Easter Eggs

Aprofitant que s'acosta la primera lluna plena de la primavera, he decidit escriure un article sobre els ous de pasqua. Li he posat el títol en anglès perquè així dono més la impressió d'haver viatjat, saber idiomes i, per tant, ser una persona més interessant, culta i refinada. Us explico aquest senzill truc perquè penseu en aquest bloc cada cop que, a partir d'ara, veieu algun escriptor que el fa servir.

Recordo que un dia la Birgit, que és una noia alemanya que vaig tenir la sort de conèixer, ens explicava que al seu país existia aquesta tradició de pintar i amagar Osterei als jardins per tal que els nens els trobessin. El David va assentir amb cara d'admiració, admetent que els nens d'aquí no estaven preparats per reptes tan difícils.

(Això són ous de pasqua, segons la Viquipèdia)

El concepte dels ous de pasqua va saltar del jardí d'alguns països europeus a altres àmbits més creatius i avui en dia serveix per referir-se als missatges ocults que podem trobar a pel·lícules, programes d'ordinador (com el famós Hall of Tortured Souls de l'Excel 95), llibres o qualsevol altre format creatiu on hi càpiga un ou.

(Vídeo on s'explica com podeu jugar al Hall of Tortured Souls. Només cal que tingueu instal·lada la versió de l'Excel 95 i que seguiu les passes. La música que sona en aquest vídeo diria que no correspon al joc, tot i que també és possible que quan hi vaig jugar jo no tingués els altaveus connectats)

En definitiva, un Easter Egg és un element divertit o interessant que l'autor ha amagat dins de l'obra amb l'objectiu de fer que una part del públic se senti molt selecta pel fet d'haver-lo trobat. Sí, quan trobes l'ou de pasqua amagat, entres a formar part del grup dels connaisseurs que saben alguna cosa que la resta del món no veu, tot i tenir-la davant dels nassos. Hi ha fins i tot sectes, reals i fictícies que es comuniquen amb missatges secrets amb l'obscur anhel de dominar el món (o qualsevol altre pla diabòlic de similars magnituds).

En literatura, l'ús d'Easter Eggs té un abast tan desconegut com en altres àmbits (és difícil fer estadístiques d'elements amagats) però apostaria que n'hi ha un parell per pàgina. Molts escriptors creuen que un text s'enriqueix si té múltiples referències a altres autors o a fenomens o fets que poca gent coneix. Per evitar que el text es torni il·legible de tantes referències a fets que el lector mig no coneix, s'acostuma a camuflar la referència en forma d'Easter Egg, fent que el lector erudit se senti especial per haver-la trobat. La majoria de cops s'utilitzen Easter Eggs amb elements del fons (el que es diu) però també es pot jugar amb la forma: acròstics, jocs de paraules, textos on llegint les línies imparells surt una història que diu el contrari que la principal, textos que es llegeixen en dos sentits...

També hi ha cops que l'autor vol fer una picada d'ullet a una o més persones amigues, incloent a la seva obra algun fet que només aquestes coneixen. O fins i tot deixar un missatge més o menys ocult a una persona enemiga, de forma subtil.

Potser l'encant dels Easter Eggs tingui a veure amb el romanticisme dels tresors amagats. Si bé sempre ha resultat poc lúcida aquesta tradició dels pirates d'amagar els seus tresors sota terra i fer plànols amb una x (els diners perden valor si no es fan servir), val a dir que qualsevol illa sembla més interessant si sospitem que amaga un tresor en algun lloc. O, com deia Saint-Exupéry: "El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou". 

La fama

Després de parlar dels premis literaris a l'anterior entrada, potser algú —òbviament de fora del petit univers literari català— va arribar a l'errònia conclusió que aquests premis constituïen una mena de camí cap a la fama.

Bé, he cregut necessari fer un post només per desmentir aquesta forassenyada hipòtesi. Torno a dir que els premis estan molt bé i que serveixen per a moltes coses: per donar-te una dosi de moral fent-te veure que el que escrius no està tan malament, per portar la família a dinar a un poble de l'interior, com diu el Jeremias, o per la il·lusió de veure un relat teu publicat.

L'únic contacte amb la fama que podeu obtenir guanyant un premi literari és la possibilitat de conèixer algú famós o fins i tot fer-vos una foto amb ell i penjar-la al vostre facebook. Aquests seran els vostres 15 minuts wahrolians de fama.

Perquè això d'escriure està molt bé i dóna molt de prestigi per al propi ego.  Però, desenganyeu-vos: si no sortiu a la tele (encara que sigui al Youtube) NO SOU FAMOSOS. Us posaré un exemple en forma de comparació odiosa:

Fa quasi tres anys, com a part del prestigiós premi Llavor de Lletres, vaig tenir l'immens honor de veure un relat meu publicat al setmanari La Fura, que per aquells temps tenia una tirada de 80.000 exemplars. Fins i tot sortia una foto meva a la portada. Des de llavors, un total de tres persones m'han comentat que em van veure a aquesta revista.

Aquí el meu màxim moment de fama amb algú que probablement tampoc coneixereu, tot i ser un dels homes més influents del país.

Més o menys per les mateixes dates, un veí va anar de públic a un programa de la tele. Va sortir a sis o set plans. Al dia següent va rebre una vintena de trucades i una colla de sms dient "eh, que t'he vist a la tele!!!".

Reflexionant sobre aquest fet, crec haver trobat la raó per la qual molts intel·lectuals diuen odiar la tele: no ens hi deixen sortir! I en el cas dels escriptors, hi ha un dia en què la tele ens humilia de forma evident: la diada de Sant Jordi. Cada 23 d'abril els anomenats "mediàtics" escombren els escriptors "de veritat" per golejada. Autors com Mario Conde o Justin Bieber venen llibres a dotzenes mentre un il·lusionat escriptor novell, que ha aconseguit publicar el seu primer llibre després de milers d'hores dedicades a escriure la novel·la que "canviaria per sempre els fonaments de la literatura de ficció" i cinc anys trucant infructuosament  a les portes de les editorials, s'ho mira amb resignació des de la zona desèrtica de cinc metres de radi que s'ha creat  a la Rambla, al voltant de la tauleta on fa veure que signa llibres.

Bé, perquè ho entengueu millor, robaré les paraules del Vicenç Ambrós, que fa uns anys, abans de convertir-se en el famós escriptor en què s'ha convertit gràcies als tres llibres que ha publicat, va escriure a Relats en Català un inspirat relat anomenat Feliç carrera literària. En destaco un petit fragment:

Arribarà (després d'haver encès un parell de ciris a Santa Rita) el primer llibre publicat, una coedició que t'haurà costat un ull de la cara i mitja úlcera estomacal. Els parents més propers (és a dir, l'alta aristocràcia dels àlbums de casament, inclosa la tia Eulàlia, la dels dissabtes al dematí) et prendran els exemplars de les mans, entre elogis i felicitacions. Amb el benentès, és clar, que "a nosaltres ens el regales, oi?"

Per tant, pretendre assolir la fama a base de guanyar concursos literaris és com pretendre aconseguir una bona feina a base d'estudiar carreres, màsters, idiomes i doctorats. Tard o d'hora veuràs com un concursant de Gran Hermano o una ex-novia d'un torero o un futbolista aconsegueix guanyar en un dia el teu sou anual.

Això sí, els escriptors, com haureu deduit si heu llegit sencer el relat del Vicenç o si heu conegut qualsevol altre escriptor, tenim una arma secreta capaç de superar totes les injustícies: el nostre ego d'escriptor. Si el Risto Mejide ven més llibres que nosaltres, no passa res. Nosaltres som superiors perquè fem literatura de veritat. Amb una mica de sort tenim un crític que ens ha fet una ressenya que ho demostra i quatre lectors escampats per tota la geografia del país (i un més a l'estranger... bé, d'Erasmus a Bèlgica) que ens converteixen en un escriptor de culte^TM, que vol dir que potser no tenim molts lectors però els que tenim estan dotats d'un molt bon criteri.

Si encara no tenim aquesta sort, podem consolar-nos, autoseduir-nos amb el mite de l'artista maleït: "estic massa avançat per la meva època: la història de la literatura em reconeixerà en un futur". Fins i tot podem anar més enllà i trobar el cas de l'escriptor que es creu tan únic que sap que mai ningú podrà apreciar el seu immens talent. Ningú tret d'ell mateix, és clar. Però com que ell es considera a si mateix com el lector més sagaç, no li cal res més per assolir la plenitud.

I aquesta és, sens dubte, la venjança perfecta contra la fama.

Presentació del bloc. Segona Part: Els premis literaris.

(Foto de família del lliurament del XII Premi Víctor Mora, amb el propi Víctor Mora i una setzena d'afortunats. Robada furtivament d'aquí.)

Hi ha qui, per diverses raons, està en contra dels concursos literaris. Diuen que molts d'ells estan donats abans de convocar-se o que el jurat gairebé mai té la formació o el bon criteri per triar la seva millor obra, o que només serveixen per inflar egos i que l'autèntica literatura no necessita de reconeixements.

 Jo aquí em limitaré a explicar la meva experiència, sense intentar ser útil però centrant-me en el que a mi m'han aportat.

Quan algú comença a escriure i té certa traça, cau en el perill d'enamorar-se massa perdudament del seu melic literari. I es pot confondre un relat mal acabat amb un relat "fresc i espontani" o desconèixer alguns fonaments de l'escriptura amb "escriure de forma innovadora". Els concursos literaris són una bona manera d'enfrontar el teu ego literari amb el món exterior.

És cert que al final d'aquestes qüestions podríem trobar un debat filosòfic sobre si la qualitat es pot mesurar objectivament. I trobaríem grans escriptors de la literatura universal que en el seu temps van ser menyspreats per la crítica i el públic. Com per exemple en Van Gogh. Sé que en Van Gogh era pintor i no pas escriptor però el poso d'exemple perquè, per alguna raó, els pintors que passen gana fan més llàstima a la gent que no pas els escriptors pobres.

Per tant, sense negar l'existència d'escriptors màrtirs incompresos, al final quan un escriu ha de decidir si ho fa perquè el llegeixin o per llegir-se un mateix. En el primer cas, els concursos són una bona manera d'aconseguir que algú llegeixi allò que escrius. Diuen que els qui fan de jurat se senten una mica obligats a llegir-se tots els relats participants (per això els hi paguen!). Hi ha altres maneres d'obligar a la gent a llegir o escoltar allò que escrius però aquesta és una de les menys violentes. Penseu que si arribeu a guanyar un premi, en molts casos fins i tot poden publicar el treball guanyador en un llibre o revista, omplint d'orgull a gran part de la vostra família.

 Un altre avantatge dels concursos és que si perds no passa absolutament res. Al currículum pots presumir dels premis que has guanyat però ningú et preguntarà quants cops t'has presentat infructuosament al Premi Vent del Port. Aquí encaixa perfectament aquell acudit que comença dient "m'encanta presentar-me a concursos i perdre". "I guanyar?". "Bé, guanyar deu ser..."

Però el millor de guanyar un concurs literari són els diners és l'acte de lliurament. Jo he tingut la fortuna de ser present en molts d'ells i puc dir que no n'hi ha dos d'iguals. L'únic que tenen en comú és que en cap d'ells el públic assistent ha llegit les obres guanyadores. La qual cosa li dóna un toc de surrealisme a l'acte. Quan el guanyador s'aixeca a recollir el premi, els assistents aplaudeixen a algú que no coneixen per haver escrit un text del que no en saben res. De vegades, els aplaudiments fins i tot són prou llargs com per evitar que es produeixi un silenci incòmode mentre el premiat encara camina cap a l'escenari. Bé, és cert, si has guanyat t'aplaudeixen perquè has guanyat (i ells no! HA-HA!) i pots mirar-los amb suficiència des de la tarima, recordant que aquesta societat estima els guanyadors i els reserva uns minuts de glòria, per poc mèrit que tinguin.

Em penso que ara m'estic desviant del tema. Deia abans que tots els actes de lliurament són diferents i això es deu a les imaginatives maneres que s'empesquen per intentar omplir les sales on es lliuren els premis. Tenint en compte que un acte d'aquestes característiques no inclou pràcticament mai la lectura dels treballs participants, es busquen altres coses per fer: un concert de música medieval, una conferència d'algú famós, una performance a càrrec d'una companyia de teatre, uns balls tradicionals o, el que mai falla, un pica-pica gratuït per a tots els assistents. Si els escriptors valorem els premis literaris en funció de la seva dotació econòmica projecció i prestigi, els assistents els valoren en funció del seu pica-pica.

És per això que el dia que publiqui la meva primera novel·la suggeriré a l'editor que la novel·la es vengui conjuntament amb una bossa de cacauets. Tindria molt més atractiu amb un pernil, és clar, però ara mateix em temo que el sector editorial no està com per lligar els llibres amb embotits.

Presentació del bloc. Primera Part: Relats en Català.

Aquest bloc neix amb la intenció d'explicar fets i impressions relacionades amb la meva experiència com a escriptor. Començaré explicant les meves humils primeres passes i acabaré , si tot va bé, explicant l'experiència de guanyar el premi Nobel de literatura. Bé, hi ha la possibilitat que abandoni el bloc abans no guanyi aquest premi però posats a fer bons propòsits, m'agrada fer-los bé.

Per explicar els meus inicis literaris he decidit remuntar-me al 9 d'abril de 2005. Abans podríem dir que hi ha una prehistòria, amb contes i redaccions de l'escola més o menys imaginatives que, si s'han perdut, ben perdudes estan.

A partir d'aquell 9 d'abril vaig començar a publicar relats al web Relats en Català, amb el pseudònim de qwark.

Relats en català és un web on tothom pot publicar gratuïtament els seus escrits, veure quanta gent els llegeix, rebre comentaris de lectors o d'altres autors i participar en concursos i altres iniciatives. Perquè entengueu el que és ho podríem definir com un facebook per a escriptors novells en llengua catalana. Amb el mèrit que va sorgir abans que facebook.

Com passa amb totes les eines, cadascú li treu el partit que pot, segons el que vol fer amb elles. En el meu cas, Relats en Català em va servir per:

—Engrescar-me a seguir escrivint, gràcies al feedback que m'anaven donant altres autors.

—Descobrir altres autors, alguns dels quals em van entusiasmar, malgrat ser amateurs.

—Aprendre a valorar de forma més crítica els escrits d'altres autors i a valorar les dificultats d'un jurat gràcies a l'experiència del Repte.

—Publicar per primer cop en paper, gràcies al recopilatori Relatsencatala 2.0.

—Tornar a publicar en paper, amb el llibre 10x10 Microrelats.

—Veure que altres autors amateurs evolucionaven i anaven assolint fites, guanyant premis literaris i publicant llibres.

—Participar en un Taller Literari, organitzat per en Calderer, un dels relataires més merescudament guardonats.

—Conèixer un bon grapat de persones interessants i de gran qualitat humana. Tot i que no he assistit a la majoria de trobades, sempre que hi he anat, he passat estones memorables.

En definitiva, Relats en Català m'ha permès conèixer-me a mi mateix com a escriptor i anar descobrint les eines necessàries per progressar a mesura que les he anat necessitant. En certa manera, ara que estan tan de moda els jugadors de la casa al Barça, podríem dir que Relats en Català és una pedrera que forma nous talents literaris. Malauradament, l'impacte de les xifres del món del futbol deixa en ridícul aquesta comparació però a mi m'agrada pensar que el país també necessita nous escriptors. Sí, si no ho diem nosaltres mateixos, qui ho farà?

Sobre el pseudònim qwark, no recordo quant de temps vaig estar rumiant un nom però diria que va ser ràpid. Com que en aquells temps em dedicava a la química, em va agradar presentar-me amb una paraula d'aquest camp. Una paraula breu, sonora i moderna. Crec que vaig triar escriure-ho amb w per tal d'indexar millor als cercadors o potser simplement perquè em sentia prou jove com per escandalitzar la gent portant una falta d'ortografia al pseudònim. (Dic això de jove perquè és una cosa que avui en dia probablement ja no faria.)

El que segur que no sabia i vaig descobrir després, és que quark és una paraula inventada per un gran escriptor.

Three quarks for Muster Mark!

Sure he has not got much of a bark

And sure any he has it's all beside the mark.

Del llibre Finnegans Wake de James Joyce.

Tres quarks fan un protó

Tres quarks fan un neutró

Hi ha un gat dins d'una capsa que canvia de color

resum d'uns apunts de Física Quàntica per George Smith.

Introdueixo aquest petit poema d'en George Smith perquè va ser qui va dir que "així com la matèria està feta per molècules i aquestes d’àtoms (que al seu torn contenen electrons, protons i neutrons i els protons i neutrons per quarks), un llibre es pot dividir en capítols, aquests en paràgrafs, després en frases, paraules i lletres".

I com que aquest bloc es titula "Àtoms i lletres", crec que il·lustra molt bé la correspondència entre el món físic i el món literari. I també dóna sentit al fet que comencés a construir-me com a escriptor a partir dels petits quarks.

Més endavant ja us explicaré més coses d'en George Smith i d'altres coses relacionades amb la literatura que m'han passat o em passaran.

De moment us avanço que el proper dia, parlaré de concursos literaris.