dilluns, 1 d’octubre del 2018

El primer d'octubre i l'abisme de Helm

Diuen que si algun dia es fa el calendari de la república catalana faltaran festius per a tanta data històrica. Però el primer d'octubre van passar moltes coses arreu del país. De tot tipus.

Alguns creuen que aquesta votació es va fer sense campanya electoral. A mi em va semblar el contrari. Tot el que va passar durant els dies anteriors va explicar amb fets (i no amb paraules) com havia de ser el nostre futur si ens quedàvem a Espanya i com podia ser si construíem un nou país. D'una banda, el comando Piolín entrant a impremtes, a setmanaris, buscant urnes i paperetes per tot Catalunya.

De l'altra, divendres, dos dies abans de la votació passa un fet insòlit. Milers de catalans ocupen les escoles per defensar el seu dret a votar. Les AMPES organitzen activitats per omplir el cap de setmana i les escoles s'omplen de jovent però també de famílies. I els pares es miren els nanos corrent pel gimnàs, jugant amb els matalassos i els cons d'educació física i es plantegen si no seria bona idea que les escoles estiguessin obertes a les famílies tots els caps de setmana. Els veïns s'organitzen, omplen la cuina de l'escola de menjar, cadascú aporta el que vol i assumeix tasques. Es fan paelles, entrepans, xocolatades populars. Veïns que mai s'havien dirigit la paraula es coneixen, parlen del moment que viu el país, de les seves il·lusions i els seus neguits.

I arriba el gran dia. I t'aixeques ben d'hora ben d'hora. I la primera trucada del dia et diu que li ha tocat estar a una mesa. Amb emoció però també amb cert temor. Què em passarà? I t'acostes a l'escola i veus centenars de persones que esperen que s'obrin les portes. Les notícies parlen de les primeres càrregues policials, brutals, per requisar urnes, tancar escoles i agredir ciutadans. Mires al voltant i veus que els teus veïns també saben que s'arrisquen a rebre una pallissa. I així i tot, són allà, amb tu, per defensar un dret en el que creus. Un dret que t'han dit que és il·legal, que és una bogeria i una infàmia. Votar. Dir en quin país vols viure. Com pot anar en contra de la llei un acte defensat per la dignitat de tantes persones? Quina classe de llei prohibeix aquest vot i, en canvi, permet agredir impunement a centenars de ciutadans?

La gent esclata d'emoció quan arriben les urnes, quan s'obren les portes. Les cues són molt llargues però es deixa pas a la gent gran. Que no són escuts humans, són persones dignes que tenen dret a expressar-se, que han viscut molts anys sense democràcia i no accepten que els neguin les urnes. Persones que s'emocionen en el moment de votar i que arrenquen l'aplaudiment de tota la sala. També alguna llàgrima.

Cau el sistema informàtic, mentre arriben més notícies de la brutalitat policial. Algun veí que no pensava votar surt al carrer enrabiat i s'acosta al col·legi. D'altres, que han viscut anys foscos de repressió, no s'atreveixen a venir. Circulen els rumors. Passa una furgona. Que vénen! Els veïns es miren sense saber què fer. Els deixem passar? Oposem resistència pacífica? Amaguem les urnes? El col·legi té una tanca de barrots d'acer que separa el carrer del pati. Una persona té la clau i va obrint i tancant. La millor defensa seria oferir resistència a l'exterior mentre els de l'interior amaguen el dispositiu electoral. Et mires a tu mateix i et preguntes què passarà si arriba el moment. Seràs un heroi o un covard?

L'abisme de Helm és una fortalesa amb diversos espais entre els murs, que donen lloc a diverses fases en una batalla. Font.


Tornes a mirar la tanca, i et ve a la ment l'Abisme de Helm. Penses com s'hauria d'organitzar la defensa. Primer, amb gent a fora, protegint la porta. Després, un cop tombada la primera porta, hi hauria una segona porta, que dona accés a l'escola des del pati. Són batalles que no pots guanyar. La superioritat de Mordor és incontestable. Però pots guanyar temps. Un temps valuós per amagar les urnes, portar de corcoll els Nazgul i intentar evitar que el senyor fosc es faci amb allò que ha vingut a buscar. Allò que estem recollint durant aquesta batalla: l'expressió lliure de la voluntat del poble. Un tresor. El nostre tresor.

I finalment, al vespre, arriba en Gàndalf. S'enduu les urnes. Farcides de paperetes plenes d'il·lusió, com les cartes que els nens envien als reis mags. Aplaudiments, crits, càntics, eufòria. Mordor no ha vingut a Helm però els orcs han fet estralls per tota la Terra Mitjana. I l'Ull de Sauron segueix vigilant-nos, maquinant la seva estratègia per destruir la nostra manera d'entendre la llibertat.


Hi ha moments on tot sembla perdut, perquè és impossible que els herois de la nostra història se'n surtin contra un enemic tan poderós. Però ells segueixen lluitant, no es rendeixen. Com en Sam i en Frodo quan estan a les portes de Mordor i l'aventura se'ls està fent ja una mica pesada.

Ahora lo entiendo. Los protagonistas de esas historias se rendirían si quisieran. Pero no lo hacen: siguen adelante, porque todos luchan por algo.


Al final, a la vida i a la literatura, els obstacles, perills i dificultats serveixen per descobrir les qualitats ocultes dels personatges. Els que aquell dia vau defensar amb els vostres cossos i els vostres somnis els tresors de les urnes sabeu una mica millor com sou i de què sou capaços. El viatge a Mordor va fer emergir les febleses d'en Frodo, suposat heroi que va passar per moments molt baixos i va mostrar la fortalesa d'en Sam, segurament l'autèntic artífex de la victòria.

I aquell primer d'octubre, independentment de tot el que passaria després, el poble va trobar els seus Sams.


Sam - Me pregunto si la gente me dirá algún día: "Cuenta la historia de Frodo y el Anillo". Y diré: "Oh, sí, es una de mis historias favoritas". "Frodo era muy valiente, ¿verdad, padre?". "Si hijo mío, el más famoso de los hobbits, y no es decir poco".

Frodo - Olvidas a un personaje fundamental, Samsagaz el Bravo. "Cuéntanos mas cosas de Sam. Frodo no habría ido tan lejos sin Sam".

Sam - Venga, señor Frodo, no se burle. Yo hablaba en serio.

Frodo - Yo también.