La característica més definitòria de l'ésser humà és l'esperit de superació. Potser penseu que n'hi ha alguna altra de més definitòria però, si fos així, l'esperit de superació faria tot el possible per acabar superant-la.
Un clar exemple són les competicions esportives, on hi ha dues línies d'investigació científica que competeixen per, d'una banda, crear noves substàncies de millora del rendiment dels esportistes i, de l'altra, trobar mètodes de detecció d'aquestes noves substàncies.
El més curiós és que els controls antidoping es restringeixin a l'àmbit de l'esport. Per què un empresari o un broker de Wall Street pot fer ús i abús de substàncies estimulants per tancar un bon tracte i en canvi un ciclista ha de demostrar que la seva velocitat no és conseqüència del dopatge? Recordo encara quan a Ben Johnson li van retirar un record per haver-se dopat durant els Jocs de Seül 88. Us imagineu que una cançó o un llibre es retiressin del mercat perquè el seu autor hagués consumit algun producte psicotròpic durant la seva creació? Que vinguessin tot de comissaris a les biblioteques per retirar els llibres sospitosos de doping?
Segons la teoria del multivers, hi ha un univers molt semblant al nostre on els esportistes es poden dopar impunement però els escriptors estan sotmesos a constants controls de dopatge. Quan un escriptor és considerat culpable, tota la seva obra s'ha de destruir i els seus lectors es mostren decebuts per haver dedicat el seu temps a llegir a un trampós.
No sé si el que estic dient sona molt absurd. Però el principi és el mateix: impedim que els esportistes es dopin perquè hi ha un risc per a la seva salut. I perquè fent ús del dopatge estan adquirint un avantatge que impulsa als seus competidors a dopar-se si no volen ser derrotats. No existeix aquest mateix risc per als artistes dopats? Quants concursos literaris dec haver perdut contra escriptors consumidors d'LSD o de cannabis? O pitjor encara, per culpa de jutges que devien anar passats de... bé, tant se val.
És cert que els límits físics de l'home són molt més evidents que els límits mentals. Desenganyem-nos, no som ni serem mai (almenys fins que aconseguim extingir una bona colla de criatures vivents) l'animal més ràpid, ni el més fort, ni el que salta més. El nedador humà més ràpid seria humiliat per un simple pingüí. En canvi, gràcies a la superació de la nostra ment hem pogut fabricar aparells per volar més alt que les àligues, córrer més ràpid que els lleopards o viure en deserts on cap animal no pot sobreviure.
Potser per això té sentit permetre el doping mental. A la humanitat no li serveix de res que Usain Bolt arribi a la meta mig minut abans. Però si un científic aconsegueix dissenyar un experiment per resoldre algun misteri important, llavors tothom hi guanya. El sacrifici del segon, per tant, tindria una certa utilitat.
En el cas dels escriptors, està clar que depenen molt de la seva inspiració. Aquesta musa que no sempre arriba quan se l'espera. Parlant amb alguns escriptors, m'he assabentat que es posaven a to llegint texts de la Mon Pons o esnifant versos de Literadura. Però aquest és un camí atzarós. Tinc la impressió que un dia d'aquests els escriptors es posaran davant de l'ordinador i mentre s'inicia es prendran un got d'aigua amb una Inspirina. I escriuran proses perfectes, versos sublims, pensaments que transcendiran molt més enllà de tot el que s'havia pensat abans. En comparació, els qui es posin a to per escriure veient una posta de sol semblaran micos analfabets.
