TPE: L'essència de les històries

No sé a vosaltres però a mi m'agrada llegir novel·les i veure pel·lícules que siguin originals. Veure trames o girs argumentals que no havia vist mai abans. Que no sigui el mateix de sempre.

Però hi ha qui diu que tot està inventat. Fins i tot, el meu profe del curs d'escriptura que vaig fer ens va explicar que hi havia només 14 trames arquetípiques. Qualsevol història es podia encaixar en alguna d'aquestes 14 plantilles. És una llàstima que no trobi els apunts perquè us ho podria il·lustrar millor.

Les plantilles també marcaven els temps de la narració. Per exemple, en les històries d'aventures sempre hi ha un Heroi que viu una vida rutinària fins que li arriba la Crida a l'Acció. Primer refusa però després per circumstàncies, acaba acceptant. Hi ha també un Mentor que fa que l'heroi desenvolupi tot el seu potencial. Hi ha un Portal, punt de no retorn al seu món original. I hi ha un Perill, amb enemics que sempre superen de molt en força i/o nombre els herois.

Això últim acaba generant un certs problemes de versemblança perquè quasi sempre guanyen els bons i acaba semblant que els temibles orcs estan fets de mantega i els Storm Troopers tenen una punteria pèssima, que els incapacitaria per la feina que desenvolupen.

Hi ha casos en què la còpia és tan evident que hem de parlar de versions o remakes. Per exemple, la cèlebre Lolita de Nabokov va ser versionada per altres escriptors. També se'n va fer una pel·lícula i va ser versionada. A més de cançons, amb més versions.

Entremig trobem adaptacions que no són versions directes i òbvies però en el fons sí que ho són. Obres basades lliurement en altres obres. Com El Rei Lleó i Hamlet o El Diari de Bridget Jones i Pride and Prejudice.

D'altres, en principi no tenen res a veure però acaben tenint molts punts en comú. Potser relacionats amb la construcció arquetípica de les trames. Per exemple:

Harry Potter vs Star Wars. Algunes coincidències sospitoses.

Tot això em porta a una reflexió final: quan una història es pot dir que és original i quan s'ha d'anomenar versió? Hi ha algun nucli mínim on puguem dir que resideix la seva individualitat? Què fa que una història sigui diferent de les altres?

Microrelats llegits en veu alta

Com tots sabeu, els últims mesos estic bastant ficat en els microrelats. (Us pregunteu potser per què els posts d'aquest blog no s'han contagiat de la brevetat dels microrelats?)

Bé, el cas és que l'altre dia vaig participar en el concurs ARC a la ràdio i han seleccionat un text meu com a finalista del mes de gener. El concurs d'ARC a la ràdio d'aquest any va de "Comuniquem-nos" i, concretament, el mes de gener era "per xarxes socials".

Podeu participar al concurs ARC a la ràdio fins el mes de maig. Si quedeu finalistes compartireu un llibre amb mi ;)

 Us deixo també aquest enllaç (cortesia d'en deomises) per si voleu escoltar altres textos seleccionats.

El relat el podeu llegir aquí. Però, el més important, el podeu escoltar aquí. Part de la gràcia del concurs (a més dels 400 euros del guanyador i de la publicació d'un llibre dels relats finalistes) és que els relats es transformen en fitxers d'àudio per ser llegits a les "ràdios col·laboradores". No he esbrinat encara quines ràdios són però el fet d'escoltar el meu relat m'ha fet reflexionar.

La qüestió és que hi he estat pensant i llegir el relat després d'escriure'l em va fer pensar que el relat era millor del que pensava quan l'estava escrivint.

Llegit un cop vaig saber que estava seleccionat em va semblar encara millor. Potser pel tema de la transferència de prestigi que vam comentar l'altre dia.

Però escoltat encara em sembla millor. I això em fa pensar que no sé llegir. Vull dir que sé traduir les lletres en paraules i aquestes en frases i en idees i tot això però està clar que quan llegeixo un text en veu baixa, aquest no agafa les entonacions adequades per potenciar l'interès del text.

I sospito que no sóc l'únic a qui li passa això.

I sospito que aquesta manera de llegir fa que els textos puguin semblar monòtons i avorrits. I que si sabéssim llegir de forma més entusiasta, gaudiríem més de la lectura.

I ara no ho recordo però diria que això no t'ho ensenyen a primària, quan aprens a llegir. O t'ho ensenyen però després se t'oblida i ningú hi insisteix. A no ser que facis teatre o alguna cosa per l'estil.

Penseu que els músics que toquen un instrument tenen molta informació (notes, durada, tempos...) a la partitura però també han d'aconseguir una interpretació que transmeti emocions. En canvi, quan escrivim un text literari deixem aquesta part totalment a càrrec del lector.

¿Pot ser aquesta una de les raons per les quals un mateix text pot avorrir completament una persona i ser fabulós i emocionant per a una altra? Quin pes podria arribar a tenir l'entonació en el fet que acabem gaudint -i fins i tot entenent correctament- un text?

Quants llibres caldrien per aturar l'efecte hivernacle?

Suposo que tothom ha sentit a parlar de l'efecte hivernacle. És potser el repte més important al qual s'enfronta la nostra generació. Un canvi climàtic de conseqüències potencialment catastròfiques.

En realitat, el canvi climàtic no és dolent per se. Sense CO₂ a l'atmosfera, la temperatura mitjana de la Terra (que ara ronda els 15ºC) seria de -18ºC. Així que una mica de CO₂ està bé. Ara bé, si ens passem podem acabar com Venus, amb temperatures de 400ºC que fan impossible la vida.

Les solucions més òbvies per aturar el canvi climàtic passen per capturar el CO₂ de l'atmosfera. O per deixar d'emetre'n tant. O les dues coses alhora. Com aquest és un blog literari, la meva proposta és transformar el CO₂ en llibres. I per simplificar els càlculs, comptaré igual els de Shakespeare, Dan Brown o Belén Esteban.

Que com es transforma el CO₂ en llibres? Doncs molt fàcil. Es planten arbres (important que els boscos s'explotin de forma sostenible), els arbres creixen (absorbint CO₂), es talen, es fa paper (si pot ser amb energies renovables, millor) i es converteixen en llibres. Sí, això us sorprendrà però la majoria dels àtoms de carboni de qualsevol llibre prové de CO₂ atmosfèric. Si el llibre es guarda, el carboni queda capturat i deixa de generar efecte hivernacle.

Plantegem doncs el càlcul de l'enunciat. Quants llibres caldria imprimir per contrarestar les emissions de CO₂? Resposta curta: molts. Resposta llarga: fem uns càlculs aproximats.

L'any 2014 es van emetre unes 34,5 gigatones de CO2. Anem a transformar-ho en llibres. El CO₂ és captat pels arbres gràcies a la fotosíntesi:

Es genera una glucosa per cada 6 . La glucosa després polimeritza en cel·lulosa. La massa molecular del és de 44 g/mol i la del monomer de cel·lulosa de 168 g/mol. Això vol dir que cada 6*44 grams de captats es generen 168 grams de cel·lulosa. Font.

Per tant, les 34,5 gigatones de CO₂ s'haurien de transformar en 22 gigatones de cel·lulosa. Si posem que cada pàgina té un gram de cel·lulosa (cada fulla 2 grams) això representaria uns 44 bilions de llibres de 500 pàgines. Si ho dividim entre els 7.000.000.000 d'humans del planeta això implicaria que cada habitant del planeta adquirís uns 6272 llibres cada any.


Consideracions:

• Caldria que els llibres es conservessin indefinidament (no reciclar-los, ni cremar-los, ni abocar-los al medi ambient). O almenys fins que deixéssim d'emetre tant CO₂ a l'atmosfera.
• Els llibres haurien de procedir de boscos sostenibles. No es pot talar el bosc sencer i desertitzar una zona perquè llavors deixaríem de captar CO₂ per mitjà dels arbres.
• Caldria que els arbres fossin capaços d'absorbir anualment la quantitat de CO₂ que emetem a l'atmosfera. Sorprenentment, diria que sí que serien capaços. Segons el que diu aquesta font i extrapolant les condicions a Espanya al total de la Terra emergida, només caldria reduir un 24% les emissions mundials perquè els arbres igualessin la xifra de CO₂ emès.
• La producció de paper té uns elevats costos energètics. Mentre energèticament depenguem dels combustibles fòssils continua sent assenyat reciclar el paper.
• La intenció del càlcul realitzat en aquest post és, sobretot, ajudar a entendre i visualitzar la magnitud de les emissions de CO₂ a l'atmosfera.

Polítics transhumanistes dopats via Twitter

Finalment la nova legislatura del Parlament de Catalunya es va inaugurar amb un debat al qual jo vaig trobar un element transhumanista.

Com ja deveu saber, el nom del president es va decidir a última hora i a corre cuita. Això va implicar que tothom que viu de la política, periodisme o similars va haver de fer un curs intensiu per saber qui coi era aquest Puigdemont (molts van necessitar invertir algunes hores només per aprendre a escriure correctament el seu nom).

Els seus adversaris polítics de seguida van anar escampant per Twitter alguns dels seus escàndols, com ser de dretes, proisraelià i haver tancat els contenidors de brossa de Girona amb cadenat (això darrer no ho vaig entendre gaire però suposo que ser d'esquerres implica facilitar que els pobres accedeixin al menjar que es pugui trobar als contenidors).

Però la polèmica estrella va ser un tuit del propi Puigdemont on hi deia alguna cosa semblant a aquesta:

De seguida, molts espanyolistes van identificar-se amb els invasors i van fer córrer la veu que en Puigdemont era un d'aquells perversos nacionalistes que vol que el seu país sigui només "per als de casa".

Ja sabeu què diuen: nacionalisme = racisme.

També es va retuitar molts cops el context del tuit de Puigdemont, una cita de Carles Rahola situada a la Guerra Civil. Així doncs, els invasors que calia fer fora eren els franquistes. La cita completa és aquesta:

 "Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren a Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de les seves llibertats i els seus destins, Visca Girona i Visca Catalunya Lliure!".

La broma podia haver acabat a Twitter, com tants altres flames que vivim aquests dies, però la senyora Arrimadas va portar el tuit al Parlament, un altre cop tret de context, per atacar en Puigdemont. I aquí arribem al punt que m'interessa: la política transhumanista.

Mentre la senyora Arrimadas feia una llarga (i poc densa en contingut) intervenció de 24 minuts, Twitter produïa milers de tuits sobre el debat. És possible que en Puigdemont i/o els seus assessors construïssin la rèplica a partir de tot el que s'estava dient a la xarxa?

Fixeu-vos que passem d'uns presidents 1.0 que s'atabalen quan no entenen la seva pròpia lletra o que han de sortir en forma de plasma per protegir-se de les preguntes a uns presidents 3.0 que s'alimenten d'una xarxa d'idees que connecta milers de persones.

Semblances: tots dos recorren al plasma per por a sortir de casa.

Diferències el de l'esquerra és un plasma no interactiu, ve amb el discurs gravat de casa i no fa res més que repetir-lo davant dels altres. Font.

Fa temps ja vaig descriure els avantatges que podíem tenir els humans gràcies a la realitat augmentada, posant com a exemple un bomber. Bé, crec que un polític que compti amb milers d'aliats a les xarxes per trobar la resposta més mordaç o la rèplica més contundent, també té un enorme avantatge sobre un polític 1.0, que només es té a si mateix (i molts cops això no és dir gaire...).

I no ens quedem aquí. Aquests dies també he sentit que un partit polític s'estava renovant gràcies als grups de Whatsapp, on els militants de base toquen el crostó als polítics de més rang. Ja no és allò de votar un cop cada quatre anys o muntar un partit sobre una estructura opaca i anquilosada. Sembla que les xarxes socials estan obrint una porta perquè la veu i les idees de molts ciutadans acabin tenint una repercussió real (i potser positiva) a la política de veritat. La democràcia real serà transhumanista o no serà.