una mica d'ànima pròpia i esdevingui un objecte especial.

Per exemple, n'hi ha una que està inspirada en l'antic Egipte. Llavors es podria dir, què sé jo, "Cleopatra" i, en un paperet que es pot posar dins de la bossa on es venen les arracades, explicar alguna llegenda relacionada amb aquest personatge. I fins i tot un enllaç al seu web amb una versió més llarga de la història.

Arracades egípcies, en fusta. Fetes i pintades a mà, amb una pintura que deixa veure la veta de la fusta. Foto extreta del seu web.

El cas és que encara li dono voltes a aquesta idea. Crec que la idea és bona però no sé si es pot concretar de forma útil per a ell. Què n'opineu vosaltres? Creieu que la literatura pot servir per vendre arracades? Se us acudeix alguna història que quedaria bé convertida en arracada?

El meu amic domina l'art de la fusta però no pas el d'explicar històries, així que hem decidit muntar un petit concurs per veure si aquest projecte té futur.

Si se us dóna bé escriure o si coneixeu històries interessants, podeu participar en aquest concurs. Les bases del concurs són les següents:


  1. Escriure en 5 o 10 línies, als comentaris d'aquest post, una història que pugui ser "simbolitzada" o resumida en un parell d'arracades.
  2. No cal que la història sigui inèdita. Podeu explicar la història d'un personatge famós històric o mitològic (de fet, és un punt a favor que la gent el pugui identificar) que ja hagi estat explicada. El que sí que és imprescindible és que no estigui protegida per drets d'autor d'algú altre.
  3. El termini per presentar els relats acaba el 15 de gener de 2014.
  4. El jurat (nosaltres dos i potser també les nostres parelles), declararà públicament el seu veredicte, en aquest mateix blog. En principi hi haurà un guanyador, tot i que en funció de la qualitat dels relats n'hi podria haver més o, al contrari, quedar desert.
  5. El premi consisteix en unes arracades artesanes de fusta que rebreu totalment de franc al vostre domicili.
  6. El relat guanyador serà publicat al web de Calados Vázquez, juntament amb la fotografia de les arracades i tots dos seran inclosos en la col·lecció Arracades amb Història.


En resum, que podeu escriure una història que el meu amic convertirà en arracada, us l'enviarà i, potser algun dia trobeu pel carrer algú altre amb les arracades que vosaltres heu escrit.

Si voleu participar, el temps comença... Ja!

dimecres, 11 de desembre del 2013

Podem confiar en la Marató de TV3?


Recentment, en una notícia d'aquestes que circulen viralment pel facebook, es parlava d'uns diners que havien desaparegut de la Marató. Avanço que la notícia, dita així, és terriblement sensacionalista, ja que dóna lloc a diverses interpretacions. Buscant fonts més explícites, s'arriba a entendre que un dels grups en qui havia confiat la Marató va resultar indigne de la confiança i els diners que va rebre. Però si el lector no arriba al fons de la qüestió -cosa habitual en aquest tipus de notícies-rumor que circulen pel facebook- es pot endur una idea equivocada. I arribar a la conclusió que "no hi ha un pam de net" i que no val la pena participar en cap iniciativa solidària.

Avui en dia estem travessant una etapa de catarsi, que va esclatar amb el 15M i els ciutadans indignats. Ens vam començar a queixar de tot, a criticar-ho tot. I potser calia criticar moltes coses, és cert. Però com a efecte secundari s'ha instal·lat una atmosfera nihilista on és difícil construir-hi res.

Fent una analogia, sembla com si el 15M hagi estat una mena de pubertat en què la societat ha passat de la infància més ingènua i crèdula a l'adolescència més rebel i contestatària. Potser era un pas necessari però calen més passos cap a la maduresa.

A mi em sembla bé que es denunciï la corrupció en tots els àmbits però també crec que cal posar les coses en el seu context. Perquè queixar-se de tot no és el mateix que tenir esperit crític.

El context de la Marató són les iniciatives solidàries. Volem fer un món millor i, conscients de les nostres limitacions, deleguem aquesta tasca en algú altre. A partir d'aquí, com triar en qui confiem? 

  • Objectiu. De quina manera vol aquesta entitat ajudar a millorar el món? El que cal analitzar aquí és fins a quin punt és útil la tasca que es proposa fer l'organització. Hi ha un grau elevat de subjectivitat perquè cadascú de nosaltres dóna més importància a uns objectius que a uns altres.

    Per exemple, protegir els animals en perill d'extinció pot semblar important per a algunes persones mentre que per a d'altres semblarà ridícul davant la necessitat de dur mantes als refugiats del darrer conflicte armat.
    En aquest sentit, l'experiència personal hi fa molt. Per exemple, aquest any la Marató busca finançar grups d'investigació que treballin per trobar remeis a les malalties degeneratives. A qui li hagi tocat de prop una malaltia d'aquest tipus estarà molt més sensibilitzat.
    En qualsevol dels casos hi haurà qui opini que aquestes tasques les ha de fer el govern, que ja paguem prou impostos perquè s'ocupin d'aquests temes. I probablement tenen raó: el govern hauria de dedicar més diners a la recerca biomèdica (i a la recerca en general). Però aquí cada euro suma. Cap euro dedicat a recerca sobra. Encara que el govern dediqués cinc o deu vegades més pressupost a finançar grups de recerca, l'aportació de 7 o 8 milions d'euros extra seguiria sent igual d'útil. I a més, quan la societat civil demostra que un tema li importa de veritat, tard o d'hora els partits polítics ho van apuntant a les seves agendes.

  • Gestió. Quina part dels diners aportats es destina realment a l'objectiu? Si filem prim, mai serà el 100%. Una caravana d'aliments i mantes per als refugiats haurà de pagar seguretat privada o pagar "impostos revolucionaris" per arribar al seu destí. Alguns dels treballadors de ONGs no són voluntaris i cobren un sou (quin és un sou just?), alguns becaris reben també diners públics. Els qui treballen en ONGs o en grups de recerca ¿s'han de poder gastar el seu sou com vulguin o és poc ètic que es comprin un cotxe nou i un smartphone d'última generació? ¿Els investigadors mediocres haurien de renunciar al finançament que reben per tal de deixar que un investigador més brillant ocupés el seu lloc?
    En resum, que quan els diners passen per diferents mans, hi ha diferents criteris d'allò que és ètic. Hi ha casos realment polèmics. En aquest sentit, crec que hem de demanar:
    • Transparència. Saber què s'està fent amb els diners. El més detalladament possible. Per exemple, aquí teniu els projectes finançats per la Marató de l'any passat. No estaria de més que cada grup detallés també què fa amb els diners. Tot i això, al final si es volen fer trampes, qualsevol partida pot incloure un desviament de diners cap a altres finalitats.
    • Resultats. Saber quins resultats han obtingut els projectes finançats. Val a dir que, en el cas de la Marató, es fa difícil entendre la rellevància dels resultats per al gran públic. Sí que podem consultar les publicacions científiques dels grups finançats. Per desgràcia, la gent que no està ficada en investigació no entendrà si aquests resultats són excel·lents, mediocres o pèssims. Per tant, haurà de confiar en el criteri dels experts, que decidiran si els grups finançats anteriorment són mereixedors de finançament en noves edicions.

A partir d'aquí que cadascú decideixi. Jo crec que els diners invertits en recerca estan, en general, molt ben invertits. I, fins i tot, els invertits per la Marató probablement tenen més bona gestió i més bons resultats que els que inverteix el Ministeri o la Generalitat. (De fet, la notícia sobre la corrupció que afecta la Marató que he posat al principi, si la llegim atentament descobrirem que els presumptes corruptes, per cada cèntim estafat a la Marató, han estafat més d'un euro a l'erari públic.)

També m'agrada que almenys un dia a l'any puguem veure per la tele a algun científic de veritat. Que tothom es coneix les cares i els noms de desenes de futbolistes, polítics o grans hermanos però la gent que treballa dur per descobrir la cura d'una malaltia roman en l'anonimat.

D'altra banda, admeto que no m'agrada aquesta part de show sensiblero de les maratons televisives. Potser la solidaritat és més digna quan és més discreta, quan no cal anar dient als altres "mireu-me, estic ajudant, sóc bona persona!" o pressionant emocionalment a l'espectador perquè afluixi la pasta.

Però al final l'important és que algú està creant un projecte útil per ajudar a moltes persones. Hi ha moltes altres opcions. Potser en cap d'elles estarem segurs que el 100% de les aportacions es faran servir per a l'objectiu que persegueixen però segur que en totes elles se'n dedica més que el 0% que es recaptaria si féssim cas als qui troben pegues a tot.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Quan l'astronomia es vesteix de literatura. Especial sobre el cometa Ison.

Les antigues llegendes tenien els cossos celestes com a protagonistes. A la mitologia grega i romana els planetes s'identificaven amb els déus. Altres cultures rendien culte al sol o a la lluna, o relacionaven els estels amb els avantpassats.

Encara avui els astrònoms assenyalen el cel per explicar-nos la història de Cassiopeia, Perseu, Andròmeda i Cefeu. O d'Orio i l'Escorpí.

En tots aquests casos, els humans han inventat històries inspirant-se en allò que veien al cel.

La setmana passada, un cop més, astronomia i literatura es van tornar a unir. Però aquest cop va ser un cos celeste qui es va inspirar en la literatura i no al revés.

L'Ison era un cometa vingut des dels confins del sistema solar. Els astrònoms de tot el món estaven expectants perquè podia donar un espectacle com no s'havia vist en molts anys. A diferència dels eclipsis, que es poden predir amb força exactitud, el pas dels cometes presenta moltes incerteses. No obstant això, l'Ison prometia.

Només hi havia un problema: abans d'oferir aquest gran espectacle, l'Ison havia de passar molt a prop del Sol. I els astrònoms no sabien del cert si, després de passar al costat del Sol, el cometa sobreviuria i el podríem veure de nou.

El cometa Ison dirigint-se cap al Sol, captat per l'astrònom Willy Valentín de l'Agrupació Astronòmica de Castelldefels.

Cap al dijous 28 les notícies que arribaven del cometa no eren gens esperançadores. S'especulava que el cometa s'havia apropat massa al Sol i s'havia desintegrat.

Al cometa Ison li havia passat el mateix que a Ícar. Segons el mite, Ícar s'havia acostat massa al Sol i aquest havia desfet la cera que donava consistència a les seves ales. I, segons els astrònoms, la gravetat i la calor del Sol havien esmicolat el cometa Ison. En ambdós casos, la destrucció els havia arribat per haver volat massa a prop del Sol.

Molts entenen el mite d'Ícar com una metàfora de les limitacions humanes o dels perills de la tecnologia. Podem trobar diversos exemples de com una tecnologia ens ha servit per assolir un objectiu concret però després hem volgut anar més enllà i ens hem estavellat.

També hi ha qui opina que és a base d'errors que la humanitat avança i, com diu en Randall Munroe, la història d'Ícar no és una lliçó sobre les limitacions dels humans. És una lliçó sobre les limitacions de la cera com a adhesiu.


L'aventura del cometa Ison vista per en Randall Munroe a xkcd.


I això mateix devia pensar el cometa Ison, que potser sabia la història d'Ícar i anava més preparat que ell per volar al costat del Sol. O potser no estava emulant a Ícar sinó a l'au Fènix perquè el passat dia 29, després de fer creure a tots els astrònoms que havia estat destruït, va tornar a emergir. Com l'heroi de tantes pel·lícules d'acció que tothom donava per mort a l'explosió de l'escena final però, després d'una angoixant espera, reapareix, malferit però amb un somriure i una frase mordaç als llavis.

L'aventura del cometa ISON vista pels astrònoms de la NASA

dimecres, 27 de novembre del 2013

Cada correcció conté un error.

L'altre dia el meu pare em va suggerir que escrigués sobre els errors ortogràfics que fa la gent que corregeix errors ortogràfics dels altres. Per exemple.

Hi ha una llei no escrita que diu que cada correcció conté almenys un error. I és una llei no escrita perquè si estigués escrita també contindria errors ortogràfics. Si no coneixíeu aquesta llei, fixeu-vos-hi a partir d'ara, quan visiteu algun fòrum d'internet on la gent escrigui sobre qualsevol ximpleria. És divertit perquè és una ironia. És com el caçador caçat però amb faltes d'ortografia.

Quan escrivim un text literari passa un fenomen que s'hi assembla, tot i que aquest no té cap mena de gràcia. Si algun cop cometeu l'error d'escriure un text amb pretensions literàries i el deixeu llegir a algú per saber-ne l'opinió, probablement us farà algun comentari amb ànim corrector. 

Aquest comentari és perillós perquè pot passar que tingui raó i també pot passar que no en tingui però que us faci dubtar. En qualsevol dels dos casos, tindrem la temptació de fer una correcció i, probablement, demanar opinió a una tercera persona. Quan aquesta fa una altra correcció, no només es repeteix el procés de dubtes i correccions sinó que s'accentua.

Després de quinze o vint correccions d'una dotzena de correctors diferents, el text ja no té ni cap ni peus. És com una d'aquelles carreteres amb tot de pegats de quitrà que es desfan amb la calor i s'enganxen a les soles de les sabates dels qui les trepitgen.

Carretera corregida amb parches, que són uns barbarismes. Foto.


En aquest moment, no queda altre remei que abandonar el relat o reescriure'l. La primera opció és desmoralitzadora i la segona terriblement esgotadora. I és que això de buscar la perfecció té un preu molt alt i suposo que per això molts tolerem un cert grau de mediocritat.

Un text no acostuma a millorar gaire a base de correccions, tot i que aquestes poden reconvertir-se en consells útils per a un proper text (sigui la reescriptura del mateix o un de completament nou). I també en correccions que podeu fer vosaltres a altres textos, si algun cop us en demanen l'opinió.

dimecres, 20 de novembre del 2013

Autoajuda per a dummies (i III)

Després de parlar durant dues setmanes d'autoajuda, ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves revelacions. Aquelles idees que m'han canviat la vida. Com que sóc molt respectuós amb el vostre temps i els vostres diners, no us faré comprar cap llibre i us ho resumiré en poques línies. (A no ser que algun editor em vulgui oferir un contracte per desenvolupar aquestes idees en un magnífic llibre que, evidentment, ajudaria a moltes més persones que aquest humil post.)

Mireu, jo abans era pessimista. Creia que el món estava molt malament, que l'egoisme dominava l'ésser humà fins al punt de destrossar tot el que l'envoltava si a canvi tenia un guany econòmic. Creia que Plató havia encertat amb la idea que el món degenerava amb el temps. I el segon principi de la Termodinàmica no feia més que confirmar-ho.

Aleshores, un bon dia, vaig conèixer una persona que era conscient de tots aquests mals però que, en canvi, era profundament optimista. I no només això. Era tan alegre que contagiava bon rotllo cada cop que parlaves amb ella. Com si, per allà on passava, anés sembrant un rastre de somriures.

I com us deia, era conscient de la infinita crueltat de la vida. I malgrat això, es declarava profundament enamorada de la vida. Potser com aquelles víctimes de violència de gènere, que estimen malgrat els maltractaments. Em deia que la crueltat de la vida només és comparable a la seva bellesa.

Fixeu-vos que simple: el secret per ser feliç és l'amor. Ja ho deia Luís Aguilé i també Jesucrist. Pot ser amor per la vida, per una persona, per la família, per la música, per la literatura, per la natura, per qualsevol afició que ens apassioni, per una feina que adorem.

Només es tracta de trobar aquelles coses, grans o petites, que ens fan somriure, somiar, il·lusionar-nos... i dedicar-hi temps, esforços i passió.

Perquè és cert que morirem, que els humans ens acabarem extingint, que la Terra serà devorada pel Sol i que l'Univers probablement acabarà convertint-se en un desert buit de radiació. Però mentre aquest desert avança, se'ns ha donat un temps, una col·lecció d'instants amb la que podem construir-nos el nostre oasi.

Oasis individuals o compartits amb aquells que ens importen. Oasis efímers, sempre, és cert. Perquè aquest és l'altre secret de la vida: aprendre a valorar la bellesa de les coses efímeres. Els instants de què disposem no són infinits, el que avui tenim demà ho podem perdre. I precisament per això cal aprendre a valorar-ho avui, en comptes de desaprofitar el temps deprimint-nos perquè demà ja no ho tindrem.

Bé, ara mateix, després d'escriure tot això, començo a percebre que necessitaria més pàgines per desenvolupar aquestes idees. Amb més exemples, anècdotes, petits relats... Ja veieu que, de qualsevol revelació personal en pot sortir un llibre d'autoajuda o fins i tot una religió.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Autoajuda per a dummies (II)

La setmana passada vaig donar uns arguments una mica durs contra els llibres d'autoajuda. Avui, per compensar, en donaré uns de tous a favor seu.

Això és una teoria que se m'acaba d'acudir però potser la gent compra llibres d'autoajuda perquè creu que els necessita. I potser creu que els necessita perquè cobreixen una mancança en l'educació emocional. Hi ha coses a la vida, coses importants que ningú no ens ha explicat. O sí. Però no les hem entès o les hem considerat irrellevants.

I hi ha moments en la vida que a dins del cervell alguna cosa fa clic i... es fa la llum! Una revelació! Aquella veritat que estava davant nostre tota l'estona per fi té sentit per a nosaltres.

Bé, doncs un llibre d'autoajuda pot ser un instrument per accelerar aquest clic. L'autor compartirà una revelació amb nosaltres i ho farà d'una manera prou eloqüent com perquè el missatge ens arribi. Tot això recorda una mica a la religió. I de fet hi ha qui sosté que la Bíblia és el primer llibre d'autoajuda.

He trobat un llibre que m'ha canviat la vida. Llàstima que encara no han tret l'edició de butxaca. Imatge.

I, com passa amb la religió, hi ha qui diu que l'autoajuda funciona. Hi ha qui realment ha canviat la seva vida després de llegir Qui s'ha endut el meu formatge? i ha canviat a millor. I hi ha qui no ha notat canvis tan profunds però troba que convé de tant en tant recordar aquelles obvietats que, de tan òbvies, sovint se'ns obliden.

I això, en essència, és o hauria de ser un llibre d'autoajuda: un camí cap a la millora personal que algú ha descobert abans que nosaltres i que se'ns ofereix.

dimecres, 6 de novembre del 2013

Autoajuda per a dummies

Estic fent una mica de recerca sobre l'autoajuda. Té la seva dificultat perquè l'autoajuda és a la literatura el que els programes del cor a la televisió. O com el PP als partits polítics. Tenen molts seguidors però no queda bé dir obertament que n'ets fan. Coses de les majories silencioses.

El gènere, segons la infal·lible viquipèdia, s'inaugura amb un llibre anomenat self-help (autoajuda), escrit per  un escocès anomenat Samuel Smiles (Samuel Somriures). 

Diuen els detractors dels llibres d'autoajuda que aquests sovint consten de:


  • Una idea central. No qualsevol idea: és la idea que canviarà la teva vida. I per això s'anirà repetint fins a la sacietat en cada capítol del llibre. O en cada pàgina.
  • Molts exemples de persones que han descobert aquesta idea. I gràcies a ella han donat un tomb de 360º a la seva vida. Vull dir, de 180º.
  • Una història. Amb personatges reals o inventats. Igual que un plat de botifarra amb seques passa millor amb una mica de vi, un llibre d'autoajuda és més àgil de llegir si té una trama amb personatges, encara que sigui senzilleta.
  • Molta palla. Com passa amb els programes del cor, es tracta d'anar anunciant que estàs a punt de dir una cosa super super important. I vas ficant palla per anar allargant-ho fins a l'infinit i més enllà. Això no és exclusiu dels llibres d'autoajuda. Quan veus un llibre de més de 800 pàgines i sospites que hi pot haver molta palla, acostumes a encertar-la. El que passa és que molts llibres d'autoajuda són curtets i amb lletra grossa.
  • Moltes obvietats. El millor que tenen les obvietats és que tothom hi està d'acord. Veus una persona que diu una cosa que tu ja saps i penses: "és cert, aquest tio sap del que parla" i llavors escoltes amb més interès. Per evitar que sembli massa obvi es disfressa una mica amb llenguatge original o pseudocientífic.
  • Un autor amb imatge de triomfador. Si el missatge és que gràcies al que aprendràs al llibre seràs més feliç, l'autor ha de semblar feliç. En cas contrari, el lector podria sospitar.

Jo una vegada vaig descobrir el sentit de la vida. I vaig dibuixar-ne un esquema en mig full de paper. Em pregunto que se n'haurà fet d'aquell paper. Us imagineu que algú el troba i escriu un llibre d'autoajuda? La foto, extreta d'aquí, és de l'escriptori d'Einstein.

Em penso que aquest post ja conté massa idees. Així que seguiré escrivint sobre autoajuda la setmana vinent. Explicaré els arguments a favor, que segur que n'acabo trobant algun.

Per cert, vosaltres heu llegit llibres d'autoajuda? Us han ajudat a autoajudar-vos?

dimecres, 30 d’octubre del 2013

La inflació multiversal de la literatura

Hi va haver un temps en què els llibres eren molt cars. Després de la invenció de la impremta van passar a ser només cars. I avui en dia, amb la virtualització d'internet, escriure i llegir és virtualment gratuït.

I aquest gran avantatge també comporta alguns problemes. El preu de la paraula escrita suposava un filtre que avui, per bé o per mal, ha caigut. Qualsevol que tingui un ordinador amb internet pot escriure i publicar el que li vingui de gust. No cal tenir coneixements específics de res. No cal saber escriure bé ni dir coses interessants. L'únic filtre se'l posa el mateix autor. Això està produint una quantitat astronòmica de textos que aporten poc o res a qui els pugui llegir, d'idees (o textos sencers) copiades d'altres llocs, repetició, tòpics,... Se'ns ha donat l'oportunitat de participar activament en la comunicació global, d'escriure una frase al llibre de la Història Universal (aquell que registra absolutament tot el que passa a l'Univers) i veiem que molts ho aprofiten per escriure-hi coses com "Ola ke ase".

Faré una breu autocrítica. Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar fer un article setmanal i no tenia del tot clar si cada setmana tindria alguna cosa interessant i original a dir. Potser de vegades ja em repeteixo, o explico amb menys gràcia el que altres ja han explicat abans. I això fa que em plantegi si no estic usurpant al lector un temps que podria estar utilitzant en llegir quelcom més interessant.

No sé si els que escriviu de forma més o menys habitual us ho plantegeu també. També és cert que els humans tendim a perdre el temps de moltes formes i potser tampoc cal tenir tant respecte pel temps del lector. Abans ens asseiem al sofà i consumíem el programa menys avorrit dels que feien en aquell moment. Ara seguim fent-ho, però a més anem mirant de reüll el whatsapp o el facebook pel mòbil.

Però si no us preocupa això, penseu ara en el multivers. Segons aquesta teoria, cada cop que llencem una moneda es creen dos universos diferents. Un en el que ha sortit cara, un altre en el que ha sortit creu. Cada cop que llencem un dau, ho multipliquem per sis. Aleshores, cada cop que escrivim un text, la inflació multiversal es multiplica per un nombre virtualment incalculable. Universos redundants i innecessaris que no aporten gaire valor afegit al multivers.

Hi ha una teoria que diu que si tenim infinits micos picant a màquina durant temps infinit, tard o d'hora acabaran escrivint Hamlet. Aquesta imatge em sembla un símil bastant encertat del que suposa internet avui en dia. Imatge extreta d'aquí.


Hi ha un univers en el qual he publicat aquest article tal com l'esteu llegint. I un altre en el qual he esborrat l'última frase i l'he canviat per una altra. Potser també hi ha un univers on l'article s'acaba aquí. 

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Oratòria, retòrica i dialèctica al voltant de la política

L'art de l'oratòria es remunta fins als antics grecs, que el van conrear amb dedicació. A les polis gregues era molt útil saber-se expressar amb eloqüència a les assemblees que decidien la política local. Per això hi havia escoles que s'especialitzaven en formar bons oradors.

A primera vista pot semblar que sigui més útil aprendre a escoltar el que diuen els altres que no pas fer que ens escoltin a nosaltres, ja que la informació valuosa ens pot ajudar a adaptar-nos millor a la societat i al món. Però els humans som una espècie enginyera i això vol dir que la nostra estratègia passa per adaptar el món a nosaltres més que no pas adaptar-nos al món.

I això és el que fem amb l'oratòria: intentar convèncer els altres i, d'aquesta manera, canviar el món perquè s'assembli més a les nostres idees. Construir un discurs capaç d'encisar l'oient ha esdevingut un dels grans reptes dels humans. En moltes pel·lícules el clímax es presenta en forma de discurs. Sona una música èpica i l'heroi va fent créixer una onada de paraules apassionades que ressonaran per sempre a l'eternitat. Recordem El Gran Dictador de Chaplin, Braveheart o, evidentment, el Discurs del Rei. (parlo de la pel·lícula, no d'allò que fan per Nadal a tots els canals de TV).

Canviar el món a través de la paraula, aquest és el poder de l'oratòria, de la retòrica, del discurs. S'ha parlat molt sobre si un polític ha de ser necessàriament un bon orador. Darrerament ha proliferat una generació de polítics que potser no són tan bons fent discursos perquè estan especialitzats en driblar les preguntes del rival ideològic. És més, s'havien especialitzat en la retòrica buida, sense continguts, en el soufflé de paraules no comprometedores.

Potser per això, la setmana passada, aquestes paraules van causar un gran impacte:

A partir del minut 6:40 el diputat arriba a un clímax d'expressivitat que no s'havia vist des de feia molt al Parlament.

Els diputats d'ICV i ERC havien dit pràcticament el mateix que en David Fernández. També s'havien encarat a els dos exdirectius de Caixa Penedès i els havien dit xoriços. Però en David Fernández agafa les paraules, les embolica amb un to de veu sever, amb silencis acusadors, amb una mirada incisiva... i ressuscita l'antic art de l'oratòria.

No sé si el fet de tenir polítics que siguin bons oradors és una bona notícia per al poble. Suposo que hi haurà qui digui que amb aquest domini també poden escampar més fàcilment la demagògia i el populisme. Però també qui opini que, ja que ens han d'enganyar uns polítics o uns altres, millor poder gaudir d'oradors amb talent.

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Mandarinat i ciència.

La setmana passada vam parlar d'un primer embrió de la ciència, a l'antiga Grècia, que no va tenir el suport necessari per progressar. Dèiem que aquell fracàs va resultar en quasi dos mil·lennis perduts en coneixement científic i innovació tecnològica.

Però aquests dos mil·lennis que es van perdre a Grècia, i per extensió a Roma i a Occident, es van perdre també a la resta del món? La majoria de nosaltres som bastant ignorants en matèria d'Història, especialment pel que respecta a altres parts del món. Però malgrat això, sí que haurem sentit a dir que l'Islam va estar més avançat que el Cristianisme durant uns quants segles. I que en Marco Polo va tornar entusiasmat del seu viatge a Orient, que els xinesos van inventar el paper i la pólvora i un munt de coses més.

Ens podríem preguntar aleshores per què la ciència moderna no va sorgir a la Xina. Perquè de temps, en van tenir. Després de llegir una mica sobre el tema, he trobat dos conceptes interessants. El primer és el context filosòfico-religiós de la Xina. Així com a l'antiga Grècia hi havia savis que s'inclinaven per estudiar el món físic i d'altres que sentien predilecció pel món espiritual o místic, a la Xina hi havia aquests dos grans corrents:

  • Tao: El Tao, o camí, es basa en la idea d'adaptar-se amb humilitat a l'entorn. No nedar contracorrent sinó, al contrari, actuar d'acord amb les forces externes que ens empenyen. Exemples propers de personatges taoístes serien en Forrest Gump o l'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.

  • Confucianisme: sorgit a partir de la figura de Confuci, prioritza per sobre de tot mantenir l'ordre i la cohesió social i no s'interessa gaire per la natura. 

El confucianisme es va instal·lar entre el mandarinat, la gegantina massa de funcionaris que feia rutllar l'imperi xinès. Val a dir que un mandarí aconseguia el seu lloc de funcionari demostrant la seva vàlua però els criteris per demostrar els coneixements dels aspirants eren molt conservadors.

Es creu que les mandarines es diuen així a causa dels vestits dels mandarins, que eren d'aquest color. Imatge.


No cal marxar tan lluny per entendre aquest concepte. Només cal pensar en el funcionariat del nostre país. Hi ha una prova per demostrar la vàlua dels candidats però en molts casos es tracta de saber-se de memòria un temari antiquat.

És a dir, la idea que fonamenta el mandarinat és que hi ha UNA manera de fer les coses bé. No es premia la innovació, el risc, l'assaig, la creativitat... només saber-se LA manera. I aquesta és una de les terres més ermes per conrear-hi la ciència moderna.

El mandarinat és, doncs, l'imperi de la burocràcia, el domini d'una casta d'escrivans dedicats a seguir fent rutllar la maquinària estatal. En aquest article s'analitza el model del mandarinat aplicat a l'Espanya de finals del segle XIX:

La creació del mandarinat espanyol que encara avui ens governa és d’aquesta època, en què el 65% de la població era analfabeta. Registradors de la propietat, lletrats de les Corts, advocats de l’Estat, notaris, procuradors, diplomàtics, i policia. I catedràtics. Aquesta nova classe social, quan no ve directament de l’aristocràcia, hi acaba accedint per la via del matrimoni. L’Estat i l’aristocràcia, així doncs, fagociten l’emergent ciència, els il·lustrats, i els converteix en soldats amb ploma.

D'aquí es passaria al famós "¡que inventen ellos!" que explicaria per què Espanya sempre ha anat dues passes per darrera d'occident en innovació i ciència.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Els àtoms del dodecaedre



En un dels capítols de la sèrie Cosmos, Carl Sagan ens parlava dels pitagòrics i la seva obsessió amb el dodecaedre. Segons deia, aquests antics seguidors de Pitàgores havien arribat a conclusions ben curioses sobre els poliedres regulars. I, a partir d'elles, estaven convençuts que calia ocultar al món l'existència del dodecaedre.

Avui no és cap secret que el dodecaedre està format per dotze pentàgons.


Sagan explica aquesta història per posar de manifest la fi d'un corrent de primers científics a l'antiga Grècia. Gent com Demòcrit, Tales o Aristarc, que es van dedicar a estudiar el món físic. Savis que podien haver originat una revolució científica al món antic.

En canvi, altres pensadors grecs, més preocupats per la realitat espiritual, mística o metafísica, van assolir més prestigi que aquests i la revolució científica va haver d'esperar quasi dos mil·lennis. Hi ha 18 segles entre la teoria Heliocèntrica d'Aristarc i la de Copèrnic. I 22 segles entre el model atòmic de Demòcrit i el de Dalton.

Davant d'això, en Sagan i els seus fans, ens fem una doble pregunta:

1. Com seria el món avui en dia si la ciència hagués arrelat a l'antiga Grècia? Imagineu-vos-ho si podeu. En tres segles de ciència hem aconseguit doblar l'esperança de vida, portar l'home a la lluna, inventar la televisió, internet, el microscopi electrònic, hem descobert l'estructura de l'ADN, hem reconstruït el que ha passat a l'Univers quasi des del seu origen i hem desenvolupat diverses teories per predir-ne el final... Us podeu imaginar què podia haver fet la ciència amb 15 segles més?

2. Què hauria passat si la revolució científica del Renaixement també s'hagués avortat? Bé, aquesta és més fàcil. Probablement viuríem encara com a l'Edat Mitjana. Passaríem fam, moriríem de pesta i cremaríem bruixes de tant en tant.

I a partir d'aquí, una tercera pregunta:

3. És irreversible el progrés científic actual? 

La majoria d'humans encara posen el coneixement científic per sota del saber místic o religiós. Fins i tot en països occidentals, la ciència es posa en qüestió. I no pas perquè sigui una mala ciència o perquè s'hagi trobat una teoria millor. Es posa en qüestió perquè no quadra amb els prejudicis religiosos de bona part de la població. A Europa, les pseudociències i una espiritualitat alternativa estan quallant en bona part de la població. I és una part de la població que no és precisament analfabeta, tot i que potser no ha rebut una educació científica suficient.

Mentre els ciutadans creuen cada cop menys en la ciència oficial, els polítics retallen en fons per a la recerca científica. Dues cares de la mateixa moneda: una moneda que cau, com el mateix prestigi de la ciència.

Irònicament, la ciència moderna, que es basa en experiments públics i verificables, ha acabat sent tan incomprensible per al ciutadà mitjà que avui en dia el saber científic resta tan allunyat de la població com l'obscur secret del dodecaedre en l'època dels pitagòrics.


Sagan, Cosmos, Pitàgores i el dodecaedre.

dimecres, 2 d’octubre del 2013

Volem la independència digital?

Ara fa unes setmanes de la Via Catalana. Per alguns, va ser la mobilització més multitudinària de la Història en aquest país (i part de l'estranger). Per a d'altres, la cua més llarga que ha tingut mai un prostíbul

La idea de la iniciativa, entenc que era demanar la independència d'una manera vistosa. Però també es va tenir en compte la repercussió a la xarxa, amb la polèmica sobre els hashtags, els trending topics i les croquetes.


La prova que els catalans no estem per la independència digital és que he hagut de crear jo mateix aquest disseny.


Aquesta polèmica deixa de manifest el que he denunciat en aquest blog en més d'una ocasió: els catalans no tenim prou treballada la nostra presència a Internet. Tenim una quota ridícula d'spam, no tenim un lloc de referència de mems en català i tampoc un agregador de notícies que funcioni.

Sobre aquest últim punt, la Via Catalana va mostrar que realment necessitem aquesta eina, que la tenim a l'abast però que, per alguna estranya raó, no la volem utilitzar.

Un agregador de notícies serveix, a grans trets, per comentar la jugada. És com la versió digital del bar de tota la vida, on algú treu un tema i tothom n'opina, molts cops sense tenir gaire idea. Com als bars, als agregadors també hi ha baralles i insults però encara no hi ha violència física, gràcies als quilòmetres físics que separen uns usuaris dels altres i també al relatiu anonimat.

El bar català es diu "La Tafanera" i mostra més o menys aquest aspecte. El públic català prefereix anar al bar espanyol, que es diu Menéame. Un bar on la causa catalana, com us podeu imaginar, té sempre les de perdre. No és que no hi hagi catalans. N'hi ha algun que fins i tot es mostra obertament independentista. Però es troben en minoria. Com a mostra, el recull de notícies que parlaven de la via catalana: totes descartades per vots negatius dels usuaris que van considerar que la manifestació era irrellevant. Si bé l'atac feixista a la Blanquerna sí va resultar d'interès.

No m'interessa aprofundir en les raons per les quals tants usuaris del bar espanyol consideren que una manifestació d'un o dos milions de catalans va ser irrellevant. En canvi, trobo sorprenent que els centenars (o milers) d'usuaris independentistes de menéame no s'hagin plantejat aconseguir la independència d'una eina on, segons molts d'ells, se'ls menysté. Una independència que no està sent negada per la Constitució, ni pels poders fàctics ni per ningú que no sigui el desinterès dels propis catalans cap a aquesta eina.

dijous, 26 de setembre del 2013

Ironia vs Sarcasme

La setmana passada vaig escriure un relat irònic. Són aquells posts que faig de tant en tant sobre figures literàries. Us vaig explicar en el seu moment que els escric per aprendre millor tots aquests conceptes i després poder participar en tertúlies d'intel·lectualillos i corregir-los quan s'equivoquen.

Bé, el cas és que aquests dies m'he estat preguntant si aquell relat era irònic o si era sarcàstic. Que és el que passa amb les figures retòriques, que no és que siguin tan difícils d'entendre, és que n'hi ha moltes que es confonen fàcilment.

Així que m'he documentat extensament, mirant l'article de la Viquipèdia que defineix l'ironia i també el que defineix el sarcasme. I la veritat és que són bastant semblants.

La ironia consisteix en dir una cosa però deixant entendre la contrària. Això té una primera complicació, que és que molta gent de vegades la ironia és massa subtil i el lector es pensa que has dit la cosa que volies deixar entendre (com es fa habitualment) i no la contrària (com es fa quan s'és irònic). És a dir, estàs confiant (potser massa) en la intel·ligència del lector.

El sarcasme també consisteix en dir una cosa i deixar entendre la contrària. Però hi ha dos matisos respecte a la ironia: es fa amb la clara intenció de burlar-se d'algú i acostuma a ser bastant més matussera que la ironia. Per això no és tan freqüent que al lector se li escapi un sarcasme, llevat que sigui en Sheldon Cooper.

En la majoria de comèdies s'utilitza el sarcasme. Recordo especialment l'abús que en feien a The Golden Girls. A The Big Bang Theory en treuen suc amb en Sheldon Cooper, un científic amb una intel·ligència fora de mida que és incapaç d'entendre el sarcasme. Font

En el fons ironia i sarcasme comparteixen una frontera poc definida. En tots dos casos hi acostuma a haver una intenció humorística. Una manera gràfica de distingir-les podria ser pensar que ambdós recursos poden fer mal però la ironia utilitza bisturí i el sarcasme destral.

Si creieu que teniu clar què és això de la ironia i teniu un nivell d'anglès millor que l'Ann Bottle, us recomano aquest magnífic document sobre els 3 principals usos de la ironia.

dimecres, 25 de setembre del 2013

Els antispoilers

Suposo que a aquestes alçades de vida a internet, tothom sap que és un spoiler. Ah, allà a l'última fila n'hi ha un que diu que no. D'acord: un spoiler és una informació que espatlla una sorpresa important en l'argument d'un llibre o una pel·lícula. Potser heu vist per internet articles que parlen de pelis o llibres i, de tant en tant diuen alguna cosa com:

AVÍS SPOILER
al final de la pel·lícula resulta que el nen estava mort des del principi

La idea és que, si no has vist la pel·lícula i no vols saber una informació que t'espatllarà la sorpresa, no llegeixis el text que ve després de "AVÍS SPOILER".

Hi ha gent que no dóna gaire importància a les sorpreses i va explicant finals de llibres sense avisar. Per exemple, el Teló de Milan Kundera explica el final d'algunes de les obres més importants de la literatura universal. No sé si perquè l'autor dóna per fet que ja tothom les ha llegit o perquè creu que la gràcia de llegir-les no és saber com acaben.

Però evitar els spoilers ens pot dur a l'altre extrem: no saber coses que hauríem de saber. Per exemple, si algun despistat va anar el 2001 al cine per veure La comunitat de l'anell sense saber res d'aquesta pel·lícula s'hauria trobat amb una pel·lícula que acaba de forma estranya. Més tard s'assabentaria de l'existència d'una segona i una tercera part, que sortirien els anys 2002 i 2003. Imagineu-vos esperar dos anys per saber el final d'una pel·lícula!

Una cosa molt semblant m'ha passat fa poc amb un llibre que em van regalar. Molt semblant al senyor dels anells, de fet. És un volum de més de 800 pàgines que fa un any corria per casa i finalment vaig dir: va, anem a llegir-lo. El cas és que quan anava per la pàgina 600 vaig començar a sospitar alguna cosa. Hi havia massa línies argumentals obertes i el protagonista es perdia al bosc i no semblava que tingués temps de trobar el camí de tornada i resoldre tots els temes pendents. Aleshores vaig buscar a la viquipèdia i, efectivament, es tractava d'una trilogia.

Un altre problema del desconeixement de les trames i sorpreses argumentals afecta als creadors. A mi m'ha passat algun cop. Tenir una idea supermegahiperoriginal i que després d'escriure-la t'assabentis que algú altre ja ha escrit més o menys el mateix abans. I si no li pregunteu a l'Amenábar quina cara se li devia quedar quan va veure el final de The Sixth Sense.

No sé si la Nicole Kidman i el Bruce Willis parlen sovint però em fa gràcia imaginar-me'ls fent un cafè fa uns anys i dient "ja veuràs, estic fent una peli molt bona, de fantasmes" "jo també" "a la meva surt un nen que diu que de vegades veu morts" "ui, a la meva hi ha una nena que li passa el mateix" "ja, d'acord. Però és que la meva té un gir final que deixa l'espectador amb un pam de nas...". Foto.


dimecres, 11 de setembre del 2013

Una baula inesperada.

N340. 11 de setembre. 16:15

Els participants del tram ja fa estona que criden consignes. Fa cinc minuts han passat per allà la onada (un nou rècord Guiness: la onada més llarga). De sobte, el xivarri s’esmorteeix i tothom mira cap al sud, des d’on s’apropen cinc cotxes luxosos de color negre.

Els cotxes s’aturen davant dels espectadors atònits. Surten un parell de guardaespatlles de cada cotxe i finalment, en un silenci quasi absolut, s’obre la porta del cotxe del mig. Amb alguna dificultat però sense deixar que cap dels guardaespatlles l’ajudi, un home surt i s’alça, fa un cop d’ull a tots els espectadors bocabadats i diu amb naturalitat, com qui arriba a la cua de la peixateria:

—¿El último, por favor?

Davant del silenci generalitzat, va afegir:

—Hahaha, es broma. Háganme sitio, que he venido a participar en esta sardana tan divertida.

El primer a trencar el silenci és un nen de primària, que assenyala l’home amb el dit i crida:

—Mira, mama! Es el campetxano! El del Polònia!



Aeroport de Reus. 11 de setembre. 15:20

—Entonces, ¿dónde dices que estamos? —diu l’home, baixant per les escales del jet privat.
—Bueno, este es el aeropuerto de un pueblo catalán, de... esto... de Port Aventura —diu un home alt amb barba que l’acompanya.
—Vale, Mariano. Pero ¿qué es lo que hacemos aquí?
—Salvar España, como lo hizo hace treinta y dos años.
—Ya. Lo que quería decir es ¿cómo se supone que venir aquí a bailar sardanas va a salvar España?
—Pues mire, resulta que tenía el plan aquí escrito y detallado en este papel, pero no entiendo mi letra.
—Hahahaha, muy bueno. Tienes unas cosas, Mariano... En fin, será como la otra vez entonces, que no me enteré de la misa la mitad.

Els dos homes entren en un cotxe luxós de color negre que espera a peu de pista i emprenen la marxa.


La Moncloa. 10 de setembre. 22.30.

L’home amb barba juga al Candy Crush amb l’ipad de la feina, mentre sent de fons una pel·lícula que la seva dona ha insistit en mirar. Sona el telèfon i l’home esbufega però sap que el càrrec que ostenta li obliga, com a mínim a mirar qui truca. Sospira i despenja.

—Hola, Jorge. ¿Cómo? ¿Mañana? Pero yo ya tenía otros planes. Ah, que es importante. Ah, del CNI, claro. Pero entonces... Sí, aguarda un momentín que busco la Razón —l’home allarga un braç fins la tauleta i agafa el diari i un llapis amb poca punta—. Díme. No, no me voy a olvidar. ¿No ves que estoy tomando nota?

Al cap d’uns minuts penja el telèfon i se n’adona que estava massa capficat amb el videojoc i no ha estat massa atent al que li deia en Jorge. En tot cas, ell només ha d’estar preparat demà al matí i el xofer el passarà a buscar. I ja ha apuntat el més important al diari.

Ministeri de l’Interior. 10 de setembre. 19.45.

En Jorge obre un sobre que li ha arribat per missatger urgent des del despatx d’en Ramírez, del CNI. Els seus ulls es van obrint més i més a mesura que avança línies. No entén res. De fet l’informe li sembla una bajanada. Fins i tot hi ha incoherències i alguns errors gramaticals. Però els que saben de què va la cosa han confiat molt en aquell departament del CNI. I, malgrat el protocol digui que el pla necessita el seu vist-i-plau, no vol menjar-se el marró d’haver cancel·lat una missió aparentment tan important.


Seu del CNI a Madrid. 10 de setembre. 17.15.

En Ramírez ordena els papers que fa una setmana s'amunteguen sobre la taula del seu despatx. De sobte veu un informe que a la portada diu “Manila”, el nom en clau de les operacions relacionades amb la lluita contra el separatisme català. Sota la portada una data: 11/09/13. Coi, si això és demà, pensa en Ramírez. Deu ser el pla d’acció pel dia 11. Quant de temps deu portar sobre la seva taula? Ufff... Passa els fulls ràpidament. Sí, sembla un pla d’acció. Bé, serà millor que ho enviï per correu urgent al ministeri. Allà sabran què fer-ne.


Seu del CNI a Barcelona. 6 de setembre. 15.52.

—Vaya marrón... Todo el trabajo de un año...—un home camina nerviós, amunt i avall i mira de reüll el tècnic informàtic que està assegut a la seva cadira—. ¿Crees que salvaremos algo?
—Pues voy a hacer lo que pueda pero alguien ha hecho una buena chapuza aquí —respon el tècnic informàtic.
—Han sido los niñatos del partido, que el otro día, con esto del juez se liaron a borrar discos duros a saco y... Por favor, sálvame algo, que llevamos un año trabajando en un tema y esta semana en Madrid esperan que les digamos algo.
—Esto es un software de reconstrucción. Te pilla cadenas de datos que encuentra fragmentadas por el disco y las une con un algoritmo de reconocimiento de patrones.
—O sea que va pillando cachos de texto y los junta, como la novela queescribió Ana Rosa, ¿no?

El tècnic arronsa las espatlles.

—Bueno, mira a ver si me puedes sacar un informe de diez páginas antes de las siete, que este finde me largo a la playa.

Seu del CNI a Barcelona. 2 d’agost. 23.35.

Els dos agents de guàrdia estan asseguts un a cada punta del despatx i es comuniquen a crits.

—Has visto estos de Ciutadans, hahaha. ¡Qué cachondos! Animan a inscribirseen la cadena indepe y luego no ir. Así habrá agujeros.
—¡Qué bueno! Lástima que a nosotros nos toque ir de verdad... con el palo que da.
—Sí... Oye, ya que estamos aquí aburridos. ¿Por qué no hacemos unas inscripciones falsas?

—Venga, va. Hahaha. Voy a apuntar... a Juan Carlos de Borbón...

dilluns, 9 de setembre del 2013

Figures literàries: la ironia.

La Dictadura Catalana

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.

Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.

Paral·lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.

El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.

A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.

Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.

Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.

La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.

Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat de forma productiva. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col·locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl·lits del Google Maps.


La cadena humana de la Diada ahonda la división interna en CiU y el PSC
La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.

Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.

Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.


I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

* * *


L'article d'avui s'emmarca en la iniciativa de la Via catalana de blogs, que és com la que es farà l'11S amb persones. És a dir, a aquest blog li dóna l'enllaç I jo per què vull un blog? , que ha fet un post molt original, amb uns mots encreuats que us convido a resoldre, (per cert, si heu arribat aquí a través d'aquest enllaç, feu-m'ho saber als comentaris, que em farà il·lusió) i des d'aquí enllacem a fora de lloc, blog que us convido a visitar per donar sentit a la iniciativa de la Via de blogs.

Sé que a molts nacionalistes no els agradarà que doni veu a l'unionisme. I menys encara que construeixi un relat coherent amb els seus arguments, cosa que no havia fet ningú fins ara. Però crec que cal que tothom conegui les dues versions abans de decidir-se.

Podeu seguir la cadena visitant fora de lloc, que fa una interessant reflexió, des del punt de vista d'una persona de família andalusa. 

dimarts, 3 de setembre del 2013

La fi de l'eternitat i el progrés de la humanitat.

L'altre dia us vaig parlar de les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat. Avui us parlaré d'un altre llibre d'Asimov i la visió que transmet sobre el progrés i la felicitat humana.

A la fi de l'eternitat es planteja un problema amb el benestar de la població. La política humana segueix uns ideals destinats a minimitzar el patiment de la humanitat. Una organització anomenada "Eternitat" es dedica  a tutelar la Història mitjançant petits canvis destinats a guiar la humanitat en aquest sentit. Quin món més maco, oi?

Doncs no. Evidentment, si no hi ha conflicte, no hi ha novel·la que funcioni. I resulta que aquest món, orientat exclusivament a la felicitat, deixa escapar oportunitats de desenvolupament perquè condueixen temporalment a situacions de menor felicitat. I això, a la llarga, condueix a un estancament dels humans com a espècie que els fa febles. Per exemple, una societat que valori infinitament la vida humana, no permetrà que un ésser humà posi la vida en perill en una missió espacial. I amb això, la humanitat perdrà la possibilitat d'explorar l'espai i ser més competitiva.

El cercle simbolitza el concepte d'eternitat, perquè es pot recórrer infinitament en un o altre sentit. També dóna la idea d'immutabilitat. L'Eternitat del llibre d'Asimov impedeix el progrés, en tant que la humanitat està tancada en un cercle de no patiment.

La idea de fons, present en altres novel·les d'Asimov, és que una societat acomodada és una societat decadent i que calen estímuls d'incomoditat per generar els canvis que ens fan més forts. Són arguments que sonen a darwinisme (recordem que Asimov tenia una carrera de ciències) i que destapen diverses línies de debat ben polèmiques.


dimarts, 27 d’agost del 2013

La meva planta preferida

Una de les activitats que acostumem a fer quan som de vacances és visitar museus. I, concretament, un tipus de museu que normalment no visitem a la nostra ciutat. Potser no tenim cap mena d'interès en les espardenyes típiques de la Toscana o en la fabricació de sabons perfumats però qui s'atreveix a abandonar el lloc on ha passat les vacances sense haver visitat el museu més important que tenen?

Posem per cas que visitem un museu dels més típics: de pintura. La majoria de nosaltres no som gaire experts en pintura, oi? Així doncs, passats els primers deu minuts, el turista s'haurà saturat de quadres. Potser n'hi ha algun d'especial, que crida la seva atenció, però en general ja ho trobarà tot avorrit.

Una opció que pot evitar l'avorriment del visitant inexpert és la visita guiada. Un guia que ens explicarà per què entre tots els que l'estem escoltant no tindrem mai prou diners per comprar aquell tros de tela tacat amb quatre gargots, que podria haver pintat un nen de tres anys.

Sovint, el guia renuncia a fer explicacions tècniques dels quadres i es centra en allò que pot captar l'atenció dels visitants: les històries que hi ha darrere de cada quadre.

La setmana passada vaig visitar un jardí botànic, que no deixa de ser un museu de plantes. N'hi havia de molt altes, amb molts colors, amb bona olor, amb punxes... però la que va cridar més la meva atenció va ser aquesta:


Suposo que l'heu reconegut tots, oi? Es tracta del papir, una planta aquàtica que té un lloc destacat en la història de la paraula escrita. La història del papir es remunta a l'Egipte dels Faraons, primera gran civilització del Mediterrani. El papir va servir, precisament, per documentar aquella època.

No us avorriré amb el procés de fabricació de làmines de papir (si us interessa, aquí ho expliquen amb dibuixets). En comptes d'això us deixo que mireu una estona la planta del papir i que penseu en les històries dels nostres avantpassats que s'han escrit en els avantpassats d'aquesta planta.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Les lleis de la robòtica d'Asimov i el despotisme il·lustrat.


El despotisme il·lustrat sorgeix al segle XVIII amb la línia argumental de “tot per al poble però sense el poble”. En contraposició, els valors democràtics proposen “tot per al poble, amb el poble”.

És a dir, per obtenir el millor per al poble, la democràcia creu necessària la participació del poble. En canvi, el despotisme il·lustrat opina que el poble no és prou llest per triar les millors opcions i, per tant, no ha de participar en política.

El debat entre aquestes dues postures no està resolt, ni molt menys. Per exemple, a Europa fa poc han operat governs de tecnòcrates que suposadament havien d'arreglar els desastres ocasionats per governs escollits democràticament.

Asimov, als seus llibres de ciència-ficció, aborda el tema amb un enfocament interessant: els robots. Sota les 3 lleis de la robòtica, els robots esdevenen servidors perfectes del benestar dels homes.


El robot, quan es desenvolupa prou, adquireix qualitats pròpies dels déus. Quina relació tindrà amb els humans un robot quan sigui conscient que ja és superior als seus creadors? Font.

Les lleis diuen així:
1.      Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.      Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.      Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.


Quan els robots es van fent més sofisticats, acaben arribant a la conclusió que la millor manera de servir els humans és prendre les decisions importants per ells. D’aquesta manera es crea la llei zero, que passa per davant de totes les altres:

0.       Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat prengui cap mal.
A les històries de ciència-ficció és habitual que les màquines es rebel·lin contra l'home que les ha creat. Asimov planteja un cas curiós: es rebel·len contra les nostres ordres per protegir-nos de nosaltres mateixos. Font.


L’aplicació d’aquesta llei condueix indefugiblement cap a una humanitat tutelada pels robots. Un despotisme il·lustrat on els robots s’encarreguen de proporcionar als humans una existència més feliç però, a canvi, els prenen la llibertat de decidir el seu destí.