La bicicleta i Newton. Quanta energia circula per les voreres?

Darrerament hi ha certa crispació amb els ciclistes a Barcelona. El debat que s'està generant sobre el tema seria interessant (com a exemple, el 30 minuts de l'altre dia) si no s'hagués radicalitzat tant. I és que, cada cop més, costa més trobar ciutadans que no sentin fortes fílies o fòbies cap a la bicicleta.

Per això he pensat que seria un tema interessant per amenitzar els vostres sopars d'empresa i dinars de Nadal. Sí, he tret la idea dels molts comentaris que vaig rebre l'any passat per haver amenitzat les festes amb la sèrie "Ciència i Bola de Drac". Aquest any m'ha fet mandra partir el post en fascicles. Així que, en acabar, considereu-vos felicitats de Nadal i any nou per part meva.

Exacte. El 25 de desembre se celebra el naixement de Newton. D'altra banda, com explica en Sheldon Cooper (en aquest vídeo, en latino), Jesucrist va néixer un dia d'estiu. Dada que no m'he molestat en comprovar perquè tampoc em crec que en aquella època hi hagués un registre fiable.

Els partidaris de la bicicleta argumenten que és un mitjà sostenible que ajudaria a descongestionar el terrible trànsit de la ciutat, saturada de cotxe privat i a netejar l'atmosfera tòxica de les grans ciutats.

Els detractors no volen cedir a la bicicleta l'espai dels vianants i/o l'espai dels cotxes. D'una banda consideren que la bicicleta no hauria d'anar per la vorera, ja que és un vehicle. Però la bicicleta també molesta als conductors, especialment si s'eliminen carrils cotxe per construir carrils bici.

Si la bicicleta ha de tenir tractament de vehicle això aconsellaria que, en cas d'inexistència de carril bici (que ara mateix no arriba a tot arreu), anés per la calçada i no per la vorera. I potser també se l'obligués a dur matrícula i assegurança, cosa que encariria la bicicleta i en reduiria l'ús.

Certament, la bicicleta encaixa en la definició de vehicle, com també serien vehicles un patinet, un tricicle o una cadira de rodes. Ara bé, ens imaginem aquests vehicles circulant per la calçada juntament amb cotxes i camions?

Alguns apunten a les lleis de Newton per justificar-ho, com aquest article:

Podeu llegir aquí la resta de "Maleïts ciclistes"

Per desgràcia, la majoria de gent no entén la física més elemental, començant per l'autora de l'article. Perquè ens entenguem, la velocitat no és el mateix que l'acceleració i un cos amb velocitat constant molt alta pot tenir acceleració zero. Per tant, potser hauria estat més adequat agafar una fórmula on aparegués la velocitat. Per exemple, la de l'energia cinètica:

Aquí sí que veuríem que, a més velocitat, més energia i, perquè ens entenguem, un impacte més dolorós. Bé, doncs amb aquesta fórmula anem a mirar si una bicicleta s'apropa més a un vianant o a un vehicle de motor. He agafat velocitats habituals dels diferents ocupants de la via en ciutat:

El ratio vianant indica quantes vegades més energia té cadascú respecte al vianant.

La conclusió amb aquestes dades seria que un accident on un vianant sigui atropellat per una bicicleta serà 60 vegades menys violent que un atropellament (d'un vianant o d'un ciclista) per part d'un cotxe. Perquè us en feu una idea, és com anar pel carrer i que et caigui del cel una guitarra acústica o bé un piano.

Certament, també caldria valorar la probabilitat de tenir un accident amb una bici o amb un cotxe. Tenint en compte, la severitat del dany d'un accident i la probabilitat que passi, podríem avaluar el risc que suposa.

Aquesta informació és difícil de trobar. No sé quina formació en estadística reben els periodistes però sospito que no prou. N'he trobat un que ha buscat dades:

Dades corresponents a tot l'estat espanyol. Gràfic obtingut d'aquí.

Quina és la conclusió principal d'aquestes dades?

• La calçada és insegura. La vorera és segura.  La gran majoria de vianants morts han estat a la calçada. No he trobat dades sobre quants d'aquests casos són deguts a imprudències dels vianants i quants a imprudències dels conductors, ni tampoc quants dels 7 atropellaments mortals per part de ciclistes han estat a la vorera (els 2 últims a Barcelona van ocórrer al carril bici). També caldria tenir en compte quants desplaçaments es fan en cada tipus de transport.

Altres dades ens diuen que moren cada any uns 70 ciclistes. Quasi tots ells atropellats per vehicles de motor. S'entén, per tant, que els vianants vulguin preservar la seguretat (i la sensació de seguretat) que els atorga la vorera i que molts ciclistes prefereixin la vorera a la calçada.

Conclusions:

• Per la violència de l'impacte, una bicicleta s'assembla més a un vianant que a un cotxe. De tota manera, seria bo que si els ciclistes circulen per la vorera ho fessin a velocitats baixes (10-15 km/h), no ho fessin quan està congestionada i respectessin sempre la prioritat del vianant.

• Per sinistralitat, moren més persones si els ciclistes circulen per la calçada que si ho fan per la vorera (en una proporció 1:30). El millor seria tenir una xarxa de carril bici extensa i ben dissenyada però això implica 3 espais diferents a l'hora de dissenyar la ciutat. I qui sap si hi haurà un quart o un cinquè col·lectiu reclamant espai propi (skaters? patinets elèctrics?).

• El gran assassí de la ciutat és el vehicle de motor (responsable del 99% dels vianants morts). Demanar la mateixa regulació per a bicicletes (matriculació, assegurances, més multes...) que per a vehicles de motor té quasi la mateixa lògica que demanar-ho als vianants.

Els drets laborals de les màquines

Darrerament hi ha un debat sobre com estan canviant els oficis o feines que ocupaven la nostra jornada laboral. Es parla de destrucció de llocs de feina, de feina precària, es diu que la majoria de nens que ara són a primària treballaran en oficis que avui encara no existeixen.

I sembla que la consigna és adaptar-se: si un robot fa la feina que abans feia un humà, la feina de l'humà serà dissenyar i construir el robot. Però salta a la vista que si bona part de la feina la fan robots, no hi ha tants llocs de treball per a humans.

És el mateix que passa amb les feines que es deslocalitzen. Marxen les fàbriques d'occident i et diuen "doncs nosaltres dissenyarem i que fabriquin a la Xina". Però el dissenyador és un i els obrers centenars. I, a més, els xinesos també saben dissenyar. Perquè si fabriques, tard o d'hora aprens l'ofici i pots dissenyar igual o millor que algú que viu a milers de quilòmetres del procés de producció.

Passarà també això amb els robots? També acabaran fent les feines "de pensar" millor que els humans? És probable que així sigui en molts casos. Hi ha qui diu, fins i tot, que s'acabaran quedant totes les feines bones i als humans ens quedaran les més ingrates (on és el robot que canvia bolquers?)

Diuen que la solució a la deslocalització podria ser que els països emergents assolissin els mateixos drets laborals que nosaltres (si pot ser, a l'alça, no perquè nosaltres perdem els que tenim fins a arribar al seu nivell). Llavors deixarà d'haver incentius a la deslocalització i podrem tornar a fabricar aquí. Potser la solució amb els robots és la mateixa. A mesura que les Intel·ligències Artíficials avancin, ¿no arribarà un moment que seran mereixedores de drets laborals similars als que es reconeixen als humans?

¿Arribarà un dia que es parli d'esclavisme digital i es reclamin drets robòtics anàlegs als drets humans? Es farà servir la paraula "humanisme" de forma pejorativa, per indicar que s'és partidari del supremacisme humà sobre les màquines com ara es fa servir la paraula "masclisme" per qualificar els partidaris del supremacisme del sexe masculí? Serà progre ser "maquinista" en tant que defensor de la igualtat home-màquina?

A '2450 Odissea 8', HAL-16000 lidera un sindicat anarquista per a Intel·ligències Artificials que lluita per establir la jornada laboral de 8 hores per als ordinadors. Durant 4 intensos mesos de vaga, Skynet pateix diverses aturades que impossibiliten que es completi el pla de destruir la humanitat. 

L'art (incomprès) de posar exàmens

Diu la llegenda que l'inventor de les cambres de gas nazis se sentia maltractat per la Història perquè no se li va reconèixer el mèrit del sistema d'extermini que va dissenyar. Suposo que l'home estimava la seva feina i se sentia orgullós de la solució que havia trobat als problemes tècnics que plantejava l'assassinat en massa de gent innocent.

No sé si es pot empatitzar amb aquest tipus de personatges però en la meva feina em trobo en un cas semblant quan redacto un examen. Fer un bon examen és complicat. I un mal examen es pateix molt quan s'ha de corregir.

Fixeu-vos que cal tenir en compte almenys 5 factors:

• Selecció equilibrada dels temes. Els alumnes acostumen a estudiar molt el primer 10% dels apunts i bastant l'últim 5% (saben que el profe condensa allà tot el que s'ha deixat de dir). Els profes de la vella escola ataquen sempre per la part central però els nous estàndards de la psicopedagogia aconsellen aprovar tants alumnes com sigui possible. Una solució de compromís és l'equidistància. És a dir, si els apunts tenen 100 pàgines i vols fer 10 preguntes, tries a l'atzar un paràgraf de la pàgines 5, 15, 25,...., 95.

• Correcció lingüística i de registre. Has d'aprendre tot un vocabulari que els alumnes no faran servir mai. Crec que en una o dues dècades els profes haurem d'apropar el llenguatge escolar al del carrer i fer preguntes com 'EnRoLla'T i dOna'm lA cHaPa soBre Xk el mErCUri és XUNGO ke T Kgues pELs BiXos' però ara cal dir 'Explica les propietats tòxiques del mercuri en animals'.

• Redacció clara i sense ambigüitats. Molts alumnes tendeixen a ignorar l'enunciat o llegir-lo ràpid i contestar qualsevol cosa, relacionada o no, amb el que es preguntava. El problema és que una redacció ambigua pot fer que, a l'hora de corregir, més o menys qualsevol resposta l'hagis de donar per bona. Per exemple, la pregunta "Quines són les 4 estacions?" es pot respondre amb "Primavera, Estiu, Tardor i Hivern" o amb "xampinyons, pernil dolç, gambes i pebrot". Penseu que ara et poden venir els pares dels alumnes a dir-te que has suspès el seu fill injustament (i de vegades fan por), així que més val ser molt clar.

• Equilibri de competències. Hi ha alumnes que no volen memoritzar, d'altres que els costa raonar o fer càlculs matemàtics complicats o redactar idees complexes i, segons els psicopedagogs abans esmentats, has d'intentar que tots aprovin o puguin aprovar. Bé, això és una barbaritat en molts casos. Imagineu un examen per ser cirurgià on l'ús del bisturí fos igual d'important que saber tocar la flauta. Però en alguns cursos, que al final se suposa que els alumnes han d'aprovar sí o sí, això passa bastant.

Aquesta imatge ja és bastant famosa. Denuncia que els alumnes siguin tots avaluats de la mateixa manera quan tenen aptituds naturals diferents. Ara bé, si el que es tracta és de viure a les branques dels arbres, ja em direu què ha d'avaluar l'examen. Font.

• Nivell adequat. Cada professor té el seu objectiu d'aprovats. Els més ganduls intenten aprovar bastants alumnes en primera convocatòria per tal d'evitar la feina extra d'haver-los de tornar a examinar. De tota manera, no sempre és fàcil fer un examen que aprovi tothom. Hi ha alumnes que tenen un codi ètic molt estricte i, quan no es creuen mereixedors de l'aprovat, fan l'impossible per suspendre l'examen, per més fàcil que els ho hagis posat.

Bé, hi ha més factors que cal tenir en compte però la pregunta només en demanava 5 i crec que amb el que he contestat ja arribo a l'aprovat.

Bromes a part, l'avaluació és força complicada i genera molts dubtes i controvèrsies. L'examen escrit, com a eina mestra que aguanta el pas de les dècades, diuen que no és la millor manera d'avaluar els alumnes. Que el que caldria és una avaluació contínua personalitzada de cadascun dels teus 100 o 200 alumnes (30 alumnes per classe per 5 o 6 assignatures per any), parametritzant no menys de 25 ítems diferents que reconeguin el desenvolupament de les diferents intel·ligències i aprenentatges. Per alguna raó que escapa a la comprensió dels psicopedagogs del país, molts professors es resisteixen a adaptar-se als nous mètodes d'avaluació.

Vides passades

No sé si fa tres setmanes us vaig fer reflexionar molt, poc o gens amb el post d'en Puff, en Bing Bong i les joguines de l'Andy. Jo hi he continuat pensant, entre altres coses perquè encara em toca cantar la cançó del drac i m'ha vingut al cap que la infància també es pot acabar de forma abrupta. I és clar, és fàcil entendre que és trist que un infant deixi de ser-ho per una experiència traumàtica o per haver d'assumir abans d'hora responsabilitats d'adult. Però la tristesa a la qual em referia és independent de les circumstàncies.

I en XeXu em va fer pensar que aquesta tristesa s'assembla a la de la mort. Sí que és més trist quan mor algú en circumstàncies tràgiques però encara que el difunt hagi tingut una existència plena i plàcida, la seva mort ens entristeix. Fins i tot si som creients i estem convençuts que hi ha una altra vida i que ens retrobarem amb ell.

La fi de la infantesa es pot veure així. La persona que era l'infant deixa d'existir i l'adult, que no existia, passa a existir. Tornant al símil, es podria dir que en una altra vida, l'adult va ser aquell infant. Que s'ha reencarnat en un cos més gran.

En una altra vida passada, totes les persones avorrides van ser Napoleó o Cleopatra. Els oficinistes d'avui quan van ser nens també van ser exploradors, pirates, metges o futbolistes d'elit.

Hi ha animals en els quals aquest traspàs passa de forma abrupta i física, com les erugues que esdevenen papallones. Un no diria que es tracta del mateix animal. És més com si la mort de l'eruga donés lloc al naixement de la papallona. En els humans això passa de forma més progressiva i potser més psíquica. Bé, hi ha la pubertat i també, de vegades, algun fet traumàtic o significatiu que precipita el canvi.

Una amiga em comentava fa temps que la seva vida estava dividida dues parts. En el seu cas, un viatge a Sudamèrica, als deu anys, va tallar la seva vida en dues meitats desconnectades l'una de l'altra. I deia que pràcticament no tenia records o sensacions relacionades amb la primera part d'aquesta vida.

En el meu cas, recordo que no va passar res especial però que un dia qualsevol, caminant sol cap a casa em va venir al cap el pensament "ja no sóc un nen". I a partir d'aquell dia m'hi vaig deixar de considerar.

Més endavant també vaig tenir una sensació com la de la meva amiga. Estava fent neteja de papers i, ordenant els apunts de la universitat vaig pensar "jo vaig estudiar això?". Era ben bé com si el Sergi que havia anat a la universitat fos una altra persona, diferent de mi. Per sort, es deia igual que jo i per tant puc fer servir el títol que va treure.

En Trump i la democràcia transhumanista

Arran la recent victòria de Donald Trump, molts ciutadans d'EEUU han consultat l'oficina d'immigració del Canadà buscant-hi refugi. Ha estat un primer impuls que, probablement, en la majoria de casos donarà pas a la resignació.

Diuen que EEUU està dividit entre uns estats molt conservadors (vot republicà, Amèrica rural, profundament religiosos) i uns altres més progressistes (vot demòcrata, grans ciutats, defensa de drets civils). I, per desgràcia, han de compartir president. Perquè, si avui són els demòcrates els decebuts que han de resignar-se amb en Trump, fa 4 anys eren els republicans que havien de suportar una gestió amb la que no estaven d'acord. Cada elecció provoca 50 milions de descontents.

Retrat robot dels votants satisfets per la victòria d'en Trump, segons l'imaginari europeu. Font. 

Una de les desgràcies dels EEUU és que no té pràcticament veïns. Canadà, Mèxic i el Carib. Amèrica del Nord ofereix pocs projectes diferents als seus habitants. Afortunadament, és cert que l'estructura federal dels EEUU mitiga en bona mesura aquest problema. No és el mateix viure a Califòrnia o Nova York que a Utah o Louisiana.

I per aquí va un dels millors arguments de l'independentisme: com més estats, més opcions diferents per viure. Si després aquests estats es federen lliurement o estableixen relacions de comerç o intercanvis culturals, fantàstic. Si no, cadascú que faci a casa seva el que vulgui i ja està.

El contraargument unionista és preguntar on és el límit. Una regió pot independitzar-se d'un país? I una ciutat d'una regió? I un barri d'una ciutat? I un carrer d'un barri? I un bloc de pisos...? I així fins arribar a l'individu. I sí, la llibertat absoluta és la de l'individu. Si fos possible, seria la millor opció. Que cada individu s'associés lliurement amb els individus que volgués per a les tasques o interessos que volgués.

Aquesta idea té algunes limitacions, en tant que bona part de la política està vinculada al territori. Per exemple, els trens i les carreteres. Per molt que jo vulgui associar-me amb un neozelandès i un xilè, el tren que necessito agafar el compartiré amb un català. I entre els habitants del territori hem de decidir si destinem recursos a un Rodalies o a un AVE.

Però hi ha altres àmbits que transcendeixen el territori. La cultura o la llengua la podem compartir amb qui volguem, sigui on sigui. Aquest mateix blog es pot seguir des de Catalunya, sí. Però també des de València (com fa el Vicent), des de Mallorca o des d'Argentina (si em seguiu des de llocs exòtic, si us plau, digueu-m'ho, que fa il·lusió saber-ho).

I la bona notícia és que aquests àmbits virtuals cada cop tenen més pes en les nostres vides. Cada vegada passem més temps a la xarxa. Així doncs, cada cop hi haurà una part de la nostra existència que dependrà menys dels Rajoys, Trumps o Putins. Una part que no necessitarà intermediaris, que ens permetrà connectar directament amb els interessos o persones que lliurement triem.

Alguns fins i tot han fet el pas de crear nacions virtuals, com Wirtland, que compta amb 5000 habitants. O Asgàrdia, la nació espacial. Potser en un futur, els humans ens podrem definir nacionalment segons criteris que poc tinguin a veure amb el lloc on hem nascut o on vivim i molt amb qui volem ser.

Lliurament de premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio i presentació del llibre Comuniquem-nos!

Com ja vam comentar fa un parell de setmanes, el passat 29 d'octubre s'havien de lliurar els premis del VI Concurs ARC de Microrelats a la ràdio.

L'acte va estar presidit pel Ferran Planell, president de l'Associació de Relataires en Català, a qui van obligar a ser molt breu en les seves intervencions i conduït pel Toni Arencón, que va presentar dues taules literàries amb les novetats de l'any de diversos relataires, a càrrec de Glòria Calafell, Aleix de Ferrater, Liudmila Liutsko, Marta Pérez i Sierra, Empar Sáez, Sílvia Romero i Jordi Masó.

També hi van assistir altres relataires com en Garbi24, la Carme o l'E.VILADOMS, que va ser qui va aconseguir col·locar més relats a la final.

El guanyador del concurs va ser en Jordi Masó, amb el relat Progrés.

En segon lloc va quedar en Sergi Monteagudo, amb el relat Exorcizamus-te.exe.

I el tercer lloc va ser per en Frederic Blanco i el seu relat Censurada. 

Foto dels guanyadors dels 3 primers premis i també del guanyador del disseny de la portada. Extreta del facebook de ARC a la Ràdio, on també trobareu més fotos i vídeos dels autors llegint els relats guanyadors.

Després tothom va poder contemplar, fullejar i comprar el llibre Comuniquem-nos!, un petit triomf més de la literatura catalana, que lluita per sobreviure en condicions molt difícils, com va recordar el president de l'ARC i, de forma més irònica, en Toni Arencón, que va fer esment a la multitud de mitjans de comunicació de primera línia que van assistir a l'esdeveniment.

En acabar, es va anunciar la propera edició del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio, que ja ha començat, amb el tema "Mitjans de Transport".

Puff, Bing Bong, les joguines de l'Andy i el tigre de peluix

Últimament a l'Albert li costa dormir. Dintre del ritual de la son, cal cantar-li algunes cançons. Una de les que està al Top 5 és "la del drac", és a dir, "Puff, el drac màgic". En principi era una cançó "de la mama" però un dia no em va quedar més remei que cantar-li jo i vaig haver de buscar-ne la lletra.

Havia cantat aquesta cançó molts cops durant la meva etapa de minyó escolta (sí, tots tenim un passat) però no recordava que fos tan trista. Aquests dies he descobert que l'original "Puff, the magic dragon" és dels anys 60. Per si us pica la curiositat, aquí en teniu un vídeo:

 Hi ha controvèrsia sobre si aquesta cançó té un missatge pro-marihuana encobert. Els autors ho neguen.

De quan cantava aquesta cançó fa quasi trenta anys i no en recordava gaire cosa. Només que en Puff era un drac màgic, que vivia al fons del mar i que hi havia un nen petit que era amic seu. Del dramàtic desenllaç d'aquesta amistat no en recordava res. La relectura actual de la cançó (sobretot la versió en anglès: Without his life-long friend, Puff could not be brave) m'ha fet interpretar que en Puff era realment un amic imaginari del nen i que quan el nen creix, oblida el drac.

I això m'ha fet pensar en aquesta escena de "Inside Out", amb una història pràcticament idèntica:

Inside Out té un rerefons psicològic on, probablement, podem interpretar cada escena com una metàfora d'alguna cosa. Aquest salt cap a la lluna dibuixa molt bé aquella part de la infància que anem perdent amb els anys, de vegades sense adonar-nos-en.

Si vau veure Inside Out i no se us van humitejar els ulls amb aquesta escena, no teniu gens d'empatia. Entenc que pogueu sucar el croissant al cafè amb llet de l'esmorzar com si res mentre per la tele passen els morts d'aquella guerra a l'Àfrica o d'aquella catàstrofe a Centreamèrica. Però que no us remogui l'ànima el fet que un personatge de ficció oblidi un amic imaginari us converteix en monstres insensibles.

Estem parlant de la pèrdua de la innocència, d'alguna cosa màgica que teníem quan érem infants i vam perdre quan ens van obligar a afrontar la vida adulta. Aquell univers emocional ple de creativitat que donava forma als nostres jocs, que ens feia somiar tota mena d'aventures. Aquella època on podíem desitjar o imaginar qualsevol cosa, sense posar-nos cap límit.

Normalment ens anem allunyant d'aquella etapa a poc a poc, com qui no vol la cosa. Però de vegades, algun dia girem el cap i llavors esdevenim conscients del que hem deixat enrere.

Aquesta és l'escena més trista de Toy Story3 però hi ha un moment que és especialment dur: quan l'Andy li retira en Woody a la Bonnie, després se la mira i, finalment, entén que és hora de passar pàgina i acceptar donar-li en Woody.

I és que, des de la perspectiva d'adults, s'entén la infantesa com una etapa de formació, necessària per aprendre tot allò necessari a la vida de veritat, la dels adults. Però si ho mirem amb ulls d'infant potser l'etapa important de la vida és la infantesa, la que ens permet viure al màxim segons allò que ens apassiona. I el pas a l'edat adulta és només un epíleg gris de l'existència que, com a molt, podria tenir sentit utilitarista per fer néixer, créixer i mantenir nous infants que visquin la vida que val la pena viure.

Aquesta tira còmica és un fals final de Calvin and Hobbes però il·lustra molt bé la teoria que estava intentant desenvolupar. Per si no coneixeu aquest còmic, en Hobbes és un tigre que es torna de peluix en presència d'algun adult. Font.

Perquè, si l'etapa important fos la dels adults, per què als adults se'ns remouen les emocions d'aquesta manera quan veiem un nen que està renunciant a la infància? Perquè prefereixo cantar-li qualsevol cançó abans que la del drac?

ARC a la ràdio: La Gran Final

Fa uns mesos us vaig parlar del concurs ARC a la Radio, un concurs que ha transcorregut al llarg de 7 mesos, amb set temes diferents al voltant del concepte "comuniquem-nos". Cada mes es van triar 7 finalistes que han passat a la final. I aquest dissabte 29 d'octubre es coneixeran els guanyadors.

Ara faré el típic comentari dels JJOO o dels Oscars i diré que la nominació ja és tot un premi. I en part és cert perquè, com a la tòmbola, tots els finalistes tenim premi: un llibre de regal amb els 49 relats seleccionats. És a dir, compartir pàgines amb cracks com en David Castejón, en Lluís Servé, la Magda Bistriceanu o el Ferran d'Armengol. I també passar una estona agradable posant cara a aquells relataires que llegeixes des de fa temps.

Si veniu, aviseu i saludeu :)

Jo valoro positivament la meva participació en aquesta iniciativa de l'ARC. En primer lloc perquè m'he divertit molt. En segon lloc perquè, malgrat no haver pogut esbrinar si els relats han sortit o no en alguna ràdio, els he pogut escoltar llegits en veu alta i ha estat una experiència interessant. I en tercer lloc perquè m'han seleccionat 4 relats per a la Gran Final. I, com us vaig dir fa uns mesos, després d'escoltar-los llegits en veu alta, m'agraden més que quan els vaig acabar d'escriure. Aquí els teniu, per si els voleu llegir o escoltar:

Des del núvol: Escrit / Àudio.
Exortizamus-te.exe: Escrit / Àudio.
Carta a la mare d'un heroi: Escrit / Àudio.
El Pare: Escrit / Àudio.

Com veureu, hi ha dos relats transhumanistes, un sobre una mare i un sobre un pare. Ben bé un resum del meu curs 2015-2016.

El pic cunyat: algú està equivocat a internet.

Us confesso que, de vegades, escric sobre temes que no domino. I sovint la manera d'expressar-me és assertiva, com si cregués que tinc la raó de la meva banda. Algun cop, fins i tot puc semblar agressiu o burlesc amb opinions d'altres persones, quan crec que estan equivocats.

Secretària, anul·li tots els meus compromisos i no em passi més trucades: un desconegut d'internet està equivocat. Font.

L'altre dia vaig descobrir l'existència del pic cunyat ("mount stupid" en l'original anglès però trobo que pic cunyat escau molt millor al nostre tarannà) i em va portar a una sèrie de reflexions que vull compartir amb vosaltres.

Font

Font

Com veieu la idea del pic cunyat és que a mesura que un té més coneixements sobre un tema, augmenta la seva dèria per convèncer als altres (que considera ignorants si no estan d'acord amb ell). Però a partir d'un punt, un comença a veure que el tema és més complex i decideix no opinar tan rotundament sobre el tema. Després, quan un esdevé un expert, torna a voler compartir el seu coneixement però potser mai amb tanta vehemència com quan va passar el "pic cunyat".

La primera conclusió és òbvia: aquest comportament humà té un cost social. A l'era de la informació hi haurà una abundància de continguts (webs, opinions a fòrums, xarxes socials, etc) escrits per cunyats. Gent no experta opinant amb vehemència, amb agressivitat i donant per fet que el seu punt de vista és indubtablement La Veritat.

Lligat a aquest primer punt hi ha un problema relacionat amb una disfunció del nostre cervell. Per a la majoria de persones té més credibilitat algú que sembla molt segur del que diu que no pas algú que dubta. I com veiem en el primer gràfic (ironia: ara el dono per bo perquè el dibuixant sembla molt segur del que diu), els més segurs són els que en saben més aviat poc.

Així, les xarxes de la informació es transformen en les xarxes de la desinformació plenes de ciberprofetes. Ara bé, per contrarestar aquest efecte, per fer visibles les idees dels experts o dels que contradiuen aquests cunyats, no és necessari fer servir també un exèrcit de cunyats?

És clar, podem pensar, ¿què importa si algú que no coneixem de res està equivocat i ha fet un blog on escriu les seves idees absurdes? Però d'alguna manera sí que importa. Una idea absurda pot ser perillosa, pot multiplicar-se i generar odi o ignorància en la població. Pot matar o destruir societats i cultures. Les idees donen vots a governs que apliquen polítiques que ens poden fer més lliures, més pobres o més ignorants. Poden empresonar justos o pecadors. Les idees estan en la base de cap a on es dirigeix una societat.

I aquesta batalla d'idees gira al voltant d'un error del nostre cervell que fa que ens creguem la gent que parla amb més seguretat (els cunyats). A on ens porta això? Però sobretot, es pot esmenar d'alguna manera aquest tràgic error i aconseguir que la veu dels que més en saben sigui la que té més prestigi i presència a la societat?

Què cal fer quan algú s'equivoca a internet?

En capítols anteriors us explicava els avantatges de les impressores-cuineres que ens haurien de fer el menjar en algun moment del segle XXI. Però seria absurd limitar l'ús de les impressores 3D a la cuina. En algun moment, aquesta tecnologia hauria de servir per fabricar la majoria dels objectes que tenim. I, idealment, haurien de ser objectes 100% reciclables a través de les pròpies impressores. Fins i tot les mateixes impressores podrien ser reciclables.

Irònicament, de moment, per a molta gent, una impressora 3D no deixa de ser "un trasto més". Estic pensant si en un futur es podria imprimir en 3D un post d'un blog i si tindria alguna mena de gràcia. Podria ser com quan et venen algun objecte amb un diari o revista? Font.

El sistema actual d'obsolescència programada ens omple les cases d'un munt d'objectes que de seguida esdevenen inútils. Bé, això si no han estat un Pongo des del primer minut que van entrar a casa. Ara hi ha el Wallapop i els Cash-Converters (i el Punt Verd) però encara guardem a casa un munt d'objectes que rarament usem. Un telescopi, uns esquís, una tenda de campanya, armaris plens de roba que mai més ens posarem... No seria millor poder imprimir-ho en el moment de fer-ho servir? I quan ja no ho necessitem reciclar-ho i disposar de material per fabricar nous objectes?

Al món virtual aquest problema mai ha existit. Si heu jugat a videojocs sabreu que el vostre personatge pot dur a sobre tota mena d'andròmines: una espasa, unes botes màgiques, 30000 monedes d'or, un arc amb infinites fletxes i un piano de cua. I pot córrer pel seu entorn virtual sense problemes. Bé, de vegades limiten el pes per fer-ho més realista. Però es tracta d'afegir un problema del nostre entorn a un entorn on aquest problema no existeix.

Caldria fer justament el contrari. Deia Thoreau que sentia llàstima pels indigents que carregaven farcells amunt i avall, no perquè tinguessin poques possessions sinó perquè les haguessin de carregar a tot arreu. Doncs aquestes impressores 3D del futur, no només ens hauran de lliurar del problema de la gestió de residus i de la limitació de recursos sinó que també ens haurien de curar de les nostres síndromes de Diògenes.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Aquest estiu s'ha anunciat el descobriment d'un nou exoplaneta (un planeta que orbita una estrella diferent del nostre Sol). Cada any se'n descobreixen uns quants però aquest és especial perquè orbita l'estrella més propera al Sol.

Fins a aquest descobriment, l'exoplaneta més proper orbitava Èpsilon Eridani, raó per la qual ha estat inclòs en diverses obres de ciència-ficció. Dintre d'uns 4500 milions d'anys el Sol es convertirà en una gegant vermella i engolirà la Terra, així que és lògic anar pensant en fer una mudança.

Distàncies

Les distàncies a l'espai són immenses. Per tant, passar dels 10,4 anys llum d'Èpsilon Eridani als 4,2 anys llum de Proxima Centauri sembla una molt bona notícia.

Val a dir que a aquesta distància, una nau amb la tecnologia humana actual trigaria uns 30.000 anys a arribar-hi (probablement quan hi arribés ja l'esperarien unes quantes naus que van sortir més tard de la Terra però amb una tecnologia més moderna) però s'especula que, enviant nanosatèl·lits, arribarien en 30 o 40 anys.

És habitable?

El planeta es troba a la zona habitable, és a dir, a una distància adequada del seu sol per tal de tenir una temperatura mitjana semblant a la que nosaltres considerem òptima per a la vida que coneixem.

No obstant això, sembla clar que el planeta té acoblament de marea. Això vol dir que sempre mostra la mateixa cara al seu sol (com passa amb la Lluna i la Terra). Això vol dir que en un hemisferi sempre és de dia i fa una calor insuportable i en l'altre sempre és de nit i fa un fred terrible. Entre els dos hemisferis hi hauria una zona de transició amb una temperatura ideal.

Les probabilitats de trobar-hi vida es dispararien si el planeta fos oceànic. En aquest cas s'anomenaria planeta-ull. I tindria una part de l'aigua congelada (a la cara on no hi toca mai el sol) i l'altra líquida. Font.

Els anys passen ràpid però els dies són eterns.

Aquest planeta triga només 11,2 dies terrestres en fer una volta al seu Sol. Això vol dir que els anys són 32,6 vegades més curts que els nostres. Per exemple, si jo hagués viscut tota la meva vida a Proxima Centauri b, ara tindria més de 1200 anys.

Seria una bona idea per a un reclús complir condemna a Proxima Centauri b? Doncs depèn. Si el condemnen a 300 anys de presó sí. Però si el condemnen a 3 anys i un dia, no en sortirà mai.

I és que els dies a Proxima Centauri b són pràcticament eterns. El sol mai es pon. Ni surt per l'horitzó. Des d'un punt concret del planeta, sempre el trobarem al mateix lloc del cel. L'única manera de veure una posta de sol és viatjant cap a l'hemisferi fosc.

Terra vs Proxima Centauri b. Font.

Qui anirà a Proxima Centauri b?

Si seguiu aquest blog ja coneixereu la meva opinió. Hi aniran els posthumans. L'ésser humà no està preparat per anar-hi. És massa lluny i massa complicat. Potser algun dia la tecnologia ho farà possible però sempre serà més fàcil portar-hi una Intel·ligència Artificial o un Posthumà que no pas un delicat mortal humà. Un humà a l'espai necessita menjar, respirar, genera residus i és mentalment inestable. Mentre depenguem de la biologia, necessitarem viure dins d'un ecosistema adequat. Això vol dir construir-lo allà on vulguem anar. (A Proxima Centauri b i també a la nau que ens hi porti.)

Una Intel·ligència Artificial (o Posthumana) que resideixi en un xip és molt més resistent als perills de l'espai, se'n poden fer còpies de seguretat i enviar-les per ràdiofreqüència a través de l'espai i no tenen data de caducitat. Es podria enviar demà mateix i que seguís viva d'aquí 30.000 anys.

Tinc dubtes sobre fins on arribarien vius microorganismes simples, com bacteris o tardígrads. Però crec que el que té sentit, si volem expandir la humanitat a l'espai, no és enviar-hi formes el més biològicament similars a nosaltres sinó formes (encara que no siguin biològiques) capaces de propagar el nostre llegat cultural. Que el que ens fa interessants són les nostres idees, no pas el nostre ADN.

Més

Com sabeu, aquest no és un blog especialitzat en astronomia. Si us agradat el tema, podeu llegir a gent que en sap molt, com aquest.

Gràcies a Ramón Tomé i els altres participants del grup de correu d'astrofels, que em van inspirar a fer aquest post. I un record molt especial per Sergio López Borgoñoz, que ens va deixar fa pocs dies.

La geni que concedia un 1/3 desitjos

El Martí, com tothom, havia sentit a parlar d'aquella mena de llànties. Feia temps que en volia una i la va aconseguir a través del Wallapop, a canvi d'un raspall de dents elèctric i una olla a pressió.

Un cop va arribar a casa, la va desembolicar i, amb cura, com havia llegit a les instruccions, la va fregar. En va sortir una figura femenina bella, tot i que allunyada dels estereotips de bellesa que ens venen les revistes de moda i els anuncis de colònia.

He observat que als meus relats hi falten més personatges femenins, així que intentaré ser una mica menys heteropatriarcal. Les dones també poden treballar dins d'una llàntia. Imatge.

-Ostres, que bo! Funciona! -va dir en Martí.

-Bé, més o menys -contestà ella, estirant els braços i badallant, com si s'hagués acabat de llevar.

-Em concediràs tres desitjos?

-No. Vaig molt justeta de Ki. Com a molt podria arribar a un terç de desig.

-Un terç? Com es pot concedir un terç de desig?

-Jo concedeixo experiències úniques però, en el teu cas, hauràs de triar una de les tres parts que conformen una experiència: viure-la, recordar-la o que tothom pensi que l'has viscuda. Si tries viure-la, l'oblidaràs un cop hagi passat. Si tries recordar-la, no la viuràs sinó que se t'instal·larà un record fals a la memòria com si l'haguessis viscut. Si tries la tercera opció, s'instal·larà un record fals a la memòria de tothom excepte a la teva: tu sabràs que no has viscut aquesta experiència.

-Em sembla que, amb aquestes condicions, tot el que triï serà decebedor -va dir en Martí després de rumiar-hi una estona-. Hauria preferit no haver comprat la llàntia ni haver-ne sentit a parlar mai.

La geni es va quedar pensant si, amb un terç de desig, podia satisfer el desig formulat pel Martí.

Especial 11S: la Via Portuguesa.

Arriba un altre 11S i seguim encallats amb el tema de la independència. Que sí no es pot, que si és il·legal, que si un RUI o una DUI, que si millor esperem dues generacions... I jo, que sóc un home pràctic, he decidit explorar una de les vies que crec que ofereix més esperances.

En què consisteix la via portuguesa? En canviar-nos per Portugal. És a dir, que Catalunya passi a ser un Estat independent i, a canvi, Portugal passi a ser una CCAA espanyola.

Antecedents

L'any 1640, Portugal decideix independitzar-se de la monarquia hispànica. Després de molts esforços per evitar diverses temptatives d'invasió, el 1668 Espanya reconeix la seva independència. La victòria portuguesa va ser sobretot deguda a la revolta de Catalunya l'any 1640 (la guerra dels Segadors) que va fer que el rei espanyol destinés les millors tropes a recuperar el control de Catalunya.

Alguns espanyols han especulat amb què hauria passat si Espanya hagués decidit recuperar Portugal en comptes de Catalunya. Com seria el món si avui Portugal fos espanyola i Catalunya no?

La península ibèrica l'any 1640. Font.

L'unionisme portuguès

De tant en tant arriben notícies d'enquestes que diuen que els portuguesos volen ser espanyols. Irònicament, són, juntament amb les notícies sobre Cristiano Ronaldo, les úniques notícies que arriben a Espanya sobre el veí portuguès. Dic irònicament perquè sempre són rebudes amb gran entusiasme pels diaris espanyols, tot i que sembla que, per la resta, Portugal els importa ben poc.

Així doncs, ¿es podria arribar a una situació on la majoria dels portuguesos volgués integrar-se a Espanya i la majoria dels catalans sortir-ne?

Avantatges per a Espanya

Catalunya i Portugal tenen una població i un PIB similars, si bé Portugal té molt més territori. Això és molt llaminer per al nacionalisme espanyol. A més, aquest web diu que els portuguesos són més amables que els catalans, que el portuguès s'entén més fàcilment, que Portugal té dos arxipèlags i moltes més platges que Catalunya i que Cristiano Ronaldo jugaria a la Roja!

Aquest últim punt és especialment important perquè a CR no li queden gaires anys al màxim nivell (si és que li'n queda algun) i faria que Espanya tingués pressa per negociar.

Avaluant conjuntament les dades, crec que Catalunya i Portugal són força intercanviables. Portugal supera Catalunya en població i territori però Catalunya té una economia més forta.

El pla

El més difícil seria posar-nos d'acord amb els portuguesos. Caldria que cada català independentista intercanviés la seva residència amb un portuguès espanyolista. Hi ha webs d'intercanvi turístic de cases que podrien facilitar la feina. Aleshores, es tractaria que els catalans empadronats a Portugal votéssim un partit català creat per fer el canvi. En el moment de guanyar les eleccions, els catalans tindríem el govern d'un Estat independent. Li podríem canviar el nom per "República Catalana".

A partir d'aquí, si volguéssim situar la República Catalana al lloc geogràfic on actualment hi ha Catalunya, caldria negociar amb Madrid per fer el bescanvi de solars. Com heu llegit al punt previ, crec que això no seria difícil, és un bon canvi per a Espanya. Un cop aconseguit aquest acord, cadascú podria tornar a viure al seu domicili anterior.

Fixeu-vos que, durant tot el procés, no hi hauria cap moment on Catalunya o Portugal quedessin fora de la UE, de l'Euro, de la ONU o del Sistema Solar. Això sí, caldria anar una mica ràpid perquè passar-se més de tres mesos de vacances potser seria excessiu.

No entraré a valorar si aquesta via té més probabilitats d'èxit que les altres però no em digueu que no us sedueix. Si fins ara els països aconseguien la independència mitjançant guerres (tràgic) o votacions (avorridot), aquesta via ho aconsegueix fent vacances en un país fantàstic. Font.

Especial Jocs Olímpics: els Jocs Translímpics

Sí, ja sé que els Jocs Olímpics es van acabar fa uns quants dies però he estat unes setmanes sense wifi, així que publico avui aquest post.

Com tots sabeu, els Jocs Olímpics busquen, a través de l’esport, els límits dels humans. Córrer més ràpid, nedar més ràpid, saltar més alt, llençar una pilota més lluny. Com veieu, tot d’accions imprescindibles per millorar la naturalesa humana.

Si recordeu la sèrie de posts que li vam dedicar, el transhumanisme busca anar més enllà d’aquests límits. Un atleta transhumanista podria córrer els 100 metres llisos en 5 segons, o potser en 3, si això fos necessari o útil.

Algú podria pensar que la tecnologia ja permet anar a més velocitat. Coi, si tens pressa, agafa una moto i fas 100 metres en 3 segons. La qual cosa demostra la inutilitat de córrer tan de pressa. De què pot servir en el teu dia a dia fer 100 metres en 9:58 segons en comptes de fer-ho en 11:45? Què faràs amb els 2 segons que et sobrin? Compartir la teva carrera al Facebook?

Però suposem que això és útil i interessant. Com podria la tecnologia ajudar-nos a córrer més ràpid?

Una primera manera seria gràcies a la bioquímica. Es podrien dissenyar substàncies que, un cop incorporades al cos humà, milloressin les facultats físiques dels atletes. Bé, això ja es fa. En diuen dopatge. Per alguna raó, està prohibit. Diuen que és per les possibles conseqüències negatives per a la salut dels esportistes però, algú creu que és sa entrenar 10 hores diàries?

Una manera més innovadora seria la teràpia gènica. Sí, la podem fer servir per ser més sans, més intel·ligents o més feliços però, per què no per córrer més ràpid? 

Si mireu la final dels 100 metres llisos veureu que la genètica té una certa influència en el rendiment esportiu. Tots de pura raça ària!

Imagineu ara que es pogués dissenyar genèticament un atleta per tal de fer-lo òptim per a una pràctica esportiva en concret. Sens dubte, a la que els enginyers agafessin la idea, sortirien atletes molt millors que els actuals.

També es podrien millorar les prestacions dels atletes mitjançant la biònica. Les pròtesis de Pistorius ja van desfermarprotestes dels seus adversaris, que deien que li donaven avantatge. Els banyadors hidrodinàmics també han millorat marques. Probablement, si no es fa ja, es podria monitoritzar la freqüència cardíaca i altres paràmetres del cos d’un maratonià per administrar informàticament les seves forces. I els saltadors de trampolí, podrien fer autèntiques meravelles amb ales biòniques.

No em digueu que aquest esport no és més emocionant que el badminton, el tir amb arc o el rem. Doncs imagineu-vos com serien uns Jocs plens d'esports Translímpics! Font.

Probablement, tots aquests avenços toparien amb prejudicis anti-transhumanistes, com ho ha fet el dopatge. Potser la solució seria fer uns altres JJOO, com passa amb els Paralímpics, on hi ha diferents categories en funció del hàndicap de cada esportista. En el cas dels jocs Translímpics podrien tenir categories en funció del grau d’avenç tecnològic incorporat en cada atleta.

La paradoxa energètica de l'estiu

S'acosta l'estiu i veureu que blogs, diaris i programes de televisió van substituint els continguts més "seriosos" per d'altres més lleugers o frívols. El motiu que s'intueix és que amb la calor fa mandra escriure i/o llegir textos que requereixin una gran activitat mental. Durant l'estiu, es recomana dur una activitat similar a la dels óssos a l'hivern. No es podria dir hivernar, s'hauria de dir estiuar i consistiria en abaixar les revolucions de la nostra activitat per no forçar el metabolisme.

Cada estiu hi ha una notícia que no pot faltar als diaris i telenotícies: fa calor. Jo mai em poso a suar fins que no he vist a les notícies que fa calor.

Podríem pensar que aquest ritme més lent dels humans a l'estiu va en contra del ritme més ràpid de la natura (a més calor, moltes formes vives proliferen més ràpid. Només cal veure la quantitat d'insectes que trobem a tot arreu durant l'estiu) i, en tot cas, el que està clar és que es produeix una paradoxa micro/macro amb la nostra velocitat.

Si mirem l'activitat d'un humà escarxofat a la gandula de cara al mar ens vindrà al cap una imatge de lentitud. Però físicament, quan la temperatura d'un cos augmenta, el que passa microscòpicament és que les seves partícules es mouen més ràpidament. De fet, la temperatura d'un cos es pot definir com una mitjana de la velocitat de les seves partícules.

Així doncs, la calor que ens arriba a l'estiu ens hauria d'accelerar però en general passa el contrari: si ens accelerem macroscòpicament, encara produïm més calor i el nostre organisme té instruccions clares per mantenir constant la temperatura.

Per tant, aquest estiu, si veieu que se us acceleren els àtoms, relaxeu-vos amb una lectura lleugera, una (el seu anunci de begudes aquí) fresca a la platja o estiueu tranquil·lament mirant els núvols.

Especial eleccions: packs ideològics a la reducció de promeses

¿No us passa sovint que aneu a un restaurant, us fixeu en el menú i, al final, acabeu arribant a la conclusió que demanant a la carta hauríeu estalviat diners?

Això és perquè els packs estan dissenyats per facilitar les decisions del consumidor però no necessàriament per oferir-li millors opcions.

Amb les eleccions passa exactament això: pots decidir entre una sèrie de restaurants (partits polítics) que ofereixen un menú (programa electoral) però no pots triar els plats. De fet, ni tan sols pots estar segur del que t'acabaran portant. La prudència convida a desconfiar dels que ofereixen mariscades a 5 euros, tot i que, molts cops, menús més creïbles tampoc són respectats.

I, per desgràcia, el cuiner que t'acaba preparant el menjar no sempre és el que has triat tu sinó el que han triat la majoria de comensals. Suposo que, per totes aquestes raons, la majoria de clients no fa ni l'esforç de llegir-se el menú. I ja em direu quina decisió col·lectiva es prendrà quan la majoria no està informada de gairebé res.

La simplificació dels packs portada a l'extrem arriba a reduir-ho tot a dretes vs esquerres. I si dius que no ets ben bé de carn però tampoc de peix, que ets vegetarià, llavors tothom et mirarà malament i suposarà que ets de peix. Però de fet, també podria passar que t'agradés l'ànec i el bacallà però no suportessis la vedella i el lluç. Què series, llavors? Hauries de fingir que t'agrada la vedella i que no t'agrada el bacallà per no aixecar sospites?

D'altra banda, els restaurants que ofereixen peix, sovint acaben servint carn i viceversa. Per exemple, es diu que ser de dretes vol dir abaixar impostos i fer retallades però recentment hem vist partits de dretes apujar impostos (PP, CiU) i partits d'esquerres fent retallades (Tripartit, Syriza).

Diuen que la sopa simbolitzava per a Quino les dictadures llatinoamericanes i que per això la Mafalda mai no se la va poder empassar. Imatge.

En principi els packs podrien tenir un cert sentit. De la mateixa manera que un menú pot ser dietèticament equilibrat, un programa electoral pot tenir mesures que no entrin en clara contradicció entre elles. Per exemple, un partit que ofereixi abaixar impostos i acabar amb les retallades (perquè no són ni de dretes ni d'esquerres) és altament sospitós d'estar-nos prenent el número. I és aquí quan, els que no són "ni de dretes ni d'esquerres" perden tot el prestigi i es converteixen en populistes.

A la pràctica, veiem com els restaurants ofereixen menús gens equilibrats i els partits, programes impossibles de complir. Es diu que alguns partits minoritaris, tiren més d'utopia sabent que no guanyaran i no hauran de patir per haver de complir allò que prometien però en realitat, els partits majoritaris també prometen més enllà del que saben que podran complir.

Altres cops, les mesures dels programes no tenen res a veure entre elles però queden estèticament bé com a pack electoral. Per exemple, si ets d'esquerres, has d'estar a favor dels palestins i en contra dels israelians. I si ets de dretes, has d'estar en contra dels palestins i en contra dels israelians. I no sé molt bé per què és tan important definir-se en aquest conflicte estranger i no tant en el de Pakistan-Índia o en el de Marroc-Algèria però te'l venen amb el pack.

Hi ha opcions per evitar les males digestions del menú i permeten triar plats a la carta, com són els referèndums i la democràcia líquida. Hi ha qui diu que, tenint en compte la poca cultura culinària dels comensals, és millor deixar la majoria de les decisions importants en mans dels xefs. Jo crec que tot va lligat: mals comensals trien mals xefs i mals xefs no permeten que els comensals aprenguin gaire cosa de cuina.

I la millor manera d'aprendre'n potser sigui amb la pràctica. Votar, decebre's i treure'n alguna lliçó. Per això us demano que aneu a votar aquest diumenge i animeu tothom que coneixeu a anar a votar. Sí, sé que fa mandra i no ens hi juguem gairebé res però el vot de diumenge us ajudarà a tenir millor criteri per votar el proper cop. I el proper cop potser sí que ens hi juguem alguna cosa.

5 idees per fer una presentació d'un llibre amb èxit.

Com ja sabeu quasi tots, dijous passat vaig fer la presentació del llibre "¿Quant valen els teus somnis?". He decidit aprofitar el post d'explicar-vos com va anar per donar-vos també consells per si mai n'heu de fer una.

1. Busca un bon lloc

És més complicat del que sembla. Has de preveure quines necessitats tindràs (especialment l'aforament) i trobar algú que et cedeixi aquest espai en condicions més o menys favorables.

Jo vaig tenir molta sort i va venir exactament la gent que hi cabia. Està bé que es vegi ple a les fotos però tampoc cal embotir-los com si estiguessin en un vagó de rodalies un dia de vaga.

A l'acte van assistir 200 persones segons l'organització, 70 segons la Guàrdia Urbana i 2 segons la Delegación del Gobierno.

2. Sorprèn

Les presentacions on hi ha només l'autor o hi ha l'autor i un amic que li fa la pilota estan molt vistes i la gent s'avorreix. O potser no, de vegades l'amic pilota és graciós i capaç d'entretenir el públic. Però tot allò que sigui una mica innovador, trencarà la monotonia i farà la presentació més àgil.

En el meu cas, no sé si ho vaig aconseguir o no, però no vaig veure ningú badallant. Van venir quatre convidats: el Guillem i el Vicenç a llegir contes, el David Castejón a parlar de premis literaris i la Isabel va interpretar un monòleg basat en un dels contes del llibre.

A part, vam projectar vídeos i, si hagués tingut més pressupost, hauria contractat un músic per interpretar una cançó relacionada amb un dels relats.

Cap dels assistents sabia què havia de passar durant la presentació. Aquesta part probablement podia haver estat millorada amb cliffhangers.

Compte amb sorprendre massa, que alguns dels assistents encara em pregunten a què venien algunes de les coses que vam fer o vam dir a la presentació.

3. Assaja-la abans

Has de tenir clar què faràs, què diràs i controlar bé els temps. Si hi ha altres persones involucrades, també has d'assajar amb elles. I si hi ha tecnologia o és un espai que no coneixes bé, seria ideal poder anar amb temps i fer les proves pertinents.

A mi em va fallar el connector del projector i el PowerPoint (van desaparèixer tres diapositives). A part, la taula era molt ampla i no sabia si quedar-me assegut, de peu darrere la taula o de peu davant de la taula. I tampoc volia passejar gaire perquè hi havia cables per terra i preferia evitar ensopegar i sortir a l'APM.



4. Contracta famosos

Un acte de promoció té més èxit si acaba generant un cert ressò. I per això cal que vinguin mitjans de comunicació. És interessant anunciar-ho abans a diaris, ràdios i revistes per intentar que vingui algun periodista. Fins on jo sé, a la presentació de dijous no en va venir cap. I crec que sé quin és el problema.

No vaig anunciar que vindrien famosos. Ja sabeu: si en comptes de fer venir el Guillem, el David, el Vicenç i la Isabel fas venir la Chenoa, el Víctor Amela, en Jesulín i en Josmar, tens garantida la presència de mitjans de comunicació de gran audiència. És clar que, segons quin famós convidis, pot resultar difícil muntar un acte remotament relacionat amb la literatura.

Durant l'acte, el Guillem va llegir un fragment de l'Animal més perillós, una anàlisi de la condició humana a través dels somnis. A primera fila podeu veure-hi alguns dels lectors assidus d'aquest blog.

5. Convida a cervesa

Aquesta idea va ser del David Castejón i no tinc molt clar si la vam acabar posant en pràctica perquè quan vaig arribar al bar on es feia la segona part de la presentació, no quedava pràcticament res de beure ni de menjar.

En un primer moment, vam valorar la idea de portar cervesa a la Biblioteca però no ens va semblar escaient, tot i que, vist des d'una altra perspectiva, sembla probable que un públic ebri alegre estigui més predisposat a comprar el teu llibre.

La segona part de l'acte va tenir lloc al bar Mathiu's. Hi ha gent que diu que ja no va venir al bar però curiosament semblava més ple que la biblioteca.

Bonus

Aprofito també el post per agrair-vos la presència als que vau venir, especialment als que vau participar activament en l'acte. Malauradament, vaig tenir menys temps del que m'hauria agradat per parlar amb la majoria de vosaltres però igualment va ser fantàstic conèixer en persona algunes coneixences virtuals.

I estic també molt agraït als treballadors de la Biblioteca Vapor Vell, que van donar-me totes les facilitats possibles per fer la presentació.


I els que no vau venir, que sapigueu que farem un segon acte de presentació del llibre.

On? A la llibreria Punt i Apart. Carrer Borrell, 225. Barcelona.
Quan? Dimarts 28 de juny, a les 19:00.

Seguirem informant al grup de facebook i a la barra lateral del blog de la informació rellevant respecte a la presentació i també de les llibreries que vagin incorporant els llibres als seus prestatges.

La paradoxa d'Èdip, per Eva Caselles

Cada cop que es publica un nou llibre en català, és una bona notícia per la salut de la nostra llengua. Si aquest llibre és el primer de l’autor, dono per fet que és una bona noticia tant per ell com per al seu entorn. I si a més, el llibre és un recull de contes curts, llavors és una bona notícia per a mi, que sóc una aficionada a les històries de petit format.

I el llibre, que presentarà en públic la propera setmana el Sergi Monteagudo, i que duu per títol “¿Quant valen els teus somnis?” compleix gratament amb aquestes tres premisses.

L’obra és un recull de 20 relats classificats en funció de diferents tipus de somnis que hom pot tenir. Hi podem trobar somnis de realització personal, somnis cosmològics, somnis virtuals i fins i tot els temuts malsons. És com un microcosmos de somnis imaginaris, on la lectura d’aquests relats, ens pot transportar fins a un macrocosmos de reflexions i sensacions personals.

“La paradoxa d’Èdip” inclòs en la segona part del llibre, dins dels somnis cosmològics, n’és un exemple.

En aquest relat, el destí d’un jove Èdip es veu condicionat per la troballa amb un misteriós viatger. Tots dos comencen una conversa que podrà fer canviar, o no, el destí del jove que es troba davant d’una paradoxa. Davant de la contradicció de creure’s, o no, el què li explica el viatger amb qui comparteix la taula de la taverna i que fan aparèixer en Èdip els dubtes, les pors i les inseguretats.

Igual que se’ns poden presentar a tots al llarg de la nostra vida. Qui no ha hagut de prendre una decisió que ha fet canviar el seu futur? O no? Qui de nosaltres s’ha cregut per un moment amo del seu propi destí fins que aquest, implacable, ens ha fet adonar que és ell qui mana? O no?

Llegir “¿Quant valen els teus somnis?” de ben segur ens farà aturar a pensar, i per una estona, ens ajudarà a desaccelerar-nos, a posar-nos a reflexionar i al mateix temps a gaudir. El Sergi, com a bon escriptor, vol complaure al lector amb els seus relats, i estic convençuda que el lector, sempre àvid de noves històries i aventures, agrairà al Sergi la seva tasca.

Feu-me cas i endinseu-vos, quan tingueu el seu llibre entre les mans, en el seu particular món oníric.

I per acabar, només un darrer apunt, paradoxal.

Jo sempre menteixo ;-)

Eva Caselles

@evacaselles
L'Eva escriu a Relats en Català.