dimarts, 30 de setembre del 2014

Faria qualsevol cosa per amor

Ja havíem parlat en aquest blog sobre el perill de l'estupidesa i com aquest havia passat desapercebut per culpa del buit de personatges estúpids en la ficció. Avui faré més o menys el mateix post canviant estupidesa per amor, que per alguns ve a ser semblant.

Segons aquesta cançó 'els homes savis diuen que només els estúpids s'enamoren'.

Fixeu-vos en la frase que he posat per títol: "faria qualsevol cosa per amor". La majoria direu "oh, què romàntic! què maco!", quan hauríeu de dir "qualsevol cosa? mataries nens innocents per amor? escamparies un terrible virus per amor? Incendiaries el Louvre per amor?". La frase és terrible i encara m'he mossegat els dits per no posar exemples escabrosos que ho deixessin més clar.

Doncs resulta que a la nostra societat, l'amor s'ha convertit en la coartada definitiva. Si ets un psicòpata sense sentiments i mates mitja dotzena de persones, ets un dimoni menyspreable. Ara bé, si els mates empès per la follia de l'amor, tindràs la comprensió de molta gent. De vegades, la coartada arriba a límits absurds, com en el cas de la infanta enamorada

La coartada se sosté sobre dues potes:
  1. L'amor és generositat. Si ho fas per amor, ho estàs fent per algú altre, per tant ets menys egoista que si ho fas per interès personal.
  2. L'amor ens controla i per tant no tenim la mateixa llibertat que si actuem sobris de sentiments. És com l'atenuant de l'embriaguesa per a certs delictes.
Tornant al primer paràgraf, aquests dos punts converteixen el criminal amorós en un criminal estúpid. I com vaig explicar en l'anterior post, l'estúpid acaba sent fins i tot més perillós que el malvat perquè ha perdut el control sobre els límits de la seva capacitat destructiva.

Una altra cançó que parla de la bogeria de l'amor. El títol, si fa no fa, és el mateix que el d'aquest post.

Com passava amb l'estupidesa, també sembla que la ficció estigui directament relacionada amb la permissivitat cap als enamorats. El romanticisme impregna bona part de la producció literària, cinematogràfica i musical.

I en canvi, els dolents per excel·lència són psicòpates, individus sense sentiments. Llops solitaris incapaços d'estimar.

No tinc dades estadístiques però al món real hi ha psicòpates totalment civilitzats i pacífics i bojos d'amor que maten les persones que diuen que estimen. No sé si existeix la figura del psicòpata de l'amor o si se'n pot dir així d'aquell tipus de persona que faria qualsevol cosa per amor. Però si existeix, feu-me cas, fugiu-ne per cames!

dimarts, 23 de setembre del 2014

V de Verkami

Com sabeu hi ha una certa disputa entre catalans i espanyols sobre la possibilitat que Catalunya s'independitzi. Que si no és legal, que si han de votar-ho tots els espanyols, que si per què volem la independència perquè ens robi el Pujol...

Al final, com diuen els advocats, més val un mal acord que un bon judici. I és millor ser pragmàtic que discutir fins a avorrir les pedres per veure qui tenia raó.

A l'antiga Roma, els esclaus podien aconseguir la llibertat si pagaven a l'amo un preu. Tenint en compte que avui tot es compra i es ven, podríem pagar per la independència de Catalunya?

Sí, ja sé que alguns direu que ja portem temps pagant més del que ens pertoca i que seria de justícia que fos al revés, que ens retornessin diners. Però això no passarà.

D'altra banda, molts espanyols diuen -potser fins i tot creuen- que Catalunya els costa diners. Així doncs, una solució com la que proposo podia establir les bases d'un acord raonable.

El que proposo és fer una col·lecta tipus Verkami. Cada independentista aporta voluntàriament els diners que vulgui fins a arribar a la quantitat que Espanya i Catalunya hagin acordat. Les donacions es farien efectives en el moment de completar-se aquesta quantitat en diferents terminis, a mesura que es vagin recorrent les etapes de la transició nacional (reconeixement internacional, absència de boicots, etc).

Preu

Seria difícil posar-nos d'acord amb el preu. He buscat un antecedent històric, la compra de Lousiana als francesos per part dels EEUU l'any 1803. Es van pagar 15 milions de dòlars per 2 milions de quilòmetres quadrats (4 vegades la superfície d'Espanya).

Tenint en compte que la superfície de Catalunya és unes 60 vegades menor i la variació de valor del dòlar, l'equivalent seria aproximadament 3 milions de dòlars.

La Louisiana era un territori situat al centre dels actuals EEUU, des de l'actual estat de Louisiana a la frontera amb el Canadà.


Val a dir que els francesos van vendre amb una certa urgència i, per tant, no van fer un gran negoci. Però altres no van voler vendre quan tocava i van haver de cedir gratuïtament les seves colònies o fins i tot gastar diners en guerres absurdes.

Una altra manera de calcular el preu, més empresarial, seria pagar els beneficis de 5 anys. Parlaríem del famós dèficit fiscal anual (4% del PIB català segons les últimes balances fiscals presentades per l'Estat espanyol) menys el dèficit de la generalitat (un 2% del PIB català). Com que el PIB català està entorn als 200.000 milions d'€, la broma sortiria per uns 20.000 milions d'€. Uns 2600 € per català.

Finançament

Amb aquest preu, caldria aguditzar molt l'enginy. Per exemple, es podrien esborrar tots els noms de tots els carrers de Catalunya i subhastar-los als que aportessin més diners. El contribuent més generós podria posar el seu nom a la Diagonal de Barcelona o a la Gran Via. 

Jo, si m'arribés el capital, voldria comprar el carrer Puig i Xoriguer, on vaig viure bona part de la meva vida. En Puig i Xoriguer no va fer res d'especialment profitós a la seva vida però era ric i va deixar diners en herència a l'Ajuntament de Barcelona. No creieu que ja està amortitzat?

No em direu que no seria original tenir un país on els carrers es diguessin com els seus ciutadans més generosos.


Conclusió

Bé, us animo a dir si aquesta proposta us sembla versemblant o coherent. Probablement us costi trobar arguments en contra però hi ha alguna cosa que no sabeu què és que no acaba de convèncer-us. M'equivoco?

dimarts, 16 de setembre del 2014

TPE: La versemblança (per David Castejón Ferrer)

En el marc de la Taula Periòdica de l'Escriptura, avui cedeixo l'espai d'Àtoms i Lletres a una de les grans promeses de la literatura catalana, en David Castejón Ferrer.


LA IMPORTÀNCIA DE LA VERSEMBLANÇA EN NARRATIVA (I ALTRES FOTESES...)

Imagineu el següent: l’Indiana Jones es troba a punt de recuperar un ídol ancestral que també cobeja en Hitler, quan, de sobte, apareix el nazi de torn retenint la noia a punta de pistola i amenaçant amb matar-la, si el nostre heroi no li entrega l’artefacte d’immediat. L’amic Indiana no dubta un segon: es treu una pistola làser de la cintura i fulmina el seu enemic amb un raig de plasma. Assumpte tancat.

D’acord, sí... una solució molt efectiva. Però és que no cola...

No...? De veritat m’ho dieu? Doncs a veure què tal això... ¿què tal si en lloc de tornar-se amb una pistola prestada de la Guerra de les Galàxies l’Indiana treu un fuet de domador de circ, i, amb una sola maniobra destra i precisa, no només desarma el seu rival sinó que de passada també el fa caure a un abisme infestat de cocodrils i piranyes assassines?

Bé... és molt de pel·lícula, però això ja està millor. Ara sí que ens quedarem al cinema fins al final.


L’Indiana no en té ni punyetera idea, de com funcionen les armes galàctiques; aquest és en Han Solo.

Més.

Imagineu que en Frodo del Senyor dels Anells es perd de forma irremeiable pels Aiguamolls dels Morts (que no pas de l’Empordà...) i el pobre pateix un atac d’angoixa dels aguts, ja que li corre pressa arribar al Mont del Destí per llençar-hi l’Anell Únic que salvarà la Terra Mitja de quedar sumida a les tenebres eternes.

Cap problema. El seu company i/o amor inconfessable, en Sam, es treu un smartphone del sarró i cerca l’itinerari que els cal seguir al Google Maps.

Apa home, va! Tanqueu el totxo d’en Tolkien tot indignats i us en aneu a dormir.

Un moment! Un moment, gent! No ens precipitem... ¿i si en lloc d’aquesta suprema bestiesa arribessin un parell d’àligues gegants volant des del cel, enviades pel iaio Gandalf, i tot seguit engrapessin el duet de nans peus peluts per conduir-los en primera classe fins al peu del volcà del dimoni?

A veure... tothom sap que no existeixen les àligues gegants, però això ja té més bona pinta. Si els ocellots aquests els invoca un mag amb contactes de pes en algun zoològic de fauna mítica, doncs la cosa ja passa...


En Frodo viu a la Terra Mitja, no al World Mobile Congress; un li pot fer màgia, però no trucar-li al mòbil, d’acord?

Més encara.

La meva nova mascota adorable s’ha menjat un petit-suisse després de mitjanit i se m’ha convertit en una bèstia immunda que no para de multiplicar-se i sembrar el caos pel barri.

Doncs quin tros de parida, noi...

En qualsevol cas... no t’ho va avisar un venerable ancià xinès de barba llarga fins als testicles, que això passaria, abans que et decidissis a adoptar? Doncs mira... haver-ne fet cas; ara et fots i pateixes les putades que et facin els monstres aquests amb enteresa i resignació.


Si un diu un savi xinès, fes-ne cas; no importa com d’absurd et sembli.

Una última cosa.

Observo astorat com en Neo, protagonista de Matrix, no tan sols vola amunt i avall com Superman i es baralla sense problemes amb cinquanta esbirros a la vegada, sinó que a més, de cop i volta, adquireix la facultat d’escopir foc per la boca i brandar tres titoles en lloc d’una de sola.

Increïble, no?

Doncs, cony... no tant! I per què no? El paio coneix tots els codis de programació que regeixen la realitat virtual que habita. Què li impedeix modificar-la al seu gust?

Endavant Neo, tu pots.


Incrèduls! Que el món és com un codi obert per a en Neo! Visca el programari lliure!

Bé... suficient, ja n’hi ha prou; fins aquí la gresca i la xerinola dels exemples. Ara passem a l’espessor de les explicacions teòriques.

En els quatre casos referents a clàssics del cinema i/o la literatura tot just exposats, queda il·lustrada prou bé la necessitat absoluta d’un dels conceptes més importants de qualsevol narració, si és que el seu autor no vol veure el seu treball al fons d’una paperera o netejant un cul qualsevol: la versemblança.

Però què és exactament aquesta cosa de la versemblança i per què és tan indispensable?

Per tal de deixar-ho ben clar, potser ens resultarà interessant definir el concepte de versemblança a través de la seva diferenciació respecte a altres conceptes usats habitualment en narrativa, que s’hi poden confondre amb facilitat.

Comencem:

En primer lloc, una cosa que cal tenir molt clara és que la versemblança no és en cap cas el mateix que la veracitat. Bàsicament, la veracitat es dóna quan la correspondència d’un discurs és total amb la realitat objectiva tot i que, com tothom sap, aquesta ningú la pot conèixer al 100%, mentre que la versemblança és dóna quan un discurs, sense que importi el seu grau de correspondència amb la realitat objectiva, aconsegueix aparença de realitat de cara als seus receptors.

Així, en un judici, per exemple, on tothom explica moltes històries no sempre coincidents, allò més important no és que el que es digui sigui veraç, sinó que sigui versemblant, o sigui, tingui aparença de realitat.


―¿Jures, sobre totes les barres i estrelles de la bandera i la Sagrada Bíblia , dir la veritat i res més que la veritat? Sí, juro referir un relat versemblant dels fets.

En segon lloc, la versemblança no és el mateix que la coherència. Ah, collonut... i què és la coherència, doncs?

Tornem a recórrer la a festa dels exemples per explicar-ho.

Penseu en els Caçafantasmes (o Ghostbusters pels puristes), aquell grup de quatre pallassots dels anys 80 que es passaven tota la pel·lícula fent el burro mentre capturaven espectres simpàtics en forma de moc o mascotes gegants de Michelin enfurismades amb el món. Ara imagineu que, de cop i volta, cap al final de la cinta, els mateixos paios rebessin un avís per anar a engarjolar un poltergeist psicòtic que li estigués fent la vida impossible a una família de Massachusetts. Imagineu que, tot d’una i sense avisar, la pel·lícula perdés el seu to de comèdia fantàstica i es convertís en una història de terror en primera persona, tipus The Blair Witch Project, REC o Paranormal Activity, on morís fins l’apuntador i se’ns quedés tan mal cos que després restéssim incapaços de sortir a pixar, per temor a la foscor del passadís.

No us quadraria gaire, no?

Doncs no; però en cap cas seria degut a que la pel·lícula hagués deixat de ser versemblant: continuaria sent una història de fantasmes, situada en un univers que seguiria assumint, dins les seves regles de joc pròpies, l’existència d’aquestes entitats sobrenaturals. Res a dir, per tant, en aquest sentit. En canvi, per res del món, la història no resultaria coherent: hauria canviat de forma sobtada i radical el seu estil narratiu i tota la seva atmosfera, i els personatges mostrarien una forma de comportar-se molt diferent.

La coherència narrativa exigeix que les informacions proporcionades als lectors/espectadors es mostrin consistents les unes amb les altres, dins d’una seqüència lògica i raonable i d’una unitat i uns límits contextuals.

En aquest cas, la unitat i els límits contextuals s’haurien trencat estrepitosament.


Who you gonna call? Doncs si és una comèdia, als Caçafantasmes; si es tracta d’una història de terror que m’ha de posar els pèls de punta, a l’Exorcista.

En tercer i últim lloc, cal diferenciar la versemblança de la credibilitat. Per fer-ho senzill, podríem dir que una narració esdevé creïble quan la font des de la qual ens arriba és creïble.

I què redimonis fa que una font sigui creïble o no ho sigui? Bé, aquesta és una qüestió bastant subjectiva: bàsicament el que fa que una font sigui creïble és l’autoritat que aquesta font ostenta davant dels lectors/espectadors potencials, que pot haver arribat bé per imposició dogmàtica o bé per la força de l’argumentació.

En un exemple senzill que ens sonarà a tots, prenguem la Bíblia, el llibre sagrat de la Cristiandat. La Bíblia conté moltes històries, que, sovint, després de passar per un anàlisi rigorós, no resulten ni versemblants ni coherents. Per als integristes religiosos això no suposarà cap problema; ells tenen una confiança cega en els autors del llibret (Sant Pere, Sant Pau i companyia...), i en virtut d’aquesta confiança cega li concediran credibilitat total a les escriptures. No passarà el mateix amb un ateu, que requerirà la força de l’argumentació per tal d’atorgar credibilitat a la paraula escrita de Déu. 


Senyores i senyors, com a narració que és, la paraula de Déu no se’n lliurarà d’un escrutini en clau literària. Ni de conya!

I bé... al capdavall, després de tot això... en què quedem, doncs, que és aquesta cosa tan important de la versemblança?

Fàcil, nois; ja ho tenim mamat...

La versemblança, com ja s’ha avançat més amunt, és fonamentalment l’aparença de realitat que una narració assoleix a ulls del seus lectors. S’expressa com les regles del joc que l’autor ha establert per a la seva obra; el marc en què es mou la història narrada, i que no necessàriament ha de correspondre’s amb la realitat objectiva que coneixem i compartim tots. Per tal de resultar versemblant, doncs, només cal que una obra no trenqui els límits que el seu propi autor li ha donat, explícitament o implícita.

En conclusió, i tornant al principi: que en Harrison Ford dispari un raig làser fent d’Indiana Jones no és versemblant, perquè no existeix cap tecnologia d’aquest tipus en el marc contextual en què es desenvolupen les aventures de l’intrèpid arqueòleg. En canvi, sí que és versemblant si dispara el raig fent el paper de Han Solo, perquè en el marc contextual d’aquest últim personatge les armes làser son el pa de cada dia.


Us imagineu en Han Solo o en Luke Skywalker combatent Stormtroopers a cop de fuet? No, gràcies.

Fins aquí la meva aportació a la Taula Periòdica de l’Escriptura. Oi que ens hem entès?

Ara aneu i digueu a la cara al meu amic Darth Vader que aquest article no us ha semblat versemblant, coherent o creïble. Estarà encantat de discutir-ho amb vosaltres en el fragor d’un duel de fuets làser.


Que la versemblança us acompanyi!


DAVID CASTEJÓN i FERRER

dimarts, 9 de setembre del 2014

V

Si en el capítol anterior parlàvem de V de Vendetta, avui toca parlar de V, una sèrie dels 80 que anava d'uns extraterrestres que venien a la Terra. Confesso que agafo la idea del blog d'en Jordi Dausà, Tardes de Birres.


V era el símbol de la resistència. Font

Al principi semblava que els extraterrestres venien en son de pau però va resultar que no, tot i que degut a astutes maniobres de control dels líders terrestres, molta gent seguia pensant que sí. Fixeu-vos si eren perversos aquests extraterrestres que no eren com nosaltres sinó que sota la seva falsa pell humana en tenien una de lagarto. A més, menjaven rates vives senceres.

Quan vaig veure aquesta sèrie tenia 5 o 6 anys, així que no recordo els detalls de la trama. Recordo que, per alguna estranya raó, als nens ens encantava. Fabricàvem pistoles com les dels extraterrestres dibuixant-les sobre un paper i retallant-les i jugàvem amb elles al pati. Era difícil jugar-hi perquè gairebé tothom volia fer de Donovan o, en el seu defecte, de membre de la resistència. Pràcticament ningú volia fer de lagarto. Potser les batalles amb pistoles làser (crec que hi devia haver una lluita per capítol, com a El Equipo A), juntament amb l'estètica futurista de la sèrie, era el que va fer que tingués tant d'èxit.

Anys després van fer un remake de la sèrie, que pràcticament ningú ha vist. Pel que sembla, la sèrie original va quedar inconcussa i, en comptes d'acabar-la, van decidir fer-la de nou, amb efectes especials més moderns. Sí que recordo que en algun capítol els personatges traginaven disquets de 5 1/4 com a cosa molt moderna, que avui potser molts veurien com a tecnologia extraterrestre.



No recordo si algú del cole va fer-se amb la pistola "original" de la sèrie. Com he dit abans, a casa meva tocava dibuixar-la amb un llapis. Per cert, oi que a baix de tot hi diu "Forocoches"? WTF? Font

Us poso també aquest vídeo, que el Jordi diu que és molt al·legòric i apte per modernillos, perquè és retro i vintage, que es veu que són coses antigues molt apreciades pels moderns. Bé, que diu que en fem difusió.

En aquest vídeo es pot veure com un pervers independentista adoctrina els nens per odiar els pobres immigrants extraterrestres. Que sí, que s'han fet amb el poder i volen esclafar la nostra civilització però són els seus costums i cal respectar-los.

dimarts, 2 de setembre del 2014

V

Aprofitant que la V és trending topic als mitjans, he decidit fer un exhaustiu post sobre referències d'obres de ficció relacionades amb la lletra V. Bé, en realitat seran 2.

V for Vendetta.

Com que tinc pendent de llegir el còmic original, parlaré de la peli. L'argument gira entorn a un misteriós heroi que s'enfronta a un sistema polític totalitari. Hi ha qui ho compara amb 1984 de George Orwell qui -i aquí potser hi ha la connexió més evident amb la V catalana- va escriure "Homenatge a Catalunya".

En V s'oculta darrere d'una màscara de Guy Fawkes, un home que va intentar volar el parlament anglès amb un munt de pólvora. Imatge.

Adaptació del discurs de V al 9N. Vist al compte de twitter de @higiniaroig



La Història es repeteix el primer cop com a tragèdia, el segon com a farsa. Dos homes amb barba parlant a través d'un plasma. Un d'ells lidera un partit totalitari que s'ha carregat la democràcia, utilitzant maquiavèlicament el terrorisme i sometent els mitjans de comunicació al seu control. L'altre és Adam Sutler, el dolent de V de Vendetta.

El pla d'en V consisteix a fer volar el Parlament. En teoria per donar esperança a la gent i començar de nou. Tot el que fa en V és una mica inversemblant però entenc que està justificat des del vessant simbòlic. De fet, la pel·lícula s'aguanta bastant per l'estètica i el carisma del protagonista. La presentació, amb un discurs ple de paraules començades per V, ja justifica el preu de l'entrada.


Us imagineu a la Carme Forcadell l'11S amb una màscara de Guy Fawkes fent un discurs ple de paraules que comencin per V? Jo no.

Evidentment els mètodes catalans són més pacífics que els d'en V però hi ha dos punts en comú:

  • La força de la gent que s'aplega per aconseguir el canvi. En un cas amb màscares d'en Guy Fawkes, en l'altre amb samarretes grogues i vermelles. Com diu en V: "el poble no hauria de témer els governants, els governants haurien de témer el poble".
  • El poder de l'estètica. En ambdós casos, les accions dutes a terme no durien per si soles un canvi de règim. Però l'estètica grandiloqüent d'ambdues accions serveix per donar una empenta al canvi de mentalitat de la gent.

Bé, com que m'he allargat una mica (i total per no dir gaire res), deixo per un proper post l'altra referència. Abans d'acabar us demano que si aneu a la V amb una màscara d'en Guy Fawkes o si veieu algú que en porti una, m'envieu una foto.

Bonus track: us deixo el text del discurs ple de V:

Voilà! In view, a humble vaudevillian veteran cast vicariously as both victim and villain by the vicissitudes of Fate. This visage, no mere veneer of vanity, is a vestige of the vox populi, now vacant, vanished. However, this valourous visitation of a bygone vexation stands vivified and has vowed to vanquish these venal and virulent vermin vanguarding vice and vouchsafing the violently vicious and voracious violation of volition! The only verdict is vengeance; a vendetta held as a votive, not in vain, for the value and veracity of such shall one day vindicate the vigilant and the virtuous. Verily, this vichyssoise of verbiage veers most verbose, so let me simply add that it's my very good honour to meet you and you may call me V.