Els ciberprofetes

L'altre dia vaig llegir una frase que em va semblar molt il·lustrativa d'un fenomen molt present en la comunicació digital. No estic segur de saber trobar-ne l'origen ni l'autor original (això també és un símptoma del que passa avui en dia, amb tants retuits i copy'pastes). Potser sigui aquest. Venia a dir que:

"La religió, al cap i a la fi, no és molt diferent del Twitter, es tracta d'aconseguir el major nombre de seguidors a base d'explicar ximpleries".

Així doncs, si als últims posts vam parlar sobre la brevetat de les noves formes de comunicació digital, avui parlarem del que està passant amb el rigor i la credibilitat. Perquè la lectura del tuit anterior em va fer reflexionar i sí, la veritat és que molts cops, navegant per internet, tinc la sensació d'estar veient coses molt semblants a aquestes:

Molts cops es fa servir la paraula "gurú" per referir-se a algú que assoleix una certa influència mediàtica. Algú que té un discurs capaç de modificar tendències o de predir-les (que en el cas de la profecia autocomplerta, seria més o menys el mateix). Alguns d'ells pretenen guanyar-se la vida amb el seu discurs però són una minoria. La majoria no té altre objectiu que proclamar la seva veritat al món. Defensar, de vegades de forma impertinent, que ells tenen raó i els altres no.

La tendència profètica és absolutament transversal. Es poden trobar profetes de totes les disciplines.  Jo distingiria dos grans grups: els que tenen una mínima idea dels temes dels quals parlen i els que no. Aquests últims acostumen a ser els més productius perquè, en no haver de raonar gaire, tenen molt temps lliure per poder repetir les seves 4 o 5 idees o consignes (seves o d'un altre profeta, que han fet seves) molts cops per tot arreu: als fòrums, blocs, twitters, facebooks...

En el món actual, on és bastant difícil entendre de tots els temes, és fàcil que certes idees falses o ximples, s'escampin per la xarxa a la velocitat de la llum, a través d'aquests profetes i els seus seguidors. Els experts acostumen a parlar en un llenguatge complicat i això els allunya del públic general. També intenten contrastar les informacions i elaborar-les, perdent un temps que, en el món hiperveloç d'avui en dia, esdevé essencial. Així doncs, els no-experts, més prolífics, més ràpids i amb un llenguatge més proper al públic, acaben inundant la xarxa dels seus missatges.

La democratització de la comunicació, que abans estava en mans d'uns pocs mitjans, ara gràcies a Internet està molt més distribuïda. La llibertat d'expressió està més estesa que mai. Però no tot són avantatges: com diuen els castellans, la ignorancia es atrevida i els ignorants han convertit Internet en un desert de ximpleries, amb petits oasis que cal saber trobar, on hi ha les fonts que ens ofereixen informació rellevant.

Oasi o miratge? Ens cal una formació específica en cadascun dels temes per evitar que ens ensarronin fàcilment? Imatge extreta d'aquí

En veritat us dic, seguidors meus, que heu de saber trobar aquests oasis i verificar que realment es tracta d'oasis i no de miratges. Contrasteu la informació abans de compartir-la, informeu-vos bé, formeu-vos. I així, a poc a poc, anireu trobant els camins de la saviesa. Per a vosaltres i per als vostres seguidors.

El nanorepte

En els darrers posts venim parlant de com els nous temps imposen texts cada cop més curts. Irònicament aquest tema està donant per omplir pàgines i pàgines. Així que avui us torno a parlar de literatura Memento o, com l'hem anomenat a Relats en Català, nanoliteratura.

Això és nanoliteratura segons els científics: lletres dibuixades pràcticament amb àtoms. Superfície de silici oxidada. Trobada en aquest document. Gràcies al seu autor, Faust Sanz, per donar-me permís per mostrar-la aquí.

L'any 2007, quan gairebé ningú havia sentit a parlar del Twitter, la usuària de Relats en Català Alícia Gataxica va inaugurar el nanorepte amb aquest post al Fòrum. Avui ja anem per l'edició 590 convertint-se probablement en un dels concursos literaris del país amb més edicions. (Potser el que més?)


El nanorepte consisteix en escriure un nanorelat (de 20 paraules com a màxim) sobre un tema que proposa l'organitzador. El funcionament és senzill, participatiu i molt dinàmic:

1. El guanyador del nanorepte anterior penja la convocatòria del nou nanorepte al Fòrum de Relats en Català.

2. Els participants escriuen el seu nanorelat com a resposta al post anterior.

3. Quan s'ha acomplert el termini fixat pel convocant, s'obre un període de votacions. Normalment cada participant emet tres vots.

4. Es compten els vots i es proclama un guanyador, que passa a convocar el següent repte.

El primer guanyador va ser l'usuari pivotatòmic, amb aquest relat:

L'emperador veié la mort en els ulls de la seva esposa quan li oferí aquell bolet. Fart d'intrigues, se'l menjà.

La setmana passada, en un nanorepte que vaig proposar jo sobre "aquelles petites coses", va guanyar l'Entremons, amb aquest magnífic relat:

Aturar el temps

Estimava aquells fràgils segons de silenci entre l'últim alè del seu saxo i l'esclat de la claca extasiada...

En principi, als nanorelats participants se'ls demana que expliquin una història. És a dir que no es tracta de fer aforismes, definicions o frases més o menys enginyoses (no és el twitter). Es demana un argument. A la pràctica, és un concurs obert, en mans dels participants de cada edició, així que cadascú escriu i vota el que vol i no sempre es respecta l'esperit original del nanorepte.

Una de les coses que he après de l'experiència nanoreptaire és que l'estil es pot condensar fins a la mida d'un nanorepte. Hi ha autors que els pots reconèixer en només vint paraules (per bé o per mal). En aquest espai tan reduït, pren més importància que mai la tria de cada paraula, saber trobar le mot juste. El nanoreptaire esdevé un entrenador que ha de demanar a cada paraula que aporti al nanorelat tot el que té.

A partir d'aquí, cada nanoreptaire fa el que pot. El meu estil en els nanorelats és sovint críptic. Normalment penso en tres o quatre conceptes que podrien explicar una història en 100 paraules i llavors els intento condensar en una frase-resum. Per exemple, a l'edició 580 el tema eren les pífies. La història que em va venir al cap va ser la d'una família on el germà gran s'havia fet mafiós i el petit violinista. Aleshores havien anat a dinar amb la mare i accidentalment s'havien intercanviat els estoigs. Posteriorment, el violinista obriria el seu estoig instants abans de començar un concert i descobriria una arma a dins. Passat el primer instant de commoció pensaria en el seu germà, que potser tindria problemes encara més greus que ell.

Finalment vaig presentar això:

Desconcert

El violinista obrí l'estoig i veié una arma. S'imaginà que potser algú estaria intentant robar un banc amb un violí.

Com es pot observar, en el procés de reduir el relat a 20 paraules, sovint es va deformant i molts cops l'argument acaba sent força diferent a la història original. És obvi que en 20 mots no es pot explicar molta cosa però sí que es pot donar el necessari per tal que el lector es quedi pensant i vagi aprofundint en la història, la vagi reescrivint al seu cap.

Hi ha alguns trucs per aconseguir això. Per exemple parlar d'una història que més o menys la gent ja coneix. El relat de l'emperador enverinat ja el situem en un context d'emperadors que anaven morint enverinats l'un darrere l'altre. O les armes que es guarden en estoigs de violins també és una imatge que la gent ha vist a la televisió. Això estalvia moltes línies de descripcions o aclariments perquè portem al lector a un lloc que ja coneix.

En canvi, si resumim massa o posem referències no del tot òbvies, el lector es pot perdre. Tampoc és del tot recomanable intentar obligar al lector a pensar més del compte. Per exemple, un dels nanoreptes on vaig obtenir menys vots:

Experiència única


Ell sabia que l'experiència del primer amor seria irrepetible. Ella, en canvi, coneixeria altres pregadeus.

Aquí vaig remetre al lector al costum de les femelles de pregadéus (mantis religiosa), que devoren el mascle després de la còpula. I també es deixava un fil de fina ironia, remetent al tòpic humà que qualifica la primera experiència amorosa com a única i irrepetible. La mala acollida del relat entre la resta de participants em va fer pensar que no s'havia entès. Tot i que sempre es pot pensar que els altres nanorelats eren millors o que no em van votar per haver fet una falta d'ortografia (cosa bastant greu en un relat de només vint paraules).

Un picogènere típic del nanorelat és el nanoacudit. Tothom ha sentit acudits curts, capaços d'arrencar un somriure amb poques paraules. Acomiadem aquest post (que ja torna a ser massa extens) amb un nanorelat d'humor, guanyador del nanorepte 218-Moments històrics. Això sí, abans us convido a tots a participar de tant en tant al nanorepte (no puc posar un enllaç perquè el concurs és tan dinàmic que caldria actualitzar l'enllaç cada dos dies. Busqueu-lo al Fòrum de Relats en Català).

La teoria de la relativitat 

-Puc explicar-ho! -exclamà l'Albert, nu sota els llençols.

-Intenta-ho -contestà la Mileva.

-No és el que sembla: tot és relatiu...

La literatura Memento en català

L'últim dia us vaig parlar de la literatura Memento i, pels comentaris, em penso que va quedar la idea que jo estava bastant en contra d'aquesta tendència moderna a escurçar els texts. I em va saber una mica greu perquè tampoc voldria semblar un d'aquests profes repel·lents que es pensen que tenen dret a enrotllar-se com catifes perses i a sobre pretendre que tothom els escolti atentament.

En el món modern, irònicament, per ser "enrotllat" no és aconsellable enrotllar-se massa (imatge trobada aquí)

Així que avui us volia dir que "Ei tios, que encara sóc una mica jove i una mica modern!". Sé veure els avantatges de la brevetat i fins i tot he participat en algunes iniciatives pioneres de la literatura Memento.

Per exemple, el llibre Relatsencatala.com 2.0. que va recollir el primer relat que vaig publicar en paper. El meu pare va treure molt de profit d'aquest llibre ja que en aquells temps no era un lector habitual (un lector de novel·les) però un llibre de relats curts li servia per omplir les estones buides dels seus viatges.  No havia de recordar el que havia llegit l'últim dia perquè sempre podia començar a llegir un relat nou. Si un relat l'avorria, passava al següent. I quan arribava al final del llibre, podia tornar a començar perquè havia passat tant de temps que ja no recordava la majoria de les històries. Tot un exemple de literatura Memento.

Relatsencatalà.com 2.0 va ser una de les primeres iniciatives on petits bocins d'internet 2.0 (més modern que l'internet 1.0) van acabar impresos en paper.

Val a dir que, contradient la tesi que exposava al post anterior, el meu pare s'ha acabat convertint en un lector més o menys habitual de novel·les. Per tant es podria pensar que la literatura Memento pot ser un trampolí cap a altres lectures més exigents. O també hi ha la possibilitat que al meu pare senzillament li agradi portar la contrària.

Els escèptics més moderns diran que les històries de Relatsencatala.com 2.0., algunes de les quals arriben fins als 30 minuts de lectura, no es poden considerar literatura Memento. Potser no van desencaminats perquè un parell d'anys després de la mateixa editorial va publicar un altre llibre de relats. I agafant la onada de modernitat, van limitar l'extensió dels relats a 330 paraules.

10x10 microrelats conté 100 microrelats escrits al voltant de 10 temes diferents: infidelitat, gelosia, venjança, poder, èxit/fracàs, secrets, equívocs, bogeria, culpa i passió. La iniciativa va sorgir de la idea de fer un llibre basat en el Repte.

Val a dir que adaptar-se a la brevetat que semblen exigir els temps moderns no és garantia d'èxit. Avui hi ha literatura breu per donar i per vendre. O, en el cas de la que circula per Internet, per regalar-ne. N'hi ha tanta que un no sap per on començar.

Jo us recomanaré un bloc que trobo que reuneix textos de qualitat i s'adequa perfectament al concepte de literatura Memento*. El bloc es diu La bona confitura i es tracta senzillament d'un recull de microrelats, escollits amb el bon criteri de l'editor del bloc, en Jordi Masó.

I ara us demano a vosaltres: quines són les iniciatives (blocs, webs, pàgines de facebook, performances multimèdia,...) relacionades amb la literatura Memento catalana que més us agraden? (marco en negreta les tres condicions innegociables que ha de complir la iniciativa: ha de ser literatura, ha de ser breu i ha de ser en català). Podeu proposar-ne més d'un cadascú però tampoc us passeu, eh?

Per fer-ho més interessant, divertit, 2.0 i modern, amb les propostes que em feu intentaré fer una enquesta (a veure si aquest cop me'n surto millor que l'últim) que permetrà als lectors d'aquest bloc votar segons les seves preferències. Finalitzat el període de votacions, faré un post sobre la iniciativa que guanyi. Sí, apreciats lectors, aquest és un bloc moooolt interactiu. Sempre que us animeu a participar, és clar.

*: Ara m'ha donat la sensació d'estar repetint molt això de literatura Memento. Creieu que si el segueixo repetint sense parar puc aconseguir que la gent l'acabi fent servir?

La literatura Memento

L'altre dia la Yáiza, fidel seguidora d'aquest bloc, va fer un comentari sobre l'extensió dels textos que em va fer reflexionar. Deia el següent:


Escolta, una cosa, però... això que dius de fer "posts curts" és una broma, no!??! Et pots sentir afalagat si et dic que ets dels pocs blocaires a qui li llegeixo posts tan llargs! (normalment passo... hehe). 

Jo, des dels meus inicis a Relats en Català, cap a l'any 2005, ja havia après que els texts que es llegeixen en pantalla no han de ser gaire llargs i havia marcat el límit en deu minuts, que són tres pàgines en un Word a espai simple.

Llegir en pantalla és cansat i tots sabem que el lector va mirant de reüll la barra de desplaçament vertical. Si ets un autor consagrat, se't pot tolerar que facis articles o relats de trenta minuts o fins i tot més (com passa per exemple amb les entrevistes en profunditat de Jotdown o els articles de ciència de la Pizarra de Yuri). Però per a la majoria de mortals, existeix un límit molt més curt.

El comentari de la Yáiza em va fer adonar que no era prou conscient de fins a quin punt aquest límit havia estat modificat a la baixa. La Yáiza, que per cert és una dècada més jove que jo, em va recordar que estem a l'època del tweet, de l'sms i del whatsapp. Si no hi cap a la pantalla, és massa llarg.

(Font)

Els texts i la roba interior han sofert importants retallades amb el temps. Arribats al model del 2006, sembla impossible retallar més però, potser no pensaven el mateix al 1950? De la mateixa manera amb els 140 caràcters del twitter sembla que hem arribat al límit de la brevetat però, serà realment així?

Hi ha qui pensa que l'era de la comunicació breu està portant els nostres cervells a un cert aburgesament evolutiu. És a dir, que temen que de no fer esforços per a llegir texts una mica llargs, s'atrofiarà i acabarem en un món d'històries breus.

Una mica com passava a Memento (pel·lícula imprescindible) on el protagonista només mirava anuncis a la tele perquè els programes eren massa llargs i no era capaç de seguir-ne l'argument.

(Una fotografia és com un tweet d'una pel·lícula?)

Així doncs, estem davant de l'adveniment de la literatura Memento? Una nova era on els usuaris del metro no portaran totxos del Ken Follet sinó tweets impresos en tacs de post-its?

Aquest post ja s'ha fet massa llarg però en una propera entrada us parlaré de la meva experiència en la nanoliteratura.

Acadèmia de personatges

Imaginem que en un dels universos possibles, descrits per la teoria del multivers, s’ha inventat la televisió multiversal. A través d’ella es poden veure realitats alternatives d’altres universos possibles.

En el fons, direu els més llestos escèptics, aquesta televisió no és tan diferent a la nostra, que ja emet molts programes de realitats alternatives que sorgeixen de la imaginació dels guionistes. És el que anomenem ficció. I com vam comentar l’altre dia, alguns cops és difícil establir clarament la separació entre realitat i ficció.

 

(El televisor multiversal: recreació antiestètica perpetrada amb Paint a partir d'una imatge trobada aquí.)

Imaginem-nos que encenem el televisor multiversal i sintonitzem un canal que correspon a un univers on els seus habitants encara tenen menys clar que nosaltres què és real i què fictici. Fan un programa d’aquests on hi ha una acadèmia i tot d’alumnes que volen aprendre a desenvolupar el seu talent (i de pas sortir per la tele multiversal i fer-se famosos a tot el multivers, és clar). La professora està dreta, parlant davant d’uns vint alumnes, encabits en una aula semblant a les dels nens de primària però adaptada per tal que les càmeres omniscients ho enregistrin tot (ningú les veu però elles ho veuen, ho senten, ho ensumen i ho palpen tot).

—Heu de treure tot el que teniu dins, feu-me cas —diu la professora—. Si no aconseguiu exterioritzar tota la vostra riquesa interior, la gent dirà que sou personatges plans. No us faci mandra explicar les vostres rareses, allò que us fa diferents als altres. És la vostra personalitat el que us fa autèntics i, per tant, memorables.

—Això em sona a quan et diuen que has de ser tu mateix amb les dones —diu en veu baixa un alumne calb, d’uns quaranta anys, que seia a l’última fila—. Quina ximpleria! Sent tu mateix només tindràs èxit si ets guapo, ric i simpàtic. Si ets com jo i vols menjar-te una rosca, el que has de fer és aprendre a fingir virtuts.

—Jo de tu m'aprendria de memòria tot el que diu la professora —li contesta, també en veu baixa el company que seu al seu costat, que és un adolescent amb ulleres de pasta, pentinat amb brillantina i ratlla a l'esquerra—. Si no aproves aquesta assignatura, no et donen el grau i no se't certificarà la tercera dimensió. I amb només dues dimensions mai tindràs un paper protagonista en cap obra que tingui un mínim valor artístic.

L'home calb es mira el jove repel·lent amb enuig. Coi de joves! Acaben de sortir de l'ou i ja es pensen que ho saben tot. Però en el fons, el que li fa més ràbia és que sap que té raó. Ell porta tota la vida treballant dur per aconseguir un bon paper i no hi ha manera. Les muses dels grans autors vénen de tant en tant a acadèmies com aquella per conèixer nous talents però al final sempre escullen els que s'han tret la tercera dimensió amb una bona nota. Els personatges plans com ell, que porta repetint curs tota la vida, només poden aspirar a algun paper secundari o terciari en una obra mig bona. O si hi ha sort a un protagonista en una peli de les que fan per les tardes a Antena3. En aquests casos, cal admetre que la bidimensionalitat té avantatges. Ningú recorda el teu nom, ni la teva cara ni cap dada rellevant de tu i pots tornar a aparèixer en una obra semblant sense que el públic tingui la més mínima sospita que ets un impostor.

La professora parla ara de la importància de ser versemblants. Aquest és un tema que sempre li ha costat al senyor calb de l'última fila. Se suposa que som personatges de ficció, pensa, però al mateix temps hem de fingir que som reals. I fa un moment ha dit que havíem de ser nosaltres mateixos! Quantes incoherències!

Aleshores li ve un pensament lluminós. Bé, potser no és lúcid però sí profund: la seva existència depèn únicament d'algú que viu en una realitat paral·lela del multivers, algú que està prou boig per dedicar el seu temps a parlar amb éssers que no existeixen. I mitjançant aquestes converses es produeix la gènesi del personatge; la seva versemblança fa que comenci a existir. Com si la paraula de l'autor fos capaç de transmetre l'essència de la realitat al personatge. Agafa un llapis amb la intenció d'apuntar aquest pensament a la seva llibreta (si l'apunta a la llibreta, les càmeres omniscients del plató la podran llegir) però no aconsegueix trobar les paraules per descriure acuradament la revelació que li ha vingut. Però a poc a poc va deixant el llapis de nou sobre el pupitre, el pensament que acaba de tenir es va difuminant, fonent en la irrealitat onírica de l'escena. Acceptant que, en realitat, les idees d'un personatge incapaç d'aconseguir la tercera dimensió no li interessaran a ningú.