La inflació multiversal de la literatura

Hi va haver un temps en què els llibres eren molt cars. Després de la invenció de la impremta van passar a ser només cars. I avui en dia, amb la virtualització d'internet, escriure i llegir és virtualment gratuït.

I aquest gran avantatge també comporta alguns problemes. El preu de la paraula escrita suposava un filtre que avui, per bé o per mal, ha caigut. Qualsevol que tingui un ordinador amb internet pot escriure i publicar el que li vingui de gust. No cal tenir coneixements específics de res. No cal saber escriure bé ni dir coses interessants. L'únic filtre se'l posa el mateix autor. Això està produint una quantitat astronòmica de textos que aporten poc o res a qui els pugui llegir, d'idees (o textos sencers) copiades d'altres llocs, repetició, tòpics,... Se'ns ha donat l'oportunitat de participar activament en la comunicació global, d'escriure una frase al llibre de la Història Universal (aquell que registra absolutament tot el que passa a l'Univers) i veiem que molts ho aprofiten per escriure-hi coses com "Ola ke ase".

Faré una breu autocrítica. Quan vaig començar aquest blog, em vaig proposar fer un article setmanal i no tenia del tot clar si cada setmana tindria alguna cosa interessant i original a dir. Potser de vegades ja em repeteixo, o explico amb menys gràcia el que altres ja han explicat abans. I això fa que em plantegi si no estic usurpant al lector un temps que podria estar utilitzant en llegir quelcom més interessant.

No sé si els que escriviu de forma més o menys habitual us ho plantegeu també. També és cert que els humans tendim a perdre el temps de moltes formes i potser tampoc cal tenir tant respecte pel temps del lector. Abans ens asseiem al sofà i consumíem el programa menys avorrit dels que feien en aquell moment. Ara seguim fent-ho, però a més anem mirant de reüll el whatsapp o el facebook pel mòbil.

Però si no us preocupa això, penseu ara en el multivers. Segons aquesta teoria, cada cop que llencem una moneda es creen dos universos diferents. Un en el que ha sortit cara, un altre en el que ha sortit creu. Cada cop que llencem un dau, ho multipliquem per sis. Aleshores, cada cop que escrivim un text, la inflació multiversal es multiplica per un nombre virtualment incalculable. Universos redundants i innecessaris que no aporten gaire valor afegit al multivers.

Hi ha una teoria que diu que si tenim infinits micos picant a màquina durant temps infinit, tard o d'hora acabaran escrivint Hamlet. Aquesta imatge em sembla un símil bastant encertat del que suposa internet avui en dia. Imatge extreta d'aquí.

Hi ha un univers en el qual he publicat aquest article tal com l'esteu llegint. I un altre en el qual he esborrat l'última frase i l'he canviat per una altra. Potser també hi ha un univers on l'article s'acaba aquí. 

Oratòria, retòrica i dialèctica al voltant de la política

L'art de l'oratòria es remunta fins als antics grecs, que el van conrear amb dedicació. A les polis gregues era molt útil saber-se expressar amb eloqüència a les assemblees que decidien la política local. Per això hi havia escoles que s'especialitzaven en formar bons oradors.

A primera vista pot semblar que sigui més útil aprendre a escoltar el que diuen els altres que no pas fer que ens escoltin a nosaltres, ja que la informació valuosa ens pot ajudar a adaptar-nos millor a la societat i al món. Però els humans som una espècie enginyera i això vol dir que la nostra estratègia passa per adaptar el món a nosaltres més que no pas adaptar-nos al món.

I això és el que fem amb l'oratòria: intentar convèncer els altres i, d'aquesta manera, canviar el món perquè s'assembli més a les nostres idees. Construir un discurs capaç d'encisar l'oient ha esdevingut un dels grans reptes dels humans. En moltes pel·lícules el clímax es presenta en forma de discurs. Sona una música èpica i l'heroi va fent créixer una onada de paraules apassionades que ressonaran per sempre a l'eternitat. Recordem El Gran Dictador de Chaplin, Braveheart o, evidentment, el Discurs del Rei. (parlo de la pel·lícula, no d'allò que fan per Nadal a tots els canals de TV).

Canviar el món a través de la paraula, aquest és el poder de l'oratòria, de la retòrica, del discurs. S'ha parlat molt sobre si un polític ha de ser necessàriament un bon orador. Darrerament ha proliferat una generació de polítics que potser no són tan bons fent discursos perquè estan especialitzats en driblar les preguntes del rival ideològic. És més, s'havien especialitzat en la retòrica buida, sense continguts, en el soufflé de paraules no comprometedores.

Potser per això, la setmana passada, aquestes paraules van causar un gran impacte:

A partir del minut 6:40 el diputat arriba a un clímax d'expressivitat que no s'havia vist des de feia molt al Parlament.

Els diputats d'ICV i ERC havien dit pràcticament el mateix que en David Fernández. També s'havien encarat a els dos exdirectius de Caixa Penedès i els havien dit xoriços. Però en David Fernández agafa les paraules, les embolica amb un to de veu sever, amb silencis acusadors, amb una mirada incisiva... i ressuscita l'antic art de l'oratòria.

No sé si el fet de tenir polítics que siguin bons oradors és una bona notícia per al poble. Suposo que hi haurà qui digui que amb aquest domini també poden escampar més fàcilment la demagògia i el populisme. Però també qui opini que, ja que ens han d'enganyar uns polítics o uns altres, millor poder gaudir d'oradors amb talent.

Mandarinat i ciència.

La setmana passada vam parlar d'un primer embrió de la ciència, a l'antiga Grècia, que no va tenir el suport necessari per progressar. Dèiem que aquell fracàs va resultar en quasi dos mil·lennis perduts en coneixement científic i innovació tecnològica.

Però aquests dos mil·lennis que es van perdre a Grècia, i per extensió a Roma i a Occident, es van perdre també a la resta del món? La majoria de nosaltres som bastant ignorants en matèria d'Història, especialment pel que respecta a altres parts del món. Però malgrat això, sí que haurem sentit a dir que l'Islam va estar més avançat que el Cristianisme durant uns quants segles. I que en Marco Polo va tornar entusiasmat del seu viatge a Orient, que els xinesos van inventar el paper i la pólvora i un munt de coses més.

Ens podríem preguntar aleshores per què la ciència moderna no va sorgir a la Xina. Perquè de temps, en van tenir. Després de llegir una mica sobre el tema, he trobat dos conceptes interessants. El primer és el context filosòfico-religiós de la Xina. Així com a l'antiga Grècia hi havia savis que s'inclinaven per estudiar el món físic i d'altres que sentien predilecció pel món espiritual o místic, a la Xina hi havia aquests dos grans corrents:

• Tao: El Tao, o camí, es basa en la idea d'adaptar-se amb humilitat a l'entorn. No nedar contracorrent sinó, al contrari, actuar d'acord amb les forces externes que ens empenyen. Exemples propers de personatges taoístes serien en Forrest Gump o l'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra.

• Confucianisme: sorgit a partir de la figura de Confuci, prioritza per sobre de tot mantenir l'ordre i la cohesió social i no s'interessa gaire per la natura. 

El confucianisme es va instal·lar entre el mandarinat, la gegantina massa de funcionaris que feia rutllar l'imperi xinès. Val a dir que un mandarí aconseguia el seu lloc de funcionari demostrant la seva vàlua però els criteris per demostrar els coneixements dels aspirants eren molt conservadors.

Es creu que les mandarines es diuen així a causa dels vestits dels mandarins, que eren d'aquest color. Imatge.

No cal marxar tan lluny per entendre aquest concepte. Només cal pensar en el funcionariat del nostre país. Hi ha una prova per demostrar la vàlua dels candidats però en molts casos es tracta de saber-se de memòria un temari antiquat.

És a dir, la idea que fonamenta el mandarinat és que hi ha UNA manera de fer les coses bé. No es premia la innovació, el risc, l'assaig, la creativitat... només saber-se LA manera. I aquesta és una de les terres més ermes per conrear-hi la ciència moderna.

El mandarinat és, doncs, l'imperi de la burocràcia, el domini d'una casta d'escrivans dedicats a seguir fent rutllar la maquinària estatal. En aquest article s'analitza el model del mandarinat aplicat a l'Espanya de finals del segle XIX:

La creació del mandarinat espanyol que encara avui ens governa és d’aquesta època, en què el 65% de la població era analfabeta. Registradors de la propietat, lletrats de les Corts, advocats de l’Estat, notaris, procuradors, diplomàtics, i policia. I catedràtics. Aquesta nova classe social, quan no ve directament de l’aristocràcia, hi acaba accedint per la via del matrimoni. L’Estat i l’aristocràcia, així doncs, fagociten l’emergent ciència, els il·lustrats, i els converteix en soldats amb ploma.

D'aquí es passaria al famós "¡que inventen ellos!" que explicaria per què Espanya sempre ha anat dues passes per darrera d'occident en innovació i ciència.

Els àtoms del dodecaedre

En un dels capítols de la sèrie Cosmos, Carl Sagan ens parlava dels pitagòrics i la seva obsessió amb el dodecaedre. Segons deia, aquests antics seguidors de Pitàgores havien arribat a conclusions ben curioses sobre els poliedres regulars. I, a partir d'elles, estaven convençuts que calia ocultar al món l'existència del dodecaedre.

Avui no és cap secret que el dodecaedre està format per dotze pentàgons.

Sagan explica aquesta història per posar de manifest la fi d'un corrent de primers científics a l'antiga Grècia. Gent com Demòcrit, Tales o Aristarc, que es van dedicar a estudiar el món físic. Savis que podien haver originat una revolució científica al món antic.

En canvi, altres pensadors grecs, més preocupats per la realitat espiritual, mística o metafísica, van assolir més prestigi que aquests i la revolució científica va haver d'esperar quasi dos mil·lennis. Hi ha 18 segles entre la teoria Heliocèntrica d'Aristarc i la de Copèrnic. I 22 segles entre el model atòmic de Demòcrit i el de Dalton.

Davant d'això, en Sagan i els seus fans, ens fem una doble pregunta:

1. Com seria el món avui en dia si la ciència hagués arrelat a l'antiga Grècia? Imagineu-vos-ho si podeu. En tres segles de ciència hem aconseguit doblar l'esperança de vida, portar l'home a la lluna, inventar la televisió, internet, el microscopi electrònic, hem descobert l'estructura de l'ADN, hem reconstruït el que ha passat a l'Univers quasi des del seu origen i hem desenvolupat diverses teories per predir-ne el final... Us podeu imaginar què podia haver fet la ciència amb 15 segles més?

2. Què hauria passat si la revolució científica del Renaixement també s'hagués avortat? Bé, aquesta és més fàcil. Probablement viuríem encara com a l'Edat Mitjana. Passaríem fam, moriríem de pesta i cremaríem bruixes de tant en tant.

I a partir d'aquí, una tercera pregunta:

3. És irreversible el progrés científic actual? 

La majoria d'humans encara posen el coneixement científic per sota del saber místic o religiós. Fins i tot en països occidentals, la ciència es posa en qüestió. I no pas perquè sigui una mala ciència o perquè s'hagi trobat una teoria millor. Es posa en qüestió perquè no quadra amb els prejudicis religiosos de bona part de la població. A Europa, les pseudociències i una espiritualitat alternativa estan quallant en bona part de la població. I és una part de la població que no és precisament analfabeta, tot i que potser no ha rebut una educació científica suficient.

Mentre els ciutadans creuen cada cop menys en la ciència oficial, els polítics retallen en fons per a la recerca científica. Dues cares de la mateixa moneda: una moneda que cau, com el mateix prestigi de la ciència.

Irònicament, la ciència moderna, que es basa en experiments públics i verificables, ha acabat sent tan incomprensible per al ciutadà mitjà que avui en dia el saber científic resta tan allunyat de la població com l'obscur secret del dodecaedre en l'època dels pitagòrics.

Sagan, Cosmos, Pitàgores i el dodecaedre.

Volem la independència digital?

Ara fa unes setmanes de la Via Catalana. Per alguns, va ser la mobilització més multitudinària de la Història en aquest país (i part de l'estranger). Per a d'altres, la cua més llarga que ha tingut mai un prostíbul. 

La idea de la iniciativa, entenc que era demanar la independència d'una manera vistosa. Però també es va tenir en compte la repercussió a la xarxa, amb la polèmica sobre els hashtags, els trending topics i les croquetes.

La prova que els catalans no estem per la independència digital és que he hagut de crear jo mateix aquest disseny.

Aquesta polèmica deixa de manifest el que he denunciat en aquest blog en més d'una ocasió: els catalans no tenim prou treballada la nostra presència a Internet. Tenim una quota ridícula d'spam, no tenim un lloc de referència de mems en català i tampoc un agregador de notícies que funcioni.

Sobre aquest últim punt, la Via Catalana va mostrar que realment necessitem aquesta eina, que la tenim a l'abast però que, per alguna estranya raó, no la volem utilitzar.

Un agregador de notícies serveix, a grans trets, per comentar la jugada. És com la versió digital del bar de tota la vida, on algú treu un tema i tothom n'opina, molts cops sense tenir gaire idea. Com als bars, als agregadors també hi ha baralles i insults però encara no hi ha violència física, gràcies als quilòmetres físics que separen uns usuaris dels altres i també al relatiu anonimat.

El bar català es diu "La Tafanera" i mostra més o menys aquest aspecte. El públic català prefereix anar al bar espanyol, que es diu Menéame. Un bar on la causa catalana, com us podeu imaginar, té sempre les de perdre. No és que no hi hagi catalans. N'hi ha algun que fins i tot es mostra obertament independentista. Però es troben en minoria. Com a mostra, el recull de notícies que parlaven de la via catalana: totes descartades per vots negatius dels usuaris que van considerar que la manifestació era irrellevant. Si bé l'atac feixista a la Blanquerna sí va resultar d'interès.

No m'interessa aprofundir en les raons per les quals tants usuaris del bar espanyol consideren que una manifestació d'un o dos milions de catalans va ser irrellevant. En canvi, trobo sorprenent que els centenars (o milers) d'usuaris independentistes de menéame no s'hagin plantejat aconseguir la independència d'una eina on, segons molts d'ells, se'ls menysté. Una independència que no està sent negada per la Constitució, ni pels poders fàctics ni per ningú que no sigui el desinterès dels propis catalans cap a aquesta eina.