dimecres, 26 d’octubre del 2016

Puff, Bing Bong, les joguines de l'Andy i el tigre de peluix

Últimament a l'Albert li costa dormir. Dintre del ritual de la son, cal cantar-li algunes cançons. Una de les que està al Top 5 és "la del drac", és a dir, "Puff, el drac màgic". En principi era una cançó "de la mama" però un dia no em va quedar més remei que cantar-li jo i vaig haver de buscar-ne la lletra.

Havia cantat aquesta cançó molts cops durant la meva etapa de minyó escolta (sí, tots tenim un passat) però no recordava que fos tan trista. Aquests dies he descobert que l'original "Puff, the magic dragon" és dels anys 60. Per si us pica la curiositat, aquí en teniu un vídeo:


 Hi ha controvèrsia sobre si aquesta cançó té un missatge pro-marihuana encobert. Els autors ho neguen.

De quan cantava aquesta cançó fa quasi trenta anys i no en recordava gaire cosa. Només que en Puff era un drac màgic, que vivia al fons del mar i que hi havia un nen petit que era amic seu. Del dramàtic desenllaç d'aquesta amistat no en recordava res. La relectura actual de la cançó (sobretot la versió en anglès: Without his life-long friend, Puff could not be brave) m'ha fet interpretar que en Puff era realment un amic imaginari del nen i que quan el nen creix, oblida el drac.

I això m'ha fet pensar en aquesta escena de "Inside Out", amb una història pràcticament idèntica:

Inside Out té un rerefons psicològic on, probablement, podem interpretar cada escena com una metàfora d'alguna cosa. Aquest salt cap a la lluna dibuixa molt bé aquella part de la infància que anem perdent amb els anys, de vegades sense adonar-nos-en.

Si vau veure Inside Out i no se us van humitejar els ulls amb aquesta escena, no teniu gens d'empatia. Entenc que pogueu sucar el croissant al cafè amb llet de l'esmorzar com si res mentre per la tele passen els morts d'aquella guerra a l'Àfrica o d'aquella catàstrofe a Centreamèrica. Però que no us remogui l'ànima el fet que un personatge de ficció oblidi un amic imaginari us converteix en monstres insensibles.

Estem parlant de la pèrdua de la innocència, d'alguna cosa màgica que teníem quan érem infants i vam perdre quan ens van obligar a afrontar la vida adulta. Aquell univers emocional ple de creativitat que donava forma als nostres jocs, que ens feia somiar tota mena d'aventures. Aquella època on podíem desitjar o imaginar qualsevol cosa, sense posar-nos cap límit.

Normalment ens anem allunyant d'aquella etapa a poc a poc, com qui no vol la cosa. Però de vegades, algun dia girem el cap i llavors esdevenim conscients del que hem deixat enrere.


Aquesta és l'escena més trista de Toy Story3 però hi ha un moment que és especialment dur: quan l'Andy li retira en Woody a la Bonnie, després se la mira i, finalment, entén que és hora de passar pàgina i acceptar donar-li en Woody.


I és que, des de la perspectiva d'adults, s'entén la infantesa com una etapa de formació, necessària per aprendre tot allò necessari a la vida de veritat, la dels adults. Però si ho mirem amb ulls d'infant potser l'etapa important de la vida és la infantesa, la que ens permet viure al màxim segons allò que ens apassiona. I el pas a l'edat adulta és només un epíleg gris de l'existència que, com a molt, podria tenir sentit utilitarista per fer néixer, créixer i mantenir nous infants que visquin la vida que val la pena viure.

Aquesta tira còmica és un fals final de Calvin and Hobbes però il·lustra molt bé la teoria que estava intentant desenvolupar. Per si no coneixeu aquest còmic, en Hobbes és un tigre que es torna de peluix en presència d'algun adult. Font.


Perquè, si l'etapa important fos la dels adults, per què als adults se'ns remouen les emocions d'aquesta manera quan veiem un nen que està renunciant a la infància? Perquè prefereixo cantar-li qualsevol cançó abans que la del drac?

divendres, 21 d’octubre del 2016

ARC a la ràdio: La Gran Final

Fa uns mesos us vaig parlar del concurs ARC a la Radio, un concurs que ha transcorregut al llarg de 7 mesos, amb set temes diferents al voltant del concepte "comuniquem-nos". Cada mes es van triar 7 finalistes que han passat a la final. I aquest dissabte 29 d'octubre es coneixeran els guanyadors.

Ara faré el típic comentari dels JJOO o dels Oscars i diré que la nominació ja és tot un premi. I en part és cert perquè, com a la tòmbola, tots els finalistes tenim premi: un llibre de regal amb els 49 relats seleccionats. És a dir, compartir pàgines amb cracks com en David Castejón, en Lluís Servé, la Magda Bistriceanu o el Ferran d'Armengol. I també passar una estona agradable posant cara a aquells relataires que llegeixes des de fa temps.

Si veniu, aviseu i saludeu :)


Jo valoro positivament la meva participació en aquesta iniciativa de l'ARC. En primer lloc perquè m'he divertit molt. En segon lloc perquè, malgrat no haver pogut esbrinar si els relats han sortit o no en alguna ràdio, els he pogut escoltar llegits en veu alta i ha estat una experiència interessant. I en tercer lloc perquè m'han seleccionat 4 relats per a la Gran Final. I, com us vaig dir fa uns mesos, després d'escoltar-los llegits en veu alta, m'agraden més que quan els vaig acabar d'escriure. Aquí els teniu, per si els voleu llegir o escoltar:

Des del núvol: Escrit / Àudio.
Exortizamus-te.exe: Escrit / Àudio.
Carta a la mare d'un heroi: Escrit / Àudio.
El Pare: Escrit / Àudio.

Com veureu, hi ha dos relats transhumanistes, un sobre una mare i un sobre un pare. Ben bé un resum del meu curs 2015-2016.

dijous, 13 d’octubre del 2016

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.


L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.



Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?