dimarts, 19 de febrer del 2019

El procés

Fa uns anys vaig llegir algunes obres de Kafka. Quan vols aprendre a escriure, et diuen que llegeixis obres dels mestres de la narrativa. Flaubert, Mann, Sartre, Chekhov, Dostoievski, Kafka... aquesta gent.

Alguns d'aquests llibres es fan llargs de llegir. Al cap i a la fi, aquests autors no escrivien pensant en lectors acostumats a la lectura ràpida i en diagonal de tuits o titulars. Kafka, tot i ser un autor molt fosc, no era especialment feixuc de llegir.

Kafka és de quan ja existia la fotografia però encara no en color.


El procés de Kafka narra una distopia on un home anònim, en K, s'enfronta a un sistema judicial deshumanitzat. En cap moment arriba a saber de què se l'acusa, tot el procés és confús si bé la sensació permanent del lector és que en K no se'n sortirà.

En K té dret a intentar diverses formes de defensa però aquestes no tenen cap possibilitat d'èxit, ja que no sap ni qui el jutja, ni de què se l'acusa ni com funciona realment el suposat tribunal, al qual en K només hi accedeix mitjançant intermediaris.

Hi ha qui fa la interpretació de vincular aquest text amb la Justícia Divina. Un Déu que jutja els homes sense que quedi clar el criteri. Uns homes culpables d'inici a causa del pecat original que busquen una absolució que mai és definitiva.

I aquesta idea religiosa també la podríem vincular als tribunals religiosos, com la Inquisició o els tribunals islàmics. On el jutge de veritat (Déu) no apareix més que a través de suposats representants que, amb el temps (i l'absència d'una direcció real per part del jutge) acaben assumint el rol de jutges.

Fins i tot, aquesta divinització de la Justícia es pot donar en altres tribunals, que divinitzen la Llei i la posen per damunt de drets humans fonamentals.