La setmana passada us vaig preguntar què fèieu fa 25 anys. Curiosament, la majoria de respostes no desprenen excessiva nostàlgia. Més aviat revelen que esteu millor ara i que el temps us ha provat bé. Sovint, molta gent té un biaix cognitiu que fa que recordi el passat com més bo del que realment va ser.
Jo també he intentat fer memòria i avui us explicaré què recordo d'aquella època. Segons Windows, el 20 d'abril del 90 va ser divendres, dia d'escola. Si no m'he descomptat feia cinquè d'EGB.
Jo també he intentat fer memòria i avui us explicaré què recordo d'aquella època. Segons Windows, el 20 d'abril del 90 va ser divendres, dia d'escola. Si no m'he descomptat feia cinquè d'EGB.
Crec recordar que ja tornava del cole acompanyat només d'un altre nen que vivia a prop meu. L'escola era a Montjuïc, zona que aleshores no era tan turística i, per tant, no tan transitada. I el trànsit que hi havia era una mica conflictiu. A la nostra zona, per sort i a diferència de l'altre camí, que baixava pel Teatre Grec, no hi havia quillos. A prop del Passeig de Montjuïc quedava una barraca/granja de gitanos, amb gallines i gossos que passejaven al seu aire. Els gitanos i les gallines no ens van fer mai res però els gossos recordo que ens van donar algun ensurt.
Els quillos es podien trobar al Poble Sec dels anys 80 i principis dels 90. Potser avantpassats dels actuals canis, amos del nínxol alfamasclista que avui ocupen bandes llatines. La comunicació amb aquests individus era desaconsellable però parlaven el seu propi argot. Per exemple "¿Tienes hora?" volia dir "Dáme tu reloj". Font.
Després, uns metres més avall, hi havia els dominis d'un peculiar personatge conegut com "el moro". Era un vagabund de mitjana edat que sempre duia posat un casc de motorista vermell. La raó del casc era per protegir-se de l'atac d'una colla de nens/adolescents (quillos?) que es veu que li llençaven pedres. A part d'això, molt no hi tocava, el pobre. Se situava sobre un turonet sobre el qual s'hi recolzava una teulada. I, si bé no ens va agredir mai, passar cada dia per davant seu era un moment tens.
Com veieu, la Barcelona preolímpica segurament no fou tan idíl·lica com la pinten alguns, des de la llunyania dels anys. Allò de "on anirem a parar?", "cada cop és més perillós anar pel carrer" o "els videojocs estan tornant bojos els nens" són sensacions que probablement no es basen en fets objectius. Si mirem, per exemple, morts per terrorisme, per l'heroïna o per accidents de trànsit, aquella època era més perillosa.
Aquesta cançó, carregada de moments nostàlgics, esmenta de forma humorística alguns dels perills de l'època.
Potser hi ha qui pensi que, tot i ser menys segura, aquella època era més interessant. Sí, és clar: 3 canals de TV i sense internet, la gent no sabia que era el Paintball ni el sushi però sí la mili i el ranxo. Ah, i el Messi de l'època es deia Julio Salinas.