Dir-se com una cançó

El que diré ara no crec que sorprengui a ningú. No crec que digueu "ostres, no hi havia pensat mai" perquè és massa obvi.

Hi ha moltes cançons amb nom de dona i molt poques amb nom d'home.

No és que no n'hi hagi cap amb nom d'home. Hi ha centenars de milers de cançons i alguna té nom d'home. Sense buscar a google se m'acudeixen dues:

Pau - dels Pets.

Raphael - Carla Bruni. (Si Raphael tingués una cançó anomenada Carla Bruni es produirien confusions molt divertides)

Buscant a google, a les primeres pàgines apareix una llista amb 32 però moltes no són únicament un nom d'home sinó que hi ha el cognom (Johnny B Good) o més gent (Luis y su mujer) o el nom es troba dins d'una frase (Mi novia se llamaba Ramón).

En canvi cançons amb nom de dona de seguida en surten moltes. Sense mirar a Google:

Michelle, Julia (Beatles), Lucía, Penélope, Irene, Helena (Serrat), Lola (Kinks), Maria (Blondie), Carolina (M-Clan), Aline (Christophe)...

  Angie (Rolling Stones)

Laura (Llach)

Si busquem a Google, trobem una web amb 800 cançons amb nom de dona. Alguns noms tenen unes quantes cançons.

La diferència és immensa i, si fos al revés, algun grup feminista segurament s'hauria queixat demanant un esforç a les administracions per assolir la paritat.

Les raons d'aquesta imparitat no cal buscar-les gaire. Ho podria explicar de forma més educada, científica o elegant però en comptes d'això agafaré unes paraules d'en Serrat, autor d'unes quantes cançons amb nom de dona: "vaig començar a tocar la guitarra per poder tocar el cul a les noies".

No sé fins a quin punt és urgent crear cançons que ajudin les dones (o a homes gais) a establir vincles eròtico-afectius amb els homes objecte del seu desig. Però sí que crec que seria bonic que tothom tingués una cançó bonica amb el seu nom.

Mentrestant, si us voleu animar, podem fer una llista amb noms de cançons en català de dona i d'home. Vaig completant la llista amb les vostres aportacions:

Home

Pau (Els Pets), el Senyor Ramon, el Joan Petit, el vestit d'en Pascual (tradicionals), Ovidi (Cesk Freixas), Ulisses (Llach), Armengol (Amics de les Arts), Oriol (Pau Alabajos), Lluis, (Andreu Rifé).

Dona

Laura (Llach), Helena, la Carmeta (Serrat), Núria (Els Pets), Muriel (Adrià Puntí), Ai, Dolors , Ai, Yoko, Teresa Rampell(Manel), Glòria, Laia (Sau), Jennifer (Catarres), Júlia (Lax'n'Busto), Gemma (Joan Baptista Humet), Aina (Tomeu Penya), Júlia (Lax), Aloma (Pau Alabajos), Martina (Joan Dausà), Helena (Pau Riba), n'Angelina (Antònia Font), Lila (Whisky'ns), Maria Mercè (Pomada), Raquel (Jordi Moltó), Mercè (Maria del Mar Bonet), Esperança (Txarango), Aurora (Raydibaum), Laura (Ian Sala), Rosó (Josep Ribas).

Química de núvols taronges

En la darrera setmana han confluït dos fets que han produït un repunt de la sempre present quimifòbia. D'una banda, la reemissió per TV3 d'un reportatge sobre el menjar que es llença. De l'altra, un accident que va alliberar un núvol taronja sobre Igualada. Sobre l'accident hi ha hagut molta desinformació (era tòxic o no? era irritant, corrosiu? es va fer bé confinant la població?). Si teniu curiositat aquí hi ha un article més rigorós, escrit per un professor de la UB.

A l'era de les xarxes socials és impossible deixar passar cap tema per fer una broma.

La principal causa que es llenci el menjar és la sobreproducció. És un problema perquè es malbaraten recursos (energia, aigua potable...) i els productors hi perden diners. D'altra banda, el problema contrari, la subproducció, seria molt més dramàtic: molta gent no podria accedir als aliments.

No sé si llençar els aliments pot entrar en la irònica etiqueta de First World Problems. A mi em fa recordar una anècdota que un amic em va explicar sobre l'arribada del seu avi a Barcelona des de l'Espanya de províncies. No sabria dir exactament a quina època va passar però es veu que va preguntar, estranyat, "com és que ningú es menja els coloms?".

La sobreabundància d'aliments al Primer Món té un nexe d'unió amb el núvol taronja d'Igualada: l'àcid nítric.

No us avorriré amb les propietats químiques d'aquest àcid però sí que us dic que molts de vosaltres (tots vosaltres, si ens posem primfilosos) li deveu l'existència.

Corria el segle XIX i el món s'apropava perillosament al peak guano. Així com avui el peak oil, límit en la producció de petroli, amenaça el desenvolupament industrial i econòmic de la nostra societat, fa segle i mig el problema era molt més greu: s'estava acabant la caca d'ocell.

Agorers com Thomas Malthus havien predit que la humanitat corria un risc terrible. La producció d'aliments creixia lentament i estava limitada per la superfície dels conreus, la població humana de forma molt més ràpida. Era qüestió de temps que arribés una terrible fam, guerres, epidèmies, la fi de la civilització tal i com es coneixia. 

El guano va permetre evitar aquest precipici. Es tractava d'un fertilitzant que incrementava la productivitat de cada hectàrea de conreu.

Amb l'auge de l'agricultura ecològica, recollir caca d'ocell torna a ser una feina remunerada. Font.

Malauradament el guano era un recurs també limitat. Els ocells no cagaven prou ràpid per reposar tot el guano que s'extreia per als conreus. La fi del guano semblava anticipar que la catàstrofe predita per Malthus només s'havia ajornat.

Va ser aleshores que dos químics van salvar el món del desastre. Fritz Haber i Carl Bosch van inventar un procés industrial per aconseguir fertilitzants a partir de l'aire. El procés Haber-Bosch permet la producció a gran escala d'amoníac, precursor de l'àcid nítric, peça clau en la producció industrial de fertilitzants.

És difícil trobar un invent humà que hagi salvat tantes vides com aquesta reacció química. Es calcula que, actualment, els adobs creats per aquest procés són responsables d'alimentar més de 2.000 milions de persones.

És cert que l'àcid nítric també té un revers fosc (taronja fosc): té usos en la fabricació d'explosius i és responsable de la contaminació del subsòl i de l'atmosfera. La química és una eina i es pot fer servir racionalment per a fer el bé, per a fer el mal o de forma estúpida. Igual que un ganivet, pot servir per matar o per fer millor les nostres vides.

I sé què és impossible lluitar contra els prejudicis però seria fantàstic que un dia la gent entengués millor com la química està present a les nostres vides. L'exemple anterior crec que és demolidor: una sola reacció química està alimentant a 1 de cada 3 humans. Ho posaré més dramàtic, per a la gent de lletres.

Feu una llista amb tota la gent que coneixeu i ara tatxeu un de cada tres noms. Aquests es quedarien sense aliments si demà la reacció de Haber-Bosch deixés de funcionar. I els altres dos segueixen depenent de la química i de la indústria alimentària.

La població mundial a l'època de Malthus, quan els aliments es produïen de forma natural, era de 1000 milions de persones. I no vivien vides ni més llargues, ni més saludables que nosaltres. Ni eren més savis ni gaudien més de la natura. La majoria hauria matat per poder viure en un dels nostres abocadors. 

Abandonem la ciència moderna, els perversos transgènics, la conspiradora indústria farmacèutica i fins i tot els maleïts mercats; retrocedim 200 anys i haurem de tatxar 6 de cada 7 noms de la vostra llista.

Àtoms i webs

Avui faré un breu repàs d'un dels capítols més apassionants de la història del s.XX: la creació del World Wide Web.

Suposo que tots sabeu que és això, oi? Són aquelles www que veieu a l'inici de les adreces d'alguns llocs web. La part d'internet que percebem més com internet. Aquella que podem veure a través d'un navegador web, com el Firefox, el Chrome, el Safari o -si sou una mica rarets- l'Internet Explorer. Es tracta d'una manera dinàmica d'accedir a continguts que s'allotgen en pàgines web, mitjanant enllaços com aquest.

El que potser no sabíeu és que això del www es va inventar al mateix lloc on es va trobar el bosó de Giggs. Són coses que passen en ciència: et poses a buscar un bosó i trobes una manera de gestionar la comunicació entre milions d'ordinadors.

Mentre els físics del CERN es divertien amb el seu accelerador de partícules, les seves parelles van formar un grup de cançó protesta.

Diuen que aquesta és la primera foto que es va pujar al World Wide Web

Les Horribles Cernettes també van dedicar-se a la promoció del World Wide Web.

Com ja deveu saber, els científics del CERN van acabar trobant també el bosó de Higgs, després de superar grans perills. Això els va valer el premi Nobel de Física de 2013.

La història podria servir de moralina per aquells que pregunten per la utilitat de la recerca bàsica. El mateix Higgs ha respost que no té ni idea de per què pot servir el seu bosó. D'altres comparen el descobriment amb el de l'electricitat al segle XIX, quan molts també van preguntar per a què podia servir.

Això sí que és ciència bàsica. Font.

Així que ara ja sabeu que el CERN serveix per trobar bosons, inventar el World Wide Web i fins i tot inspirar relats com aquest.

Bones maneres

Recordo que fa molts anys, potser en una pel·lícula vaig sentir com una dona de perfil aristocràtic deia categòricament que les bones maneres ho són tot. Allò que distingeix uns homes dels altres.

En aquell moment vaig rebutjar de ple la idea. Hi ha molta gent que és extremadament educada però, en canvi, no té bones intencions. I en canvi, hi ha qui per fora sembla vulgar i antipàtic però per dins té un bon cor.

Hi ha una dicotomia semblant en l'àmbit de la literatura: forma i fons. Els partidaris de la forma busquen l'harmonia dels fonemes, dels mots, de les construccions, la perfecció de l'estil. I els del fons es fixen en els conceptes, en les idees que hi ha darrere de les paraules. També, de jove, era més partidari del fons que de la forma.

Fins que un dia arriba una professora de literatura i diu que forma i fons són el mateix. I el primer cop sona a frase pretensiosa, a aforisme atrevit i enginyós però buit de significat i versemblança. Però la frase queda, hivernant, en algun racó de la ment. Com una llavor que espera les condicions adequades per germinar.

I aquestes condicions són un llibre o una pel·lícula on forma i fons es combinin en perfecta simbiosi. Cada idea, cada argument s'ha de vestir amb les formes adequades; les que accentuen i perfilen de la millor manera els detalls, els matisos, Les que modelen el més ajustadament possible l'essència del concepte.

Memento es podia haver explicat de forma lineal. El fons hauria estat el mateix. Però narrant-la en petits fragments que van enrere en el temps s'aconsegueix que l'espectador estigui en les mateixes condicions d'ignorància i desorientació que el protagonista, que pateix un trastorn pel qual la memòria se li esborra cada pocs minuts.

Tornant a les persones, també potencien les seves qualitats quan saben combinar forma i fons. Diuen que l'hàbit no fa el monjo però els hàbits construeixen actituds.

En un dels últims debats polítics que vaig veure, amb membres de diferents partits, vaig descobrir que els més maleducats eren els dels partits que mai votaria. Sé que pot semblar una inversió de la relació-causa efecte; que em semblaven més maleducats perquè eren els dels partits que mai votaria. Però crec que la raó és que es tractava de polítics que articulen el seu discurs buscant la destrucció del contrari i no pas la construcció d'un projecte propi. Per això, en comptes de fer servir termes conciliadors, recorren al menyspreu, als crits, a la desqualificació de l'adversari.

I sí, algú dirà que molts polítics són llops vestits de xais. Però els que directament van vestits de llop, realment mereixen més confiança?