En capítols anteriors us explicava els avantatges de les impressores-cuineres que ens haurien de fer el menjar en algun moment del segle XXI. Però seria absurd limitar l'ús de les impressores 3D a la cuina. En algun moment, aquesta tecnologia hauria de servir per fabricar la majoria dels objectes que tenim. I, idealment, haurien de ser objectes 100% reciclables a través de les pròpies impressores. Fins i tot les mateixes impressores podrien ser reciclables.

Irònicament, de moment, per a molta gent, una impressora 3D no deixa de ser "un trasto més". Estic pensant si en un futur es podria imprimir en 3D un post d'un blog i si tindria alguna mena de gràcia. Podria ser com quan et venen algun objecte amb un diari o revista? Font.

El sistema actual d'obsolescència programada ens omple les cases d'un munt d'objectes que de seguida esdevenen inútils. Bé, això si no han estat un Pongo des del primer minut que van entrar a casa. Ara hi ha el Wallapop i els Cash-Converters (i el Punt Verd) però encara guardem a casa un munt d'objectes que rarament usem. Un telescopi, uns esquís, una tenda de campanya, armaris plens de roba que mai més ens posarem... No seria millor poder imprimir-ho en el moment de fer-ho servir? I quan ja no ho necessitem reciclar-ho i disposar de material per fabricar nous objectes?

Al món virtual aquest problema mai ha existit. Si heu jugat a videojocs sabreu que el vostre personatge pot dur a sobre tota mena d'andròmines: una espasa, unes botes màgiques, 30000 monedes d'or, un arc amb infinites fletxes i un piano de cua. I pot córrer pel seu entorn virtual sense problemes. Bé, de vegades limiten el pes per fer-ho més realista. Però es tracta d'afegir un problema del nostre entorn a un entorn on aquest problema no existeix.

Caldria fer justament el contrari. Deia Thoreau que sentia llàstima pels indigents que carregaven farcells amunt i avall, no perquè tinguessin poques possessions sinó perquè les haguessin de carregar a tot arreu. Doncs aquestes impressores 3D del futur, no només ens hauran de lliurar del problema de la gestió de residus i de la limitació de recursos sinó que també ens haurien de curar de les nostres síndromes de Diògenes.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Aquest estiu s'ha anunciat el descobriment d'un nou exoplaneta (un planeta que orbita una estrella diferent del nostre Sol). Cada any se'n descobreixen uns quants però aquest és especial perquè orbita l'estrella més propera al Sol.

Fins a aquest descobriment, l'exoplaneta més proper orbitava Èpsilon Eridani, raó per la qual ha estat inclòs en diverses obres de ciència-ficció. Dintre d'uns 4500 milions d'anys el Sol es convertirà en una gegant vermella i engolirà la Terra, així que és lògic anar pensant en fer una mudança.

Distàncies

Les distàncies a l'espai són immenses. Per tant, passar dels 10,4 anys llum d'Èpsilon Eridani als 4,2 anys llum de Proxima Centauri sembla una molt bona notícia.

Val a dir que a aquesta distància, una nau amb la tecnologia humana actual trigaria uns 30.000 anys a arribar-hi (probablement quan hi arribés ja l'esperarien unes quantes naus que van sortir més tard de la Terra però amb una tecnologia més moderna) però s'especula que, enviant nanosatèl·lits, arribarien en 30 o 40 anys.

És habitable?

El planeta es troba a la zona habitable, és a dir, a una distància adequada del seu sol per tal de tenir una temperatura mitjana semblant a la que nosaltres considerem òptima per a la vida que coneixem.

No obstant això, sembla clar que el planeta té acoblament de marea. Això vol dir que sempre mostra la mateixa cara al seu sol (com passa amb la Lluna i la Terra). Això vol dir que en un hemisferi sempre és de dia i fa una calor insuportable i en l'altre sempre és de nit i fa un fred terrible. Entre els dos hemisferis hi hauria una zona de transició amb una temperatura ideal.

Les probabilitats de trobar-hi vida es dispararien si el planeta fos oceànic. En aquest cas s'anomenaria planeta-ull. I tindria una part de l'aigua congelada (a la cara on no hi toca mai el sol) i l'altra líquida. Font.

Els anys passen ràpid però els dies són eterns.

Aquest planeta triga només 11,2 dies terrestres en fer una volta al seu Sol. Això vol dir que els anys són 32,6 vegades més curts que els nostres. Per exemple, si jo hagués viscut tota la meva vida a Proxima Centauri b, ara tindria més de 1200 anys.

Seria una bona idea per a un reclús complir condemna a Proxima Centauri b? Doncs depèn. Si el condemnen a 300 anys de presó sí. Però si el condemnen a 3 anys i un dia, no en sortirà mai.

I és que els dies a Proxima Centauri b són pràcticament eterns. El sol mai es pon. Ni surt per l'horitzó. Des d'un punt concret del planeta, sempre el trobarem al mateix lloc del cel. L'única manera de veure una posta de sol és viatjant cap a l'hemisferi fosc.

Terra vs Proxima Centauri b. Font.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Si seguiu aquest blog ja coneixereu la meva opinió. Hi aniran els posthumans. L'ésser humà no està preparat per anar-hi. És massa lluny i massa complicat. Potser algun dia la tecnologia ho farà possible però sempre serà més fàcil portar-hi una Intel·ligència Artificial o un Posthumà que no pas un delicat mortal humà. Un humà a l'espai necessita menjar, respirar, genera residus i és mentalment inestable. Mentre depenguem de la biologia, necessitarem viure dins d'un ecosistema adequat. Això vol dir construir-lo allà on vulguem anar. (A Proxima Centauri b i també a la nau que ens hi porti.)

Una Intel·ligència Artificial (o Posthumana) que resideixi en un xip és molt més resistent als perills de l'espai, se'n poden fer còpies de seguretat i enviar-les per ràdiofreqüència a través de l'espai i no tenen data de caducitat. Es podria enviar demà mateix i que seguís viva d'aquí 30.000 anys.

Tinc dubtes sobre fins on arribarien vius microorganismes simples, com bacteris o tardígrads. Però crec que el que té sentit, si volem expandir la humanitat a l'espai, no és enviar-hi formes el més biològicament similars a nosaltres sinó formes (encara que no siguin biològiques) capaces de propagar el nostre llegat cultural. Que el que ens fa interessants són les nostres idees, no pas el nostre ADN.

Més

Com sabeu, aquest no és un blog especialitzat en astronomia. Si us agradat el tema, podeu llegir a gent que en sap molt, com aquest.

Gràcies a Ramón Tomé i els altres participants del grup de correu d'astrofels, que em van inspirar a fer aquest post. I un record molt especial per Sergio López Borgoñoz, que ens va deixar fa pocs dies.

La geni que concedia un 1/3 desitjos

El Martí, com tothom, havia sentit a parlar d'aquella mena de llànties. Feia temps que en volia una i la va aconseguir a través del Wallapop, a canvi d'un raspall de dents elèctric i una olla a pressió.

Un cop va arribar a casa, la va desembolicar i, amb cura, com havia llegit a les instruccions, la va fregar. En va sortir una figura femenina bella, tot i que allunyada dels estereotips de bellesa que ens venen les revistes de moda i els anuncis de colònia.

He observat que als meus relats hi falten més personatges femenins, així que intentaré ser una mica menys heteropatriarcal. Les dones també poden treballar dins d'una llàntia. Imatge.

-Ostres, que bo! Funciona! -va dir en Martí.

-Bé, més o menys -contestà ella, estirant els braços i badallant, com si s'hagués acabat de llevar.

-Em concediràs tres desitjos?

-No. Vaig molt justeta de Ki. Com a molt podria arribar a un terç de desig.

-Un terç? Com es pot concedir un terç de desig?

-Jo concedeixo experiències úniques però, en el teu cas, hauràs de triar una de les tres parts que conformen una experiència: viure-la, recordar-la o que tothom pensi que l'has viscuda. Si tries viure-la, l'oblidaràs un cop hagi passat. Si tries recordar-la, no la viuràs sinó que se t'instal·larà un record fals a la memòria com si l'haguessis viscut. Si tries la tercera opció, s'instal·larà un record fals a la memòria de tothom excepte a la teva: tu sabràs que no has viscut aquesta experiència.

-Em sembla que, amb aquestes condicions, tot el que triï serà decebedor -va dir en Martí després de rumiar-hi una estona-. Hauria preferit no haver comprat la llàntia ni haver-ne sentit a parlar mai.

La geni es va quedar pensant si, amb un terç de desig, podia satisfer el desig formulat pel Martí.

Especial 11S: la Via Portuguesa.

Arriba un altre 11S i seguim encallats amb el tema de la independència. Que sí no es pot, que si és il·legal, que si un RUI o una DUI, que si millor esperem dues generacions... I jo, que sóc un home pràctic, he decidit explorar una de les vies que crec que ofereix més esperances.

En què consisteix la via portuguesa? En canviar-nos per Portugal. És a dir, que Catalunya passi a ser un Estat independent i, a canvi, Portugal passi a ser una CCAA espanyola.

Antecedents

L'any 1640, Portugal decideix independitzar-se de la monarquia hispànica. Després de molts esforços per evitar diverses temptatives d'invasió, el 1668 Espanya reconeix la seva independència. La victòria portuguesa va ser sobretot deguda a la revolta de Catalunya l'any 1640 (la guerra dels Segadors) que va fer que el rei espanyol destinés les millors tropes a recuperar el control de Catalunya.

Alguns espanyols han especulat amb què hauria passat si Espanya hagués decidit recuperar Portugal en comptes de Catalunya. Com seria el món si avui Portugal fos espanyola i Catalunya no?

La península ibèrica l'any 1640. Font.

L'unionisme portuguès

De tant en tant arriben notícies d'enquestes que diuen que els portuguesos volen ser espanyols. Irònicament, són, juntament amb les notícies sobre Cristiano Ronaldo, les úniques notícies que arriben a Espanya sobre el veí portuguès. Dic irònicament perquè sempre són rebudes amb gran entusiasme pels diaris espanyols, tot i que sembla que, per la resta, Portugal els importa ben poc.

Així doncs, ¿es podria arribar a una situació on la majoria dels portuguesos volgués integrar-se a Espanya i la majoria dels catalans sortir-ne?

Avantatges per a Espanya

Catalunya i Portugal tenen una població i un PIB similars, si bé Portugal té molt més territori. Això és molt llaminer per al nacionalisme espanyol. A més, aquest web diu que els portuguesos són més amables que els catalans, que el portuguès s'entén més fàcilment, que Portugal té dos arxipèlags i moltes més platges que Catalunya i que Cristiano Ronaldo jugaria a la Roja!

Aquest últim punt és especialment important perquè a CR no li queden gaires anys al màxim nivell (si és que li'n queda algun) i faria que Espanya tingués pressa per negociar.

Avaluant conjuntament les dades, crec que Catalunya i Portugal són força intercanviables. Portugal supera Catalunya en població i territori però Catalunya té una economia més forta.

El pla

El més difícil seria posar-nos d'acord amb els portuguesos. Caldria que cada català independentista intercanviés la seva residència amb un portuguès espanyolista. Hi ha webs d'intercanvi turístic de cases que podrien facilitar la feina. Aleshores, es tractaria que els catalans empadronats a Portugal votéssim un partit català creat per fer el canvi. En el moment de guanyar les eleccions, els catalans tindríem el govern d'un Estat independent. Li podríem canviar el nom per "República Catalana".

A partir d'aquí, si volguéssim situar la República Catalana al lloc geogràfic on actualment hi ha Catalunya, caldria negociar amb Madrid per fer el bescanvi de solars. Com heu llegit al punt previ, crec que això no seria difícil, és un bon canvi per a Espanya. Un cop aconseguit aquest acord, cadascú podria tornar a viure al seu domicili anterior.

Fixeu-vos que, durant tot el procés, no hi hauria cap moment on Catalunya o Portugal quedessin fora de la UE, de l'Euro, de la ONU o del Sistema Solar. Això sí, caldria anar una mica ràpid perquè passar-se més de tres mesos de vacances potser seria excessiu.

No entraré a valorar si aquesta via té més probabilitats d'èxit que les altres però no em digueu que no us sedueix. Si fins ara els països aconseguien la independència mitjançant guerres (tràgic) o votacions (avorridot), aquesta via ho aconsegueix fent vacances en un país fantàstic. Font.

Especial Jocs Olímpics: els Jocs Translímpics

Sí, ja sé que els Jocs Olímpics es van acabar fa uns quants dies però he estat unes setmanes sense wifi, així que publico avui aquest post.

Com tots sabeu, els Jocs Olímpics busquen, a través de l’esport, els límits dels humans. Córrer més ràpid, nedar més ràpid, saltar més alt, llençar una pilota més lluny. Com veieu, tot d’accions imprescindibles per millorar la naturalesa humana.

Si recordeu la sèrie de posts que li vam dedicar, el transhumanisme busca anar més enllà d’aquests límits. Un atleta transhumanista podria córrer els 100 metres llisos en 5 segons, o potser en 3, si això fos necessari o útil.

Algú podria pensar que la tecnologia ja permet anar a més velocitat. Coi, si tens pressa, agafa una moto i fas 100 metres en 3 segons. La qual cosa demostra la inutilitat de córrer tan de pressa. De què pot servir en el teu dia a dia fer 100 metres en 9:58 segons en comptes de fer-ho en 11:45? Què faràs amb els 2 segons que et sobrin? Compartir la teva carrera al Facebook?

Però suposem que això és útil i interessant. Com podria la tecnologia ajudar-nos a córrer més ràpid?

Una primera manera seria gràcies a la bioquímica. Es podrien dissenyar substàncies que, un cop incorporades al cos humà, milloressin les facultats físiques dels atletes. Bé, això ja es fa. En diuen dopatge. Per alguna raó, està prohibit. Diuen que és per les possibles conseqüències negatives per a la salut dels esportistes però, algú creu que és sa entrenar 10 hores diàries?

Una manera més innovadora seria la teràpia gènica. Sí, la podem fer servir per ser més sans, més intel·ligents o més feliços però, per què no per córrer més ràpid? 

Si mireu la final dels 100 metres llisos veureu que la genètica té una certa influència en el rendiment esportiu. Tots de pura raça ària!

Imagineu ara que es pogués dissenyar genèticament un atleta per tal de fer-lo òptim per a una pràctica esportiva en concret. Sens dubte, a la que els enginyers agafessin la idea, sortirien atletes molt millors que els actuals.

També es podrien millorar les prestacions dels atletes mitjançant la biònica. Les pròtesis de Pistorius ja van desfermarprotestes dels seus adversaris, que deien que li donaven avantatge. Els banyadors hidrodinàmics també han millorat marques. Probablement, si no es fa ja, es podria monitoritzar la freqüència cardíaca i altres paràmetres del cos d’un maratonià per administrar informàticament les seves forces. I els saltadors de trampolí, podrien fer autèntiques meravelles amb ales biòniques.

No em digueu que aquest esport no és més emocionant que el badminton, el tir amb arc o el rem. Doncs imagineu-vos com serien uns Jocs plens d'esports Translímpics! Font.

Probablement, tots aquests avenços toparien amb prejudicis anti-transhumanistes, com ho ha fet el dopatge. Potser la solució seria fer uns altres JJOO, com passa amb els Paralímpics, on hi ha diferents categories en funció del hàndicap de cada esportista. En el cas dels jocs Translímpics podrien tenir categories en funció del grau d’avenç tecnològic incorporat en cada atleta.