divendres, 21 de desembre del 2012

Monòleg sobre el Nadal.

Sí, ja, suposo que no sorprendré a ningú anunciant l'arribada del Nadal. Alguns fins i tot feu servir calendaris, analògics o digitals, on el Nadal surt ressaltat en vermell. Us confessaré que em cansen una mica les pelis, capítols de sèries i altres manifestacions més o menys culturals basades en el Nadal. És un tema molt gastat, com el discurs que ens fa el Rei cada any o el propi Rei. No obstant això, m'he sentit empès d'alguna manera a escriure un post ambientat en el Nadal. Quasi com si m'hi obligués algú que no ha volgut revelar la seva identitat. I posats a fer coses estranyes, he decidit fer-lo en forma de monòleg, que és un format que no domino en absolut.

No pretenc fer riure a ningú, eh? Que el Nadal és un tema seriós. A més, els monòlegs només fan riure quan els explica un bon actor. Sense el to de veu, sense el llenguatge corporal, sense una paret de maons al fons, sense els tres o quatre amics riallers que el monologuista col·loca a primera fila per tal d'encomanar el riure a la resta del públic... és gairebé impossible fer riure. Bé, esforçant-nos molt ho podríem aconseguir. Us hauríeu d'imaginar un monologuista graciós, amb un nas de pallasso i un tutú vermell. El Rei, per exemple. De fet, per poca gràcia tingui aquest monòleg segur que en té més que l'insuls discurs que li fan recitar cada any.

Bé, però deixem el Rei i parlem del Rei de Reis, del Messies, o Messi, per als amics, que és el protagonista del Nadal. Us confessaré que a mi em van educar com un ateu practicant i totes aquestes coses de la religió les he hagut d'aprendre de forma clandestina, com els joves de fa trenta anys van aprendre altres temes en viatges d'estudis a Perpinyà. I és clar, tot això crea confusió. Per exemple, a casa meva fèiem el Pessebre, sí. Però el meu pare no em deixava posar cap figureta relacionada amb la religió. En comptes de bou i mula hi havia un Mickey Mouse i un ànec Donald. En comptes de pastorets, barrufets. I no hi havia Reis Mags que portaven regals sinó Playmòbils del vaixell pirata, que saquejaven el que podien. També hi col·locàvem uns ninos petits de jugadors del Barça. L'únic Sant del Pessebre era San Zubizarreta, que es posava sempre davant del portal. El meu pare deia que havia de ser així, per evitar que la religió ens colés gols. Anys més tard vaig aprendre que d'allò, com de la trajectòria dels xuts d'en Schuster, se'n deia paràbola.

Us preguntareu, si no sou catòlics, per què un naixement és tan especial com per muntar aquest show de dues setmanes cada any. Com deia abans, el tema no el tinc ben estudiat perquè el vaig haver d'aprendre d'estranquis i hi ha parts realment complicades, com la del fill que és pare i esperit sant alhora. Bé, d'això em penso que n'he tret l'entrellat. Es veu que Déu estava molt preocupat per la pregunta capciosa que li feien els ateus: "si Déu va crear l'Univers i, per tant, abans de Déu no hi havia res, qui va crear a Déu?". I va dir, doncs em creo jo mateix i llestos! Dit i fet, Déu decideix clonar-se i implantar l'embrió a la matriu de Maria. Crec que hi ha una part que no ens han explicat que és quan, un cop nascut, Jesús agafa el Delorean per tornar al passat i crear l'Univers. Això explicaria com pot Déu ser el pare i el fill al mateix temps. El que no queda clar és la necessitat d'un tercer Déu.

Aquest esquema, basat en l'argument del film "Looper", explica la creació de l'Univers i de Déu per part de Déu. Fixeu-vos que el Déu clonat i l'original són en el fons el mateix, ja que al llarg del cicle tots dos fan el paper de clonador i de clonat.


Hi ha un fet curiós que sospito que deu estar relacionat amb aquest viatge en el temps. Diu la Bíblia que el món va ser creat en una setmana. Però la primera setmana de la nostra era dura un any sencer. L'any 1 d.C comença un 25 de desembre i acaba un 31 de desembre. Jo això ho relaciono amb la teoria de la relativitat, que diu que a velocitats properes a la velocitat de la llum el temps passa més lentament. Com que una de les coses que havia de crear Déu era la llum, va haver d'anar molt ràpid i la primera setmana de la creació, va durar un any sencer. És en homenatge a aquest fet que el primer any de la seva era també dura una setmana.

Un altre personatge nadalenc capaç de viatjar en el temps és el Pare Noel. Està basat en un home que va viure quatre segles després del naixement de Crist. Malgrat tot, el tio arriba puntual, el 25 de desembre, amb els regals. No pas com els dropos dels Reis Mags que es planten allà l'any següent. En el temps que triguen en arribar, Déu podia haver creat dos universos més. Només faltava que el Papa  (el de Roma, no el Noel) els acusés de ser andalusos! Com es passen els alemanys criticant la manera de treballar del sud d'Europa, no? Jo vull creure que tenien alguna bona excusa. La culpa devia ser de l'Estel que seguien, que no tenia bona cobertura de GPS o que l'havien programat els d'Apple Maps. I, en tot cas, si resulta que eren dropos, més aviat seria per ser reis que no pas per ser andalusos.

Que el Pare Noel faci servir una màquina del temps és l'explicació més versemblant per justificar que reparteixi tants regals en una sola nit. No queda clar si fa servir la mateixa màquina del temps que Déu. Qui sap, potser la va trobar enterrada a algun temple sagrat, com l'Indiana Jones amb el Sant Greal. Però tot això són especulacions. De fet, a casa meva, tampoc ens fèiem amb el Pare Noel. El meu pare deia que no podia ser de fiar un tipus que es fa dir Santa, a qui li agradava que els nens seguessin a la seva falda i que admetia que els espiava les vint-i-quatre hores del dia, sota el pretext de saber si havien estat bons nens.

Per sort, a casa meva, no hi havia res en contra del Tió i vaig poder gaudir de regals per Nadal. Em penso que la mare pensava que el Tió donava un bon exemple de reciclatge i una lliçó sobre relacions: quan tu ets generós amb algú, després tot el que has donat t'és retornat amb escreix. I sí, de vegades cal donar algun cop de bastó per catalitzar el procés. També és una de les lliçons que ens ofereix la tradició del Tió.

Jo espero que us passi com a mi. El Nadal no és perfecte i té multitud d'aspectes que no agraden a uns i altres. Que si és massa religiós, o massa consumista, que si hi ha hipocresia o la gent se sent sola, que si les nadales són les mateixes de cada any i els torrons engreixen. I quin pal haver de tornar a veure la tieta pelma, que l'any passat ja em va posar el cap com un timbal... Però espero que, com em va passar a mi, hagueu pogut gaudir d'alguna de les tradicions del Nadal i de l'esperit que us ajudi a començar el nou hivern i el nou any amb un somriure babau al rostre.

És clar, l'esperit! Ara ho entenc...! Bé, no del tot.

Que tingueu un Bon Nadal!

dilluns, 17 de desembre del 2012

Què és la literatura de qualitat?

Al vagó del metro viatja un home llegint un llibre de Bucay. Mou els llavis i fins i tot pronuncia en veu baixa les frases que més l'impacten. La dona que seu al davant deixa anar un indissimulat esbufec de suficiència moral mentre treu de la bossa un llibre de Coelho. Al costat de la dona hi ha un noi jove de cabells llargs i una mica bruts que, després de presenciar l'escena, decideix apujar el volum del seu mp3 prou fort com perquè se senti el cor dels esclaus hebreus de Nabucco.

A l'altre extrem del vagó es dóna una situació semblant. Un noi amb ulleres de pasta llegeix La insostenible lleugeresa de l'ésser, mentre una dona recita en veu baixa uns versos de Martí i Pol i un adolescent augmenta el volum d'una cançó de reggeaton.

Posades així, una al costat de l'altra, es tracta de dues escenes molt similars. Però sospito que, en la segona escena, a més d'un li deu haver fet més ràbia la interrupció musical. En el fons, el jove que ha apujat el volum del cor dels esclaus actuava en defensa pròpia: li estaven arribant paraules de llibres que ell no volia llegir; no es volia contaminar amb uns autors que no han fet cap aportació intel·lectual que compensi la desforestació que han provocat. Que no és el mateix acariciar un arbre i dir-li que ha de morir per ser convertit en cinquanta exemplars de l'Ulisses de Joyce que clavar-li una destral i fer-li saber que es convertirà en un insuls manual d'autoajuda.

El problema és que els arbres no parlen i no poden dir si estan d'acord amb ser literatura russa o chic lit. I, encara que parlessin, potser tampoc són els més adequats per dir quin tipus de literatura és  la millor. Probablement els agradessin els llibres que parlen de boscos o de... no sé, temes d'interès per a ells. Així doncs, qui ha de decidir què és literatura de qualitat i amb quin criteri?


‒D'aquest autor només em va agradar el primer llibre, que va tenir una tirada de 2.000 exemplars. A partir del segon es va tornar insofriblement mainstream ‒van dir les ulleres de pasta d'aquell noi.


La qualitat sempre té un component subjectiu. Això passa en gairebé tots els àmbits (hi ha molta gent que pensa que a una hamburgueseria es menja millor que al Bulli, que va ser declarat millor restaurant del món) i la literatura no n'és una excepció. En el fons, ja és bo que sigui així. Si estigués clar quins són els mil millors llibres, ningú llegiria els milers de llibres restants. Per què perdre el teu temps llegint el llibre 345.391 quan encara no has llegit el 22? Que hi hagi diferències de criteri i de gustos permet que la humanitat en el seu conjunt tingui una riquesa cultural major.

Malgrat aquest component subjectiu, tampoc podem passar alegrement a l'altre extrem i defensar que la qualitat no existeix i que la llista de fer la compra pot ser literatura tan bona com la de Tolstoi. Que el més democràtic és que la bona literatura sigui la més llegida (o la més venuda). Val a dir que el millor del criteri democràtic és que no és gens subjectiu, la quantitat es mesura en xifres absolutes i es poden fer gràfics i rànquings amb els més venuts. Però és clar, també diuen que el problema de la democràcia és que el vot d'un analfabet val el mateix que el d'un premi Nobel.

Una altra opció és fiar-nos del criteri dels professionals de la literatura. Hi ha una sèrie de crítics que analitzen les novel·les amb bisturí i destrien el gra de la palla. Però qui ens garanteix que algú que es fa dir crític sigui realment més bo que nosaltres valorant una obra literària? Potser no coneixem prou casos de llibres insofribles que han guanyat tal guardó o que han estat elogiats en tal article de crítica literària?

Bé, com que estic veient que aquest post es vol allargar massa i estic deixant la pregunta a mig contestar, he decidit fer-ne una segona part amb la vostra ajuda. Per això us demano que em respongueu a aquestes preguntes: què és la literatura de qualitat? Què m'agrada trobar en un bon llibre? De qui em fio a l'hora de triar un llibre? Hi ha algun criteri objectiu que ens permeti valorar la qualitat d'una obra?

dilluns, 10 de desembre del 2012

El Relatcrossing o com acabar bé els projectes que un comença.

Aquest estiu vaig participar, juntament amb unes quaranta persones més, en una iniciativa literària ben original: el Relatcrossing. Si sou seguidors habituals d'aquest bloc ja n'haureu sentit a parlar ja que, en el seu moment, vaig entrevistar la Tere SM, creadora del projecte i del web Vull Escriure, guanyador del premi Memento.

Si no recordeu de què anava el tema, us ho resumeixo breument. La idea es basa en els cadàvers exquisits, un joc de moda entre els surrealistes de fa una pila d'anys. Es tractava d'escriure textos o dibuixar imatges en grup sense saber exactament què havien escrit o dibuixat la resta dels membres del grup.

Així, el Relatcrossing comença amb un relat, escrit per la persona A. Aquesta envia l'última frase del relat a la persona B, que escriu un relat que comença per aquesta frase. En acabat, en B envia l'última frase del seu relat a la persona C i així es va escrivint una història.

Una de les idees del projecte és que el relat viatgés també físicament. Una pàgina s'escrivia a Osona, la següent a Barcelona, després creuava el mar fins a les Balears i tornava en avió a Alacant, Màdrid o Màlaga. D'aquesta manera es lligava amb el concepte de book-crossing, que és una iniciativa que fomenta que els llibres viatgin i siguin llegits per diferents persones de diferents llocs.


Com us podeu imaginar, la història presentarà moltes incoherències si la comparem amb la manera de narrar habitual. En certa manera recorda als somnis, on els escenaris i els personatges canvien constantment, tot i que aparentment es tracti del mateix somni o unitat narrativa. I això li dóna el valor oníric que tant agradava als surrealistes.

Però més enllà del resultat final, m'agradaria destacar la feina ben feta durant totes les fases del procés: el començament, amb una idea original, el desenvolupament, que va engrescar a 40 autors de relats i 2 il·lustradores i el remat final, amb un vídeo i l'edició del Relatcrossing en Bubok, que es pot descarregar gratuïtament aquí en forma digital o comprar en edició paper.


Vídeo de presentació del llibre del Relatcrossing, que posa punt i final (o punt i seguit, segons com es miri) a la iniciativa.

Com a participant del Relatcrossing, vull agrair aquesta voluntat de fer les coses bé. Més d'un cop m'he trobat en projectes que són tot el contrari: que comencen de qualsevol manera, amb poca fe, quasi com si ens hi obligués algú, que segueixen sense pena ni glòria, per inèrcia i que acaben de forma discreta o queden inacabats. Sense anar més lluny, molts dels posts o relats que he escrit han patit aquest mal.

Sospito que el llibre del Relatcrossing no serà un supervendes del proper Sant Jordi, ni guanyarà cap premi ni trincarà cap subvenció (i menys ara, tal com estan les arques de la Gene). Però, deixeu-me ser una mica idealista per un dia, crec que l'èxit també pot ser senzillament fer les coses tan bé com sabem.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Els límits de l'humor

Si teniu el costum d'explicar acudits o fer bromes, encara que només sigui de tant en tant, probablement hagueu passat alguna estona incòmoda a causa de les vostres intervencions humorístiques. Potser semblant al cas d'aquesta escena de la sèrie Friends:

-Dos homes entren en un bar, un d'ells és irlandès...
-Jo sóc irlandès.
-...i l'irlandès és el guanyador de l'acudit!

I és que sovint l'humor inclou un element de burla, d'ofensa per a algun personatge o col·lectiu. Riem d'algú per haver fet coses estúpides o per mantenir actituds o costums absurds. De vegades la burla pot ser innocent i d'altres no tant. De fet, actualment podem trobar a la televisió un tipus d'humor irreverent que sembla no tenir cap límit. Sèries d'humor com Family Guy o South Park passen per sobre del que és políticament correcte o de bon gust.

Aquest tipus d'humor presenta un conflicte molt interessant. Hi ha qui defensa que hem de tenir llibertat per riure de tot. Però també qui entén l'humor com una eina concebuda per ser utilitzada pels febles contra els poderosos (si obriu el vostre facebook ara mateix apostaria que trobareu almenys 5 acudits més o menys graciosos sobre els polítics que ens governen).

El problema de la primera postura és que legitima ofenses contra certs col·lectius vulnerables. És poc elegant riure de minusvàlids, d'immigrants ofegats al mar o de persones malaltes, per posar exemples extrems. I encara és més sagnant si les burles es dirigeixen, no contra col·lectius sinó contra persones en concret, amb conseqüències força greus, com passa en els casos de mobbing.

El problema de la segona postura és que sempre és difícil saber on traçar la línia vermella. Són censurables els acudits masclistes? I els d'homosexuals? I els que es fiquen amb les creences religioses? I els acudits sobre catalans garrepes? Al final, si ens passem de respectuosos, potser no podrem fer acudits de res.

Per a alguns col·lectius, hi ha temes extremadament sensibles i, tot i que les nostres paraules puguin tenir la millor de les intencions, podem estar ofenent a algú que no comparteix les nostres creences religioses o que es troba en dificultats per motius racials. Imatge extreta d'aquí


És cert que també hi ha un tipus d'humor fet amb sensibilitat i no dirigit a ofendre ningú i, per tant, un món sense acudits ofensius no seria necessàriament un món sense riure. Però en el fons, els límits de l'humor els podríem situar al mateix lloc que els de la llibertat d'expressió. Podria citar casos com el de les vinyetes sobre Mahoma o el segrest de El Jueves per una portada poc decorosa amb membres de la Casa Reial espanyola, com a exemples que han generat debats intensos sobre les línies vermelles de l'humor i la llibertat d'expressió.

Allò més sagrat, més íntim i més vulnerable de les persones ha d'estar protegit de la irreverència de l'acudit?

dimecres, 28 de novembre del 2012

Literatura cientiforme

Un dels fenòmens que emergeixen periòdicament a internet és el dels descobriments miracle. De tant en tant, surt algun personatge dient que ha descobert una cura per al càncer o una font d'energia inesgotable o una solució màgica per totes dues coses alhora. Versions modernes del Sant Greal o de la pedra filosofal.

Després de segles de recerca infructuosa, finalment sembla que un grup d'investigadors de la Universitat de Gandia han trobat la pedra filosofal. Aquesta és una de les proves irrefutables incloses en el seu prestigiós article.


Aquest tipus de notícies s'expandeixen de forma viral, via facebooks, emails en cadena i similars. I, com a virals que són, necessiten un cert grau de èxit en la seva capacitat de contagi. És a dir, han de ser prou versemblants perquè el ciutadà mitjà compri la història.

El ciutadà mitjà no acostuma a tenir prou elements per jutjar si una notícia científica és certa o no. Poca gent sap explicar quina utilitat tenen les proves a doble cec o quines implicacions té el segon principi de la Termodinàmica. I si anem a temes especialitzats, ni tan sols la majoria de gent amb carreres científiques podrà seguir segons quines explicacions.

Arribats a aquest punt, quan no tenim prou elements per saber si una cosa és certa o no, fem ús d'aproximacions cognitives, com la intuïció o la fe. En aquest sentit, les notícies de què parlava fan servir diversos mecanismes per guanyar-se la nostra intuïció i la nostra fe. D'una banda cerquen formes versemblants i de l'altra ens intenten seduir amb una bona història. Forma i fons s'entrellacen d'una manera que recorda moltíssim a la literatura.

Quant a la forma, és important farcir el text de paraules tècniques que a la gent li sonin a científiques i a modernes: ADN, plasma, superconductors, làser, cèl·lules mare, clonació, solenoide, fusió, magnètica i coses així. Per exemple: 

"La plasmafèresi de protons permet superar la barrera amiloidal i clonar cèl·lules mare, que es fusionen per evolucionar i donar lloc a limfòcits gamma, capaços de lluitar eficaçment contra els tumors. A més, els protons rejectats poden ser recollits per un catalitzador de flux, que els condensa en un làser d'alta resiliència que es pot aprofitar per generar grans quantitats d'energia neta i renovable".

Amb aquesta notícia que m'acabo d'inventar, potser alguns de vosaltres haureu pensat: "osti, tu, què bé. Hi ha uns científics que han descobert alguna cosa que cura malalties i/o genera energia neta. Quin motiu per a l'esperança!". Però no és suficient; he d'aconseguir que us impliqueu en el projecte. Falta el conflicte que us motivi a reenviar la notícia a tots els vostres amics. I sabeu per què ho enviareu? Doncs perquè resulta que unes megacorporacions perverses i capitalistes no volen que tot això surti a la llum!

I és que el doctor Amilasharahath, d'una prestigiosa universitat de Kuala Lumpur, va estar treballant cinc anys a la NASA i tres més al CERN però el van fer fora quan va fer descobriments massa revolucionaris. Des de llavors, treballa en secret al seu laboratori, desenvolupant fàrmacs miraculosos i invents que canviaran la tecnologia d'aquest segle. Però les farmacèutiques, les petroleres i el Mosad estan conspirant per destruir el doctor Amilasharahath i que deixi de ser una amenaça per als grans magnats capitalistes.

Arribats a aquest punt, crec que hauríem de considerar que aquesta gent fa literatura de ciència-ficció (llenguatge que sona científic i futurista + una trama argumental que desperti l'interès de l'audiència + un hipotètic descobriment científic que canviarà el món). M'atreveixo a fer un símil estrany amb el món de la televisió: si una novel·la de ciència-ficció és com una pel·lícula, aquestes notícies serien com un reality show. Tots dos formats busquen la versemblança però el reality show te'l venen com si fos real (tot i que s'ha de ser ingenu per no saber que hi ha guionistes darrere dels reality shows).

I, completant l'analogia, per a desgràcia dels escriptors de novel·les de ciència-ficció, els reality shows sembla que atrauen més públic que no pas la ficció de qualitat.


dimarts, 20 de novembre del 2012

Una proposta de por

Els que seguiu de forma més o menys regular aquest bloc haureu apreciat que tinc tendència a llençar propostes que, malgrat ser sensates i molt ben argumentades, no acaben tenint cap mena de ressò a la societat (sospito que és deu al fet que la sensatesa no desperta passions). Avui, per no perdre el costum, us en presento una altra.

Recordareu que aquest mes, com passa cada any, ha començat amb l'eterna discussió Halloween vs Castanyada. Crec que seria una bona idea poder celebrar totes dues festes, movent i adaptant el Halloween al 20 de novembre. Ja fa molts anys que el 20 de novembre ressusciten alguns fantasmes del passat i sorgeixen persones que rendeixen culte a monstres realment terrorífics que descansen sota terra. Així doncs, quina millor data per celebrar una festivitat basada en el terror més kitsch que el 20 de novembre?

Degut a la coincidència d'ambdues celebracions, ja hi ha gent que comença a confondre el Halloween amb la castanyada.


Per impulsar aquesta proposta, he escrit un petit conte de terror que no sé dir si fa molta o poca por perquè sempre m'ha semblat un gènere difícil i no pretenc fer-me passar per un especialista del terror (s'accepten tota mena de comentaris sobre el relat o sobre la proposta).

Així doncs, us presento...


La profecia


La lluna plena fa regalimar raigs de llum pàl·lida sobre les parets fredes del cementiri, on es projecten les ombres allargades de les làpides. Les passes d'en Frank ressonen en un silenci només trencat pel llunyà udol del vent gelat, que es fica per dins de les mànigues del jersei i li recorre tot el cos fins a glaçar-li els óssos i l'ànima. Carrega una pala, un radar GPR i un ipad. Mira de reüll la porta del cementiri, com si es volgués assegurar que té la sortida a l'abast, preparada per quan calgui fer-la servir. I certament no hi ha res ni ningú que la bloquegi, més enllà d'un terror que podria fer fallar les cames si volgués fugir. En tot cas, la seva missió el reté; no pot marxar amb les mans buides, sense descobrir el que ha vingut a buscar aquí.

Amb els dits entumits i tremolosos va introduint totes les dates de naixement i de defunció que mostren les làpides d'aquell cementiri rural. L'ipad dibuixa un mapa que resumeix la informació recollida pel radar GPR. Un gràfic de línies mostra una clara correlació entre l'edat a la que han mort els difunts i la menor densitat de la terra trobada pel radar. Concretament, sembla que els adolescents i joves reposin sobre terra més lleugera.

Un calfred recorre l'esquena d'en Frank. Agafa el mànec de la pala, que comença a vibrar per la tremolor de la seva mà. Les dades coincideixen amb el que ell havia previst. Malauradament ningú se l'ha escoltat, ningú l'ha cregut i és per això que en aquests moments es troba tot sol, a punt de fer un descobriment terrorífic. El que hi ha allà sota ha de canviar el destí del món en poques setmanes. Dubta durant un parell de minuts, abans de començar a cavar.

* * *

En Frank Nero era un no-doctor en Arqueologia. S'havia no-doctorat amb un polèmic treball sobre la profecia maia de la fi del món. Les conclusions a les que va arribar el no-doctor Nero eren massa ambigües per als entusiastes de l'apocalipsi maia i massa fantasioses per als doctors d'universitats serioses. Coincidia amb les tesis oficials en el fet que les profecies maies no es referien a la fi del món sinó al començament d’una nova era. Però les seves teories sobre com podia ser aquesta nova era profetitzada eren, per dir-ho suaument, molt heterodoxes.

Sostenia el no-doctor Nero que els maies havien estat la civilització tecnològicament més avançada de l’antiguitat i que hi havia indicis suficients per pensar que havia estat en contacte no només amb altres imperis allunyats d’altres continents i altres èpoques, com els egipcis o els xinesos, sinó també amb civilitzacions d’altres planetes. Segons ell, una civilització tan poderosa no podia haver desaparegut del tot. Havia de seguir en estat latent, amagada en algun lloc, esperant per rebrotar i tornar a escampar-se per tota la Terra.

Per tant, segons la seva tesi, el 21 de desembre de 2012 era la data de l’adveniment maia. Però això no és tot el que deia la seva tesi...

* * *

La pala s’enfonsa a la terra sense gaire esforç. En part perquè en Frank Nero ha decidit començar la profanació pel cadàver més recent del cementiri: un noi que va morir en un accident de trànsit als trenta-tres anys. No fa ni una setmana que l’han enterrat. Una gota de suor freda li llisca pel front. Amb cada palada de sorra que extreu sent la mort una mica més a prop, com si estigués enterrada a una fondària determinada.

Les forces li fallen, la pala cau a terra. S’està marejant i decideix seure sobre la tomba mig cavada. Nota les pulsacions a la caròtida, com un tambor que ressona al silenci de la nit, a l’interior del seu cap emboirat per un terror confús, inquietant, gèlid. Fa respiracions profundes i, a poc a poc, va recuperant la calma i el control sobre el seu cos. Es disposa a alçar-se quan nota un moviment estrany a la terra. Allarga el braç cap a l’ipad, amb la intenció d’il·luminar la zona on s’ha mogut la terra però abans d’agafar-la nota com alguna cosa s’aferra al seu turmell amb força. I estira. El sòl es remou, com si algú estigués fent un forat per sota i en Frank es va enfonsant. Intenta agafar-se amb els braços a la terra però és inútil. Allò que hi havia a l’interior de la tomba l’està arrossegant cap a dins. Durant uns instants fugaços, la llum de la lluna li permet veure un rostre tacat de fang i ple de cicatrius. Després, només hi ha foscor.

* * *

Passen deu minuts de mitjanit. En Frank camina pels carrers semideserts de l’últim poble que va visitar, amb un fusell de protons a la mà. Passa pel costat del seu cotxe però no para atenció, com si ja no fos seu, com si fos un objecte lligat a una altra vida, a un altre Frank. I en certa manera és així.

En Frank va morir tres setmanes enrere. Els maies van ressuscitar el seu cos, com han fet amb milions de joves morts durant molt de temps. Han viscut amagats sota terra, com els Morlocks, preparant a consciència la seva tornada al món.

Al costat d’en Frank, o del que queda d’ell, caminen vint ressuscitats més. Són pràcticament immortals i esgrimeixen armes que els homes moderns no han vist mai. A milions de pobles i ciutats de tot el món, l’exèrcit maia s’ha aixecat de sota terra amb la intenció d’iniciar una nova era.

Avui és 21 de desembre de 2012. El dia de la profecia.

divendres, 16 de novembre del 2012

Especial eleccions: el vot de Schrödinger

Per si no ho havíeu notat, s'acosten eleccions a Catalunya. No és un tema que m'agradi tractar en un bloc com aquest que, normalment (modèstia a part), tracta de temes més divertits o interessants. Però no us amoïneu, no penso fer campanya a favor de cap partit ni de cap ideologia en concret.

En canvi, us vull presentar una tècnica de vot que us pot ajudar si esteu indecisos i dubteu entre 2 o més opcions. O, mirat de forma negativa, si no confieu en cap partit però n'hi ha un al que voldríeu votar en negatiu.

Aquest podria ser un bon cartell electoral.

El vot de Schrödinger permet repartir el vostre vot entre diversos partits o votar en negatiu (si considerem que votar a tots els partits menys a un és més o menys el mateix que votar en negatiu).

Potser us esteu preguntant qui és aquest Schrödinger i què te a veure amb les eleccions. És independentista, unionista o federalista? És de dretes, de centre, d'esquerres, d'esquerres de debò? Bé, crec que el partit més relacionat amb ell (més oposat a ell, de fet) seria el PACMA (partit que defensa els drets dels animals), pel que aquest senyor li va fer al seu gat.

Pels qui no en conegueu la història, aquest senyor va proposar ficar un gat en una caixa on hi havia també una ampolla de verí i un dispositiu que, en un 50% dels casos, trencava l'ampolla de verí i provocava la mort del gat.

Direm en defensa del senyor Schrödinger que això era un experiment mental (no es va maltractar cap gat real) per il·lustrar el quart postulat de la mecànica quàntica. Més o menys venia a dir que, mentre no obríssim la caixa, podíem considerar que teniem el gat en un estat que era barreja dels estats viu i mort. Curiosament, si obrim la caixa, el gat canvia d'estat i passa a estar viu al 100% o mort al 100%. Això s'utilitza per il·lustrar el fet que, en mecànica quàntica, l'observació d'un sistema en pot canviar l'estat.



El quart postulat explicat amb dibuixos. Podeu trobar aquesta imatge, l'anterior i alguna més en aquest magnífic recull sobre el gat de Schrödinger.


D'acord, pensareu, però tot això quina relació té amb les eleccions? Què és això del vot de Schrödinger?

Doncs es tractaria d'agafar les paperetes dels partits entre els quals dubtem. Posem, per simplificar, que dubtem entre A i B. Agafem les dues paperetes i les posem cadascuna a un sobre. Barregem els sobres com si fossin cartes, fins que ja no sapiguem quina papereta hi ha a quin sobre. En triem un i el dipositem dins de l'urna. L'altre el destruïm pel mètode que preferiu (jo suggereixo el reciclatge, tot i que algú més romàntic potser us suggeriria l'ús del foc). Acabem d'emetre mig vot pel partit A i mig pel partit B.

Sé que molts de vosaltres (especialment si no heu assumit que el gat de Schödinger està realment mig mort, mig viu) pensareu que no heu fet mig vot a dos partits sinó un vot sencer a un dels dos. Bé, no em barallaré amb ningú per imposar com a dogmes les profundes idees que envolten el món de la quàntica. El que sí que us puc dir és diuen que la quàntica funciona i les matemàtiques també. Si 10.000 persones decideixen votar segons l'exemple que he posat, el partit A rebrà aproximadament 5000 vots i el partit B també. Mai seran 7000 i 3000 (això m'ho va ensenyar el profe de mates fent-nos llençar una moneda 10, 100 i 1000 cops i apuntant el nombre de cares i de creus).

La part de destruir la papereta que no dipositeu a l'urna no canviaria el resultat del vostre vot però sí que li faria perdre la màgia de tot plegat: si mireu què hi ha a la papereta, ja no es tracta d'un vot de Schrödinger.

dilluns, 12 de novembre del 2012

L'humor repetit

Els més fidels seguidors d'aquest bloc haureu observat que he dedicat uns quants posts a analitzar diferents aspectes relacionats amb l'humor. I malgrat la creació d'etiquetes d'aquest bloc ha estat desastrosament caòtica, l'etiqueta "teoria de l'humor" és plenament funcional, així que podeu fer clic sobre ella i consultar en qualsevol moment els altres articles de la sèrie.

Val a dir que aquest anàlisi l'estic fent d'una manera una mica improvisada i no tinc la capacitat d'observació detallista d'en Sherlock Holmes. Però hi ha un truc que fan servir els humoristes que, per raons evidents, no m'ha passat per alt: la repetició.

Es tracta d'un recurs molt comú en formats com el monòleg (tipus Buenafuente o similars). S'introdueix una broma, frase o acudit com a leitmotiv que acaba estructurant el monòleg a mesura que va repetint-se en moments diferents de la narració.

A priori podríem pensar que el públic rebria amb fredor la repetició d'un acudit. Al cap i a la fi és informació que ja li han donat, és com si li venguessin diversos cops el mateix. No obstant això, el cervell sembla sentir-se còmode quan torna a rebre una informació coneguda. L'altre dia ja vam dir que l'humor es basa en un terreny cultural compartit (entre l'emissor i els receptors). Per tant, el segon cop que apareix un motiu humorístic en un monòleg, el públic ja coneix la història i aquesta familiaritat actua a favor de l'humorista.

De vegades, una broma en concret cau en gràcia i es pot repetir durant dies, setmanes i mesos. La imatge, extreta d'aquí, fa referència a un capítol dels Simpsons on en Bart es converteix en un humorista d'una sola frase.


La repetició no sempre es limita a una sola unitat humorística (un monòleg o una aparició en el format que sigui) ni a un sol artista sinó que sovint adopta la faceta de mem, s'universalitza i es massifica el seu ús.

A Youtube podeu trobar mil exemples de vídeos que tenen èxit i es versionen centenars de vegades. Jo us posaré com a exemple el penúltim mem d'abast global, que és un video-clip que molta gent ha trobat graciós* (potser per l'humor gestual de les coreografies.)

Aquest és l'original. Investigant una mica trobem que això de Gangnam és una zona rica de Seül, com si aquí diguéssim Pedralbes (pel que fa al cantant, no sé si ho ha dit algú fins ara però jo el veig com una versió asiàtica -millorada- del King Africa):




Aquesta és la versió que van fer els nois del Polònia:




De vegades, fins i tot convergeixen dos mems d'abast internacional, com en l'exemple següent:




O aquest altre, més creatiu i potser més controvertit. Es tracta d'un remix en què han fet cantar el Gangnam Style al Hitler de la pel·lícula L'enfonsament, que és un altre dels mems amb més èxit i més versions dels últims temps. És possible que alguns ho trobeu una mica barroer o de mal gust però he decidit posar-ho aquí igualment pel treball que han fet amb la mescla de so (com que és un tema que desconec com funciona em sembla màgic que hagin aconseguit acoblar la veu d'un personatge d'una pel·lícula a una cançó que no té res a veure).




I la llista podria ser virtualment interminable. Jo m'imagino que cadascuna d'aquestes bromes/mem té una vida útil, com les rentadores o els frigorífics, i passat aquest temps deixen de funcionar. Malauradament no tothom se n'assabenta. Una vegada em van posar un supervisor que, ja ben entrat el segle XXI, encara deia "te das cuen?" i "comorl" al final de les frases. No dic que només fos per això, però vaig deixar aquella feina dos mesos més tard.


*: Última hora. He dit abans que aquesta cançó era popular i ahir mateix va sortir això a les notícies: Flashmob a Roma.



dilluns, 5 de novembre del 2012

Proposta participativa: el diccionari emocions-gestos.

No he parlat en aquest bloc encara dels tallers literaris o cursos d'escriptura. Tampoc ho faré gaire ara però sí que us explicaré un dels punts en què insisteixen més: ser concret. Ho deia la Sílvia, fidel seguidora d'aquest bloc, en un comentari al post anterior: 

(...)ens deien que havíem d'evitar els genèrics, que era molt millor dir: "L'Anna va anar al mercat de Vic i va comprar tomàquets madurs, albercocs i plàtans", que no pas "Ella va anar a mercat i va comprar fruita"

En el mateix sentit, és important que les emocions dels personatges s'expressin per mitjà de gestos que el lector pugui visualitzar. És millor dir "El Joan plora" que "El Joan està trist" (després si algú té un estil més cursi poètic pot dir "Una perla de rosada de tardor va rodolar per la galta de porcellana del Joan"). Per tant, part de la feina d'escriure és visualitzar els personatges mentre s'emocionen i descriure'ls d'una manera que faci arribar aquestes emocions al lector.

Si els humans fóssim edificis, els ulls serien les nostres finestres. Ens serveixen perquè entri llum i per veure què hi ha al nostre voltant. Però si algú mira a través d'aquestes finestres també pot arribar a veure el que passa a dins de l'edifici. Imatge copiada d'aquí.


Molts cops m'he trobat dificultats en aquest procés perquè de vegades no et ve la paraula que busques o no saps definir quin gest pot expressar millor una emoció. D'acord, el Joan està alegre, llavors, somriu? se li il·luminen els ulls? No, vull alguna cosa menys tòpica... Bé, i així et pots passar vint o trenta minuts ben tontos.

Per solucionar aquest problema se'm va acudir una idea: un diccionari emocions/gestos. Es tracta de fer un recull d'idees per poder-les fer servir quan no et vénen al cap. El projecte el vam iniciar fa uns mesos en un taller literari i està en fase encara molt embrionària (això que en informàtica es diu una versió beta). Però he pensat que alguns dels meus lectors són també escriptors i que podríem compartir la creació i l'ús d'aquesta eina.

Així doncs, si hi voleu participar, només cal que accediu a aquest document de Google Drive (abans Google docs). No cal tampoc que sigueu escriptors consagrats per participar. Potser esteu llegint un llibre molt bo i podeu extreure'n algunes equivalències emoció/gest de profit. Si les compartiu, d'alguna manera ajudareu a algú altre a millorar un text. I això és una manera tan altruista com qualsevol altra de contribuir a la cultura del país.


dilluns, 29 d’octubre del 2012

Literatura patrocinada

Si esteu al dia dels temps moderns sabreu que la venda de discos i dvds ha caigut en picat, que ara ho pots trobar tot gratis per internet i, és clar, s'ha de ser molt ruc o molt honrat per pagar per allò que pots tenir gratis. Molts ho justifiquen amb màximes revolucionàries: "la cultura ha de ser lliure per arribar a tota la població!". Però d'altra banda hi ha la gent que fa cançons, pel·lícules o, ara cada cop més amb la proliferació de e-readers, llibres, que té l'esperança de seguir cobrant alguna cosa per la feina que fa.

Els gurús diuen que no es pot anar en contra de la modernitat i que les indústries culturals han d'adaptar el seu model de negoci. Ja no vens discos? Fes concerts. Ja no va ningú al cine? Fes cinemes en 3D. Ja no vens llibres? Doncs... busca patrocinadors.

Com es patrocina un llibre? Bé, suposo que ja us ho imagineu. Només cal extrapolar a partir d'una d'aquestes sèries on una família s'asseu a taula i, com qui no vol la cosa, surten en primer pla brics de llet o de sucs de fruites, caixes de cereals i altres productes, tots amb la marca ben visible.

Llavors, la literatura patrocinada consistiria en integrar marques de productes al text d'una novel·la (o d'altres formes d'expressió literària). Per exemple:

L'Oriol va cordar-se les (introduir marca de sabatilles) i va baixar les escales, mentre escoltava (introduir cançó)  pel seu (introduir marca de reproductor de mp3). Abans d'anar a l'escola para al bar (introduir nom del bar) on, segons ell, fan els millors entrepans de pernil de (introduir població).

La rendibilitat d'aquesta publicitat és probablement molt alta, ja que està integrada en el producte que l'usuari vol consumir. Això vol dir que el lector no pot fer zàping per esquivar l'anunci. I que, a més, si es fa bé, pot llegir l'anunci del patrocinador de forma natural; el consumidor percep la publicitat com part d'una realitat, no com un missatge invasiu.

Potser encara penseu que això no està passant actualment. Però probablement és només per l'aptitud de la literatura patrocinada per integrar-se a la narració i passar desapercebuda. Probablement ens estem empassant centenars d'anuncis publicitaris integrats en cada llibre que llegim. Sí, ara rieu però deixareu de fer-ho quan us expliqui aquest acudit/exemple:

Un directiu de la Coca-Cola es presenta davant del Papa de Roma i li ofereix 10.000 euros al mes per canviar el missatge de "dóna'ns el nostre pa de cada dia" per "dóna'ns la nostra Coca-Cola de cada dia". El Papa respon indignat "però què s'han pensat, quin sacrilegi!". El directiu se'n va però torna al cap d'un mes, amb una oferta més generosa. Surt de la segona reunió un altre cop amb les mans buides però li ha semblat veure una ombra de dubte als ulls del Papa. Així doncs, quan torna amb una oferta d'un milió d'euros, el Sant Pare agafa el telèfon i li diu al seu gestor de finances "vagi preparant els documents per cancel·lar el contracte amb el gremi de forners".

Per tant, només cal copiar el model de negoci de l'acudit. Els escriptors escriuen llibres i els regalen als lectors, amb el patrocini d'una o diverses empreses. Tothom hi surt guanyant.

Aprofito aquest post per dir que ara mateix estic a la recerca d'editor per a la meva novel·la i que escolto ofertes de possibles patrocinadors. En el meu cas, com que la història narrada passa d'aquí tres dècades, hi ha un valor afegit perquè dóna la idea al lector/consumidor que la seva marca encara existirà d'aquí trenta anys.

Suposo que aquí sortiran els típics romàntics indignant-se perquè la literatura ha de ser un art i no s'ha de vendre al pervers capitalisme. Però si escriviu novel·les, relats, blocs, correus electrònics o actualitzacions al facebook o al twitter, feu una prova: rellegiu les deu últimes pàgines que hagueu escrit i compteu les marques comercials que hi surten...probablement comprovareu que ja esteu fent publicitat a grans empreses i ho esteu fent gratis. De fet, en aquest mateix post, s'hi han colat tres multinacionals americanes.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

L'humor intel·ligent

Segur que heu sentit a dir algun cop que l'humor denota intel·ligència, especialment l'humor que s'etiqueta com intel·ligent. Jo, per algun defecte de fàbrica, quan sento la locució "humor intel·ligent" sempre penso en l'humor anglès. Concretament em ve al cap una escena de lords anglesos bevent te en tasses de porcellana, amb el dit petit alçat i fent agudes observacions sobre textos de Joyce o de Wilde.

Pel que he investigat, hi ha una connexió important entre humor i intel·ligència. Perquè un acudit faci gràcia, en primer lloc, cal entendre'l. Això ho sap tothom, fins i tot els que riuen quan no entenen un acudit però veuen que els altres riuen. (Serà aquesta la raó per la qual funcionen els riures de llauna? Es basarà el gregarisme del riure col·lectiu en l'instint de no quedar en evidència al no saber interpretar una situació humorística?)

Un acudit es basa generalment en una interpretació alternativa de la realitat. Per exemple, el primer acudit que recordo que em va explicar el meu pare deia:

Entra un home en un cafè i... xof!

El primer cop no el vaig entendre perquè encara no coneixia l'ús de la paraula cafè per referir-se a l'establiment que jo coneixia amb el nom de bar. Llavors m'imaginava un home entrant en una tassa de cafè gegant i banyant-se en el líquid marronós i probablement massa calent. I segons com es miri podria causar una certa gràcia veure un home escaldat en una tassa gegant de cafè però jo era un nen molt bo i no m'entusiasmava riure de les desgràcies dels altres. Després em van explicar que un cafè també era com un bar i jo vaig contestar "ah!" però tampoc vaig riure. I és que la gràcia de l'acudit es troba normalment en un efecte sorpresa, un gir inesperat que desafia la lògica de la narració. Per exemple en l'acudit anterior, després de "entra un home en un cafè" l'oient s'espera que vingui "i es troba un amic que no veia des de feia anys", que seria una continuació lògica i, per tant, no graciosa. En el meu cas, com que jo ja m'havia imaginat en primer lloc la tassa de cafè gegant, el fet de saber que un cafè també era un bar era una informació que humorísticament no m'aportava gaire.

Entra un home en un Red Bull i... fffffiiiiiiiiuuuuuuu! cau des de l'estratosfera!
(La gràcia de l'acudit és que un Red Bull és com un cafè però molt més fort, llavors tot l'acudit anterior es redimensiona i... bé, tant se val, si no us ha fet gràcia no hi ha res a fer...)


I és que els acudits gairebé mai fan gràcia quan t'han d'explicar per què fan gràcia. Us poso un exemple pels que sigueu de lletres:

-Què és un nen complex? Un que té una mare real i un pare imaginari.

Com en l'acudit anterior, a primera vista sembla una situació cruel. Si no entenem l'acudit, pensarem en un nen que té complexos deguts a l'absència d'una figura paterna a la seva vida. Llavors algú us explica que "la gràcia" de l'acudit és una analogia amb els nombres complexos, que estan formats per una part real i una d'imaginària. Si no sabíeu això i torneu a llegir ara l'acudit probablement seguirà sense fer-vos gràcia. Perquè l'acudit tingui èxit cal establir un territori intel·lectual comú entre qui l'explica i qui el sent. Per això també ens costa riure amb els humoristes estrangers tipus Jay Leno (si no el coneixeu és un humorista nord-americà tipus Buenafuente), que fan acudits basats en personatges o situacions molt pròpies del seu país.

Els nombres imaginaris es basen en i, que és l'arrel quadrada de menys u. Políticament hi ha una lectura molt curiosa perquè dels nombres que estan dins d'una arrel se'n diu radicals. Als radicals de signe positiu se'ls considera reals però els radicals de signe negatiu ja no tenen aquest estatus i són considerats imaginaris. És a dir, que si ets un radical del signe que no toca, no només et diuen que no ets real sinó que a més, els fills que tinguis amb algú real seran complexos.


Per tant, podríem pensar que l'humor intel·ligent és una manera que té el nostre cervell de recompensar el seu propi narcisisme. Quan entenem un acudit "difícil", ens fa gràcia i això allibera endorfines que ens fan sentir bé. El cervell es fa un copet a l'esquena a si mateix: "molt bé, campió, estàs fet un crack!". I quan no l'entenem, riem igualment, perquè no es pensin que som incultes  Però ens queda un regust amarg que és pràcticament impossible que no es reflecteixi a l'expressió del rostre.

The Universal Label
xkcd és un webcomic d'humor intel·ligent. Tres cops per setmana hi podem trobar una vinyeta sobre ciències, filosofades o coses friquis en general. Quasi sempre són acudits que fan pensar, com aquesta Etiqueta Universal, que redueix tot el que existeix a dos ingredients: hidrogen i temps.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Ideals suprems

La setmana passada vaig assistir a una xerrada a càrrec de Jaume Cabré, a la biblioteca de Viladecans. En aquest acte, l'autor va confessar que el seu últim llibre el va començar a escriure per la pàgina 369. Ens va llegir un fragment d'aquesta pàgina:

Fa molt de temps, quan la Terra era plana i els viatgers temeraris, en arribar a la fi del món, topaven contra la boira freda o s'estimbaven cingle fosc avall, hi havia un sant baró que va decidir consagrar la seva vida a Déu Nostro Senyor. Es deia Nicolau Eimeric, era de nació catalana i va arribar a ser un reputat professor de Sagrada Teologia de l'orde dels predicadors al convent de Girona. El seu zel religiós el portà a capitanejar amb mà ferma la Inquisició contra la malícia herètica per les terres de Catalunya i dels regnes de València. Nicolau Eimeric havia nascut a Baden-Baden el 25 de novembre de 1900; havia estat promocionat a SS Obersturmbannführer amb certa celeritat i, després d'una gloriosa primera etapa com a Oberlagerführer d'Auschwitz, el 1944 va tornar a dirigir-ne les regnes per donar solució al problema hongarès. En un ofici legal declarava reu d'herètica pravitat el llibre Philosophica amoris del contumaç Ramon Llull...

El que més sobta d'aquest paràgraf és la transgressió del temps i l'espai que fa l'autor amb aquest personatge. Amb paradoxal naturalitat, l'autor ens descriu com un inquisidor català neix a Baden-Baden, dirigeix els destins d'Auschwitz i actua contra Ramon Llull. Això que a primera vista pot semblar estrany és un recurs estilístic que vol fer veure al lector que hi ha una unitat essencial que relaciona dos personatges tan aparentment llunyans com un inquisidor i un dirigent nazi. L'autor ens vol dir que aquestes dues persones són en el fons la mateixa persona. Malgrat una hagi nascut a Catalunya i l'altra a Alemanya, sis segles més tard. Aquestes diferències són menyspreables davant d'allò que les uneix. Tan menyspreables que l'autor les ignora intencionadament amb aquest joc estilístic.

I què és el que uneix aquestes dues persones? Doncs que tenen un ideal suprem (Déu en un cas, l'Estat ideal, en l'altre) que passa per davant de tot. Tots dos són capaços de matar, de torturar, d'ignorar el dolor de les víctimes dels seus actes. Tot això no els importa perquè tenen un ideal superior que ha de prevaler sigui com sigui.

Us confessaré que això havia de ser un post sobre la xerrada d'en Jaume Cabré, que va dir algunes coses interessants més de les quals vaig prendre nota però la setmana passada també vaig llegir una notícia que em va deixar glaçat.

Un emmascarat puja a un autobús amb una arma a les mans i pregunta "Quina de vosaltres és la Malala? Parleu o sinó us mataré a totes". Una nena de catorze anys s'aixeca i diu que és ella. L'emmascarat li dispara dos trets, al cap i al coll. En l'atac, dues noies més són ferides.

Insanullah Ihsan, portaveu dels talibans pakistanesos, reivindica l'atemptat i diu que la Malala Yousufzai és el símbol dels infidels i de l'obscenitat. Afegint que si sobreviu a l'atac, tornaran a intentar matar-la.

Suposo que us preguntareu què ha fet una noia de catorze anys per ser un símbol dels infidels i de l'obscenitat. Bé, resulta que ha fet un bloc on explicava la seva experiència a l'escola i escrivia opinions com aquesta:

"M'estava preparant per l'escola i vestir-me amb l'uniforme quan vaig recordar que el director ens havia dit que no portéssim uniformes, que vinguéssim amb roba de carrer.

Llavors vaig decidir posar-me el meu vestit rosa preferit. Altres noies de l'escola també portaven vestits de colors. A la reunió del matí ens han dit que no vinguéssim amb roba de colors, ja que els talibans s'hi oposarien."

(Podeu llegir més fragments del seu diari aquí)



M'ha costat molt triar una imatge per il·lustrar aquest post. Vaig fer alguna foto del Jaume Cabré i després també vaig pensar en buscar-ne alguna de la Malala. Després se'm va acudir posar una imatge tota negra, per representar la foscor que uneix els personatges macabres de la Història. Però també vaig pensar que si la Malala havia sobreviscut, valia la pena donar un 50% de l'espai a l'esperança.


Miraculosament la Malala va sobreviure a l'atemptat i també a una primera operació. Ara afronta una llarga i difícil recuperació.

No sé si hi ha una solució contra la malaltia que representen Nicolau Aimeric, Rudolph Höss o Insanullah Ihsan per a la humanitat. A mi, com a mínim, em resulta esperançador que existeixin altres persones com Hipàtia, Anna Frank o Malala.

Bé, per últim deixeu-me rebatre'm a mi mateix, que fa uns dies semblava criticar els qui feien proselitisme amb la literatura. Però fixeu-vos que criticava el proselitisme mal fet, que es feia a costa de destrossar la narrativa. En el fons passa una mica el mateix que amb aquests personatges que critico avui: si les nostres causes passen per sobre de la manera de lluitar per elles, ens convertim en males persones o en mals escriptors.


dilluns, 8 d’octubre del 2012

Quin és l'origen dels acudits?

Fa un temps us vaig explicar que em rondava pel cap fer una sèrie de posts seriosos sobre l'humor. També us vaig dir que m'estava costant molt fer-ho, perquè és un tema que em sembla molt interessant i no m'hi acabo d'atrevir. Bé, fent servir una metàfora de platja (ara que comencem a enyorar l'estiu), si l'altre dia vaig remullar els peus en aquest tema, avui m'endinso al mar de l'humor fins als genolls.

Hi ha moltes llegendes i religions que situen el verb com a protagonista de la creació de l'Univers. Algunes d'elles parlen de cançons que generen les coses que existeixen però n'hi ha poques que situïn l'humor com a agent de la creació universal. Potser la més destacada en aquest sentit seria el pastafarisme, que diu que l'Univers va ser creat per un Monstre Volador d'Espagueti, invisible i indetectable. Per alguna raó, allò seriós s'acostuma a associar a les coses veritables i l'humor a les coses que es diuen sense pretendre que són certes. Però al món actual trobem molta gent seriosa que diu mentides i molts pallassos que diuen grans veritats. Font de la imatge.


La pregunta que encapçala aquest post no és nova. Jo la vaig llegir al relat Jokester (El Chistoso en castellà. Podeu llegir-lo aquí) i em va despertar l'interès sobre què és l'humor, per què riem i per què alguns no tenim gens de gràcia explicant acudits. Si no voleu llegir el relat, el resumeixo al següent paràgraf. Si el voleu llegir i no voleu spoilers, salteu-vos el següent paràgraf.

A Jokester hi apareix la Multivac, un megaordinador que és un personatge recurrent als relats d'Asimov i que serveix per resoldre tota mena de problemes i misteris. (Una de les coses que m'agrada d'Asimov és trobar els mateixos personatges a llibres o relats que no són segones parts d'altres històries seves. És a dir que té un univers de coses i personatges del qual es van nodrint les seves narracions.) Doncs això, que a Jokester hi ha un científic que fa preguntes a la Multivac per avançar en el coneixement humà. I un bon dia aquest científic es posa a explicar-li acudits a la màquina per tal que els analitzi i descobreixi quin és l'origen dels acudits. La resposta que acaba donant la màquina és francament sorprenent.

Jokester es recolza en un fet que jo crec bastant universal: els inventors d'acudits acostumen a ser anònims. A mi mai m'ha vingut cap amic dient "vols sentir un acudit que m'acabo d'inventar?". Potser ara amb twitter es podria traçar informàticament (internet acaba sent una mena de Multivac) l'origen d'alguns dels nous acudits que van sorgint. Però també és cert que molts dels acudits moderns són versions o adaptacions d'altres de més antics. Tinc la intuïció que amb els acudits passa com amb les trames arquetípiques en què es basen totes les novel·les: n'hi ha més o menys una dotzena, que porten inventades des de fa uns quants segles, i tot el que es pot fer és anar-les versionant.

Surto ja de l'aigua, amb la promesa de tornar-hi més endavant. Abans d'acabar us deixo unes preguntes per si em voleu ajudar amb aquesta recerca sobre l'humor.

1. Vosaltres coneixeu algú que inventi acudits? (millor si són acudits "amb argument" més que no pas jocs de paraules).
2. Què us fa riure?

dimecres, 3 d’octubre del 2012

El prostíbul poètic

La poesia s'ha prostituït. Si no em creieu a mi (que ja us valdria, eh?), també ho diu la Vanguardia.

Qui sap si ha passat per necessitat o per ullerapastisme trendy; probablement es tracti només d'una manera comercial de vendre poesia. La cosa va més o menys així: el client entra al local, on sona música sensual, i la madame li presenta les i els pu(e)tes, que reciten cadascun un vers. Llavors cada client, si així ho desitja, pot triar un dels pu(e)tes perquè li faci un bis-a-bis de lectura íntima de poesia.

És innegable que vivim en temps de fusió conceptual en tots els àmbits. Mengem en restaurants  peruano-tailandesos, escoltem un grup de flamenco-jazz en un telèfon americà fet a la Xina,... però un no s'acaba d'acostumar a totes les sorpreses que ens porten els temps moderns.


Val a dir que el producte està ben publicitat. És un truc burd, sí, però eficaç: agafes un producte pel qual poca gent té interès (com és la poesia) i el vas vestint de sexe sòrdid i transgressor fins que sembli interessant. Jo no he estudiat mai publicitat però m'imagino que això ho posen, ja no als llibres de text de la carrera, sinó al fulletó de publicitat que et donen quan fas la matrícula.

En tot cas, tampoc em sembla que el producte sigui tan fàcil de vendre. Reconeguem que l'esquer és bo i que pots sentir certa curiositat. Prou per informar-te i plantejar-te anar-hi. Però llavors et tocarà prendre una decisió difícil: amb qui hi vas?

Anar-hi sol em sembla una temeritat. La publicitat no parla de l'existència dels macarrons poètics però tampoc diu que no n'hi hagi! I si és un prostíbul, el més lògic és pensar que n'hi ha i no és una gent amb qui valgui la pena jugar-se-la. Si en la calor de la nit t'escalfes i acabes improvisant uns versos amb mala mètrica, la cosa pot acabar amb el teu cadàver exquisit surant per un mar d'inconsistència dadaista.

Per tant potser seria convenient anar-hi acompanyat. Però, de qui? Anar-hi amb la parella és tota una prova de foc per a la relació. Si la veus entrar en una habitació privada amb un pu(e)ta amb ulleres de pasta, què pensaràs mentre, des de fora, vas comptant els minuts? Potser el més sensat en aquest cas, seria fer un ménage a trois (o a quatre) pu(è)tic però aquestes pràctiques també són perilloses per a moltes parelles convencionals.

Una altra possibilitat seria anar-hi amb una colla d'amics. Però tampoc és una opció exempta de riscos. En M.R. (ocultarem la seva identitat per motius que entendreu de seguida) confessa que un cop va assistir a un prostíbul poètic acompanyat dels seus companys de feina, després d'una llarga ronda de sangria i tequila (sí, el problema sempre és barrejar). Ja sabeu com va això: a partir de la setena copa algú diu "a que no teniu cuions de..." i dues copes més tard ja s'ha gestat alguna tragèdia. El cas és que en un obrir i tancar d'ulls, els companys d'en M.R. ja havien triat les seves pu(e)tes i quan en M.R. se'n va adonar, només quedaven pu(e)tes masculins. Un d'ells se li va apropar i, a cau d'orella li va dir "Et vens amb mi, guapo?". Ell va negar amb el cap, nerviós, però el (molt) pu(e)ta va insistir: "Què et passa? Que tens por que t'agradi?" i va mostrar un somriure burleta. Allà sol, sense saber què fer, va abandonar la seva resistència passiva i va acabar acompanyant el pu(e)ta al reservat. Quan en va sortir, tots els companys l'esperaven a la sala principal i tenia una ganyota tan  inquietant a la cara que cap d'ells es va atrevir a riure o a fer cap broma sobre la seva orientació puètica. Es veia de lluny que aquella estona amb el pu(e)ta havia remogut els seus fonaments més íntims. Ell, que fins a aleshores mai havia sentit res per la poesia... Pocs dies després, incapaç de suportar la tensió freda de les mirades, va deixar la feina. Llavors es va veure incapaç d'explicar a la dona per què havia deixat la feina o per què feia aquest posat d'ànima en pena i va fugir de casa. Diuen que ara el pots trobar pels bars bohemis, venent decasíl·labs a qualsevol que passi, a canvi d'un got d'absenta.

I això és el que acaba passant amb el món de la prostitució, poètica o prosaica, que comença amb l'encant de la transgressió i el jiji-jaja de les bromes picants però acostuma a acabar en un laberint d'històries tràgiques, vides trencades i confusió existencial.

dimarts, 25 de setembre del 2012

La petjada

De casa a la feina. De la feina a casa. Passant abans pel super, on compra els aliments que li donaran energia per seguir anant de casa a la feina. Descansa unes hores i tot torna a començar. Fa un cop d'ull al calendari i li sembla que els dies s'estan arrenglerant en fila índia, com si agafessin posicions, esperant les seves 24 hores de glòria. És curiós, pensa, els dies que han de venir semblen tots iguals. I els que han passat, en canvi, són diferents. La majoria queden a l'oblit i només alguns poden quedar gravats en la memòria. Sí, els dies són com les persones: potser sí que cadascun d'ells és necessari per enllaçar l'anterior amb el següent però només alguns surten als llibres d'Història.

De sobte s'adona que ell no sortirà als llibres d'Història. Potser, negocia amb la seva imaginació, podria sortir en algun altre tipus de llibres, en una revista, o en un article d'un bloc. I aquí és on me'l trobo. No sé com, ha aconseguit arribar fins a les línies del post que esteu llegint ara mateix. Sense demanar permís ni presentar-se, es posa còmode al sofà de bytes i se serveix un còctel de Times New Roman.

En Neil Armstrong va morir fa poc. Però a la memòria dels qui seguim vius i a la superfície de la lluna hi seguirà quedant la petjada de la seva proesa per molts anys.


-Tu escrius per això de la petjada? -em pregunta, mentre posa els peus a sobre de la tauleta dels esborranys.
-Ufff... -responc, sense esma. Amb els anys, fa cada cop més mandra entrar en aquestes discussions filosòfiques.
-No t'ho has plantejat mai? Em pensava que els que escriviu blocs teníeu aquesta necessitat narcisista de dir "ei, que sóc aquí. Que penso, ergo existeixo i ho deixo escrit en un bloc perquè en quedi constància".

Quan en Bart Simpson troba ciment fresc al carrer, no pot evitar deixar la seva signatura. Després s'imagina que la seva petjada perdurarà durant segles i una futura civilització observarà amb admiració la seva gesta.


-Al contrari -responc-. De vegades tinc massa opinions i algunes d'elles són contradictòries i s'anul·len. Hi ha massa maneres d'entendre la realitat. I és per això que m'agrada tant escriure, perquè les pots explorar totes.
-Jo crec que tots els qui escriviu teniu en comú un anhel elitista de destacar per sobre dels altres.
-És una manera de veure-ho, sí. Ens ha tocat viure com a éssers humans i per tant tenim el privilegi de gaudir de la més fascinant màquina biològica que es coneix. No s'ha trobat res més valuós, més fascinant que la nostra pròpia ment. Però hi ha set mil milions d'humans i, amb la mentalitat del lliure mercat, això ens devalua. Així que intentem fer alguna cosa que no facin també aquests set mil milions de persones que també han estat dotats d'un cervell prodigiós. Potser per això busquem transcendir, entrar a la Història o deixar alguna mena de llegat. Això que tu en dius "la petjada".
-Un llegat que ens sobrevisqui, si pot ser, oi?
-Bé, sí. Encara que la recerca de la immortalitat és una utopia. És cert que una part de tu, física (momificada, conservada en formol, fossilitzada o el que sigui) o immaterial (les teves idees, el resultat de les teves accions) pot sobreviure uns anys després de la teva mort. Però el temps acaba esborrant totes les petjades. Unes abans que altres, sí però, és això el més important? El temps que triga a esvair-se tot?

Aquí un gran dinosaure va ficar la pota fa 150 milions d'anys i va deixar unes boniques petjades. Fa 150 milions d'anys no hi havia cap humà a la terra i dintre de 150 milions d'anys és improbable que n'hi hagi cap. A partir d'aquí, tres preguntes: 1. És important per als humans ser capaços de crear petjades que durin més que les dels dinosaures? 2. És la duració de les petjades el paràmetre més important per demostrar el nostre èxit com a espècie? 3. Qui hi haurà d'aquí a 150 milions d'anys per trobar les nostres petjades i què en sabran deduir de nosaltres?



-Suposo que és una combinació de quantitat i qualitat -respon el meu convidat-. És important ser recordat durant molt de temps i també que la raó per la qual siguis recordat sigui honorable. Una mica com els escriptors: voleu ser molt llegits però també escriure obres de qualitat.
-T'he dit abans que tenia moltes respostes per a cada pregunta. T'explicaré la meva raó preferida per escriure. Si vas a un museu i t'hi fixes bé, descobriràs que hi ha un tipus d'espectador que es mira els quadres de forma més incisiva que els altres: són els pintors. Si un músic assisteix a un concert, descobrirà molts més matisos en cada acord, assaborirà de manera diferent les cançons que un altre espectador menys entès en música. Bé, doncs jo escric per aprendre a viure. Per aprendre a interpretar les mirades, els silencis, els fils argumentals secundaris de la vida. Potser res del que escrigui serà llegit quan jo mori però totes i cadascuna de les paraules que he teclejat formen part del meu camí d'aprenentatge. Després de cada sessió d'escriptura, tornes al món i el veus amb uns altres ulls. I aquesta nova mirada et permet gaudir de noves sensacions, que abans havies passat per alt.

El meu convidat inesperat assenteix en silenci. Uns instants més tard, com una partícula virtual, torna a la no-existència. Això sí, després d'haver deixat la seva petjada en aquest bloc.

divendres, 21 de setembre del 2012

Entrevista a Tere SM, creadora de Vull Escriure (segona part)


Avui us oferim la segona part de l'entrevista a Tere SM, guanyadora del Premi Memento amb el seu web Vull Escriure. Hi ha una primera part de l'entrevista, que podeu llegir aquí, però si us fa mandra, tranquils, això no és com El Senyor dels Anells, podeu començar a llegir per la segona part sense problemes.


Anem a intentar explicar ara la idea de Vull Escriure. En podries fer una gènesi? Com se't va acudir la idea, què feies mentre se't va acudir,...?

No et sabria dir com se'm va acudir "exactament" de crear la web... Va ser un procés. Ara parlo de memòria, i un escriptor memoritzant és un perill, però crec que va ser per tot una mica: perquè estava cansada de sentir la paraula crisi mil vegades al dia, perquè volia un raconet a on poder dir que encara era possible fer coses bones, perquè volia tornar a llençar idees de bombera,... Perquè volia un lloc per l'optimisme.

Com explicaries què és "Vull Escriure"?
La web de VullEscriure vol ser una proposta per escriure sempre canviant, un pou d'idees, un grup d'escriptura virtual. De moment tenim la Crida, que seria el "joc" permanent, el Relatcrossing que ha estat la iniciativa d'aquest estiu, també vam llençar una Crida especial de Sant Jordi amb un "continua la història" via Facebook, Twitter, bloc,... Si vols escriure, a la web sempre trobaràs una proposta o altra per animar-te a escriure.

Quines diries que són les diferències principals de les crides de Vull Escriure respecte del Repte de Relats en Català?
La principal diferència de les Crides respecte els reptes són els apartat de Crítica i Vota. No només es tracta d'escriure, també es tracta de valorar-se entre si, de valorar punts positius i punts a millorar dels textos presentats... Més un grup d'escriptura, en definitiva.

Quantes persones estan darrere de l’equip de Vull Escriure?
Jo sóc l'únic membre de l'"equip" com a tal, però VullEscriure.Cat no seria res sense els Cridaners que responen a la Crida, sense els seguidors del Twitter i el Facebook, sense les il·lustradores que aquest estiu s'han apuntat al Relatcrossing,...

Aproximadament, quants usuaris han participat a les iniciatives de Vull Escriure?
Un munt! Tenim 40 autors al Relatcrossing, cada quinzena responen a la Crida de 7 a 10 escriptors,... Tot un èxit!

 
El Relatcrossing és un text encadenat escrit entre diversos autors, inspirat en el joc del cadàver exquisit que van inventar els surrealistes francesos a principis del segle passat: s'escriu un relat en un paper, es doblega de manera que que només l'última frase quedi al descobert i es passa a un company perquè el continuï. A més dels textos, a Vull Escriure podem trobar un mapa amb el viatge que ha fet aquest relat creuat. La iniciativa ha comptat amb la col·laboració de dues il·lustradores (la Yasmina Capó i la Núria Milà) que han fet dibuixos dels diferents relats.


Hi ha alguna nova idea a punt de sortir a Vull Escriure?
Sempre hi ha novetats a Vull Escriure wink De moment estem treballant en una reformulació de la web i, si tot va bé, llençarem la nova versió a la xarxa a finals de setembre (creuem els dits!). I també tenim la publicació del Relatcrossing!

Alguna cosa que vulguis comentar del Sant Jordi de Vull Escriure...
Sant Jordi és un dels millors dies de l'any! N'hi ha que diuen que s'ha comercialitzat, que només és negoci, etc, etc, etc, però, diguin el que diguin, a mi m'encanta sortir al carrer i trobar-me envoltada de llibres, sentir que, per vint-i-quatre hores, no sóc una "rara" rata de biblioteca, jeje.

Sí, hi ha gent que per alguna estranya raó, té el Sant Jordi una mica girat...
I aquest sant Jordi va ser especial, perquè va ser el primer de la web!
I per tant el vaig poder compartir amb un munt de gent fantàstica que fins fa pocs mesos ni tan sols no coneixia.

VullEscriure.cat és un web que dóna suport a la festa de Sant Jordi.