Recentment ha aparegut als mitjans un pla del govern català per potenciar la indústria aeroespacial. Això, que a la gent de ciències ens pot semblar un projecte engrescador, ha estat rebut amb un allau de crítiques des de l'oposició. Vegem-ne alguns exemples:
Llegint aquests tuits, no puc deixar de tenir la sensació que els ximples de la classe, aquells que es dedicaven a burlar-se dels "empollons" han acabat a la política.
Durant els últims anys, amb la crisi del totxo i els anys de recessió, semblava que molta gent havia entès que basar l'economia en sectors de baix valor afegit, com el turisme de masses i l'hostaleria, ens condemnava a ser un país pobre. En aquest sentit, s'havia parlat d'intentar competir en alguns sectors de tecnologia punta. Amb iniciatives com el 22@, que donaven una empenteta des de les institucions.
No hi entenc gens d'aeronàutica, ni sé valorar les opcions que té aquest projecte de tirar endavant i assolir els objectius proposats. Però qualsevol projecte que es basi en atreure científics i enginyers de primera línia al nostre país em sembla, d'entrada, una bona idea.
Perquè el coneixement sempre serveix. Fins i tot quan no hi ha una previsió immediata de guanys econòmics.
Davant de la pitjor crisi sanitària i econòmica en un segle, un 34% de pobresa infantil i desfent-se el teixit industrial català, el govern destinarà 18M a invertir en un sector que podria potenciar la indústria d'alt valor afegit i crear centenars de llocs de feina qualificats.
L'aposta de Taiwan per la tecnologia sembla que va sortir bé. I al Japó. I a la Xina. I a Corea del Sud. Ara mateix no se m'acut cap país que s'hagi arruïnat apostant per la ciència i la tecnologia.
Honestament, no sé quina part de catalanofòbia hi ha en aquestes crítiques i quina part de tecnofòbia. O potser, com diuen en aquest article, el problema, el que els ha fet saltar les alarmes, és que els satèl·lits seran a més de 50 km d'alçada, fora de la jurisdicció espanyola.