Obsolescència programada

L'obsolescència programada forma part d'un model econòmic que sembla estar arribant als seus límits. Font. 

-Creus en el destí? -va dir.

Sovint em plantejava preguntes com aquella. Suposo que dur una vida així li deixava molt de temps per pensar i no tenia ningú més amb qui compartir les seves filosofades. Jo no era tan brillant com ella però també m'avorria molt i no m'importava distreure'm de tant en tant. Potser hauria triat altres temes però només ens teníem l'una a l'altra i això feia que la valorés especialment. Tants dies treballant juntes ens havien unit més del que mai m'hauria imaginat.

-Diria que som aquí per alguna raó, saps? -vaig contestar mesurant les meves paraules. Crec que el sentiment d'inferioritat intel·lectual feia que m'hi repensés molts cops per tal d'evitar semblar més ximple del que em sentia-. Estic segura que tenim una missió a complir aquí al món, d'acord amb la nostra naturalesa.

-De vegades sento un neguit dins meu. Tinc el pressentiment que estic arribant al final dels meus dies i no puc evitar pensar en això que dius; si he tingut una vida prou plena i de quina manera he aconseguit fer el que se suposa que venim a fer al món.

-Escolta! -vaig protestar-. Encara et queda molt temps de vida, n'estic segura. I en tot cas, deixa'm dir-te que segur que has tingut una vida fantàstica, que has il·luminat el món amb la teva mirada d'una manera que...

Em vaig aturar quan se li va escapar el riure. Vaig sentir-me una mica violenta perquè potser havia expressat de forma massa oberta els meus sentiments cap a ella. Però després em va mirar i somreia. I va passejar la mirada per tot el món que s'estenia a sota nostre. La taula de fusta amb tons de color xocolata i les quatre cadires on cada nit seien a alimentar-se els éssers mòbils. Les rajoles quadrades de color blanc, que reflectien la nostra llum. Les parets llises d'on hi penjaven tres quadres de paisatges llunyans. Les tres portes que donaven lloc a la vida, obrint-se i tancant-se i fent aparèixer i desaparèixer els éssers mòbils. També hi havia aquell aparell rectangular que feia sons i llums i que els mòbils es miraven sovint mentre seien al sofà.

Ella s'ho va mirar tot durant una bona estona i també em va mirar a mi. I després, tal com havia pressentit, es va apagar per sempre.

Aquest relat forma part de la sèrie sobre figures literàries. Avui toca la personificació. Imatge extreta d'aquí.

Com ens defensem del totalitarisme?

No m'agrada parlar de política en aquest blog. En primer lloc perquè és un blog relacionat amb temes de literatura. En segon lloc perquè no m'agrada fer de ciberprofeta. I en tercer lloc perquè quan parles de política corres el risc que algú que no pensa com tu s'acabi irritant (i vull que llegir Àtoms i Lletres sigui una experiència agradable per al lector. Que acabi la lectura del post amb un somriure o amb la sensació d'haver tret algun profit dels minuts que ha dedicat a llegir-lo).

El problema és que va haver-hi comentaris dignes d'obrir bones reflexions i no m'he pogut resistir a parlar de nou de política. M'he autoconvençut que algú pot trobar de profit aquestes reflexions que estem fent entre tots i que això ens pot ajudar a aprendre a discutir de política de forma més civilitzada i respectuosa. En Jeremias va proposar una sèrie de criteris que han de complir els ideals per ser positius. El darrer d'ells era "Han de respectar els qui defensen ideals diferents i de vegades incompatibles". Després aclaria que ell respectaria els qui tenen ideals irrespectuosos "La qual cosa no vol dir que no em defensi si em volen portar a la foguera".

I aquesta és la pregunta que plantejo avui: com ens defensem dels idealistes amb torxes? Sovint ens queixem dels polítics, del sistema i de la poca llibertat de la que gaudim. I oblidem que podríem estar molt pitjor. Que al llarg de la història i de la geografia quasi tots els governs que s'han implantat en aquest planeta han estat terriblement pitjors que el nostre. Sense cap mena de democràcia, sense llibertat d'expressió, discriminant a diferents grups ètnics, religiosos o ideològics, sense garanties legals de cap mena, amb violentes repressions de la dissidència. Tot això se sacrifica a canvi d'un o diversos ideals suprems (déu, pàtria, revolució,...).

Potser una de les causes de la poca llibertat de la que gaudim és que un país amb un cert grau de llibertats permet als fanàtics una sèrie de llibertats que els fanàtics no permetrien si fossin al govern. Un cop el país ha caigut al forat del totalitarisme, és molt difícil treure'l d'allà. Per exemple, hi ha el cas de la Malala, que vam comentar fa uns mesos: una nena que converteix el fet d'anar a l'escola en un acte d'heroisme. O el d'aquesta dona noruega. Mentrestant, a països amb més llibertats, els fanàtics no només no reben cap tret per defensar les seves idees sinó que tampoc se'ls sanciona ni se'ls impedeix organitzar-se i fer proselitisme.

A 1984, Orwell atura el rellotge de la Història. El totalitarisme s'ha imposat definitivament i derrocar-lo esdevé una autèntica utopia. Font.

Per tant, es tracta d'una lluita desigual. Com si un boxejador hagués de respectar les regles mentre que l'altre pot donar cops per sota la cintura, donar puntades de peu o estavellar cadires contra el cos del seu adversari. Mentre el boxejador honest sigui molt més fort que l'altre, es pot permetre el luxe de seguir les regles. Però què ha de fer quan l'altre comença a tenir possibilitats de guanyar? Ha d'infringir algunes regles? Ha de continuar fidel als principis i arriscar-se a perdre?

Discutir sobre religió amb algú d'un altre credo sense acabar enfadats pot ser una tasca realment complicada. Font.

Alguns països democràtics opten per prohibir els moviments que consideren totalitaris. Però això elimina bona part de la llibertat de dissidència al sistema. A més, quan es prohibeix un moviment pel seu caràcter feixista, el ciutadà comença a preguntar-se quins altres moviments s'haurien de prohibir i quin criteri s'ha aplicat. Per exemple, quan es va prohibir Herri Batasuna, no quedava clar per què seguien operant legalment moviments clarament feixistes o d'ultra-dreta, alguns dels quals també justificaven o fins i tot exercien la violència.

També es pot impulsar l'educació, els valors del respecte, la cultura... però això tampoc és infal·lible. L'Alemanya que va votar els nazis era una de les nacions més cultes del món. I a països occidentals considerats socialment avançats, com França, Holanda, Àustria o Finlàndia, hi ha una quantitat de vots ultradretans gens menyspreable.

Així doncs, què hauríem de fer per evitar que els fanàtics ens portin a la foguera?

Què passarà si perdem els ideals?

La setmana passada vaig parlar del preu dels ideals i vaig suggerir que cotitzaven a la baixa. La Loreto Giralt em comentava que calen situacions extremes per tal que estiguem disposats a grans renúncies. I això em va fer pensar: val la pena pagar aquest preu pels ideals?

En principi, la pèrdua dels ideals es percep com un procés negatiu. Moltes persones creuen que els ideals revaloritzen les persones. Que un individu sense ideals és frívol, ximple, sense substància. I una societat formada per individus com aquest és decadent.

Però posem-nos a l'altre extrem. Volem una societat formada per persones amb ferms ideals, capaços de matar i de morir per allò que creuen? Algú que posa els seus ideals suprems per sobre del respecte a les persones i a les lleis no és un fanàtic? Una societat de fanàtics és millor que una societat de frívols?

Després de la guerra, els americans van destruir alguns dels grans ideals japonesos. L'emperador va deixar de ser un Déu i ja no va valer la pena prendre's les coses tan seriosament. Japó es va frivolitzar. En canvi, els EEUU, després de guanyar la guerra, van assumir la responsabilitat de seguir defensant els ideals del "món lliure" contra tots els perills passats, presents i futurs.

Potser podríem apostar per un terme mig però en el fons estem pensant en una altra cosa: està bé que la gent tingui ideals però sempre que siguin els correctes. I quins són els correctes? Doncs, evidentment, per cadascú els seus. Si jo cregués que els ideals bons són uns altres, els incorporaria com a propis. Alguns intuïm que potser no sempre tenim la raó però si sabéssim del cert on ens estem equivocant, canviaríem aquestes conviccions.

Per tant, la qualitat dels ideals és difícil de concretar. I sovint passa que els qui defensen amb més vehemència els seus ideals són els qui menys ho haurien de fer. Es diu que la ignorància és atrevida i, molts cops, és veritablement pesada. D'altres és ofensiva, gens respectuosa, violenta. Com passa en literatura, normalment la forma acaba íntimament lligada al fons. I qui defensa idees prehistòriques ho acaba fent a cops de bastó.

En el fons, la naturalesa dels ideals, quan aquests es porten a l'extrem del fanatisme, acaba sent irrellevant. L'obediència al dogma esdevé l'únic que importa. Sense possibilitat de discrepància, ni espai per a la reflexió, què més dóna ser comunista, feixista o integrista islàmic? L'únic que cal fer és seguir el líder.

En canvi, les formes sí que em semblen importants. Perquè no és el mateix escoltar l'adversari polític i intentar aprendre d'ell que interrompre'l a crits. No és el mateix llegir el món a través de l'observació objectiva i la reflexió que de fer-ho a través dels prejudicis i les opinions preconcebudes. No és el mateix argumentar amb dades reals que fer-ho amb fal·làcies i injúries.

Deia un destacat polític català que havia fet molts amics entre parlamentaris d'altres partits. En canvi, amb gent del seu propi partit no hi havia tan bona relació. A mi em passa el mateix: els qui opinen el mateix que jo però ho defensen amb crits i insults em treuen de polleguera. En canvi, simpatitzo cada cop més amb els qui tenen idees diferents però les plantegen amb respecte i amb enginy.

Valderas i l'acudit del comunista i la bicicleta. (O el preu dels ideals.)

Suposo que heu sentit a parlar d'en Valderas i el pis que va comprar a una entitat bancària després que aquesta desnonés l'anterior inquilí. No es tracta ni de lluny del cas més vergonyós de corrupció que ha sortit aquest mes a la llum. Al contrari, en Valderas no ha fet res il·legal. Però sí que es tracta d'una història molt potent que parla dels límits de l'idealisme.

Un senyor rep la visita d'un comunista que va porta per porta (com un testimoni de Jehovà o un venedor d'enciclopèdies) intentant captar camarades per a la causa.

-I de què va això del comunisme?

-Doncs es tracta de distribuir les riqueses entre tots.

-Ah, molt bé. I com es fa?

- Molt senzill. Li ho explicaré amb un exemple. Si vostè té dues cases, una serà per a vostè i l'altra per al partit, que li donarà un ús col·lectivista que beneficiï la societat.

-Sembla just.

-És clar. I el mateix si vostè té dos cotxes. Un per a vostè i l'altre per al partit.

-Fantàstic. Quina bona idea...

-I si tingués dues bicicletes, el mateix. Una per a vostè i l'altra...

-Ah no, per aquí sí que no hi passo! Això ja és massa, quina falta de respecte per la propietat privada!

-Perdoni però no l'entenc. Vostè està disposat a renunciar a una casa i un cotxe per la causa però no a una bicicleta?

-És que de bicicletes sí que en tinc dues!

Comunista amb bicicleta trobat aquí.

IU, partit del qual Valderas n'és un destacat dirigent, ha encapçalat agressives polítiques contra les entitats bancàries, ja que consideren que tracten injustament els desnonats. Però resulta que Valderas, en el seu moment, va permetre que el seu veí es quedés sense vivenda i endeutat amb el banc. I aquí està la potència de la notícia: un idealista d'IU disposat a ajudar als desnonats... sempre i quan sigui amb els diners d'algú altre. Expropiarà totes les cases i cotxes que calgui als malvats banquers però si es tracta de compartir bicicletes... Fins aquí podíem arribar!

En tot cas, l'objectiu d'aquest post no és criticar a IU. Només volia utilitzar la notícia per obrir una reflexió que em sembla molt interessant: a què estem disposats a renunciar pels nostres ideals? L'acudit de la bicicleta posa preu als ideals del candidat a comunista (l'ideal de justícia social comunista no sembla valer més que el preu d'una bicicleta). Els no idealistes diuen que tothom té un preu. Que qualsevol de nosaltres faria qualsevol cosa si el xec té prou zeros a la dreta.

Jo estic segur que hi ha moltes persones que tenen alguns valors per sobre dels diners. Però pel que fa als ideals polítics, està clar que cotitzen a la baixa. Encara hi ha entre nosaltres persones que van arriscar la seva vida pels seus ideals polítics. O que van anar a la presó per aconseguir la llibertat del país. Avui, després de més de trenta anys de democràcia, no conec a gaire gent que donés la vida o anés a la presó pels seus ideals polítics. És més, amb prou feines n'hi ha que els valorin més que a una bicicleta.

Figures literàries: Al·legoria de la cel·la.

Diuen que al soterrani del castell hi ha una cel•la, o potser n’hi ha vàries. És difícil saber-ho perquè el soterrani és fosc i laberíntic, com els racons de la memòria, i costa saber si ja s’ha passat abans per un lloc o no.

La cel•la no és gran ni tampoc petita. Alguns dies té quatre parets de pedra i d’altres en té més. De vegades hi ha una porta de fusta massissa i acer i d’altres podem trobar finestres amb barrots. Però molts cops només cal la certesa de saber-se inexorablement atrapats per mantenir tancats els presoners.

No se sap ben bé quants són els condemnats. Tant pot ser que en siguin vint com un miler. Les formes atzaroses de les parets i la feble il·luminació fan que la cel•la i tot el que hi ha dins aparegui desdibuixat, com un esbós d’una realitat a mig imaginar.

L'al·legoria consisteix en una metàfora continuada. En un text se substitueix un referent pel seu equivalent metafòric i tots els termes lligats al referent tenen una metàfora equivalent, de manera que es genera un text amb diversos nivells de lectura. Imatge extreta d'aquí.

Es veu que hi ha un mariner que mai es va arribar a embarcar. Li feia por l’aigua però no sabia fer cap altre ofici que no fos el de mariner. Es passava els dies a les tavernes del port escoltant històries de pirates, de països llunyans, de tresors amagats... De vegades començava a parlar ell també però de seguida es quedava travat, quan se n’adonava que no tenia cap història a explicar.

Hi ha també algú a qui tothom anomena l’Espectre. Uns dies sembla que la tènue llum de la cel•la el travessa per complet, com si fos un miratge. D’altres, se'n pot endevinar la tímida silueta però, en mirar-lo, sembla esvair-se. Un bruixot li va concedir el do de convertir-se en allò que ell es cregués capaç de ser. Podia haver estat un rei, un gran artista o fins i tot un Déu. Però la manca de confiança el va trair fins al punt de fer-lo quasi invisible. Encara amb prou feines és capaç de creure que existeix. 

Ningú coneix del tot la geometria de la cel•la però si hi ha un punt que podríem considerar que n’és el centre, allà hi ha asseguda una noia. A diferència de la majoria dels presos, ella creu que és possible sortir d’allà. I no només això, també afirma que coneix no una sinó dues-centes trenta-vuit maneres diferents de fugir. Però optar per una significa renunciar a totes les altres i vol estar segura de triar-ne la millor.

No només hi ha humans allà dins. Per exemple, hi ha el cavall d’en Lluc, un home que havia somiat amb guanyar fortuna i fama amb la seva espasa però sempre arribava tard. Anés on anés, algun altre cavaller ja havia rescatat la princesa o matat el drac de dos caps, o resolt l’enigma o vençut el maligne rei o bruixot de torn. Convençut que no hi havia una gesta per a ell, va acabar tancat al soterrani d’aquest castell.

És impossible saber si el Rei que mana en aquell castell baixa un cop al dia o tres cops al mes, doncs a la cel•la és difícil saber quan comencen o acaben els dies; el temps no és més que un concepte abstracte i inútil. Si els porta personalment menjar sempre que baixa no és pas perquè aquell Rei es preocupi pel benestar dels presoners. Al contrari, sempre intenta alimentar la part dels condemnats que fa que siguin presoners.

Així, al mariner li porta sempre gats, gossos o altres animalons que s’han ofegat. O altres dies també petits taurons amb dents esmolades o sinuoses serps d’aigua. A la noia que seu al mig de la cel•la li duu aliment per a l’intel·lecte: llibres que parlen de fugues, de laberints i mapes del castell que amplien les possibilitats de fugida. Aquest nou material sempre sembla millor que el que ha vist fins aleshores i allò la fa entendre que, molt probablement, la millor manera d’escapar no és cap de les que ja coneix. A en Lluc sempre li porta el mateix aliment que a un altre presoner i sempre quan aquest altre ja s’ho ha acabat. Cada dia és l’únic presoner que menja el mateix que algú altre. Finalment, abans de marxar sempre es queda mirant una branca de fonoll que duu a la mà i comenta, en veu baixa (però prou alt com perquè el senti tothom): “Que estrany, em sobra una ració. És com si ahir hi hagués algú que avui ja no hi és però no recordo a ningú a part dels que estic veient”. I, amb aquestes paraules, l’Espectre es fa cada dia una mica més invisible.

De vegades en Lluc s’imagina que aconsegueix alliberar tots els presoners. Que parla amb la noia i li fa entendre que qualsevol de les sortides que coneix és millor que restar un sol dia més tancada en aquella cel•la. Que troba les paraules per fer que l’Espectre recuperi la fe en si mateix. Que aconsegueix escapar amb el mariner cap a la torre més alta del castell i reuneixen l’aplom necessari per saltar tots dos fins al fossar. Que neden més ràpid que la por i assoleixen la riba. I allà hi ha una taverna on poden explicar la seva gesta.

Només que el mariner superés la por, la noia deixés de d’envernissar la seva fugida ideal amb més i més capes de perfecció i l’Espectre confiés en ell mateix, els murs d’aquesta cel•la desapareixerien per si sols, pensa en Lluc. Perquè per a cadascú d’ells estan fets precisament d’aquestes obsessions que els limiten. Només caldria que...

Però sempre apareix un dubte maligne a la ment d’en Lluc. Segur que algun altre cavaller ja ha alliberat abans uns presoners semblants. I si no ho ha fet encara, apareixerà just un instant abans que ell decideixi fer-ho. I llavors s’asseu al costat d’una paret i recorda, una per una, totes les històries de cavallers que algun cop ha sentit. Tots aquells herois que van ser els primers en arribar allà on se’ls necessitava. Com podia salvar tota aquella gent precisament ell, que no era capaç d’ajudar-se a si mateix i ensorrar els seus propis murs?

Diuen que, de tant en tant, algun dels presoners supera les pors o limitacions que l’engabien i pot escapar de la cel·la. I que, en tots aquests casos, algú acaba narrant les seves gestes. Però en aquestes narracions, per alguna raó, sempre s’omet que el personatge va ser presoner a una cel·la fosca d’un castell estrany. Potser, i només potser, aquesta història que encara no s’ha explicat pertany al cavaller Lluc, que un dia serà el primer en alliberar de manera heroica tots els presoners de la cel·la.