dilluns, 1 d’octubre del 2018

El primer d'octubre i l'abisme de Helm

Diuen que si algun dia es fa el calendari de la república catalana faltaran festius per a tanta data històrica. Però el primer d'octubre van passar moltes coses arreu del país. De tot tipus.

Alguns creuen que aquesta votació es va fer sense campanya electoral. A mi em va semblar el contrari. Tot el que va passar durant els dies anteriors va explicar amb fets (i no amb paraules) com havia de ser el nostre futur si ens quedàvem a Espanya i com podia ser si construíem un nou país. D'una banda, el comando Piolín entrant a impremtes, a setmanaris, buscant urnes i paperetes per tot Catalunya.

De l'altra, divendres, dos dies abans de la votació passa un fet insòlit. Milers de catalans ocupen les escoles per defensar el seu dret a votar. Les AMPES organitzen activitats per omplir el cap de setmana i les escoles s'omplen de jovent però també de famílies. I els pares es miren els nanos corrent pel gimnàs, jugant amb els matalassos i els cons d'educació física i es plantegen si no seria bona idea que les escoles estiguessin obertes a les famílies tots els caps de setmana. Els veïns s'organitzen, omplen la cuina de l'escola de menjar, cadascú aporta el que vol i assumeix tasques. Es fan paelles, entrepans, xocolatades populars. Veïns que mai s'havien dirigit la paraula es coneixen, parlen del moment que viu el país, de les seves il·lusions i els seus neguits.

I arriba el gran dia. I t'aixeques ben d'hora ben d'hora. I la primera trucada del dia et diu que li ha tocat estar a una mesa. Amb emoció però també amb cert temor. Què em passarà? I t'acostes a l'escola i veus centenars de persones que esperen que s'obrin les portes. Les notícies parlen de les primeres càrregues policials, brutals, per requisar urnes, tancar escoles i agredir ciutadans. Mires al voltant i veus que els teus veïns també saben que s'arrisquen a rebre una pallissa. I així i tot, són allà, amb tu, per defensar un dret en el que creus. Un dret que t'han dit que és il·legal, que és una bogeria i una infàmia. Votar. Dir en quin país vols viure. Com pot anar en contra de la llei un acte defensat per la dignitat de tantes persones? Quina classe de llei prohibeix aquest vot i, en canvi, permet agredir impunement a centenars de ciutadans?

La gent esclata d'emoció quan arriben les urnes, quan s'obren les portes. Les cues són molt llargues però es deixa pas a la gent gran. Que no són escuts humans, són persones dignes que tenen dret a expressar-se, que han viscut molts anys sense democràcia i no accepten que els neguin les urnes. Persones que s'emocionen en el moment de votar i que arrenquen l'aplaudiment de tota la sala. També alguna llàgrima.

Cau el sistema informàtic, mentre arriben més notícies de la brutalitat policial. Algun veí que no pensava votar surt al carrer enrabiat i s'acosta al col·legi. D'altres, que han viscut anys foscos de repressió, no s'atreveixen a venir. Circulen els rumors. Passa una furgona. Que vénen! Els veïns es miren sense saber què fer. Els deixem passar? Oposem resistència pacífica? Amaguem les urnes? El col·legi té una tanca de barrots d'acer que separa el carrer del pati. Una persona té la clau i va obrint i tancant. La millor defensa seria oferir resistència a l'exterior mentre els de l'interior amaguen el dispositiu electoral. Et mires a tu mateix i et preguntes què passarà si arriba el moment. Seràs un heroi o un covard?

L'abisme de Helm és una fortalesa amb diversos espais entre els murs, que donen lloc a diverses fases en una batalla. Font.


Tornes a mirar la tanca, i et ve a la ment l'Abisme de Helm. Penses com s'hauria d'organitzar la defensa. Primer, amb gent a fora, protegint la porta. Després, un cop tombada la primera porta, hi hauria una segona porta, que dona accés a l'escola des del pati. Són batalles que no pots guanyar. La superioritat de Mordor és incontestable. Però pots guanyar temps. Un temps valuós per amagar les urnes, portar de corcoll els Nazgul i intentar evitar que el senyor fosc es faci amb allò que ha vingut a buscar. Allò que estem recollint durant aquesta batalla: l'expressió lliure de la voluntat del poble. Un tresor. El nostre tresor.

I finalment, al vespre, arriba en Gàndalf. S'enduu les urnes. Farcides de paperetes plenes d'il·lusió, com les cartes que els nens envien als reis mags. Aplaudiments, crits, càntics, eufòria. Mordor no ha vingut a Helm però els orcs han fet estralls per tota la Terra Mitjana. I l'Ull de Sauron segueix vigilant-nos, maquinant la seva estratègia per destruir la nostra manera d'entendre la llibertat.


Hi ha moments on tot sembla perdut, perquè és impossible que els herois de la nostra història se'n surtin contra un enemic tan poderós. Però ells segueixen lluitant, no es rendeixen. Com en Sam i en Frodo quan estan a les portes de Mordor i l'aventura se'ls està fent ja una mica pesada.

Ahora lo entiendo. Los protagonistas de esas historias se rendirían si quisieran. Pero no lo hacen: siguen adelante, porque todos luchan por algo.


Al final, a la vida i a la literatura, els obstacles, perills i dificultats serveixen per descobrir les qualitats ocultes dels personatges. Els que aquell dia vau defensar amb els vostres cossos i els vostres somnis els tresors de les urnes sabeu una mica millor com sou i de què sou capaços. El viatge a Mordor va fer emergir les febleses d'en Frodo, suposat heroi que va passar per moments molt baixos i va mostrar la fortalesa d'en Sam, segurament l'autèntic artífex de la victòria.

I aquell primer d'octubre, independentment de tot el que passaria després, el poble va trobar els seus Sams.


Sam - Me pregunto si la gente me dirá algún día: "Cuenta la historia de Frodo y el Anillo". Y diré: "Oh, sí, es una de mis historias favoritas". "Frodo era muy valiente, ¿verdad, padre?". "Si hijo mío, el más famoso de los hobbits, y no es decir poco".

Frodo - Olvidas a un personaje fundamental, Samsagaz el Bravo. "Cuéntanos mas cosas de Sam. Frodo no habría ido tan lejos sin Sam".

Sam - Venga, señor Frodo, no se burle. Yo hablaba en serio.

Frodo - Yo también.

dimarts, 18 de setembre del 2018

El Gran Becari

La majoria de docents i de pares d'una certa edat diuen que el jovent d'avui en dia no estudia, ni s'esforça, ni treballa. Que el nivell dels estudis baixa any rere any, que què en farem d'aquestes noves generacions que són les que ens han de pagar les pensions.

No és l'objectiu d'aquest post comparar nivells acadèmics ni discutir sobre les noves pedagogies. Més aviat reflexionar sobre els incentius que la societat ofereix a les noves generacions perquè estudiïn.

Si no estudies no seràs res a la vida, els hi diuen. Però, i si estudien? Perquè tots coneixen algun cosí o amic o conegut amb dos carreres i un màster que després de fer un doctorat ha acabat emigrant a Londres, on treballa de cambrer.

I en canvi veuen a autèntics analfabets funcionals guanyant fortunes a la televisió. Sí, se'ls pot explicar que la majoria dels analfabets funcionals no són milionaris precisament. Que estadísticament els estudis ENCARA donen una mica d'avantatge al món laboral. Però, és clar, per això caldria que entenguessin una mica què vol dir i com funciona l'estadística.

El problema s'agreuja quan els dirigents de l'Estat es veuen immersos en polèmiques sobre els títols que se suposa que han aconseguit estudiant. Penseu en el pobre alumne que, malgrat tot, es passa 5 o 10 anys a la universitat treient graus, màsters i/o doctorats i després els ha d'esborrar del currículum perquè la Universitat que ha avalat el seu esforç és un frau. Penseu en la vergonya que han de passar a les entrevistes de feina.

-Aquí hi ha un forat de cinc anys. Què vas fer durant aquest temps?
-Res... Traficar amb òrgans, estar a la presó i presentar-me a càstings de Gran Hermano.
-Segur que no vas fer cap màster...?
-No, no, això mai.

I els que heu estudiat i treballat de veritat, qui no ha tingut casos escandalosos de superiors jeràrquics absolutament inútils? Com han arribat a aquests llocs de feina tan ben remunerats? Com afecta a les empreses tenir aquesta gent en aquests llocs de responsabilitat?

Cal dir que també hi ha gent que ha estudiat de veritat, que treballa bé i que ha arribat a llocs més o menys ben remunerats. I a la FP encara podem dir que les empreses donen oportunitats decents a molts dels nostres bons alumnes.

Aquest podria ser un dels nostres alumnes.


De tota manera, podríem anar pensant en anar canviant el missatge que donem al jovent. Potser en comptes del Gran Hermano podríem emetre el Gran Becari, on alumnes motivats de doctorat de diferents especialitats ens expliquessin la importància dels seus estudis i competissin per places ben remunerades als centres d'investigació punters.

dijous, 2 d’agost del 2018

Com no es fa un experiment científic? El cherry picking.

Cherry picking vol dir en anglès, triar cireres. És allò que fem a la fruiteria quan agafem només les més maques i deixem les altres a la safata. Amb la informació dels experiments científics es pot fer el mateix.

Per triar on comprar les cireres, us basaríeu en les fotos de cireres que us envien les diferents botigues? Font.


Posem que jo dic que tinc una moneda que surt cara 8 de cada 10 vegades. Em creuríeu si us mostro un vídeo autentificat (sense editar ni manipular) on es veu que la moneda efectivament cau 8 vegades de cara i 2 de creu?

Una manera d'aconseguir que una moneda normal caigui 8 vegades de cara i 2 de creu és enregistrar un nombre prou gran de vegades una sèrie de 10 llançaments. Un cop tinc totes les sèries de llançaments enregistrats, publico únicament els vídeos que mostren l'efectivitat del 80%.

Òbviament, l'experiment no serà reproduïble. I qui pugui fer un estudi amb la meva moneda, difícilment arribarà als mateixos resultats. Ara bé, potser l'interès d'un vídeo de Youtube on es vegi una cosa excepcional (la sèrie del 80%) és més gran que la d'un vídeo on es vegin resultats més ordinaris. Per tant, el primer vídeo tindrà més visites, el que voldrà dir que hi haurà més gent que l'haurà vist i, per tant, la percepció de molta gent serà que la moneda és capaç d'assolir aquests resultats.

Això passa també en les revistes científiques. Amb els diferents estudis publicats es poden fer metaestudis que agafin les dades de tots els estudis i els valorin en conjunt. Però si hi ha una tendència a no publicar resultats negatius (perquè un estudi que parli d'una moneda normal és menys interessant per a una revista que un que parli d'una moneda extraordinària), aleshores els metaestudis partiran d'informació esbiaixada.

Quan descartem les cireres menys interessants, ens quedem amb un cistell de cireres extraordinari, que no és representatiu de la realitat de les cireres de la botiga.

Recordem, per últim, que va fer el senyor Emoto amb el seu experiment cec. Va comparar els resultats de l'aigua tractada (1,8 sobre 6) amb les mostres de control que van donar 1,6 sobre 6. Però no va dir res de les mostres de control que van donar 1,9 sobre 6.

Així que, ja sabeu. Si voleu demostrar qualsevol teoria, ja sabeu com heu de fer l'experiment perquè sigui científicament fiable. I com no l'heu de fer si voleu que els resultats siguin els que vosaltres voleu que siguin.

dijous, 26 de juliol del 2018

Com no es fa un experiment científic? 4. El tractament estadístic.

En el capítol anterior explicàvem que Emoto havia aconseguit en un experiment cec que unes mostres d'aigua tractades amb energia positiva obtinguessin millors valoracions (1,8 sobre 6) que unes mostres de control (1,6 sobre 6). I això, segons ell, demostrava les seves hipòtesis. És cert que unes altres mostres de control van obtenir un 1,9 sobre 6 i que Emoto obvia aquest fet (això s'anomena cherry picking i ho tractarem en el proper capítol d'aquesta sèrie). De tota manera, si no s'haguessin utilitzat aquestes segones mostres de control i valoréssim només les mostres tractades contra les mostres de control que han obtingut una puntuació inferior, podríem dir que Emoto té raó?

Imagineu que heu anat a un casino i us apropeu a una ruleta on un amic vostre us diu: en el temps que fa que observo aquesta ruleta, només he vist que la bola caigui en caselles vermelles. Aposta-ho tot a la següent jugada al vermell i doblaràs els teus diners.

Faríeu cas del vostre amic?

Si bé és cert que es pot guanyar a la ruleta estudiant si la bola té més tendència a caure en unes caselles que en unes altres, hi ha una variable que és important a considerar: el nombre de jugades de ruleta que hem observat.

Si el vostre amic ha observat la ruleta durant dues jugades i les dues ha sortit vermell, això no té res d'extraordinari. Quasi una de cada 4 vegades que observem una ruleta perfecta (amb igual probabilitat de caure la bola en totes les seves caselles) passarà això. En canvi, si ha observat 5000 jugades consecutives, llavors sí que és un fet extraordinari i és possible que la ruleta sigui defectuosa i afavoreixi més el vermell que el negre.

En el cas dels cristalls de gel, si valorem per separat dos cristalls, és molt probable que no obtinguin exactament la mateixa puntuació. Per tant, quasi la meitat de les vegades, el cristall que volíem que sortís més maco tindrà una valoració superior deguda a l'atzar. Llavors, com podem saber si hi ha un factor que fa realment que siguin més macos? A partir de quantes dècimes podem dir que no és simplement casualitat?

La resposta és complexa i es basa en una sèrie d'eines de tractament estadístic que et diuen com de probable és que aquesta diferència sigui fruit de la casualitat. Molts cops s'accepta que si la probabilitat que sigui fruit de l'atzar és inferior al 5%, el resultat de l'experiment és positiu. Però, és clar, això només és cert el 95% de les vegades.

Aquesta vinyeta de xkcd explica per què un de cada 20 experiments pot donar un fals positiu amb una significància del 95%. Font.



Per això, en cas de dubtes, cal repetir els experiments. Com més vegades repetim un experiment, més segurs estarem de si els resultats són fruit de l'atzar o hi ha una relació causa-efecte. En l'exemple anterior, caldria repetir l'experiment de les gominoles verdes uns quants cops per veure quants cops tenim un resultat positiu.

I no fer trampes amb el cherry picking.

dijous, 19 de juliol del 2018

Com no es fa un experiment científic? 3-El doble cec.

Com tots sabeu, la Justícia es representa amb una bena als ulls perquè se suposa que no pot jutjar correctament uns fets de forma objectiva si sap certes coses sobre els acusats (si són rics o pobres, si són blancs o negres, si són famosos per tenir unes idees diferents que les del jutge, etc). 

Quan era més jove, jo entenia que quan es representava la Justícia amb els ulls embenats era perquè no n'encertava ni una. Ara la meva impressió és que es tapa els ulls per no veure el que es fa en el seu nom i que, si pogués, se'ls arrencaria com Èdip. Font.


Amb la ciència, que com la Justícia busca esbrinar la veritat d'uns fets, pot passar el mateix. Els prejudicis poden fer que tractem les proves de diferent manera en funció de si han de confirmar o refutar el nostre prejudici.

Per aquesta raó, s'han ideat els assajos cecs. Es tracta que la persona que extreu informació d'una prova no sàpiga si el resultat que està traient confirma o refuta la hipòtesi inicial.

En el cas que inspira aquesta sèrie, si la persona que avalua la bellesa dels cristalls sap quin s'ha congelat en el recipient que diu "t'estimo" i quin en el que deia "imbècil", probablement això condicionarà el seu criteri a l'hora d'avaluar-ne la bellesa.

Per tant, un assaig cec seria que qui ho valora desconegui aquesta informació. I seria un doble cec si qui ha congelat les mostres també desconeix en quina hi ha cada paraula. I un triple cec si la valoració de les dades la fa algú que tampoc sap quin cristall hi havia en cada recipient.

Com més cec sigui l'experiment, més objectives seran les conclusions que se n'extreguin.

Va fer l'Emoto algun experiment cec? Sí. Va fabricar 3 mostres de cristalls. Uns tractats amb energia positiva, que va comparar amb uns de control a la mateixa sala sense cap energia i uns altres de control en una altra sala, també sense cap energia. Els resultats van ser:

1,9 sobre 6: mostres de control sense cap energia, a una sala diferent.
1,8 sobre 6: mostres tractades amb energia positiva.
1,6 sobre 6: mostres de control sense cap energia, a la mateixa sala.

Quines conclusions extraieu d'aquest experiment? L'energia positiva ha funcionat o no? El senyor Emoto va opinar que sí perquè l'aigua tractada va donar millors resultats que l'aigua no tractada de la mateixa sala. Hi esteu d'acord?

dijous, 12 de juliol del 2018

Com no es fa un experiment científic? 2. Reproductibilitat.

Continuem amb la sèrie inspirada pel no científic Masaru Emoto i els seus cristalls d'aigua congelada. Una condició que han de complir els experiments científics és que siguin reproduïbles. Quan un científic publica els resultats d'un experiment ha de donar totes les dades necessàries per tal que qualsevol altre científic sigui capaç de reproduir l'experiment i obtenir els mateixos resultats.

En el cas de l'experiment d'Emoto, la reproductibilitat és pràcticament impossible. Per començar, la bellesa és en bona part subjectiva. Si plantegem valorar la bellesa de 2 cristalls de gel per 2 observadors diferents, probablement obtinguem resultats diferents. A més, és molt difícil controlar quines energies positives han arribat a cada cristall i de quina manera hi han interactuat.

En l'elecció de Miss Univers probablement hi influeixi el planeta natal dels jutges. Font.


Una raó per la qual les ciències com la Física o la Química es consideren ciències més pures que l'economia o la història és precisament que el control de les variables permeten replicar els experiments a diferents llocs i en diferents moments. Podem mesurar amb estris precisos la temperatura, el volum o la massa dels protagonistes d'un experiment químic i replicar fàcilment aquestes condicions. Però replicar les condicions amb què Colom va descobrir Amèrica o els factors que van desencadenar el crac del 29 és força més complicat.

Aquesta reproductibilitat ens dona una garantia per a allò que construïm a partir de les teories basades en la informació que ens aporten aquests experiments. Provem un cop i un altre el mateix experiment i sempre dona els mateixos resultats. Us imagineu pujar a un vaixell que sura el 60% de les vegades i l'altre 40% naufraga?

Aquesta és la garantia que li demanem a la ciència i la raó per la qual la demanem. Podria passar que un experiment repetit mil cops donés un resultat diferent en la repetició 1001? Sí. Probablement voldria dir que no hem controlat bé les variables o ens ha afectat una variable que no havíem contemplat.

Per exemple, el Titanic es va enfonsar perquè no es va contemplar que, a baixes temperatures, l'aliatge metàl·lic de la qual estava construït es tornava fràgil.

Per tant, l'experiment 1001 és de gran interès si ens pot portar a més investigacions que ampliïn el coneixement obtingut a partir de l'experiment original. Ara bé, cal que l'experiment 1001 també sigui reproduïble. És a dir, que sapiguem què hem fet de diferent respecte a l'experiment original.


dijous, 5 de juliol del 2018

Com no es fa un experiment científic? 1. Estudiar ciències és de covards.

Per aquest estiu, m'he proposat fer una sèrie de posts sobre ciència, basant-me en un "experiment" que va tenir cert ressò fa uns anys. Es tracta dels cristalls de gel de Masaru Emoto, que suposadament prenien formes diferents en funció de quines paraules s'escrivien en els recipents on es congelaven aquests cristalls.

A l'esquerra, cristall maco que s'ha congelat escoltant Beethoven. A la dreta, cristall lleig que escolta Metallica i que mai arribarà a res en aquesta vida. Font.


A partir d'aquest experiment, l'autor conclou que l'aigua és sensible a les emocions i, per tant, si nosaltres estem fets en bona part d'aigua, també ho serem. Ara bé, es va fer correctament aquest experiment?

Avui comencem a analitzar-ho començant pel més bàsic.


No estudiïs cap carrera científica.

Quan Newton va dir que "Si he pogut veure més lluny que els altres, només és perquè em trobo sobre les espatlles de gegants", ens venia a dir que el coneixement és acumulatiu i que si el construïm sobre una base sòlida de coneixement consolidat (les espatlles dels gegants) tenim l'oportunitat de trobar respostes científiques de més valor (veure-hi més lluny).

La ciència és com un llibre que es va escrivint col·lectivament. Imagineu que us toca escriure una pàgina d'un llibre. Oi que seria difícil escriure res mínimament coherent si no haguéssiu llegit el llibre diversos cops i tinguéssiu un coneixement profund dels seus personatges i argument?

Bé, doncs estudiar una carrera científica seria com aprendre l'idioma en el qual està escrit el llibre del qual preteneu escriure una pàgina. Hi hauria diversos idiomes que serien les diferents disciplines científiques, amb els seus dialectes, que serien àrees de coneixement específiques dintre de cada disciplina i el seu argot característic. I cada llibre aportaria nova literatura a aquests idiomes.

Podríem pensar en la possibilitat que algú ens tradueixi el llibre i llavors nosaltres escrivim el nostre fragment perquè el torni a traduir a l'idioma del llibre. Però això implicaria que nosaltres coneixem un idioma. És a dir, tenim formació científica encara que sigui en una àrea diferent.

Però no hi ha cap cas d'algú que, sense saber gaire de ciència, hagi qüestionat raonadament un postulat científic i hagi resultat que tenia raó? Doncs algun cas sí que en podem trobar. Potser el més famós és de'n Erast B. Mpemba, descobridor de l'efecte Mpemba, un estudiant de 13 anys que va mantenir, en contra del que li deia el seu professor, que l'aigua calenta es podia congelar abans que la tèbia.

Ara bé, per cada cop que un Mpemba té raó i el seu professor no, n'hi ha centenars que passa just el contrari. Per tant, abans d'acceptar com a certes hipòtesis que contradiuen el que la ciència oficial ens diu, cal fer experiments que corroborin aquestes hipòtesis, com va fer el propi Mpemba amb l'ajut del professor universitari Dennis G. Osborne. I deixar que qualsevol altre científic pugui plantejar experiments que confirmin o desmenteixin aquesta nova hipòtesi. Però d'això en parlarem en capítols següents.

Per l'exemple que ens ocupa, en Masaru Emoto diu haver estudiat ciències internacionals. Però en realitat va estudiar medicina alternativa en una universitat india no acreditada, que seria com presumir de saber dret per haver fet un màster no presencial a la Universidad Rey Juan Carlos o donar conferències sobre religió comparada després d'ordenar-se sacerdot a través d'internet. 

dijous, 28 de juny del 2018

I si Déu fos un hacker?

Entre aquestes preguntes existencials que de vegades ens fem, n'hi ha dues que podrien tenir relació si considerem la hipòtesi d'un creador hacker:


  • Per què hi ha tants planetes a l'Univers?
  • Per què és tan difícil trobar les condicions perquè un planeta tingui vida intel·ligent?
Posem per cas que hi ha un creador que vol crear vida intel·ligent. Val a dir que els nostres científics estan buscant vida a altres planetes sota els criteris que permeten la vida al nostre planeta, que probablement no siguin els únics. Però aquests criteris són molt restrictius. A uns planetes fa massa calor, a d'altres massa fred, uns altres estan massa exposats al vent solar, uns altres no tenen atmosfera, els altres no tenen aigua...

L'equació de Drake fa una estimació de la probabilitat de comunicar-nos amb espècies alienígenes. Font.


Se suposa que un creador totpoderós seria capaç de crear els planetes que volgués com volgués però aleshores, quin sentit té crear tants planetes deshabitats i inhòspits a la vida? Móns de roca gelada o de gas verinós que mai cap criatura viva habitarà i, per tant, gaudirà? Sistemes planetaris sencers que mai cap explorador de cap espècie descobrirà.

Potser ens trobem davant d'un creador que actua com un hacker que vol accedir a una clau d'accés per força bruta. En què consisteix aquest mètode?

Posem per exemple, que volem obrir un cadenat amb combinació numèrica de 3 dígits. Si heu estudiat una mica de mates sabreu que hi ha 1000 combinacions possibles. Per tant, si no sabem la combinació, amb paciència podem anar provant aquestes 1000 diferents possibilitats fins a trobar la que obre el cadenat.

En entorns informàtics, la potència de càlcul dels ordinadors pot donar la possibilitat de provar milions de combinacions cada segon. (Per això molts sistemes incorporen com a mesura de seguretat que es bloquegi l'accés després d'uns quants intents fallits.)

Bé, doncs potser la manera de descobrir la clau de la vida va ser que l'Univers tingués una quantitat exageradament gran de planetes. La majoria no "servirien" per res, igual com els intents fallits d'encertar una contrasenya. Només serien proves en el camí de trobar un planeta amb vida.

dimecres, 6 de juny del 2018

Narcís Monturiol

Tots els que heu estudiat a l'escola catalana coneixereu de sobres qui va ser Narcís Monturiol. Com és natural en un sistema d'adoctrinament nacionalista, qualsevol català que hagi destacat mínimament se'l venera com si fos un semidéu.

Bé, bromes a part, la figura de Monturiol donaria per molt com a personatge. De fet, fa poc es va publicar una novel·la gràfica amb Monturiol de protagonista. He de dir que em va decebre perquè no em va semblar que s'aprofités el potencial del personatge. Va començar estudiant medicina però ho va deixar per fer dret, però després es va dedicar a l'activisme social. Va participar en les bullangues, que eren una mena de CDRs tumultuosos del segle XIX. 

Després d'això es va fer editor i va fer una revista més o menys feminista que es deia "La madre de familia". També en va fer una altra que es deia "El padre de familia". 

El protagonista de "Padre de familia" en un submarí.


Va haver de fugir d'Espanya (que abans se'n deia anar a l'exili) a causa de les seves idees polítiques i, poc després de tornar, se li va prohibir editar revistes. Aleshores es va fer pintor a Cadaqués on va descobrir la perillositat de la professió dels recol·lectors de corall i va ser aleshores quan es va interessar per la navegació submarina. Amb l'ajut d'uns amics va recaptar una petita fortuna per construir el seu submarí.

Fins aquí, dues conclusions:

1. Monturiol era una mena de DaVinci o de McGiver del s.XIX. S'atrevia amb tot.
2. Les decisions econòmiques que va prendre no eren gaire assenyades.

Com vam dir en posts anteriors, l'Ictineu no va ser el primer submarí inventat per l'home. Però els submarins d'en Monturiol van presentar dos grans avenços respecte a la competència;

1. No eren trampes mortals pels passerells que acceptaven provar-los.
2. Es va aplicar un sistema de propulsió autònoma (ja no anaven a pedals).

Amb tot això es va despertar un cert interès governamental que no endevinareu com va acabar, oi? Exacte: amb la ruïna econòmica de l'empresa d'en Monturiol. A partir de llavors, en Monturiol es va dedicar a la política. Després d'això va fer diversos invents, diverses publicacions i finalment va morir arruïnat.

Així que, com deia al principi, la vida d'en Monturiol dona per fer novel·les, llibres o sèries. I a més poden ser de qualsevol tema (ciència, política, costumisme, art...). Fins i tot de temes paranormals. Sabíeu que el 1972 (90 anys després de morir) va viatjar des de Barcelona fins a Figueres?


PD: No he parlat gaire de l'Ictineu. Si us interessa, faré un post una mica científic sobre el submarí.

dimarts, 29 de maig del 2018

El nacionalisme cronològic

Últimament, no sé si són coses de l'edat, m'he trobat escoltant música dels 90 que feia temps que no escoltava. Incís: hi ha música dels 90 que escolto amb certa regularitat però després hi ha grups que no havia sentit en molt de temps.

Diuen que el temps posa les coses al seu lloc i, pel que fa a la música catalana, he de dir que els grups actuals em semblen molt millors que els dels 90. Incís: quan dic millors vull dir que semblen tenir més coneixements i recursos musicals.

No sé si us ho havia dit en aquest post antic sobre els 80, però la impressió és que sovint idealitzem èpoques passades que en realitat eren, per dir-ho suaument, tirant a xungues. No sé si recordareu cert debat sobre el tema amb la polèmica del pregoner de la Mercè. Alguns detractors, potser ofesos i dolguts, van apuntar que el pregoner (i altres nostàlgics d'aquella Barcelona canalla) en tenia bons records perquè en aquella època era jove i encara se l'hi aixecava.

Com a nacionalista dels 90 considero que la Barcelona anterior als JJOO era barbàrie absoluta i proposo que el 92 sigui l'any zero. Per tant, el 2018 s'hauria d'anomenar any 26 d.C (després de Cobi).


Aquesta podria ser una bona explicació per a la nostàlgia. Recordem com a bona una època en la qual érem joves i gaudíem de la dolce vita de la joventut. La idea general és que tothom prefereix ser jove a ser vell. Recordo que a mi em va sorprendre molt sentir els meus avis quan em van explicar que la millor època de les seves vides va ser quan es van jubilar. Suposo que, a diferència dels nostàlgics, ells van treballar molt dur de joves, les van passar magres i el pas del temps no va endolcir els records que tenien. O no, segons com es miri: nostàlgia, etimològicament, vol dir retorn al dolor. És estrany com pot tenir connotacions positives.

Un altre motiu que se m'acut és... Bé, més que una causa és una conseqüència que està bé que sigui així. Imagineu que encara no existiu i que us deixen triar en quina època voleu néixer. Suposo que triaríeu la millor època de la humanitat, oi? Vull dir, caldria ser ximple per triar l'època de la pesta negra, per exemple.

Ara bé, la millor època té un problema. Imagineu que teniu fills. Us agradaria que visquessin millor o pitjor que vosaltres? Si responeu que pitjor, us aviso, us heu quedat sense carnet de pares. Ara mateix, serveis socials està muntant el dispositiu per retirar-vos la custòdia dels nens.

Com veieu, els dos supòsits són una mica incompatibles, a no ser que decidim de forma subjectiva quina és la millor època. De la mateixa manera com a un nacionalista català li entusiasma Catalunya i a un nacionalista rus, Rússia, el nacionalisme cronològic permet que tothom es pugui entusiasmar amb l'època que li ha tocat viure, més enllà de si objectivament en té raons o no.

dimarts, 22 de maig del 2018

Identitats digitals múltiples

Recentment, els tuits, articles i posts de Quim Torra i d'Elisenda Alamany m'han fet pensar en els humans digitals de Digitàlia, la meva novel·la no publicada. Més enllà de si s'ha tergiversat allò o tret de context això altre, m'interessa discutir sobre com la digitalització ens parla de la nostra identitat.

Digitàlia és un entorn on viuen éssers digitals anomenats Digital Egos, creats a partir de l'escaneig cerebral d'éssers humans. En el moment de la còpia, l'humà i el seu Digital Ego són mentalment idèntics però a partir d'aquí, els canvis en les experiències de l'un i de l'altre els converteixen en dues identitats diferents.

I he pensat que la nostra identitat digital també posa de manifest una certa divergència amb el nostre jo actual. El registre d'allò que hem fet i hem dit en cada moment és una fotografia digital del que som o més aviat s'han de veure com les petjades que marquen per on hem passat?

A Digitàlia hi ha diversos personatges dobles (humà + el seu Digital Ego) i tots tenen conflictes amb el seu alter ego. 

En Joan Scrivano és un advocat a qui l'ambició ha convertit en un empleat d'una organització mafiosa. Però el seu Digital Ego segueix sent el jove somiador de qui es va enamorar la seva dona.

En Dennis Moon seria el cas més adient per a aquest post. És un antic polític xenòfob que va ser assassinat que segueix existint a Digitàlia. Però a Digitàlia aprèn que les seves antigues lluites ja no tenen cap mena de sentit.

Fins i tot el propi creador de Digitàlia, l'Isidre Ferrer té un Digital Ego, del qual no parlaré per no fer spoilers (encara que dubto que acabeu llegint la novel·la si no l'heu llegit encara).

En tots els casos de la novel·la passa com amb els polítics de la realitat. L'humà de carn i ossos es disputa la identitat amb el seu alter ego digital i nosaltres, veient les diferències entre els dos no podem deixar de preguntar-nos: quin d'ells és l'autèntic?

Les distopies sobre identitats compartides gairebé mai no acaben bé. Font.


I aquest és potser el perill més gran de l'era digital. Ens estan creixent, a tots, identitats digitals per tot arreu. Amb el nostre nom, els cognoms, rostre. Unides a identitats dels nostres familiars, amics, companys de feina. Aquestes identitats són cada cop més complexes, més extenses, més accessibles a tothom. Així que cada cop us costarà més convèncer tothom que vosaltres sou la identitat real i elles les còpies.

dimarts, 8 de maig del 2018

Un submarí de 750 milions que no sura tindrà el nom d'un inventor de submarins que va morir en la pobresa

La història dels submarins podia haver començat quan Arquímedes va enunciar el seu famós principi. L'empenta que fa emergir els submarins s'explica com la força ascensional que ell va descriure. De tota manera, sovint les grans invencions pateixen camins tortuosos entre la descoberta dels principis en els quals es basen i la construcció d'aplicacions comercialment viables.

Si preguntem pel carrer qui va inventar el submarí, molts espanyols diran Isaac Peral. Molts catalans diran Narcís Monturiol. I, de fet, no està clar quin dels primers artefactes submergibles construïts per l'home hauria de considerar-se com el primer submarí. Però hi va haver un enginyer de Logronyo que va construir un submarí abans que ells.

En Cosme García Sáez va tenir una vida... interessant. Sembla que sense estudis superiors, va idear diversos invents, però centrem-nos en el submarí que va patentar el 1860.

El bateau plongeur podía albergar 2 passatgers.


Després d'una primera prova amb èxit, va construir un segon submarí i el va presentar a la reina Isabel II, que el va elogiar però que no va voler finançar-lo perquè tenia massa despeses per culpa d'una guerra a l'Àfrica. Anys més tard, el seu fill tornaria a oferir el submarí a l'armada espanyola per lluitar en la guerra de Cuba però es va desestimar l'oferta. Durant tots aquests anys, ningú va semblar entendre que un submarí podia ser útil per finalitats militars.

El submarí, que estava ancorat al port d'Alacant, va convertir-se en una nosa i el fill de l'inventor va haver d'aparcar-lo al fons del mar, on encara hi és. La moral d'en Cosme també es va enfonsar i aquest brillant inventor va acabar els seus dies com a captaire, pels carrers de Madrid.

Però no tot li va anar malament. A la Rioja han intentat recuperar la seva figura i hi ha un Institut amb el seu nom. I el ministeri de Defensa té previst posar també el nom d'en Cosme Garcia a un submarí de nova generació. L'únic problema és que encara no sura.

Probablement, el reconeixement serà vist amb bons ulls pels milers d'investigadors espanyols que, com en Cosme Garcia en el seu temps, veuen com el govern renuncia a finançar els seus projectes perquè ha de destinar quantitats obscenes de diners a projectes ruïnosos.

dimarts, 17 d’abril del 2018

El calze de la feina eterna

Els que no em coneixeu personalment potser fa 4 mesos que no teniu notícies de mi. Quan un blog té un període d'inactivitat prolongat, els lectors es poden preguntar: haurà tingut l'autor algun contratemps? Hauran aplicat el 155 al blog?

El cert és que he estat molt ocupat amb la família i la feina. I el poc temps "lliure" l'he fet servir per una recerca èpica: el calze de la feina eterna, altrament dit, oposicions.

Com a Indiana Jones i la darrera croada, per aconseguir l'objectiu cal superar 3 proves, que són les següents:

Només el penitent passarà.


A la pel·lícula es tractava de clavar els genolls a terra per evitar que et tallessin el cap. A les oposicions has de clavar els colzes a la taula i estudiar 75 temes.

El nom de Déu.

Si has superat la primera prova, has de defensar una programació davant del Tribunal. La programació està integrada per tot de conceptes expressats en argot propi de pedagogs, com les competències bàsiques o els objectius, que prenen forma a partir del llibre diví (BOE) on es publiquen les lleis que regulen l'ensenyament. Equivocar-se en una sola lletra pot fer que la programació s'enfonsi sota els teus peus i caiguis al buit.

El salt de la fe.


La prova de la Unitat Didàctica és com un salt de fe, un pont de coneixement que construeixes sobre el buit per transportar els teus alumnes cap als objectius didàctics acomplerts sense que cap d'ells es precipiti al buit.

La prova final.

Quan ja has superat les tres proves, ve el més difícil: demostrar que ets mereixedor del calze. Aquí les oposicions són tot el contrari que el Sant Greal. En comptes de buscar la humilitat, has de demostrar mèrits i presentar tots els títols i certificats de què puguis presumir.

La feina eterna.

El cavaller que custòdia el Sant Greal és el funcionari que més temps ha ocupat el seu lloc de feina. I és una bona metàfora del que significa aprovar una oposició. Perquè sí, al principi sembla fascinant el poder que dona el Sant Greal però, segons com, passar-se segles sol i tancat en aquell temple, sense poder sortir, pot convertir-se en un autèntic malson.

Quants funcionaris coneixeu que estan atrapats de per vida en una feina que no els agrada, que no els aporta res però que tampoc volen abandonar?