dimarts, 17 d’abril del 2012

No voldria ofendre ningú però... no m'agrada Sant Jordi.

Apa, ja ho he dit. Ah, que cal que ho justifiqui? Bé, no sé molt bé per on començar. Potser per l'escola...

Sí, a l'escola ens expliquen, des de ben petits, la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda, per definició, és una història falsa que s'intenta fer passar per veritable. Precisament per això s'explica als nens petits quan encara són una mica ingenus. L'argument ja el coneix tothom: un drac que es va menjant persones fins que li toca a la filla del rei, moment en el qual apareix un cavaller per salvar-la. Es tracta doncs d'una història:

  • Masclista: perpetua el tòpic de la princesa salvada per un cavaller, fent entendre a les nenes que no són res sense un home que les salvi.
  • Classista: ningú mou un dit per aturar el drac mentre va morint gent del poble però quan li toca a la princesa, llavors sí que cal solucionar el problema del drac.
  • Bel·licista/bàrbara: ensenya als nens que si tenen un problema amb algú, l'han de resoldre per mitjà de la violència. I que els criminals no mereixen un judici just ni una segona oportunitat per reinserir-se a la societat sinó que cal exterminar-los.
  • Desinformadora: els dracs com el de la llegenda no existeixen. I si existissin, la seva sang no es transformaria en roses. Com esperem ser un país punter en ciència si eduquem als nens amb aquestes ximpleries màgiques? Després ja ens podem queixar quan suspenen la Física, la Química i la Biologia! Si els hem pujat fent-los creure que la sang es converteix en flors! Per començar, les cèl·lules vegetals tenen cloroplasts i paret cel·lular i les animals no. És absolutament aberrant pretendre una transformació instantània d'aquest tipus.
  • Proselitista/adoctrinadora: No queda clar perquè aquest cavaller rep el títol de Sant. Sospito que es tracta d'un patrocini d'una religió en concret (no direm quina) que en el seu moment es devia apropiar del personatge per a captar adeptes.
(Recreació artística d'un suposat drac amb cèl·lules vegetals. Em sembla important incidir en el fet que aquest drac no tindria necessitat de menjar-se a ningú. Es podria alimentar prenent el sol, com les plantes. Per tant, aquest disbarat de teoria no encaixaria tampoc amb els fets relatats per la llegenda de Sant Jordi. Com a molt podria explicar la història d'en Puff, el drac màgic)

Per més que m'hi escarrasso no hi veig cap valor educatiu ni res que justifiqui que aquesta història s'expliqui a les escoles. Com? La tradició? Aquest argument l'he sentit algun cop, sí, on era...? Ah! A les curses de braus! Sí, les mateixes que hem prohibit perquè era cruel matar animals i fer-ne un espectacle. (Quasi tan cruel com divertir-se caçant elefants.) Però matar dracs i fer-ne una festa sí que està bé, oi? Una mica de coherència, si us plau.

Bé, deixem el tema de la llegenda i fixem-nos ara en l'aspecte social. Hi ha una sèrie de celebracions pensades per fer feliç a la gent que, en realitat, acaben deprimint a moltes persones. El Nadal (als que no tenen família o no són feliços amb ella), Sant Valentí (als que no tenen parella o no són feliços amb ella), els aniversaris (als que volen viure eternament però saben que no són immortals) i, com no, Sant Jordi.

En un dia qualsevol, una dona que rebi una rosa se sentirà feliç. Això és així per alguna raó que desconec però que funciona en la majoria dels casos; està documentat. Algú devia pensar: "i si fem un dia en el qual totes les dones rebin una rosa? Totes les dones seran felices aquell dia!" (probablement es tractava d'algú amb contactes al lobbie de la indústria floral). El problema és que quan tothom té una cosa, aquesta cosa deixa de ser especial. I acaba tenint un efecte pervers. Una dona no serà especialment feliç si el dia de Sant Jordi rep una rosa però sí serà especialment infeliç si no la rep i les dones del seu voltant sí. Aquest efecte crea una catàstrofe que no és només individual sinó que afecta fins i tot a l'economia. Tothom ha sentit a parlar de la bombolla immobiliària i dels seus perversos efectes sobre l'economia. Doncs bé, és ben sabut per tothom que cada any es produeix una bombolla de preus al mercat de la rosa, amb un pic que coincideix justament amb Sant Jordi. Sé que alguns em titllareu de conspiranoic però... de veritat creieu que és casualitat? No siguem ingenus...


Gràfic que representa l'evolució dels preus de la tulipa a Holanda. L'esclat de la bombolla de la tulipa va enfonsar l'economia d'aquest país durant uns quants anys. Font: Viquipèdia.

L'altre gran producte del dia de Sant Jordi, el llibre, no pateix una bombolla anual. Aquest és un fet digne d'estudi perquè mentre la rosa augmenta el seu preu fins a límits indecents, el llibre es ven de forma habitual amb rebaixes sobre el preu original. Admeto doncs que el dia de Sant Jordi té una cosa bona: llibres més barats. Paral·lelament hi ha un costum més polèmic, anàleg al de regalar una rosa a totes les dones i és el d'obligar a tots els homes a llegir comprar un llibre durant aquest dia. Aquí es destapa un afer gens irrellevant. Ens trobem amb centenars de milers d'homes que no han tingut cap mena de contacte amb els llibres durant tot l'any i de sobte se'ls posa un llibre a les mans. Compte que això té conseqüències:
  • Aparició d'uns llibres adaptats per a aquest públic: llibres sobre toreros, tertulians del cor, delinqüents a mig rehabilitar, polítics i altres paràsits socials. En el fons, el llibre adaptat és un programa de tele que s'ha intentat transformar en llibre. No ho aconseguirà però això tampoc és important perquè cap dels seus lectors passarà de la tercera pàgina. Aquest tipus de llibres no tindria cap perill si no fos pel costum de signar llibres, que pot fer que us trobeu algun d'aquests personatges mentre passegeu despreocupadament pel carrer.
  • Aparició de nous lectors: sé que hauria de considerar que això és una cosa bona. I de fet ho faré però heu d'admetre que els conversos són una mica pesadets de vegades. Un nou lector acostumarà a ser un entusiasta proselitista de tots els llibres que ha llegit. Et deixarà (i t'obligarà a llegir) llibres d'en Bucay, del Punset i d'en Coelho i t'alliçonarà sobre les parts que no has entès. Fins que arribi el dia que l'agafis del coll i sacsejant-lo violentament li diguis "que bé que em queies quan no llegies ni les tapes dels iogurts!".
  • Aparició de nous lectors intel·ligents: això és sens dubte el més perillós de tot. Tothom sap que la nostra societat es basa en un equilibri que reposa en la ignorància. Alguns llibres poden despertar intel·ligències en estat d'hibernació. Si això s'estengués massa, la societat, tal i com la coneixem, podria esfondrar-se i ens enfrontaríem al caos.
Bé, ho deixarem aquí, que em penso que ja he parlat massa. No voldria ser acusat d'antipatriota i començar a rebre anònims amenaçadors. Ja n'he rebut prou per part dels poetes ofesos en el darrer post. Així que...

...bon Sant Jordi a tothom!

dimecres, 11 d’abril del 2012

Poesia combinatòria

En Lance Gilbert Yorke és un personatge que surt a la novel·la que estic escrivint. Es dedica, entre altres coses, a matar gent i a escriure poemes.

Hi ha un moment en el qual, per motius professionals, vol seduir la Sarah i fa servir un dels seus trucs de poeta. Li regala mitja dotzena de roses amb una cinta lligada a cada rosa que conté un vers. Els versos es poden ordenar de qualsevol manera i junts faran un poema. La gràcia del joc és que aquests sis versos, ordenats de totes les maneres possibles, produïen 720 poemes diferents. Un d'ells seria aquest:


El destí llegeix en els teus ulls
desfent els misteris de l'univers
sense ritme i sense cor
cristalls de foc esberlen el teixit del temps
els invisibles reciten poemes sense rima
en la distància, la nit es trenca en estrelles.

Però en principi, qualsevol de les altres 719 permutacions seria també vàlida.

Un cop pensada aquesta escena, vaig creure necessari buscar informació sobre aquest tipus de creacions literàries. A mi se'm va acudir que s'havia de dir "poesia combinatòria" però valia la pena assegurar-se'n que no es deia d'una altra manera, ja que quan no ets un escriptor de prestigi reconegut, això s'interpreta més com a ignorància que com a innovació. Així doncs, vaig preguntar-ho al Fòrum de Relats en Català on no vaig obtenir les respostes que buscava però en canvi vaig ofendre uns quants poetes, incapaços de suportar la imatge d'algú barrejant versos amb matemàtiques impunement.

Així que no em va quedar més remei que fer una tediosa recerca d'informació, arribant en molts casos a les pàgines de resultats 2 i 3 de la cerca de Google, obrint desenes d'enllaços a pàgines inútils, alguns carregats de finestres emergents amb publicitat agressiva, d'altres escrits en Comic Sans o dissenyats amb combinacions de colors terrorífiques.

Però després de tots aquests patiments vaig trobar una curiositat i dues petites joies relacionades amb la poesia combinatòria que vull compartir amb vosaltres.

La primera descoberta va ser el Generador de poemes catalans. Es tracta d'un web amb un botó que diu "Genera". Cada cop que algú fa clic al botó es crea un poema nou. No expliquen com ho han fet però tot sembla indicar que tenen una base de dades amb unes quantes dotzenes de versos (que no sé d'on han tret) suficientment ambigus sintàcticament com per poder ser combinats més o menys a l'atzar. Un petit programa s'encarrega d'anar a buscar alguns d'aquests versos a la base de dades i disposar-los de forma aleatòria.

En segon lloc vaig trobar els cent bilions de poemes de Queneau. Es tracta d'un sonet amb 10 possibilitats diferents per cada vers. La versió en paper és realment curiosa.

Dibuix del llibre de Queneau, extret d'aquí. Cadascuna de les deu pàgines estaria retallada en tires horitzontals per tal de poder llegir tots els possibles poemes. Tot i que és impossible llegir totes les combinacions. Suposant que triguem un minut per llegir cada sonet necessitaríem més de 2 milions de vides per llegir-los tots, posant que visquem 80 anys i no fem res més a la nostra vida que llegir aquest llibre.


Si el llibre de Queneau impressiona pels seus números, hi ha un altre treball que encara crida més l'atenció per la seva aparent complexitat. No sé si algun cop heu intentat crear un palíndrom. A mi em sembla una tasca bastant difícil, no sabria per on començar (diuen els experts en palíndroms que no importa començar pel principi o pel final). Doncs resulta que en Robert Rapilly ha creat no un palíndrom ni dos, sinó deu sonets palíndroms sencers que a més es poden combinar per crear 10 milions de sonets palíndroms.

Tornant a en Lance, no sé si m'hauria de plantejar que conegués l'obra d'en Queneau i d'en Rapilly. En el fons m'agrada que sigui una mica ignorant i que pretengui haver inventat la sopa d'all amb els seus versos combinats. Tinc la convicció que els seductors de la ficció han de ser una mica ridículs per tal que els lectors masculins no se sentin amenaçats o acomplexats. En tot cas, deixeu que el defensi una mica. Si bé és cert que els treballs d'orfebreria mètrica d'en Queneau i en Rapilly són d'una complexitat que deixa en ridícul el poema d'en Lance, el seu és l'únic poema que fa servir permutacions (en comptes del producte cartesià dels dos autors francesos mentre que el Generador de poemes deu fer servir variacions sense repetició). D'altra banda, els versos lligats a les roses semblen una excel·lent idea comercial per al dia de Sant Jordi.