Retorn a l'Status Quo (TPE)

Avui us porto un nou lliurament de la sèrie Taula Periòdica de l'Escriptura (diguem-ne TPE, per abreviar). Com sabeu els lectors fidels, aquesta és una iniciativa que pretén aprendre i assimilar tota mena de conceptes relacionats amb l'art d'explicar històries.

És possible que algun lector despistat aterri en aquest blog precisament ara i digui "ui, això de la TPE no sé de què va, m'he perdut el començament i no sé si entendré els posts d'aquesta sèrie". I aquest és precisament un dels principals problemes que han d'afrontar els guionistes de sèries o de novel·les o pel·lícules que tinguin seqüeles i preqüeles.

Penseu que antigament no hi havia internet, ni DVDs i era molt difícil seguir una sèrie per TV mirant els capítols en ordre. Potser el dia que feien el quart capítol coincidia amb el teu aniversari de noces o amb un partit de la Roja i, per molt que t'agradés la sèrie, no podies evitar altres compromisos. I sí, hi havia el vídeo però no tothom va aprendre a programar-los.

Total, que arribava el dia del cinquè capítol i tu no havies vist el quart. Què fas? Deixes de veure la sèrie?

Davant d'aquesta situació, els guionistes van entendre que calia fer capítols que es poguessin seguir sense necessitat d'haver vist els anteriors. I el recurs extrem es diu retorn a l'Status Quo.

El retorn a l'Status Quo significa que, passi el que passi durant un episodi, al final tot torna a ser com abans de començar el capítol. Així, l'espectador pot entendre ràpidament qualsevol capítol, sense importar quants se n'hagi perdut.

Podríem dividir les sèries segons facin ús o no del retorn a l'Status Quo. Hi ha sèries com Tom i Jerry, el Equipo A o el Coche Fantástico que no només retornen sempre a l'Status Quo sinó que, a més, fan capítols pràcticament idèntics. De tal manera que l'espectador pot arribar i/o marxar en qualsevol moment del capítol i sabrà què ha passat abans i què passarà després.

Com passa amb House, els capítols tenen un esquema molt semblant sempre però val la pena seguir la sèrie pels seus treballadíssims diàlegs. Font. 

A l'altre extrem tenim sèries que fan servir els capítols com fascicles d'una història. I si te'n perds un, cal que vagis a Internet a cercar el capítol o algun fòrum de fans de la sèrie. En alguns casos, fins i tot és necessari anar a buscar informació per acabar d'entendre la història un cop has vist els capítols, com a Twin Peaks o a Lost.

Enmig tindríem altres sèries que segueixen de forma habitual el retorn a l'Status Quo però, de tant en tant, trenquen la monotonia amb un petit canvi en un episodi que sí perdura en els següents. Són, en tot cas, canvis que no costen molt d'entendre a l'espectador. Per exemple, als Simpsons, l'Apu és solter durant moltes temporades i en Flanders està casat. Però (atenció, spoilers ;) hi ha un capítol on l'Apu es casa i un altre on en Flanders perd la seva dona. I a partir d'aquests capítols, la sèrie continua amb el nou Status Quo.

Tot plegat té una analogia amb la realitat, amb la Història. L'Status Quo té tendència a mantenir-se. I, de tant en tant, hi ha una revolució que sorgeix amb el propòsit d'enderrocar-lo. Però el terme revolució evoca un gir, una volta completa, de 360º. És a dir, al final de la revolució, tornem a ser al punt de partida.

---------------------------------------------------------------

Aprofito per agrair a en XeXu i a en Pons per haver participat a la TPE. Us recomano llegir els seus àtoms si no ho heu fet encara.

El dimoni nacionalista

Hi ha paraules que tenen connotacions negatives molt més enllà del que seria just. Si l'altre dia us parlava dels químics, avui analitzaré els nacionalismes.

Irònicament, la principal raó per la qual els nacionalismes estan demonitzats és a causa d'una campanya nacionalista. A Espanya, el nacionalisme central ha demonitzat els nacionalismes perifèrics per intentar esborrar-los del mapa i ocupar el seu espai. En aquesta maniobra, els nacionalistes espanyols fan estranys equilibris dialèctics que permetin aplicar la doble vara de mesurar. Els haureu sentit fent servir el terme nazionalisme, amb tota l'estupidesa associada a infraccions de la llei de Godwin.

Yo no soy nacionalista, yo soy español, español, español... Font.

A més d'aquests (no)nacionalistes, hi ha uns altres (no)nacionalistes que se situen més a l'esquerra, que es defineixen com a ciutadans del món i que diuen que el nacionalisme té un punt de racisme o xenofòbia, en tant que separa les persones segons pertanyin o no a una nació determinada. Molts cops, aquesta argumentació també és utilitzada pels del primer grup per acabar acusant els nacionalistes (els altres sempre, mai els propis) de voler emular els nazis o l'apartheid.

Exemple d'un (no)nacionalista d'esquerres. Font

En aquest post pretenc donar una altra visió del nacionalisme. Després, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Deixeu-me començar amb una frase de Vicenç Partal, extreta d'aquí:

Sóc independentista perquè crec que tinc la responsabilitat davant el món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat. I no puc fer-ho sense un estat.

Aquesta frase es podria reformular per definir un nacionalisme positiu:

Sóc nacionalista perquè crec que tinc la responsabilitat davant del món de conservar i dignificar la meua llengua i la meua cultura, la meua forma de contribuir a la humanitat.

En els darrers anys, les distàncies s'han escurçat al món, les cultures estan més a prop les unes de les altres i interactuen constantment, per bé i per mal. És la globalització.

En aquest món global hi ha viatgers que van de vacances a un hotel de luxe d'un altre continent i van de la piscina a la platja passant pel bar amb la polsera de tot inclòs. I potser un dia o dos surten a veure la capital d'aquell país, formant part d'un ramat de cinquanta o seixanta turistes. Per dinar els deixen vint minuts lliures, que aprofiten per anar al McDonald's i després de tornada a l'hotel. Al final, les vacances a Riviera Maya s'assemblen tant a les de Punta Cana i a les de Bali que es poden arribar a confondre organitzant les fotos. 

En canvi n'hi ha d'altres que cerquen rutes fora dels circuits turístics. Intenten viatjar sols, entrar en contacte amb els autòctons, menjar el mateix que ells mengen. I gaudeixen i s'emocionen davant de danses tribals dels Masai o alguna tribu de Polinèsia o l'Amazònia. Però, molts d'ells, per alguna raó que no entenc, quan tornen a casa s'en fotran del folclore del seu propi país i diran que els que van cada setmana a un esbart són uns pagesots, uns catetos i que serien més "ciutadans de món" si anessin a balls de Bollywood o a dansa del ventre.

Però la meva pregunta és: si tots hem de ser ciutadans del món, qui preservarà la riquesa cultural de cada país? I aquí encaixa la definició d'en Partal: com a nacionalista m'agrada aportar el meu gra de sorra perquè la meva cultura no es perdi. El que passa és que això no es redueix a fer coses, hi ha també un fort component emocional. Si no t'emociones quan l'anxaneta corona un castell, no cal que vagis a plaça. Això és potser el que fa que hom es burli més dels nacionalistes: que ho sentin.

En qualsevol cas, no es tracta d'una supremacia. Les sardanes no són millors que el flamenc o les jotes. Senzillament són les d'aquesta nació. I si un nacionalista discrimina positivament les seves tradicions és perquè si no ho fa ell, no ho farà ningú. Això no vol dir que no es pugui gaudir de tradicions d'altres cultures, de parlar altres llengües, de l'amistat de gent d'altres nacions. Al contrari, si cadascú fuig de la uniformització és quan s'aconsegueix una suma enriquidora en la seva diversitat.

Val a dir que algunes tradicions poden ser contràries als drets humans, a la dignitat de la dona, a l'ètica envers els animals... Sota el pretext cultural no s'haurien d'amagar pràctiques com l'ablació de clítoris, els matrimonis forçats, les lapidacions d'adúlteres o el llançament de cabres des de campanars.

Però deixant de banda aquests casos, perpetuar les tradicions ajuda a conservar la riquesa cultural del món. Així que sí, a mi també m'agrada ser ciutadà del món però vull ser-ho d'un món divers, mosaic de milers de cultures diferents. No pas d'un món profundament globalitzat on la cultura d'una o unes poques grans nacions hagi esborrat la resta

La censura, internet i el rei.

Com ja deveu saber, el setmanari El Jueves ha decidit acomiadar-se del rei amb una portada censurada. En aquest cas, per ser originals, no han necessitat la col·laboració del govern ni de la casa reial sinó que ho ha fet la mateixa editorial. Al capdavall, una tradició és una tradició.

Molts dibuixants estrella del setmanari han anunciat que marxen, en protesta per la decisió de la revista de retirar aquesta portada. Un gest que veuen incoherent amb la línia històrica de El Jueves.

El setmanari El Jueves ha jugat al llarg de la seva història un paper excessivament protagonista en el periodisme espanyol. Van criticar el govern d'Aznar quan ningú més ho feia (perquè havia comprat, despatxat o ficat a la presó la majoria dels mitjans d'àmbit estatal). I van aconseguir que la casa reial els censurés una portada.

No estem parlant d'un periodisme seriós, d'alt nivell, digne d'un Premi Pulitzer. No. Estem parlant de fer acudits. Acudits sobre la gent que ens governa. És a dir, aquí la notícia és el buit informatiu que va ocupar en alguna ocasió El Jueves. Milions de notícies i opinions silenciades pels grans grups de comunicació. Censura de facto.

En el cas de la casa reial, d'això en van dir pacte de silenci. L'omertà, que diria en David Fernández. Sota el pretext de protegir una figura que donava estabilitat a l'Estat, el periodisme espanyol va renunciar a fer la feina que el bon periodisme ha de fer en una societat lliure i democràtica: informar lliurement sobre els temes importants.

Però vet aquí que un dia el pacte es trenca i algú decideix que cal fer la feina que els periodistes no feien. Fixeu-vos en la línia vermella que puja al primer gràfic i la línia que baixa al segon gràfic:

Sabem que correlació no implica causalitat però en aquest cas... Font1. Font2

En resum, durant dues dècades ens repetien un i altre cop que el Rei ens va portar la democràcia, ens va salvar del 23F, era molt campetxano, tenia unes filles molt guapes i una dona amb un gran "saber estar". I, de sobte, comencem a sentir que li agrada anar de campamentos, que va matar el seu germà en un episodi sense aclarir, que no sabem tota la veritat del 23F, que cobra comissions pel petroli que Espanya importa, que té una fortuna de milers de milions d'euros de fosca procedència i que, per desconnectar, se'n va a matar óssos borratxos i elefants amb la seva amant. Enmig de tot això, el seu gendre està acusat de corrupció i el Fiscal es desviu perquè la Infanta no sigui jutjada.

I sí, sabem que no tot el que es diu al twitter és cert. Però amb els rumors passa una cosa: creixen en la foscor. Per exemple, a Corea del Nord es diuen autèntiques bestieses sobre el seu líder, el règim i el país. Però com que el règim manté una foscor informativa quasi completa, qualsevol rumor esdevé versemblant.

A la casa reial porten molt de temps entrenats en l'art de censurar i controlar els grans mitjans de comunicació vertical (pocs magnats de la premsa que controlen les grans audiències) però no saben com contestar a les informacions que s'escampen per les xarxes socials. No tenen arguments per entrar en el debat perquè fins fa poc no els han necessitat.

Així que aquests dies, Espanya viu dues realitats paral·leles. Els grans mitjans de comunicació donen suport als grans partits polítics espanyols per acabar la maniobra Felip VI. I mentrestant les xarxes socials qüestionen tots i cadascun dels motius pels quals tenim una monarquia a sobre. És com si un país del segle XX convisqués amb (i governés!) un país del segle XXI. Antic Règim contra Societat 2.0.

Mongolia no s'autocensura. Amb aquesta impactant portada es pregunta per què el rei ha d'estar al marge de la llei. Font. 

És a dir, que Internet ha permès una comunicació més horitzontal. Qualsevol pot escriure sobre qualsevol tema i així és molt difícil aturar les notícies que abans es censuraven fàcilment. Val a dir que això tampoc ens porta a l'edat daurada del periodisme. Es poden escriure moltes mentides, desinformar massivament a través de rumors o informacions descontextualitzades.

I sí, potser Internet acabarà tombant la monarquia borbònica però, què vindrà després?

Des de Catalunya, hi ha qui afirma que aquest episodi de l'abdicació i la previsible contestació republicana al carrer és l'enèssima maniobra de distracció per evitar la consulta del 9N. I que, pel que respecta a Catalunya, el més semblant a un monàrquic espanyol és un republicà espanyol.

Lluís Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya. Empresonat per la Monarquia espanyola. Empresonat per la República espanyola. Afusellat per la dictadura espanyola.

La pistola d'en Chekhov (Taula Periòdica de l'Escriptura)

-Acompanyi'ns, si us plau.

La corpulència d'aquells tres homes em va convèncer que no tenia altra opció que seguir-los fins a l'interior de la casa. Em van fer entrar en un despatx on hi havia en Chekhov i també en Konstantin, que era qui m'havia convençut que el millor regal per al seixantè aniversari d'en Chekhov era un revòlver antic. Segons deia, en feia col·lecció (era cert, sobre la paret del despatx, cridaven l'atenció diverses armes) i seria una bona manera de posar fi amistosament als nostres afers pendents.

Sobre la taula, davant d'en Chekhov, hi havia el meu regal. Amb un gest amable però autoritari em va convidar a apropar-me i seure a la cadira que quedava justament en la direcció que apuntava el canó. Després em va agrair la meva presència i el meu regal i va afegir:

-Si alguna cosa m'agrada tant o més que les armes són les històries. Per què no m'expliques la història aquesta arma?

Li vaig narrar tot. Com havia conegut el venedor, quins altres models m'havia mostrat, les característiques tècniques d'aquell revòlver... Ell em mirava fixament, en silenci, i assentia amb el cap.

Finalment, quan vaig acabar el meu relat, va allargar la mà fins a l'arma, la va observar mentre feia girar el tambor i em va dir:

-A la teva història li falta el més important. Si en un relat hi apareix una arma, cal que es dispari en algun moment.

En Chekhov, amb la seva idea de la pistola ens vol dir que en un relat només hem d'incloure els elements estrictament necessaris. Font.

----------------------------------------------------------
Recordatori.

Si voleu participar a la Taula Periòdica de l'Escriptura, trieu un àtom d'aquí, escriviu l'article i aviseu-me amb un comentari aquí i us podré incloure a la Taula (encara en construcció. Si algú em vol ajudar a fer-ho més bonic, s'agrairà).

També he col·locat els enllaços a la barra lateral del blog.

El conflicte (Taula Periòdica de l'Escriptura)

Inicio amb aquest àtom el projecte que us vaig explicar en el post anterior. Avui faré un article molt estàndard, perquè s'entengui el projecte. I aquesta setmana intentaré fer-ne un de més creatiu. Si algú vol corregir, afegir o matisar, l'escrit està obert a aportacions.

El conflicte és un dels elements més indispensables d'una narració. Hi pot haver una història sense conflicte? Segurament algú ho ha fet com a exercici d'escriptura. I probablement sigui una història avorridíssima. Imagineu-vos cent pàgines d'això:

El gat es va passejar pel menjador. Després va saltar sobre el sofà i va fer una migdiada de quinze minuts. A continuació es va estirar i més tard va netejar-se el pèl amb la llengua. El seu humà, que fullejava una revista assegut al balancí, va mirar el rellotge i es va aixecar per anar a la cuina, per preparar-li el menjar. El soroll de l'obrellaunes va fer que el gat s'acostés al seu plat per veure caure el menjar. Amb parsimònia, el gat va mastegar l'aliment. Feia anys que el seu humà li comprava aquella marca i sempre tenia exactament el mateix sabor. Però a ell ja li estava bé. Res més confortable que la placidesa de la rutina.

El conflicte no és res més que un problema, un obstacle que el personatge es troba en el camí. Aquest conflicte acostuma a treure el personatge de la rutina i el dirigeix cap a l'acció. Aleshores el personatge canvia, creix, es coneix a si mateix i es descriu davant del lector. És en les situacions límit que surt el millor i el pitjor de cadascú. Per això el conflicte és tan necessari.

En les històries de gats, els gossos i els ratolins acostumen a generar conflictes. Font. 

En l'exemple anterior, se'ns podrien acudir diferents conflictes que permetessin escriure un relat:

• L'amo del gat desapareix.
• L'amo compra un gos.
• L'amo troba parella.
• ...

En cada història pot haver-hi més d'un conflicte, si bé n'hi acostuma a haver un de principal. Cada personatge principal té el seu conflicte (propi o compartit amb altres personatges). I de vegades els secundaris, també en tenen. Els conflictes dels diferents personatges acostumen a relacionar-se entre ells, en paral·lel a les relacions entre els personatges.

Per exemple, la parella de l'amo del gat podria ser vegetariana i voler que tant l'amo com el gat es fessin també vegetarians. El gat seria esquerp amb la dona i l'amo es trobaria en una posició incòmoda, per voler acontentar totes dues parts.

Els conflictes poden ser interns o externs al personatge. I sovint es combinen per potenciar-se. En l'exemple de l'amo que desapareix (conflicte extern), podríem tenir un gat amb una mena d'agorafòbia fruit d'un fet traumàtic del passat (conflicte intern).

Al llarg de les pàgines, el personatge anirà avançant a través o al voltant del conflicte fins al final de la història, on s'acostuma a resoldre. Hi ha diversos tipus de final, en funció de com s'ha resolt el conflicte i de quina manera el personatge ha canviat respecte a qui era al principi de la història.