Especialització i desespecialització

En un món sobresaturat de continguts, molts han optat per l'especialització. Per exemple, amb els canals de la TDT o de les plataformes digitals, en veureu alguns que s'han especialitzat en música, en pel·lícules, en esports, en dibuixos animats o en cuina. També n'hi ha que fan una mica de tot; són els canals generalistes, que acostumen a ser els que tenen més pressupost i més audiència. I finalment hi ha canals que han optat per la desespecialització i/o la reespecialització. El cas més paradigmàtic és la MTV, que més que ser un canal de música era EL canal de música. De ser la referència de la indústria discogràfica mundial durant dècades ha passat a ser una plataforma de realitiy shows. Salvant les distàncies és com si Apple d'aquí uns anys deixés el negoci dels ginys electrònics i es dediqués a vendre palanganes.

Si Google ha triomfat amb YouTube, Apple podria intentar-ho amb l'iTub, la banyera que revolucionarà el nostre concepte d'higiene.

En l'àmbit dels blocs, també hi ha qui  ha optat per especialitzar-se. Per exemple, el bloc Coses de Barcelona (de què diríeu que va?), el Xarel·10 (bloc sobre enigmes) o La Bona Confitura (que recull microrelats de diferents autors) s'han especialitzat clarament. A l'altre extrem trobem blocs que no s'han especialitzat o s'han especialitzat en si mateixos. Pons's blog és un bloc especialitzat en la persona del Pons. I a mig camí trobem tota una sèrie de blocs que estan una mica especialitzats però costa dir en què. Nuesa literària va de literatura i de nudisme però també inclou moltes reflexions profundes sobre la visió del món del seu autor.

Sospito que Àtoms i lletres també s'hauria d'enquadrar en el grup dels mig especialitzats. O més ben dit, dels que semblen especialitzats en alguna cosa però és difícil de dir en quina. A mi mateix m'ha costat molt definir la idea del bloc. Volia fer un bloc de literatura però sense fer ressenyes de llibres, ni fer simplement un recull de relats propis (per això ja tinc el meu espai a Relats en Català), ni tampoc explicar simplement teoria sobre com s'ha d'escriure. Volia fer un bloc de literatura diferent.

Al món editorial també cal decidir si un s'especialitza o no. El meu profe de novel·la em va dir que si escrivia ciència-ficció em podria anar bé, que als "nínxols" es viu bé. Això últim sona una mica estrany perquè això de "nínxols" sona a cementiri, que no sembla precisament el lloc més agradable i adequat per viure. El que suposo que volia dir és que escrivint literatura mainstream sembla que arribis a més públic (el teu públic objectiu és pràcticament tothom que llegeix) però en un mercat saturat és millor especialitzar-se.

A partir d'aquell moment em va quedar un rum-rum al cap. A veure si ara tindré la sort de publicar la novel·la i que vagi més o menys bé i llavors estaré condemnat a escriure només ciència-ficció. I si un dia m'aixeco amb una gran idea per una novel·la que no sigui de ciència-ficció i ja estic encasellat? Podré fer com la MTV i canviar radicalment d'especialització?

Existeix el lliure albir o estem predestinats?

L'altre dia vaig publicar un post amb certs aires de transcendència i crec que això va inspirar diversos fils de filosofades als comentaris que m'agradaria aprofitar per fer un post nou (no totes les setmanes vaig sobrat d'idees noves i interessants).

La pregunta que encapçala el post no és nova i la resposta que donaré probablement tampoc ho sigui. Hi ha hagut alguns milers de milions de persones pensant coses importants abans de mi i segurament ja se m'han avançat però la meva opinió és que ni existeix el lliure albir ni tampoc estem predestinats.

L'explicació seria la següent. Imaginem un ésser humà des dels seus inicis. Entenc que ningú no ha tingut el poder de decidir qui són els seus pares, ni molt menys quin espermatozou i quin òvul s'unirien per donar lloc al seu embrió. És a dir, que tot depèn en part de l'atzar i en part de decisions d'altres persones fins que l'embrió es desenvolupa prou com per prendre la primera decisió.

No entraré en l'interessantíssim tema de valorar quina seria la primera decisió que prenem. El que sí que vull destacar és que aquesta primera decisió la pren un cervell que és fruit de la genètica i de l'atzar i que si pren aquesta decisió i no la contrària és per la naturalesa del cervell. No és, per tant, una decisió lliure. Després, aquesta decisió pot ser que canvii en certa manera el cervell. I aquest cervell prendrà una segona decisió, a partir d'una naturalesa que no ha triat i dels canvis produïts per una decisió que també estava condicionada per la seva naturalesa. I així amb totes les decisions que prenem en la vida.

Amb aquest esquema de pensament podríem intuir que tot està predeterminat, que la vida és com una jugada de billar on, si coneixem amb prou exactitud totes les lleis físiques i paràmetres (massa, velocitat, trajectòria) podem predir exactament tot el que passarà. Però la física moderna no és determinista; la quàntica introdueix un atzar que no és simplement un artifici per treballar amb els sistemes que són massa complexos per ser estudiats. En qualsevol moment, una fluctuació quàntica pot variar la trajectòria de la bola de billar i alterar les prediccions que havíem fet. Val a dir que aquest canvi atzarós no fa que siguem més lliures perquè tampoc depèn de nosaltres però fa que la nostra vida sigui impossible de predir, sense importar fins a quin punt de detall coneguem tots els factors implicats.

Quan Einstein va dir que Déu no jugava als daus, Bohr li va respondre: "deixi de dir-li a Déu què ha de fer". Finalment, malgrat la fama i el reconeixement mundial d'Einstein, sembla que la comunitat científica aposta més per l'indeterminisme sorgit de la quàntica que no pas per la idea determinista d'Einstein. Font.

Per tant, segons aquest model, la nostra vida no estaria regida ni per un destí ineludible ni tampoc pel lliure albir. El que fem vindria fortament condicionat per qui som però salpebrat amb un polsim d'atzar.

Lectures preferides

Aquests dies estic llegint High Fidelity, on el protagonista fa llistes de 5 elements ordenats segons el seu bon gust. I la Rits també preguntava l'altre dia quin era el nostre llibre preferit.

Jo no sóc gaire partidari de proclamar les meves preferències perquè sé que molta gent (especialment si et pregunten sovint si t'agrada allò o allò altre) té la mania d'encasellar-te segons els teus gustos personals. Si dius que t'agrada Joyce i Bach ets un esnob  Si dius que t'agrada el Sálvame i el reggeaton, ets un garrulo. I no és que m'importi excessivament el que aquesta gent pensi de mi però em sento més còmode definint-me per la resta que no pas per la suma.

Una altra raó que ajuda a fer difícil que em defineixi sobre els meus gustos és que tinc una memòria mal indexada. Per si no esteu familiaritzats amb el concepte informàtic d'indexació, us ho explico amb una metàfora: la meva memòria és com un internet sense Google. No és que la informació no hi sigui però trigo molt més que els altres a trobar-la.

Per intentar mitigar aquest inconvenient, aquest any, trencant un costum de 33 anys sense fer-ho, m'he fet un propòsit d'any nou: fer una llista amb els llibres que llegeixo. De fet és un full de càlcul, on omplo els següents camps: títol, gènere, autor, nombre de pàgines, sinopsi, comentaris, valoració (de l'1 al 100), data d'inici de la lectura, data final i any d'edició.

He creat aquest full de càlcul en Google Drive per tal de fer-lo accessible des del mòbil. D'aquesta manera estic preparat per fer-me l'interessant en qualsevol discussió literària que pugui sorgir. De moment encara no m'ha passat mai però una discussió literària entre intel·lectuals és com l'apocalipsi zombi  potser sigui un esdeveniment improbable però cal estar preparat.

De moment m'està servint per fer una petita reflexió després de cada llibre i apuntar allò que més m'ha cridat l'atenció. També espero que em serveixi per animar-me a llegir més i millor, ja que, ho confesso, no sóc gaire bon lector. Tinc temporades de lectura compulsiva seguides de mesos en què no obro cap llibre.

Hi ha un web en català que podria complir aquesta funció i, fins i tot, compartir-la amb altres usuaris, amb tot de fòrums, activitats i ressenyes sobre llibres. Per alguna raó que probablement té més a veure amb mi que no pas amb Què llegeixes? no he acabat d'enganxar-me a aquest web.

Vosaltres feu servir webs com Què llegeixes? Utilitzeu algun sistema semblant al meu per fer un seguiment dels llibres que llegiu?

Per què passen coses dolentes a les persones bones?

Això de la vida és qüestió d'anar fent, d'anar vivint més o menys com un creu que ho ha de fer o com bonament pot. I de sobte passa alguna cosa fora del comú, ens cau una clatellada que no ens esperàvem. I l'ateu mira el cel i diu "què hi ha algú?" i el creient pregunta "Déu, per què m'has abandonat?". I tots dos busquen respostes en la profunditat de les ferides. Potser no cerquen un tipus de resposta que s'apropi a la veritat sinó tan sols una història que els ajudi a conviure amb les ferides. Sí, sembla que, en els moments més intensos de la vida, el discurs de la ficció és tant o més important que el de la realitat.

Entenc que aquesta és una de les raons que han ajudat a l'èxit de les religions: han estat capaces d'articular discursos útils per a milions de persones que passen per moments de gran dolor. De tota manera, no és fàcil construir un discurs coherent (i per tant creïble) i hi ha preguntes que posen el dit a la llaga de la fe.

Durant un experiment, per pur atzar, la Lisa va crear una civilització d'éssers diminuts. Quan aconsegueixen la tecnologia necessària per posar-se en contacte amb la seva creadora, un dels éssers li pregunta per què passen coses dolentes a la gent bona. Font.

Hi ha moltes religions diferents. Segons la teoria del multivers, és possible que hi hagi universos on alguna d'elles s'ajusti a la realitat. Una de les religions que més em convenç és la del Déu guionista. Suposo que no és estrany això d'imaginar-nos un Déu semblant a nosaltres. En aquesta religió, Déu no és bo ni dolent o, si més no, no importa gaire. Perquè l'ètica de les accions que duu a terme sobre la seva creació no és rellevant.

Per exemple, els guionistes de polseres vermelles potser són males persones però el cas és que ningú pensa que ho siguin pel fet de fer patir a una colla de nens amb càncer. Fixeu-vos en aquest detall: podrien fer que tots els nens es curessin en el proper capítol; tenen aquest poder. Però llavors potser no serien bons guionistes.

Perquè el primer que busquen els guionistes és situar els personatges davant d'un bon conflicte. Una mica com allò que diuen sobre les ostres, que si els poses un gra de sorra a dins, aconsegueixes que facin una perla. Altres religions també coincideixen en considerar que Déu de vegades ens vol posar a prova i per això ens fa males passades. El conflicte és el mitjà del guionista per engrandir els personatges, per donar-los versemblança, per definir-los. Posem pel cas que un llamp trenca una branca i que sobre la branca hi ha un niu amb un pollet que cau al buit. És en aquesta circumstància extrema quan la vida s'expressa amb tota la intensitat. Ara va de debò, pollet, o voles o t'esclafes.

De vegades el pollet no té cap opció. Des del començament, el guionista decideix que el pollet morirà i no tindrà l'oportunitat de créixer lluitant contra el conflicte. Però aquesta mort esdevé un conflicte per als altres personatges, que es pregunten si hi ha algú allà dalt o si qui hi hagi d'haver els ha abandonat. Els personatges no acostumen a saber mai què trama el guionista i per això les respostes que obtenen a les preguntes sorgides del dolor potser no s'apropen gaire a la veritat que s'amaga darrere dels fets. Però sí que troben molts cops respostes útils. Gràcies al dolor més extrem redescobreixen el valor dels tòpics més gastats: que l'amor és l'eina més poderosa que tenim per fer costat als que estimem, que la vida és curta i cal emprar el temps en allò que li dóna sentit, que la bellesa d'un sol instant, d'un somriure, d'una mirada, pot donar sentit a una lluita que segueix fins allà on arriba l'esperança i més enllà... i totes aquestes coses que tothom ja sap però que són tan òbvies que semblava que no calgués pensar-hi a cada instant.

Aquestes respostes tan tòpiques són les que fan créixer els personatges. El més interessant no acostuma a ser veure com un personatge aprèn a resoldre equacions de tercer grau sinó observar com plora, com riu i com estima. És la veracitat d'aquestes emocions el que ens pot arribar al cor i fer-nos aprendre alguna cosa que importi de debò. Sobre ells i sobre nosaltres.