dilluns, 22 de febrer de 2021

Els radicals

Recentment tenim les notícies plenes de gent que protesta, de vegades amb certes dosis de violència. Però no voldria fer un anàlisi sociològic d'aquestes protestes sinó parar atenció a una paraula molt especial: radical.

Radical té diverses accepcions, relacionades d'alguna manera entre elles. Vol dir extremista, sí, i és l'accepció amb que es fa servir habitualment però també vol dir que va a l'arrel d'alguna cosa.

Per això, sovint, els radicals són considerats extremistes. Perquè si vas a l'arrel del problema, has de canviar més coses que si només pretens sortir del pas. Prohibir els cotxes seria més radical que tenir un cert control sobre màxims tolerables d'emissions dels vehicles. O, per tornar al monotema d'aquest últim any, l'estratègia Covid zero de països asiàtics i oceànics és més radical que les mesures de contenció que anem posant i treient a Europa.

Matemàticament, el mot radical també té un significat i, sospito (és una teoria meva), té a veure amb les altres accepcions per motius històrics lligats a com es va construir el pensament occidental. Quina cosa més estranya acabo de dir, oi? Bé, anirem a poc a poc.

Un radical és l'arrel d'un nombre que no pot sortir d'una arrel. Per exemple, l'arrel quadrada de dos és un radical perquè no es pot expressar de forma més simplificada. A aquests nombres, que no poden ser expressats en forma de divisió (o raó) entre dos nombres enters, se'ls anomena irracionals.

A l'època del Batxillerat li escrivíem a la pissarra això, al Jero, un company de classe. Com a broma, per dir-li que era un radical. No recordo que coneguéssim les seves idees polítiques i ho dèiem més que res per la façana d'enfant terrible que intentava fingir. En tot qualsevol cas crec recordar que la broma li feia gràcia.


Per tant, els radicals són irracionals. Desconec en quin moment es va començar a fer servir la paraula raó per parlar al mateix temps de pensament lògic i de divisió entre dos nombres. Però sí que he sentit a dir que uns que perdien la raó amb els radicals eren els Pitagòrics. Aquesta gent, i no exagero, ho podeu consultar a la Viquipèdia, considerava els nombres irracionals com una aberració ètica

Si no havíeu sentit a parlar dels Pitagòrics, que sapigueu que eren una secta i que les seves idees filosòfiques van influir en Plató i Aristòtil, imposant aquesta línia de pensament místic, que considerava més important el coneixement basat en idees abstractes que d'altres pensadors grecs com Demòcrit que es dedicaven a estudiar la natura i l'intentaven conèixer de forma experimental.

Potser us sona això de Demòcrit i els Pitagòrics perquè ja en vaig parlar en el seu moment. O potser us sona perquè abans de mi ja m'havia parlat en Carl Sagan. La idea d'en Sagan era que la victòria dels Pitagòrics sobre els filòsofs que estudiaven la realitat física del món va interrompre durant dos mil·lennis l'avenç de la ciència.

Curiosament, els Pitagòrics, que tenien por dels radicals, del número pi i amagaven a la humanitat l'existència del dodecaedre, es consideraven racionals. Volien conèixer el món a través de la raó i no pas de l'experimentació.

I és cert que la ciència necessita de la raó. Però també de l'observació de la realitat (experimentació). Avui en dia, considerem racional una persona de ciències. I un Pitagòric (que només creu en la realitat sorgida del seu pensament) el considerem irracional, sectari.

Tornant als carrers en flames de les nostres ciutats, no voldria fer res que semblés una apologia de la violència (al contrari: m'agradaria viure en un país on les diferències es resolguessin de forma pacífica, sense que ningú anés a la presó per escriure un tuit, cantar un rap, anar a una manifestació o permetre un debat al Parlament) però potser caldria intentar entendre què hi ha darrere d'aquests radicals.

dimarts, 2 de febrer de 2021

Màquina de moviment perpetu

 Avui us presento la solució definitiva perquè totes les nacions del món tinguin energia elèctrica neta i a  baix preu. Potser no complirem el segon principi de la Termodinàmica però esperem que no sigui greu.

Aquest seria l'esquema general de l'invent:

Doneu-me una torre molt alta i us donaré tota l'electricitat que volgueu.


Passo a explicar l'esquema punt per punt.

1. Cel·la electrolítica.

Aquesta tecnologia ja existeix i permet generar hidrogen i oxigen a partir d'aigua i electricitat. Té un cost energètic d'uns (càlcul ràpid) 15.800 KJ per kg d'aigua, que recuperaríem en el pas 3.

2. Tubs

La seva funció és transportar l'hidrogen i l'oxigen a dalt de la torre. Atès que en el pas 3 es consumeix hidrogen i oxigen, la desaparició de gas a la part de dalt de la torre crea una pressió negativa que afavorirà el transport de gas des de la part inferior de la torre fins a la superior.

3. Pila d'hidrogen.

Aquesta tecnologia també existeix i permet obtenir energia elèctrica i aigua a partir d'hidrogen i oxigen. L'energia obtinguda per kg d'aigua equival a la consumida en el punt 1.

4. Turbina hidroelèctrica.

Es tracta de la tecnologia que permet obtenir electricitat a les centrals hidroelèctriques a partir de l'energia potencial de l'aigua (per estar a una certa alçada).

L'energia obtinguda en aquest pas dependria de l'alçada de la torre. Per a una torre de 100 metres d'alçada, seria d'uns 980 J. Si la torre fos el doble d'alta, l'energia obtinguda en aquest pas també seria el doble.

Balanç energètic.

Com ja hem comentat, els pasos 1 i 3 queden contrarestats (a més, és un procés termodinàmicament reversible). Així que tindríem un guany net d'energia en el punt 3.

És cert que no es tracta de molta energia. Equival, més o menys, a l'energia que gasta la vostra llar cada tres segons. Però es podria escalar. Si aquest enginy el posem a funcionar a una potència que pugi 23 kg d'aigua per minut ja podríem cobrir tota l'electricitat consumida per una llar com la vostra.


Però i el segon principi de la Termodinàmica què? Això faria disminuir l'entropia de l'univers?

Si ho he entès bé (i pot ser que no, que em va costar Déu i ajuda aprovar el crèdit de Termodinàmica i Electroquímica), aquesta màquina no pot funcionar tal com l'he descrit. Però, on és la trampa?


dilluns, 18 de gener de 2021

Quin va ser el primer animal a viatjar a l'espai?

A mitjans del segle passat va començar la carrera espacial. Els EEUU i la URSS van competir desenvolupant la tecnologia necessària per viatjar a l'espai. Tots coneixereu el nom de Neil Armstrong i potser també us sonen en Buzz Aldrin, en Yuri Gagarin o la Valentina Tereshkova però, abans d'ells, altres animals terrestres ja havien sortit de la Terra en un coet. Repassem-los.


Laika

Probablement la gossa més famosa del món. Era una humil gossa abandonada que va ser reclutada pels soviètics per tripular una nau Sputnik 2. El 3 de novembre de 1957 la van posar en òrbita sense gaires miraments, convertint-la en un hot dog.

Els soviètics van enviar 12 gossos més a l'espai, 5 dels quals van tornar amb vida a la Terra.

Però el 1951, la URSS ja havia enviat els gossos Tsygan i Dezig a l'espai exterior. Això sí, sense posar-los en òrbita.


La història de Laika recorda a la d'Aquil·les, que va haver de decidir entre una mort heroica que el convertiria en una llegenda o una vida llarga però sense glòria.

Micos i ximpanzés.

Mentre els soviètics enviaven gossos a l'espai, els nord-americans ho provaven amb micos. L'11 de juny de 1948, el macaco Albert va arribar a una alçada de 63 km a bord d'un coet V2 (sí, el coet desenvolupat per Von Braun per bombardejar Anglaterra i Bèlgica). Tècnicament això és massa avall per considerar-ho l'espai. Per tant, hauríem de parlar també d'Albert II, que el 14 de juny de 1949 va arribar a l'alçada 134 km, que sí que es considera l'espai exterior.

Els nord-americans van enviar molts micos més a l'espai. I a partir de 1961, van enviar-hi ximpanzés entrenats per tocar palanques en funció de quins llums s'il·luminessin, preparant el terreny pels astronautes humans que participarien en el programa Mercuri.


El macaco Sam i el ximpanzé Ham van pilotar naus del programa Mercuri, el projecte amb el qual els americans es preparaven per anar a la lluna.

Altres mamífers

El 1950, entre mico i mico, els americans van enviar un ratolí a l'espai. El 1958 hi envien un esquirol. 

El 2 de juliol de 1959 un conill acompanya dos gossos russos en un llançament espacial.

El 1963 els francesos envien un gat a l'espai, anomenat Felicette.

El 1968 els soviètics envien dues tortugues (juntament amb cucs, mosques, plantes llavors i bactèris) cap a la Lluna. La càpsula va orbitar la lluna i va tornar a la Terra amb les tortugues vives.

El 1970 la NASA envia dues granotes a l'espai.

El 1973 la NASA envia peixos a l'espai, a la seva estació orbital Skylab.

El 1980 la URSS hi envia una gandària que, com tots sabeu, és un amfibi que viu a la península ibèrica.


Mosques de la fruita

El 20 de febrer de 1947, a bord d'un V2, els nord-americans van enviar mosques de la fruita a una alçada de 109 km amb l'objectiu de veure els efectes que tenia viatjar a l'espai exterior per als éssers vius. Les mosques van ser recuperades amb vida.

Les mosques de la fruita o el vinagre són considerades els primers animals enviats a l'espai. Font.



Sembla que amb ara ja hauríem trobat els primers animals que han viatjat a l'espai exterior. D'altra banda, quan parlem d'animals, sovint oblidem que hi ha animals molt petits. Tan petits que no els veiem a simple vista, tot i que vivim envoltats de milions d'exemplars d'aquests animals. Per tant, potser no seria cap disbarat pensar que el primer animal en arribar a l'espai exterior hagués estat...


Els astronautes del tercer Reich

El 20 de juny de 1944 els nazis enlairen un V2 fins a 176 km d'alçada, convertint-se en el primer objecte artificial en sortir de l'atmosfera. Desconec els protocols de neteja que van aplicar a aquest coet abans d'enlairar-lo però si no van netejar a fons és possible que hi hagués una mica de pols. I a la pols hi viuen animals com aquests:

Els àcars, animals microscòpics que viuen a la pols, podrien haver-se enlairat en el primer vol espacial en un coet llençat per militars del tercer Reich. Imatge




dilluns, 4 de gener de 2021

La reacció psicològica a la pandèmia. Ens ha fet canviar el virus?

La pandèmia ens ha canviat. Potser a uns més que altres. Començant per aquest blog, que ja no és el que era fa un any. Avui cedeixo el blog al psicòleg de pa sucat amb oli que tots tenim dins i analitzarem les diferents respostes de la gent a la nova situació produïda per la pandèmia.

1. Negació: 

Diuen coses com... El virus no existeix. O existeix, però no és tan greu. Només mata avis i gent que hagués mort igualment al cap de poc temps. Ens volen fer por amb la plandèmia per instaurar un nou ordre mundial a base de xips injectats en les vacunes que Kill Gates prepara amb la Farmàcia. I a més, si posem el cap sota terra, com els estruços, el perill deixa d'existir.

2. Ira

Diuen coses com... Polítics inútils, que no saben fer res bé. Se us estan morint milers de ciutadans i no feu més que aferrar-vos a la cadira i maquillar la realitat amb mentides per seguir cobrant els vostres sous milionaris. Sou uns assassins de masses i va sent hora que algú us pari els peus.

Després de més de 17000 morts a Catalunya, em sorprèn no trobar un perfil generalitzat de familiar de víctima de la Covid assetjant els polítics que han gestionat la pandèmia. Font.



3. Negociació:

Diuen coses com... A veure si ho he entès. Jo no puc agafar el cotxe i anar a una muntanya que està en una altra comarca però a Madrid sí que poden muntar un concert en un lloc tancat amb 5000 espectadors? I tampoc puc anar al gimnàs a posar-me en forma mentre que sí que puc anar a un restaurant a menjar-me una graellada de carn?


4. Depressió:

Diuen coses com... Morirem tots. L'economia s'enfonsarà. Les vacunes no funcionaran o produiran efectes secundaris greus. Haurem d'anar amb mascareta durant anys i potser mai no tornem a viure com abans. 

5. Acceptació:

Diuen coses com... Tots passarem el virus, no hi ha res a fer, més que passar-ho quan et toqui i tenir sort. No s'hi pot fer més, així que millor viure la vida sense restriccions, sense que ens prenguin les llibertats. Tot anirà bé.



I fins aquí l'anàlisi de pa sucat amb oli que, si heu parat atenció, haureu descobert que estan basades en les 5 fases del dol, de la psiquiatra suïssa Elisabeth Kübler-Ross, a qui no coneixeu de res però les fases us sonaven perquè surten en un capítol dels Símpsons on en Homer menja fugu i el metge li diu que morirà en 24 hores.

I a vosaltres? Us ha canviat la pandèmia? Us identifiqueu amb algun dels grups?

dimecres, 9 de desembre de 2020

L'inici del final. Encontres a la quarta fase.

El 8 de desembre de 2020 ha quedat marcat per un fet que hauria de ser el punt d'inflexió de la pandèmia: una dona britànica de 90 anys ha rebut una dosi de la vacuna anti-Covid de Pfizer. No és la primera persona que la rep (HOLA, ASSAJOS CLÍNICS) però sí la primera fora de la Fase 3.

O també es podria dir que és la que inaugura la Fase 4.

Però com? No havíem quedat que hi havia 3 fases?

Sí, els assajos clínics tenen 3 fases per demostrar seguretat i eficàcia. Però un cop acabats i autoritzat el medicament, es continua fent un seguiment per veure si hi ha algun efecte secundari que no ha aparegut en els milers de voluntaris de les 3 primeres fases i apareix quan el medicament s'administra a milions de persones.

Què pot passar? Podria morir algú que rebés la vacuna?

Sí, l'any 2021 moriran milers de persones després de rebre la vacuna. Cal entendre que la vacuna no et fa immortal. Si et poses la vacuna i t'atropella un camió, mors. També pot ser que emmalalteixis de qualsevol malaltia i moris. Càncer, embòlies, diabetis... no desapareixeran pel fet d'haver rebut la vacuna contra la Covid.

Per tant, si tots els anys mor gent, el 2021 no en serà cap excepció. I, tinguem-ho en compte, molts moriran després de rebre la vacuna contra la Covid.

No, no és la primera persona en rebre aquesta vacuna. Va darrere dels milers que han participat en els assajos clínics. Ara bé, tenint en compte que la setmana que ve fa 91 anys, podríem tenir la mala sort de veure ben aviat el titular "mor la primera persona en rebre la vacuna".

Però almenys, segur que no moren de Covid, oi?

Segur no ho és. Milers de vacunats podrien morir de Covid. En primer lloc, la vacuna necessita uns mesos per generar protecció. Aquesta dona vacunada haurà de rebre una segona dosi d'aquí tres setmanes i al cap d'uns dies ja estarà protegida. Però no pas al 100%, ja que els assajos clínics "només" han trobat una protecció del 95%.

A més, no se sap quant durarà la protecció de la vacuna. De moment sembla que la vacuna protegeix més que haver passat la Covid, la qual cosa és molt bona notícia. Però no és descartable que, després de les dues dosis, calgui fer-ne alguna altra de recordatori més endavant.

Com veieu, la pobra senyora britànica encara té moltes opcions d'infectar-se de Covid.

Després de la senyora de 90 anys, venia el senyor William Shakespeare, que no es va rumiar gaire si "to be vaccinated or not to be vaccinated".



Però llavors? De què servirà vacunar-nos?

La vacuna ha de servir, ara sí, per anar a buscar la famosa immunitat de grup. Sense col·lapsar UCIs, com passava si la buscàvem deixant fer al virus. Amb la immunitat de grup, el virus es troba el pas barrat per saltar d'un humà a un altre.

Dels 1100 contagis diaris que estem tenint ara mateix a Catalunya, si estiguéssim tots protegits per la vacuna, el 95% es frustrarien. Per tant en tindríem només 55. I d'aquí una setmana 3. I no és una ciència exacta i hi ha altres factors però probablement podríem passar a una situació en la qual no hi ha brots ni rebrots, només casos aïllats com els que preveien els llumeneres que tenim dirigint la salut pública quan el SARSCov2 va treure el nas al gener. 

També podria ser que la vacuna no acabés d'impedir infeccions (només fes que no emmalaltíssim tant) i que, sumat a una desescalada de mesures anticovid (mascaretes, ventilació, distància social...) mantingués el virus en circulació.

Però atenció a aquestes bones notícies:

Ja han publicat les dades de la vacuna de Pfizer. En vermell, els voluntaris que han rebut placebo. Veiem com dies després de rebre la vacuna, els contagis de Covid s'aturen bruscament en el grup que va rebre la vacuna de veritat mentre que els qui van rebre placebo se segueixen contagiant. La vacuna FUNCIONA.


I si no ens volem vacunar tots? He sentit que molta gent no es voldrà vacunar?

Doncs seguirem com fins ara. Potser millorant lentament perquè començarà a haver-hi gent vacunada i més gent que ja haurà passat la malaltia i el virus ho tindrà una mica més difícil. Però sense un % important de la població protegida (60 o 80%) és difícil que puguem tornar a fer vida normal de manera segura.


Hauria de ser obligatòria la vacuna?

Entrem en un terreny difícil. Perquè un té dret a no vacunar-se però l'altre també té dret a no ser infectat per algú que no s'ha volgut vacunar. O a no haver de tancar el seu restaurant o la seva discoteca.

Potser els passaports immunitaris podrien respectar les llibertats dels dos grups. Que els vacunats facin vida normal i els no vacunats segueixin amb les restriccions actuals. Però potser una empresa no contractarà no vacunats perquè no vol brots a la seva empresa que li facin perdre diners.

Com veieu, és un tema complex.


Però quins són els riscos de vacunar-se?

Aquí hauríem de separar els riscos reals (que s'han vist durant els assajos clínics) dels hipotètics (que no han passat però podrien passar perquè qui sap).

La vacuna produeix una sèrie de molèsties (febre, mal de cap, malestar general, inflamació, etc) que ja hem vist en altres vacunes. Estem entrenant el sistema immune per lluitar contra el virus i el sistema immune s'ho està prenent seriosament.

Entre els riscos hipotètics, podem dir més o menys el que vulguem. Com en qualsevol altre medicament o vacuna, sempre hi ha un espai, teòric, per riscos que no hem contemplat.


D'acord, et compro la vacuna. Queda molt per fer vida normal?

Ja veurem. De moment sembla que tenim un instrument per plantar cara al virus, que pot ser tan efectiu com els confinaments i les mesures estrictes que han pres països com la Xina, Taiwan o Austràlia. Segueixen quedant uns mesos molt durs per endavant, on cal continuar protegint-nos i protegir els més vulnerables.

La meva opinió és que en algun moment del 2021 tornarem a una normalitat semblant a l'era pre-Covid (parlo de sanitat, no pas d'economia). Que tornarem a veure tota aquella gent de fora dels nostres grups bombolla per fer activitats que estem deixant de fer per prudència. Seran, i permeteu-me l'acudit dolent que he avançat al títol, els encontres a la quarta fase.

dimarts, 24 de novembre de 2020

Pensament crític, Jesse Pinkman i el metge que va mentir per vendre la seva vacuna.

Darrerament sovinteja a Twitter un perfil d'usuari que, amb actituds superbes i irrespetuoses, denuncia el relat oficial sobre la pandèmia. No tots aquests usuaris segueixen la mateixa teoria conspiratòria. N'hi ha que diuen que el virus no existeix, que la Covid no és tan greu, que tot és un muntatge dels governs per aplicar polítiques feixistes, que les vacunes són verinoses i que és més barat i eficaç beure diòxid de clor... la llista de teories és llarga i de vegades estan barrejades entre elles.

Més enllà de la inversemblança dels arguments esgrimits, em crida l'atenció aquest perfil psicològic i l'actitud que se'n desprèn. Ells són els que veuen coses que els demés mortals (ovelles del ramat) no veiem. Ells són els herois que s'enfronten a poderosos personatges que es confabulen en fosques conspiracions (suposo que ara les conspiracions són per Meet i d'aquí la importància del 5G). I això els fa sentir superiors, com un Neo que s'ha alliberat de les mentides de Matrix.

Aviam, caparrons. si després de 35 anys encara no tenim espases làser de Star Wars, com s'explica que hagin aconseguit coets que aterren sobre plataformes al mar?


En realitat, aquests personatges són com en Jesse Pinkman, quan decideix seguir el seu criteri i fer servir la banyera de ceràmica per dissoldre un cadàver en comptes de fer servir la de plàstic que li ha manat comprar en Walter White. En Jesse menysté els coneixements científics del seu professor de química i es guia pel seu "sentit comú". La banyera de ceràmica li sembla més adequada, més robusta i com que no entén la ciència que hi ha darrere de la decisió d'en Walter, ignora les seves instruccions i es guia pel propi criteri. En Jesse Pinkman seria el perfil d'aquest lliurepensador de Twitter que va a contracorrent del ramat (SPOILER: la decisió d'en Jesse de fer servir la banyera de ceràmica NO SURT BÉ).



D'en Xavier Abad sabíem que és cap de la Unitat d'Alta Biocontenció de l'IRTA-CReSA però gràcies al sagaç Joan Zeitgeist ara hem descobert que el seu pla malvat i allò que realment el realitza professionalment és dedicar-se a espantar tietes. Moltes gràcies, Joan, no sé què faríem sense tu.

Tornant a les vacunes, fa anys que existeix un nodrit corrent de grups antivacunes. Entre les seves proeses destaquen haver fet revifar malalties mortals que teníem molt a prop de l'eradicació, com el xarampió. I un dels herois del moviment és l'Andrew Wakefield, metge que va advertir de la perillositat de la triple vírica i la seva relació amb l'autisme.

El ramat segueix els consells de científics de pa sucat amb oli a sou de les farmacèutiques. En canvi, els übermensch s'informen pel seu compte. A les pàgines d'empresaris com en Wakefield o en Pàmies, que per uns mòdics eurets et fan sentir part d'aquesta elit de lliurepensadors.


L'estudi d'en Wakefield va ser publicat el 1998 i va causar una baixada de les taxes de vacunació a diversos països. Al Regne Unit les taxes de vacunació van caure del 92% al 85% i els casos de xarampió van pujar de 58 a 1348.


L'any 2004 es va destapar el frau. 10 dels 12 coautors de l'article d'en Wakefield van retirar la seva signatura i The Lancet finalment va retirar l'article. Es va descobrir que Wakefield tenia un conflicte d'interessos, ja que volia patentar una vacuna única contra el xarampió i la retirada de la triple vírica el podria haver beneficiat. A més cobrava d'un advocat del moviment antivacunes americà, que volia "proves científiques" per demandar les farmacèutiques.

Resumint, des de 2004 se sap que la triple vírica és segura però milers de famílies escullen no vacunar els seus fills perquè són escèptics. No es creuen la versió oficial. Són lliurepensadors.

Malauradament, aquest escepticisme i pensament crític no el fan servir per analitzar la informació que els arriba dels moviments antivacunes. Confien cegament en gent com en Wakefield, que segueix sent un important líder del moviment. Una persona capaç d'enganyar falsificant dades d'un estudi científic i difondre la por a una vacuna que salva milers de vides cada any a canvi de suborns d'advocats amb pocs escrúpols.

 Com més perspicaç és un pensador crític, més lluny arriba descobrint la profunditat de la conspiració. Aquí la Sylvia ha pensat molt fort i ha vist clarament que darrere de tot hi ha el mateix Satanàs, que a través del Nou Ordre Mundial (NOM) vol alterar el nostre ADN i deixar-nos mig tarats a tots.


I sí, els científics de vegades s'equivoquen (recordem més d'un metge famós dient al principi de la pandèmia que això no era més que una grip o que no tindríem més que uns pocs casos al nostre país). I està bé fer una anàlisi crítica de les informacions que ens arriben. Però és important no oblidar-se l'esperit crític quan parlen els líders dels moviments conspiranoics dels quals som fidels seguidors.



(El post d'avui està dedicat al David, lector habitual d'aquest blog i millor amic i persona, que fa uns dies va quedar bloquejat en un embús a causa d'una manifestació de negacionistes de la Covid.)

dijous, 19 de novembre de 2020

El coet perdut i l'esperit d'en Mourinho.

Fa poc us parlava de la NASA catalana i de com des de certs sectors es feia burla d'una iniciativa que intentava impulsar un sector econòmic d'alt valor afegit basat en la ciència.

Doncs bé, aquesta setmana ha sortit el segon capítol d'aquest drama. Aquí el teniu:

Si aneu per Twitter trobareu molts acudits sobre el satèl·lit espanyol perdut i molta gent indignant-se pel malbaratament de diners.


Però no ens quedem amb la schadenfreude. O sí, però deixem-la per més tard. Perquè perdre un satèl·lit és habitual. Es tracta d'una tecnologia molt complexa. En anglès hi ha fins i tot una expressió "it's not rocket science!" que valora la dificultat intrínseca als llançaments espacials.

Llençar un coet a l'espai i fracassar en l'intent no és res de què avergonyir-se. Al contrari, és un orgull disposar de tecnologia per enlairar coets. De fet, en la notícia, si hi entrem a fons, veurem que el coet que ha "fallat" no era espanyol. El que havia fabricat Espanya era un satèl·lit, que no s'ha pogut arribar a desplegar. Per tant, és com si algú que fabrica pernils n'envia una comanda a un prestigiós restaurant i l'empresa transportista els perd pel camí. Això no diu res dolent del fabricant de pernils. O sí, diu que no tenen furgoneta pròpia i depenen d'algú que els transporti els pernils.

Per tant, la meva opinió és que si ens hem d'avergonyir d'alguna cosa és de no saber fer coets i, en canvi, riure'ns de qui sí que n'ha fet un, encara que hagi fallat.

Els dos capítols d'aquest drama giren al voltant d'un comportament molt comú a Espanya, lligat també a la bona acollida que va tenir un personatge com Mourinho.

Quan Mourinho va aterrar a Madrid, en Pep Guardiola enlluernava amb un futbol de fantasia. Atac, gols, estètica, títols. Ho tenia tot i a més, a les rodes de premsa era educat, respectuós amb el rival i bon comunicador.

L'objectiu de Mourinho, i dels qui el van contractar, no era pas que el Madrid jugués tan bé com ho feia aquell Barça de Guardiola. L'objectiu era que el Barça jugués tan malament com ho feia el Madrid. L'estil de Mourinho era un joc basat en la força física, en la violència (dins i fora del camp), en les tanganes, en les queixes arbitrals, en desprestigiar els rivals. Mourinho va venir per baixar Guardiola al fang. I això enamorava molts dels seus seguidors.

Per què? Perquè Espanya està plena (i Catalunya, per osmosi, també) de mediocres ressentits i envejosos que quan veuen algú amb ambició per fer les coses bé, en comptes de prendre'n exemple i intentar emular-lo, decideixen destruir-lo o, pitjor, esperar que vingui algú a destruir-lo.

Mentre a la Xina, Japó o Corea miren cap a l'espai, competeixen per fer mòbils d'última generació i valoren els cervells que construeixen projectes importants al voltant del coneixement, aquí seguim fent bullying als "empollons" de la classe.

I aquesta tendència, més enllà de la baixesa moral que suposa, ens condemna a viure en un país de mediocres, on el talent ha de fer les maletes per anar a llocs on se'l valora. Un país d'envejosos que, des del bar, amb un cigaló a la mà i un escuradents a la boca, quan veuen enlairar-se un coet, en comptes de somiar amb futurs esplendorosos, desitgen veure com el coet esclata.