dimarts, 23 de desembre del 2014

Especial Nadal: l'esperit de les campanyes nadalenques passades.

En Cristian va sortir de casa amb un cop de porta. A fora feia un fred fastigós però era mil cops preferible a escarxofar-se al sofà i haver de triar entre qué bello es vivir, El Grinch i Solo en casa. El seu germà l'havia convidat a sopar però li feia una mandra terrible. Des que van morir els pares se li havia reactivat l'instint de germà gran i no parava de perseguir-lo per fer-li de mainadera.

Es va ajustar la gorra de llana per sota de les celles. No només per protegir-se de la gèlida brisa sinó també per reduir el camp de visió i esmorteir els colors del llums nadalencs tant com fos possible. Per molt que caminés cap als suburbis de la ciutat, aquell esperit nadalenc el perseguiria. Era el seu ofici de creatiu publicitari: ell havia alimentat el monstre, l'havia fet gros com un estúpid avet de Nadal, tot ple de llums, bastons de caramel i boles brillants.

Mitja ampolla de whisky més tard, mig tombat sobre un banc del parc, el fred li havia passat i l'angoixa nadalenca es fonia amb la nàusea de l'alcohol. Amb cada glop, la fusió era més difusa, tot surava més en un mar boirós d'insubstancialitat. Però l'alcohol té aquell punt que més val no passar i en Cristian en va ser conscient quan va veure apropar-se una nina, que feia passetes curtes, balancejant-se a dreta i esquerra.

-Però què coi...?
-Sóc l'esperit de les campanyes nadalenques del passat.

Hi va haver una època en què els anuncis de joguines feien més por que les pelis de terror. Aquest, concretament devia inspirar els autors de "Chucky, el muñeco diabólico".


En Cristian es va mirar l'ampolla, després la nina, després un altre cop l'ampolla i va repetir el bucle durant un minut, fins que va tancar els ulls i va reposar el cap sobre el banc. Però la nina va ignorar que l'ignoraven i va seguir parlant.

-Vinc a mostrar-te com seria el Nadal si tu no haguessis treballat de publicista.
-I durarà molt això? És que he begut bastant i, bé, tot el que entra ha de sortir més d'hora que tard...
-No, no, de seguida estem -va respondre la nina treient una tablet de la butxaca. I això va ser ben estrany perquè la butxaca semblava força més petita que la tablet.

La pantalla s'encengué i aparegué una mansió de generoses dimensions, envoltada d'un frondós jardí i una piscina amb una zona d'hidromassatge.

-Coi, quin palauet! -digué en Cristian.
-Fixa-t'hi bé.
-Ai, ara que ho dius, em sona d'haver-hi estat algun cop... en una festa... Calla, que és la mansió del senyor Toitonne, el magnat de la indústria de la joguina!
-I no hi veus res estrany?
-Doncs... No. De fet només hi he estat un cop, crec. Així que si no em dones més pistes...
-És un 2% més petita! Si tu no haguessis fet aquell espot tan exitós, les vendes del 2011 haurien estat lleugerament més baixes i hauria renunciat a un 2% de la parcel·la.
-Ah, sí, l'espot del 2011 dels cowboys mutants. Realment aquells horribles ninos no s'haurien venut sols, no.

La imatge de la pantalla va anar apropant-se a la casa, com en un vol d'ocell i va acabar entrant per una finestra. A dins, hi havia dos nens mirant la tele.

-Són els fills del senyor Toitonne - va aclarir la nina.
-Doncs no s'hi assemblen gaire - contestà en Cristian.
-Sí, bé, després tinc hora amb el senyor Toitonne sobre això però fixa't amb les seves joguines.
-No les conec. Són com uns dinosaures de colors llampants. S'assemblen una mica als dracs de colors llampants que vam anunciar l'any passat.
-Exacte! Sense la campanya que vas fer l'empresa hauria retirat el producte i n'haurien tret un que és pràcticament igual!
-De veritat, no sé on vols anar a parar...
-Fixa't en la minyona.

A tres metres del nen, traient la pols d'un prestatge hi havia una dona de pell bruna, amb uniforme francès de minyona. Anava cantant una melodia enganxifosa. De tant en tant deixava de cantar i posava cara de disgust, com si li fes ràbia la cançó. Llavors es posava a netejar de nou en silenci i al cap d'un parell de minuts tornava a cantar la mateixa cançó.

-Bon jingle - va reconèixer en Cristian -. És quasi tan enganxós com el que hem fet aquest any per anunciar els torrons Rebons.
-Ja vas afinant -contestà contenta la nina-. Millor, així acabarem de seguida. En efecte, aquesta seria la musiqueta que torturaria la ment de mig país ni no haguéssiu tret la vostra.
-Em sembla que ja ho entenc. Amb tot això vols dir-me que tota la feina que he fet, si no l'hagués fet jo, l'hauria fet algú altre i tot vindria a ser més o menys igual. Que el Nadal seria igual d'histriònic i insuportablement ensucrat si jo no hagués ajudat a fer-lo així.
-Sí, és això. Ets un tipus insignificant. No t'han de preocupar gaire les conseqüències dels teus actes.
-Ah, bé... Gràcies, suposo.
-Bon Nadal, Cristian. I, no em vull ficar on no em demanen, eh? però...
-No, és clar que no.
-...per què no vas a sopar amb el teu germà? Sou l'única família que teniu. Aquí sí que ets insubstituïble.

En Cristian feu una ullada a l'ampolla. En quedava encara una mica menys de la meitat. Després tornà a mirar allà on feia uns instants hi havia la nina. Però només hi havia una bola de paper d'embolicar regals.


Diu la llegenda que Santa Claus és un invent publicitari d'una coneguda marca de refrescos.


Que passeu tots un Bon Nadal!

dijous, 18 de desembre del 2014

El moment descodificador de Matrix

Si heu vist la pel·lícula The Matrix (la primera i única part que s'ha fet d'aquesta trilogia), recordareu segur aquell moment, cap al final (SPOILER però escolteu, si no l'heu vist encara, ja us val) en Neo deixa de veure formes i comença a veure nombres i caràcters del sil·labari katakana: està veient el codi font de l'Univers Matrix.

Moment culminant de Matrix. En Neo ha crackejat el codi font de Matrix. Ara vèncer l'agent Smith és bufar i fer ampolles. Imatge.


Si ens prenem la pel·lícula com una al·legoria d'alguna cosa, aquest moment és especialment rellevant. Simbolitza la conquesta d'un coneixement suprem per part de l'home. Salvant les distàncies, seria com el monòlit de 2001.

Avui analitzaré diferents interpretacions d'aquesta al·legoria.

Interpretació filosòfico-religiosa

Si Matrix és una versió del mite platònic de la caverna, en aquest moment descodificador, Neo hauria arribat a la Idea del Bé.

Alguns filòsofs cristians haurien reciclat la Idea del Bé per assimilar-la a Déu. En definitiva, parlem d'omnisciència.

Interpretació científica

Hi ha qui creu que la ciència és la via pràctica d'arribar a la Idea del Bé, de desxifrar com funciona de veritat l'univers. I de fet, el coneixement científic permet fer el que fa en Neo quan descodifica Matrix.

Què fa just després de descodificar Matrix? Atura les bales. Pensem-ho com a metàfora: la ciència permet transformar la realitat al nostre favor. La ciència mira les pedres i hi veu els seus components. Mira els seus components i hi veu materials que poden ser útils per milions d'aplicacions diferents. Mira els éssers vius i en descodifica l'ADN. Mira la llum que arriba dels estels i reconstrueix el passat de l'Univers.

Els que hem estudiat alguna disciplina científica només veiem una escletxa infinitessimal d'aquest immens coneixement però és suficient per veure el món d'una altra manera.

Virtuosisme

Un cop vaig sentir una història sobre Mozart que em va semblar massa extraordinària per ser certa. Diuen que va assistir a un concert i, a l'acabar, va ser capaç de transcriure la partitura de tots els instruments de l'orquestra.

No estic segur que Mozart tingués prou memòria per recordar cadascuna de les melodies dels instruments. Però el que segur que és cert és que tenia el poder de veure el codi font (partitura) de la música mentre la sentia.

Aquest virtuosisme pot donar-se en diferents àmbits artístics i també polítics, econòmics, estratègics. 

Com a escriptor algun cop m'ha semblat veure de reüll la inspiració i s'hi assembla una mica; veure una escena i que es vagin obrint tots els fils argumentals, conèixer els secrets del passat de cada personatge, saber com s'entrellaçaran totes les històries... En definitiva, tenir el coneixement suprem de tot el que passa en l'univers fictici que estàs creant.


I vosaltres, teniu alguna altra interpretació d'aquest moment?




divendres, 12 de desembre del 2014

La #ViaDuran cap a la independència

La #ViaClaver:

Darrerament els independentistes de twitter estan parlant de la #ViaClaver. Si no n'esteu al cas, es tractaria d'una crida a l'abstenció massiva a les eleccions generals espanyoles de la tardor de 2015. La idea és que els catalans ja ens consideraríem desvinculats d'Espanya i, per tant, el més digne i assenyat seria no participar en les eleccions espanyoles.

Els contraris a aquesta via argumenten que si els independentistes s'abstenen, llavors es perdrà la possible capacitat d'acció que donaria el poder d'aquests diputats. Potser el dia de la votació es parla molt del 40 o 50% d'abstenció a Catalunya però durant els següents 4 anys, la gent se'n pot oblidar.


La #ViaDuran:

Per alguna raó absurda, em sento temptat a fer la meva aportació a aquest debat proposant una tercera via: la #ViaDuran, en honor a David Duran, autor de Cataconya, una novel·la distòpica que planteja la via ridiculista per arribar a la independència de Catalunya. La idea és convertir els catalans en éssers tan ridículs que als espanyols els faci vergonya que els catalans siguem espanyols i finalment ens expulsin d'Espanya.

 La via ridiCULista que descriu en Duran està molt centrada en una part del cos que pot generar moltes situacions ridíCULes. Endevineu quina? Imatge extreta d'aquest web, d'on us podeu descarregar gratuïtament la novel·la Cataconya.


Així, la #ViaDuran consistiria en presentar una llista amb personatges esperpènticament ridículs o actors capaços de liar un pollastre a cada sessió. Per exemple, Carmen de Mairena, famosa pels seus rodolins grollers, surt a l'estrada i comença a recitar el seu discurs:

-Este discurso de Mariano, me lo paso por el...
-Señora Mairena, le ruego que use un lenguaje más respetuoso con esta solemne institución o me veré obligado a expulsarla.
-En su amenaza de expulsión intuyo una erección.
(I així fins que 4 policies s'emportin còmicament la Mairena de l'estrada.)

La setmana següent portes a algú de la Fura dels Baus a llençar fetges ensangonats a l'hemicicle. L'altra en Toni Albà fent imitacions ridícules dels membres del govern. Cada cop que els expulsessin podrien fer una cursa a l'estil Benny Hill.

Amb aquesta tàctica, aconsegueixes estar mediàticament present a tota Espanya i bona part de l'estranger. Penseu que no només farien espectacle al Congrés sinó que fins i tot podrien fer-ne a l'estranger, viatjant en qualitat d'il·lustres diputats del Congreso Español.

Com no sóc cap expert politòleg, no sé si seria molt o poc efectiva per aconseguir la independència però com a mínim se'ns faria més divertit el  Procés.

L'èxit de la iniciativa

Podria realment aconseguir algun escó aquesta llista? Tenim els antecedents friquis de Ruiz Mateos al Parlament Europeu, el GIL a Marbella, de Beppe Grillo a Itàlia i Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisió.

Jo crec que, ben promocionada, la llista Duran pot obtenir grup propi a Madrid. A més, es podria anar rotant els membres a mesura que avancés la legislatura, segons l'èxit mediàtic de cadascú.

Potser el problema més gran de la via ridiculista és que Espanya ja s'ha encarregat ella sola d'enfonsar el seu prestigi i així la feina de deixar-los en ridícul no llueix gaire.


Algú podria dir que el Congrés no és com Eurovisió, que és més seriós. I jo podria proposar aquest algú per encapçalar la llista #ViaDuran.

Vosaltres donarieu suport a la #ViaDuran? Quins personatges inclouríeu a la llista?

dijous, 4 de desembre del 2014

En el nom dels personatges

Diuen que hi ha diverses maneres de saber si estàs somiant. Hi ha qui afirma coses com que no podem llegir en somnis. Així, si agafes un llibre i intentes llegir i no pots, o bé estàs en una biblioteca estrangera o bé estàs somiant.

D'altres signes més evidents són el fet de tenir superpoders com volar i llegir les ments o estar parlant amb gent que porta anys morta.

Però jo avui m'he preguntat: com saber si estàs en una obra de ficció? Bé, potser us sembla una pregunta poca-solta però quan miro una sèrie o pel·lícula, de vegades em pregunto si els personatges són conscients que no són reals. Sobretot si l'argument és pobre, desconnecto una mica i em poso a pensar en coses així.

Hi ha alguns llibres i pel·lícules que parlen sobre el tema. Ja els he comentat algun cop en aquest blog. En el fons són revisions del mite de la caverna: vivim al món real o a una mena de teatre d'ombres?

Suposo que hi ha milers de diferències entre la realitat i la ficció però avui us explicaré dues maneres de saber si viviu al món real o sou personatges d'una novel·la, sèrie o pel·lícula.

1. Com és la qualitat del so de les converses?

A mi de vegades em costa entendre què diu la gent. I haig de demanar que em repeteixin el que m'han dit. A la ficció això no passa gairebé mai. Fora del recurs humorístic dels pallassos de la tele, els personatges s'entenen sempre a la primera.

Hi ha casos realment extrems de comunicació. Als contes infantils, els personatges viatgen per tot el món, de vegades per altres planetes i tot, i tothom parla sempre un perfecte català.

Per tant, si heu de demanar que us repeteixin les coses, segurament us trobeu al món real.

2. Com es diu la gent?

Aquesta és potser la característica més excepcional de la ficció. Tothom té noms diferents. Al nostre món hi ha una sèrie de noms molt repetits: Joseps, Joans, ases... Alguns per tradició, d'altres per modes o perquè són fonèticament macos. Segur que la majoria de vosaltres ha conegut a més d'una persona amb el vostre nom.

En canvi a la ficció això no passa gairebé mai. Potser en una novel·la curta o una pel·lícula on no surtin més de 8 o 10 noms podríem parlar de casualitat. Però quan comencen a sortir més i més personatges, veureu que els noms tampoc es repeteixen gaire.

Podeu saber si una sèrie porta molts anys en antena per la mena de noms que gasten els personatges. Si es diuen Jack, Marina o Sergi, podríem estar en els primers capítols. Si es diuen Bertulia, Nefertiti o Aurelià, segurament ja hem passat el miler de capítols.

Un exemple extrem el trobem en les telenovel·les sud-americanes. Recordeu que abans, les matrícules dels cotxes eren del tipus "B-8473-T" i quan van arribar a la Z van adoptar el model "B-3853-AB"? Doncs als culebrots sudamericans els noms dels personatges poden ser del tipus "Maria Eugenia Federica Filomena" o "Rigoberto Eustaquio Martín", que a més és un recurs útil per omplir més fàcilment línies de guió.

Així que una manera de descobrir si esteu vivint en una obra de ficció és preguntar el nom a la gent que us envolta. Si trobeu més gent que es diu com vosaltres, probablement sou al món real.

Val a dir que també hi ha alguna excepció, com Cien Años de Soledad, que té un munt de personatges que es diuen Aureliano. No sé si són coses del realisme màgic o ganes de portar la contrària.